Haig de dir que passa temps i cada cop ho trobo més greu. Primer perquè es van veient èxits, i també perquè ho tinc més clar.
Un d'aquests èxits (lamentable) és el d'arribar a acceptar que una crítica només pugui ser trobar malament una cosa i fer-ho públic, és igual com es trobi però dir-ne pestes en públic; alguna cosa que en diem "negativa". (I aquí cal posar de costat la confusió que ens fem entre diferents sentits i usos de positiu i negatiu. O pot ser es tracti també de que fem associacions entre aquestes termes i els seus sentits, i fem parelletes. I em sembla que encara a vegades ho emboliquem més, i anem fent ballar els mots de manera que podem acabar dient i acceptant barbaritats.)
Quan penso en algun exemple, en trobo tants! Tants, i em provoquen semblant xoc, que ja ni en prenc nota. Vull dir que veig força assumit el tractar la crítica d'aquestes maneres, que només cal que ens hi fixem una mica en com en parlem, i quines coses acceptem, i, a parer meu, que mirem d'abandonar aquestes confusions.
Pot servir d'exemple aquesta mateixa notícia, el context, l'acceptació, conseqüències, èxits del gobierno, i la frase:
"no tiene
carácter de servicio público porque los derechos humanos no pueden
defenderse mediante la crítica o generando controversia,"
Algú pot dir-me que estic demanant refinaments filosòfics, que demano coses que pot ser només interessin als filòsofs. Respondria -i crec que hauria de ser-ne suficient- que com és que no en trobi, de refinaments filosòfics, en coses com ara: limitar la crítica a un sentit negatiu mentre "negatiu" va ballant a gust del consumidor, entendre que criticar és fer o voler mal, no agradar, o a confondre-la amb fer el criticaire; que són pràctiques a l'ús.
Pot ser afegiria també que el fet que interessi al filòsof no vol dir que no interessi a ningú més. I que crec que cal aclarir això no només perquè es limita de forma escandalosa la crítica, sinó també per la confusió que genera a la inversa: la d'acceptar com a crítica coses que són ben lluny i que més aviat la poden arribar a negar.
Penso que si acceptem sense escàndol general decisions d'un govern com la que recull aquesta notícia, i la afirmació que fan des del Ministerio per a justificar el caràcter "no públic" del vídeo, campanya, o treballs de defensa dels drets humans, caiem molt baix. I em sembla que és perquè maregem els termes fins a arribar a creure'ns que estem dient ves a saber el que. Quan el que estem dient és que no es pot fer defensa dels drets humans si és que li ha d'arribar a prou gent (espais d'audiència), si és que aquesta defensa toca els nassos d'algun poder de torn, o coses d'aquesta mena.
O acabem dient també que per a ser crítics hem de trobar-ho tot malament, i que dir pestes o negar ja és garantia de capacitat i postura crítica. Un cacau, que en diem. Si atenem aquí podem veure moltes perversions d'enteniment, de pràctica política, i sobretot d'acceptacions. I de moment no dic res del que veig quan barregem aquestes embolicades amb les obediències i desobediències. Ni entro en el que es diu sobre la controvèrsia. Caldrà entrar-hi més.
"(...) Malgrat el to amable de les seves declaracions, les paraules d'Iceta traspuaven emprenyament. «Em consta que alguns manifestants van arribar en rodalies», va ironitzar. I, a més, va esmentar com «el fet més important» del cap de setmana l'assassinat d'ETA. (...)"
Em sembla que ja va bé que ens anem destapant en qüestió d'imposició d'importàncies.
En el context d'aquesta notícia diria que a més de la màgica referència a "el fet més important"; a més de confusió entre una cosa important i una cosa trista; a més que aquest protocol deixa de banda uns quants assassinats ben actuals i unes quantes "muertes en servicio", i més muertes en servicio, que mereixerien igual dol (cosa que em porta a pensar que pot ser també es confongui entre molèstia i dol); podríem preguntar-nos a què va semblant acusació. Però sobretot, crec no els (que n'he trobat més casos) hi hem d'acceptar.
El fet més important? Jo diria que trist, lamentable, dolorós. Doloròs en extrem segur. Però, important? De quina mena d'importàncies parla?
No podríem preguntar-nos, ja que hi ha acusació implícita de no voler seguir el joc (als assassins i a les oficialitats d'importància, afegeixo jo), on neix aquest costum de dol obligat per uns, i d'obligat i necessari oblit d'altres assassinats?
Clar que es fa difícil plantejar ni una observació tranquil·la entre el cinisme i les renúncies que campen prou lleugers. Però "difícil" no vol dir ni impossible, ni no factible, ni que s'hi hagi de renunciar. Més aviat faria reclamació, no abandó. Una queixa pel fet que discussions que ja estan fetes serveixin per a entorpir tant. I especial avui per al sr, Iceta per aquesta confusió d'importàncies.
La queixa crec que té sentit perquè ens hauria de dir per a què, per a quí, és "el fet més important", i al menys la notícia no ho recollia.
També em sembla bon motiu de queixa l'ús del dolor d'algú per a fer moralines o propagandes. I que la tristor o dolor no són coses a mesurar ni amb graus d'importància, ni amb escales o jerarquies que algú vulgui vendre; tampoc val la raó d'estat, que, a parer meu, de tant transicionada, s'ha esgotat. Alguna altre suggeriment pel seu (amb aplaudiments i acompanyants ben sumats) retret?
((Un problema greu de persones víctimes de coses grosses és que algú els usi com a a arma contra el que sigui. Diria que cal aturar ja aquest joc pervers transicional del bipartidisme espanyol. Del PP n'hem vist de molt barroeres (des de l'associació (o les) que muntàren, a les suposades manifestacions contra el que sigui que es mogui, i els terrorismes verbals en els seus discursos i declaracions), del PSOE n'hem vist de més subtils. O pot ser no tant, que no és qüestió de gaire subtilesa els lligats que l'estat té amb el foment de la violència política, la negació de diàleg i participació en la vida civil i política allà on li convingui, i anar fent. No, gens subtils, no ens deixem enredar.))
'Hi ha motius de malestar (...), però la preocupació i l'enuig justificats no ens han de dur al pessimisme', diu el president.
Primer em vaig pensar que Montilla s’equivocava en parlar de
pessimisme. Quan diu que hem de fer per no caure en el pessimisme de les
infraestructures.
I li hagués dit que més que una qüestió de pessimisme o
optimisme estem davant una embrancament, molèsties, dificultats de mobilitat de
comunicació, etc., i que molta gent estem enfadats especialment pels contes i
mentides que han anat muntant al llarg d’una pila d’anys. Així com per la
consciència que hi ha gestors que ajuden al poder polític per vendre’ns la
situació fent veure que som tots estúpids i incapaços de raonar. Vull dir que no li respondria amb cap dosi d'optimisme, i li diria que no és aquest el problema, que no s'ho mira bé.
Però després he vist que no calia respondre en aquest
sentit, que el problema és un altre. Perquè no és que el president es confongui
en l’apreciació, sinó que pretén confondre pessimismes amb altres coses.
Confusió estúpida i malintencionada, li diria, tot i que
sembla que d’intencions no es pugui parlar. Perquè no puc evitar veure-hi mala
llet en voler fer veure que assenyalar problemes, denunciar abusos i contestar-los,
fer palesa la cirurgia espanyola per mirar d’acabar amb la economia catalana (i
país, i iniciativa, i llengua, i cultura) i altres detalls que caldria afegir,
sigui una qüestió de pessimisme.
Estem a un estat que treballa contra nosaltres (cas específic
del model estat contra ciutadans) i això no té la relació que el president vol
muntar amb pessimismes, optimismes, “estusiasmados todos!”, ni res que se li
assembla.
Les referències al "realisme" les hi veig encara més pervertides. Només diria d'entrada que crec que ell, com força més gent en la pràctica política, confon realisme i reialisme; i reialisme amb el poder a qualsevol preu. Inacceptable.
Hi ha una confusió terrible. La que ens fem entre 'explicació' i 'justificació'. Ho és en els dos sentits: quan algú que explica una cosa, especialment si el que fa és una descripció, i passem a veure-ho com una justificació. Cas en que he vist que a cops li afegim uns retrets que són escandalosos.
I ho és quan algú, mirant de justificar una cosa, es munta una teoria, i es creu que ja l'ha explicada, i ho complica més encara creient-se -o volent fer creure- que fa una descripció.
M'he cansat de trobar-ne exemples, casos; i penso que pot ser millor demanar que cada u miri els que tingui a prop.
Una mena d'esgotament similar tinc aquesta tarda amb els exemples de cinisme de l'administració de l'estat espanyol. Però no m'estaré de recollir-ne un. Perquè fa temps que crida una solució digna, justa; i que acabi amb la impunitat dels qui el varen muntar; i penso que podria ajudar per a altres abusos similars.
Si mireu al vostre costat segur que també en trobareu d'exemples com aquest. Vagi per a tots ells aquesta recordança, i la reclamació.
Es tracta del cas de cinisme del Defensor del Pueblo sr. Enrique Múgica que, s'entreté a qüestionar la capacitat d'autogovern de Catalunya, l'Estatu de La Moncloa, i les competències del nostre defensor; mentre manté impunes a persones i òrgans de l'estat que es varen muntar la operació contra l'"escamot Dixan". L'administració espanyola manté impunes als qui han detingut, processat, jutjat i empresonat, de forma improcedent a ciutadans catalans. I una persona que ha de vigilar els abusos d'aquesta administració s'entreté amb serveis a no sé ben bé qui.
Jo penso que en aquest cas el defensor hauria d'actuar d'ofici. I, si no ho pot fer per manca de competències, que ens assenyali quina és la persona que ho pot fer.
I, a més, per aclarir millor els fets, podria demanar ajut al ministre d'exteriors sr. Moratinos. Ja que en aquell muntatge va haver recolzament o interessos d'un ministeri dels EUA (no sé si de la guerra o de intel·ligència). I segur que amb aquell país no té problemes de mapa per a situar els responsables.
Un problema de confusió: · La que ens fem quan anomenem política a qualsevol forma de tracte i
relació humana (confusió per excés). O la que ens fem quan anomenem política només el que fan els
polítics "professionals" (confusió per defecte).
M'he quedat sorpresa quan he escoltat a Piqué dient: No!, al que Nebrera es refereix és a que els mossos han de ser "valents" davant les pressions dels polítics (excepte de les del PP, em sembla que ha dit).
A banda de veure que treuen un bon profit dels problemes aliens (ja que no parlen de la seva policia; que ho és la Nacional), només se m'acut fer una crida als delinqüents comuns. Deixeu de delinquir, si us plau!
Em sembla que sovint; a cops; en tristes ocasions; ens passa que confonem humil·liar i guanyar. Confonem humil·liador amb guanyador, o a la inversa, i això explica algunes coses; i també algunes bestieses. I arribem a dir que un humil·liador és un guanyador; o que un guanyador és un humil·liador. Aquesta confusió desdibuixa força fets, projectes, treballs, etc., i afecta a altres nocions bàsiques de les nostres relacions.
A la pràctica; en les explicacions que usem; en aspectes com la educació i les relacions humanes, és una confusió que porta a força missèria.
Fa uns dies li dono voltes a una expressió que fem servir habitualment. La trobo normalment en frases com ara: no tinguis por; fes-ho sense por; no has de tenir por, etc.
Sovint hi trobo un sentit clar, en el que aquestes expressions volen ajudar a aclarir una situació; a animar; a recolzar un pas, o coses d'aquesta mena.
Però també trobo que hi ha moments en que no és aquesta la intenció; ni aquest el paper que juga la idea de sense por. Moments en que esperar a no tenir por no té cap sentit més que el d'aturar, i el de confondre por amb allò que provoca por.
Comentari al weblog de Josep Maria Terricabras. Endavant! Jo
tinc ganes de veure com es concreten aquestes idees i opcions que ERC
ens ha presentat. I em sembla encertat que Carod i els qui ho han
decidit, no donin credibilitat al nacionalisme de CiU. Bàsicament
perquè crec que fora un engany prendre un govern amb CiU com un front
nacional; que és com s’ha intentat vendre aquest possible pacte de
govern –tot i que no he vist des de on s’ha fet això. Vull dir que no
és tan difícil d’acceptar que alguna cosa ha de canviar en aquesta
coalició perquè es pogués parlar realment de front nacional CiU-ERC;
per molt que a vegades els desigs pesin molt. El que avui m’estranya és
trobar aquest “suposat” (i fals, segons ho veig) com a retret a ERC,
fins i tot veient que Mas ho ha deixat clar. Un cop descartat aquest
“front”, em sembla raonable (i personalment m’agrada) la opció de fer
un govern d’esquerres. Goso afegir que la situació no és tan dolenta. I
que, si les campanyes (campanya Madí, PSOE, PPespaña, i afiliats) que
encara cuegen s’acabessin aviat, serà més fàcil observar i valorar.
A mi no m’agrada Montilla; ho he dit en més d’una ocasió. A banda que
veig és espanyolista (ho ha expressat clar) i anticatalà declarat (hi
ha menyspreus a iniciatives populars; hi ha menyspreus a la tasca
resistent de la societat civil catalana, que diria no deixen dubte).
Respecte a aquest punt cada dia em costa més acceptar amb comprensió
conseqüències d’aquesta transició espanyola sobre Catalunya. Encara que
em sembla que la campanya “de acoso y derribo” que ha viscut, i patit,
la nostra democràcia aquests darrers tres anys pot representar, o
hauria de ser la darrera jugada que li permetem a la famosa (em
sembla)“Conquista del Estado”. Espero que la societat civil fem força i
control, entre altres coses.
Fins fa ben poc no vaig saber que CiU es deia "partit nacionalista català". Però no m'ho crec. Perquè tinc clar que el nom no fa la cosa, de manera que més aviat el considero nacionalista espanyol per les polítiques que he vist en els seus governs i en l'actual oposició. No es pot fer la política en clau espanyola, i dir-se nacionalista fent veure que s'és també catalanista. I no em sap gens greu què puc haver-me perdut. Perquè tinc clar que no es pot ser binacionalista; i aquest intent de joc prou bé que l'han mostrat.
Aquestes confusions em saben greu per moltes raons. N'assenyalo una: (...)
Em sembla que sovint; a cops; en tristes ocasions; ens passa que confonem humil·liar i guanyar. 
Fa uns dies li dono voltes a una expressió que fem servir habitualment. La trobo normalment en frases com ara: 
