- Vosaltres com definiríeu, o què enteneu per memòria?
- Bé ho deuen definir millor els diccionaris filosòfics (el del Ferrater Mora, p. ex)
- Ja, orseomarcs, i també la pregunta és una mica simple. Però quan penseu en la memòria, en que penseu, en una facultat? en continguts? en referències? En quin lloc de la persona la situeu? i en relació amb el món?
- Ara, jo diria la capacitat de retenir els conceptes significatius
importants per a un mateix i d'esborrar els no importants o els que hom
no vol conservar per algun motiu
- Clar que també és una capacitat que es pot conrear i estimular
- I exercitar, Jo tenia un conte: als cervell hi han els quicos i els
pitos. Els quicos són els que fan la feina: endrecen, ho desen en
carpetes, ho classifiquen i quan convé ho busquen i t'ho faciliten. I en canvi els pitos són els que ho desgavellen tot, tomben les carpetes, estripen etc. Actuen quan hom va bolinga (p. ex).
- Aquest és el model de la memòria com un procés de recollida
d'informació i emmagatzematge al cervell, però té molts problemes com a
explicació del que és la memòria, el record, i diria que per a poder respectar
la nostra experiència.
Reconeixer o no reconèixer són a vegades el mateix que el respecte o la manca de respecte. S'utilitza el "no et reconec" com a coartada per a cercar legitimitat a una manca de respecte, i el reconeixement és present perquè i quan hi ha respecte. Es manca al respecte com a signe de no reconeixement, no reconeixent es manca al respecte, i es pot fer gest de reconeixement com a pràctica i tracte de respecte.
Aquest és un sentit, i en la política veiem que té tot un protocol a determinats nivells, i que es practica ....
Un altre sentit en que parlem de reconeixement està relacionat amb extranyesa. Pot ser que un amic respongui un correu...., i li diriem: no et reconec. Es pot tractar d'aprofundiment en la coneixença, de canvis, xocs, i es pot tractar també, de casos de: això no ho dius tu.
(dilluns, 11 de juny de 2007) Vull
que em serveixi per a remarcar que crec que si hi ha representants
polítics, a qualssevol nivell, que poden actuar amb irresponsabilitat, impunitats fins i tot més
enllà de les que s'autolegislen; i tenen un escut de desmemoria, és perquè ens
hem empassat -entre d'altres- el conte que a "la gent" la política no ens interessa tant si estem bé com si estem malament. Tant sí com no.
L'altra nit rumiava com abordar la discussió sobre la llibertat d'expressió, però no tinc clar encara com dir-ho. Seria alguna cosa com iniciar la observació a partir de les necessitats que tenim al seu entorn, les coses que callem en la exigència de "això no es pot dir" o "no ho diguis això", els silenciaments, abusos d'autoritat, lletanies, i coses així; sense confondre-ho tot plegat amb la educació, discreció, atenció, o altres formes de prudència.
- .............avui m'he aixecat pensant en la diferència entre provocació i probocació, i també les diferències entre "probocacions" que s'ho valen i les "probocacions" del "boques", "boques"
els hi dic de manera paradigmàtica als polítics i líders que pretenen
negar amb floridures i floritures coses tant bàsiques com el dret
d'autodeterminació.
Vaig fer unes notes sobre "boques" poc despres d'iniciar aquest bloc.
Aquest matí hi ha una
jornada deComunicació i
independència a la UAB. Segur que esbrinaré alguna cosa sobre aquest dret, i sobre
la situació. És bona notícia.
"(...) L'historiador britànic Paul Preston desvetlla en la seva última obra, El gran manipulador. La mentira cotidiana de Franco, les "mentides" difoses pel règim franquista sobre el dictador, algunes de les quals s'han mantingut
fins avui aprofitant el context internacional derivat de la Guerra
Freda i l'anticomunisme ferotge de les potències occidentals. (...) Va poder aturar el poder, únic objectiu del règim, "a través del terror
imposat després de la Guerra Civil; per la seva capacitat per manipular
i torejar els seus col•laboradors i la seva habilitat per saber el preu
del seu silenci; i per la sort d'un context internacional en el qual
britànics i nord-americans difonien amb ple coneixement les mentides
del règim"."
Em pregunto per que en el titular i primer paràgraf diu "mentides" amb cometes.
"(...) "Eren unes mentides tan infantils que semblava
impossible que les pogués dir" però "quan es té el control totalitari
dels mitjans, es pot dir qualsevol cosa", ha reblat l'historiador, i ha
posat com a exemple una "mentida colossal": Franco justificava les
penúries que va passar Espanya durant la postguerra adduint que la
culpa la tenia Amèrica, perquè tenia enveja del sistema falangista, ha
recordat Preston. (...)"
Suposo que aquesta seria la seqüència, i entenc que la excepcionalitat seria compartida.
He trobat lel que plantejava ahir de la "especial transcendencia constitucional". Ho podeu llegir a: Ley Orgánica 6/2007, de 24 de mayo, por la que se modifica la Ley
Orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional - BOE
La referència està a la pàgina 4, punt disset, en el que fa retocs pel que fa a l'admissió a tràmit. Diu, com un dels requisits (subratllo jo):
"(...) b) Que el contenido del recurso justifique una decisión sobre el fondo por parte del Tribunal Constitucional en razón de su especial trascendencia constitucional, que se apreciará atendiendo a su importancia para la interpretación de la Constitución, para su aplicación o para su general eficacia, y para la determinación del contenido y alcance de los derechos fundamentales. (...)"
Tenim contingut, fons, i especial transcendència constitucional (a partir d'ara: etc), i per altra banda el compromís que el TC hauria de prendre una decisió sobre el fons. El que demana aquest punt b) és doncs que el contingut del recurs tingui etc, entenc, per a que sigui qüestió que mereixi, o susceptible de, ser tractada pel TC pel que fa a les garanties que aquest tribunal vigila sobre drets i llibertats.
Aleshores en explica que la justificació d'una decisió sobre una qüestió de fons (es suposa doncs que les qüestions de fons només les tracta el TC?) rau en la "razón de su etc". Així, una raó ha de justificar l'admissió, i aquesta raó és la etc.
I ens presenta el seu criteri (bé, diu apreciació) per a valorar l'admissió o no admissió a tràmit d'un recurs d'empara davant el TC que diu així:
(Teniem la etc) "que se apreciará atendiendo a su importancia · para la interpretación de la Constitución · para su aplicación o para su general eficacia · y para la determinación del contenido y alcance de los derechos fundamentales".
D'entrada valoro negativament el resultat -i no només el resultat- de les eleccions espanyoles perquè ha tornat a guanyar el simplisme i la por. I entro en un detall que m'interessa per a explicar una mica des d'on valoro aquest èxit electoral i alhora fracàs de la democràcia: el "massa". Fracàs de la democràcia, o com a mínim fracàs d'una democràcia que no sigui de mena simplicíssima i justificativa via vot, i al preu que sigui, que és com veig el que en diem "democràcies occidentals".
El contrast que acostumo a trobar-me quan plantejo aquest problema és alguna cosa com ara: però mira com va el món. Aquesta observació, però, no toca gaire el que vull dir, perquè de cap manera nego que hi hagi molta misèria política. I en el contrast no ho accepto, perquè hi ha coses que fa temps crec que no es poden dir "democràcies", ni incipients ni "incipiants" (s'acostuma a posar com a element de contrast llocs on s'arriba a
assassinar candidats, o llocs on s'arriba a assassinar periodistes, o
llocs on es compren i venen vots a preu d'amenaces més tangibles,
obviant alhora els preparatius pertinents, com si fos casualitats de la
vida!!).
Continuant amb els resultats de les eleccions espanyoles, em sembla que parlar de massacrada, usant l'ambigüitat triple que avui li veig prou clara, pot fer un primer esbós del que en penso. I diria que sí. Ho intento.
La triple ambigüitat fa que es donin la mà la idea sostinguda de poble com a massa; els excessos i extralimitació proteccionista, moralista i paternalista de moltes de les propostes polítiques; i la noció volúmica, inercial, visceral, equiennal, "pura" o regular de "massa".
A parer meu, abraçades lamentables a diferents temps que han estat les guanyadores de les eleccions espanyoles. A Espanya, més Espanya, diuen algunes notícies. Res d'estrany, semblaria si és cert que així ho volen els espanyols (i els qui volent la independència encara hem de jugar el seu joc). Però aquest voler és el que qüestiono fa temps, per davant, per darrera, i en els processos electorals. No crec ni en la democràcia formal, ni en la democràcia de masses. Senzillament perquè no garanteixen ni la raonabilitat política, ni el que anomenem garanties democràtiques.
No crec, em sembla que no ho he cregut mai, que el vot sigui garantia tot sol. Demana unes coses prèvies i acompanyants del procés d'elecció que ni en aquestes generals, ni en cap elecció que he pogut observar (aquí ni en els llocs dels que ens arriben notícies) han estat garantits. Començant amb les primeres que recordo, quan encara no podia votar, de les que m'escandalitzà especialment (i en cert grau desesperançà) escoltar pel carrer unes senyores que deien que votarien Adolfo Suarez perquè era més guapo que els altres, passant per les del protectorat de la nova llei de partits espanyola, fins a les d'ahir. Cosa, però, que no m'ha privat mai de votar; perquè en el model de vot suficient que tenim, no he volgut mai ajudar als fomentadors de majories absolutes, ni als rendistes del desencantament. Sempre he pres el vot com una obligació, i només m'abstindria si la gent organitzéssim una abstenció tant massiva que fes caure l'esquema actual. Mentre, sempre he recolzat el grup que m'ha semblat defensa idees i pràctiques polítiques que m'interessen. I, quan he tingut més criteri, he votat el grup que trobo ha defensat la raonabilitat i respecte al ciutadà.
Crec que si la democràcia té algun futur, passa per aquí. Pel final de l'esquema de el vot i a callar i justificar, ar, ar!!, i per la responsabilitat que hem d'assumir tots plegats per les aberracions formatives i informatives en que hi estem embolicats. En un sentit bàsic de formació, d'informació i de comunicació, i en un sentit més elaborat de connivències del que anomenem grups de poder.
De manera que valorar els resultats fent veure que és La Realitat, em sembla un altre simplisme. Aquests resultats crec que mostren l'èxit dels monolítics contra els polítics, l'èxit de campanya de guerra política, un absolut sense sentit.
Com li comento a en Josep Blesa Morante (Llegir): fa temps que em va molt bé fer diferència entre polítics que ens consideren ciutadans, i polítics que ens consideren massa. "Massa" en aquests tres sentits abraçats que he mirat d'explicar. I, mentre no acabi el model del vot suficient estic ben d'acord amb el que
ha anat expressant en Xavier Mir aquests dies, prou recollit en la idea: S'han acabat les eleccions. Torna la política.
Afegiria aquí que és de desitjar, i que crec que no som ni
representatius ni representacionals ni representacions com a societat. Simplicísimament som uns venuts i comprats en massa. I diria que la responsabilitat dels electors i altres opinadors hauria de ser també un important motiu de la reflexió que demanem a alguns partits.
· Això és el que penso en general d'aquestes Generals: que són una pena i una vergonya per els defensors de l'espanyolisme (crec que no cal que anoti exemples dels tipus de coses que arriben a dir i fer des d'aquest front). Una pena i una vergonya espanyoles, en contrast a l'alegria i tendència al desvergonyiment que li va prou bé al projecte per la independència.
Ho dic així perquè vaig veient que, sigui com sigui, i tant en clau interna com en clau externa, aquestes eleccions són un èxit per l'independentisme en general, i també per a la defensa d'una democràcia seriosa. Per una banda perquè estan imbricades ara mateix en la defensa dels mateixos mínims, per una altra banda perquè s'acaren als mateixos abusos de l'estat, estats en general, i manca de rigors institucionals més enllà d'Espanya (compromisos internacionals). Alhora es van fent visibles problemes, condició prèvia a poder encarar-los. I encara afegiria que, tot i les aberracions que encara va fent aquest estat contra determinats ciutadans (un límit impressionant el d'alguns bascos, als qui -i sense que hi hagi escàndol més que desitjable- fan il·legals perquè així ho volen PP i PSOE (i adherits)), em sembla que cada cop cola menys, li diria al senyor Pumpido, aquests seus Diuen: "Ha colat". Doncs, que no coli, "judicis" o actuacions.
· Rumiava abans també sobre el que deia la candidata Carme Chacón de que el PSC s'hi han hagut d'"enfrontar moltes vegades i dures i difícils vegades, al PSOE per a defensar Catalunya", però de seguida diu que "de fet no havia calgut en cap ocasió", i tal i tal, i vinga optimisme. En un petit article es contradiu menteix i desmenteix unes quantes vegades. A banda d'horrible, ajuda prou a veure que no hi ha color pel que fa a credibilitat, ni del partit ni d'ella, pel que fa a lleis aprovades al parlament i desvotades allà, o el que diu sobre el xantatge dels seu partit que ERC no va acceptat sobre la memòria-llei i Radio 4.
· Se m'ha acudit també que alguna cosa es deu d'haver escapat als marketings de la campanya, i que m'ha agradat; sobretot en veure que hi ha premsa de fora de l'estat que parla sobre la campanya espanyola, i sense embuts, dels riscos del bipartidisme espanyol i dels atacs de PP a la nostra llengua.
que aquest cap de setmana Catalunya farà un gran pas cap a la independència [ara diria això, que l'independentisme fa un gran pas], i
que els de la sagrada unidad, si poguessin declararien ara mateix
eleccions "retrasadas" (no anticipades), les retardarien eternament si
poguessin crec,"
I que: - "amb independència de qui guanyi, i fins i tot en una explicitació més
rabiüda del PACTODEESTADO, aquí anem cap a la independència, i que
diguin missa,
no és una imaginació, és una situació, què farem?? no afluixar i seguir treballant, diria jo"
· Sobre la situació i expectatives he trobat molt interessant un detall a mail obert, on en Vicent Partal conclou: "(...) La llibertat comença alliberant el propi pensament i deixant de pensar com ells, tant els uns com els altres, volen que pensem." (llegir)
I molt adient el que assenyala en Xavier Mir quan diu que no cal inventar res, i que vigilem amb banalitzacions de la crida col·lectiva: "(...) Pujol assegura que “passi el que
passi a partir del 9M s’ha d’iniciar una gran operació
d’aixecar Catalunya que abasti tot els àmbits. Com es va fer
l’any 1980.” I aquesta operació ja existeix. No cal
inventar-se res, repensar res ni refundar res. Només cal sumar
per un projecte polític que es diu sobirania, estat propi. (...)"(llegir)
Penso que la idea o imatge que ens fem d'una justícia cega s'havia de referir en un principi a la necessària imparcialitat del jutges, i a altres exigències a l'entorn del tema i la pràctica de la justícia. I de cap manera trobo acceptable que aquesta "ceguesa" ens porti a que els jutges, legisladors, i ciutadans, no s'hi vegin, no ens hi veiem, no vulguin veure-hi, no vulguem veure-hi, actuïn encegats, actuem encegats, ni juguin o vulguin que juguem al "veo veo", entre altres coses que estem veient.
Llegia un apunt que he trobat a la xbs: 2008: any Rodoreda. Que em porta al bloc El Mirall, on arribo a l'apunt: 2007
Allà puc veure aquest vídeo amb un fragment del judici, li han dit per delicte d'injúria. Jo repeteixo: Quin horror. I també que tenim necessitats, per on comencem?: "Una ben bàsica, Tenim necessitat que s'acabin els abusos judicials i el que els envolta."
És prou curiós que hagi quedat el mot "El Movimiento". Sempre m'ha xocat. Quan m'el presentà un llibre de text mentider com "El Alzamiento", el veia com un embolcall negre de foscor. Després "Dictadura", i alguns "Destí Històric" o necessitat. Altres negoci, privilegi, dominació, i n'hi ha que en diuen "Eròtica del Poder". Ara diria que hem d'abandonar les exigències de "El Pronunciamiento".
He arribat a la conclusió que no respectem les minories perquè, si ho féssim, s'acabaria la possibilitat d'hegemonies (vertaderes o falses hegemonies), dominis i predominis, del que entenem normalment per majories.
Sobre raons o motius no en tinc ni idea. Per moltes explicacions que he pogut trobar, rebre i patir, no veig per enlloc bones raons o explicacions sobre les ànsies o d'usos de poder a ultrança per mirar d'aconsseguir dominis sobre altres persones.
Bé, sí, ho entenc com un crim, en el mateix sentit que no nego que tenim un nas, veig que podem ser criminals. Però el que vull assenyalar no és una qüestió de percepcions o maneres de mirar-s'ho, sinó que a aquests crims que hem institucionalitzat, a sobre els donem l'estatus de normalitat política i de necessitat econòmica.
Per no veure-hi? Per dir que no en sabem? Per apel·lar a tronats genetismes que ens deixin irresponsables? ??????
Per parlar d'això, Xavi Coral reunirà analistes i experts sobre el tema: Maria Sanahuja, Àngel Abad, Joan Delort i Carles Quílez.
La pregunta de la setmana és :
-"Se sent més segur amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra?"
Jo em sento molt, molt insegura; però per res a veure amb aquest desplegament.
La més gran inseguretat que pateixo, que dic patim com a ciutadans, és una inseguretat jurídica, legalista, i d’estat. Ben acompanyada de la inseguretat (no d’incerteses, sinó de defensa contra atacs directes) de viure en un estat on no es pot ni pensar tranquil·lament sense haver de preparar d’antuvi una castració dels pensaments, converses, trobades, etc., o un “molt guaisssss” exili romanticó i elogiat, sí, tot l’elogia’t i elogiat que hom vulgui, però miserable. I de conseqüències, funcionaments, i tàctiques prou conegudes i previstes. Històricament, i actual.
I no confonguem aquestes coses amb serietats, discrecions, o espais necessaris per a rumiar. Parlo en serio de la comunicació bàsica entre persones.
Trobo que la cosa s’agreuja perquè és clar que una inseguretat primària -que acaba sent de la que parlem en general- fa d’escut, tapadora, i promocionant de la que refereixo com la nostra inseguretat més forta actualment. Ho fan alguns poders, públics i privats, amb la excusa de la economia de la guerra necessària, i la invenció de la guerra prevencionativa. O les simplificacions de considerar temes de seguretat només el que tinguin a veure amb violència de criminals de carrer, i policia visible.
Molt, molt insegura. Podem anar sumant casos, com el de l’actual sumari-judici-persecució de la esquerra basca; o les tortures del 92 “resoltes” una pila d’anys després per tribunals superiors, superiors? O la invenció darrera: el “delito de opinión”.
