Desitjo a tots, que passeu un bon
Nadal. Com cada any, la gent del Centre Excursionista de Molins de Rei (CEM),
han posat un pessebre al cim del Puigmadrona (Collserola). Amb aquest pessebre
i aquesta nadala de Pau Riba, desitjo que aquest dies siguin realment de pau,
amor i alegria, i si pot ser, allarguem aquests desitjos per tot l'any que ve.
Després d'un any i un mes de no córrer cap cursa, avui he anat Caldes de Montbui a fer la cursa Muntanya del Farell. No m'esperava anar tan be, només portava un mes i mig entrenant, però veien que la progressió que havia fet, m'he atrevit a provar-ho, i la veritat es que estic molt content de com ha anat. La cursa, de 12'3 Km, transcorre pels boscos que hi entre Caldes i la vessant est de la muntanya, en un 80% per pistes de terra, un desnivell de 200 metres i un desnivell acumulat d'uns 330. Primer hi ha una pujada d'uns 4 km, i un desnivell de 150 metres. Després una serie de tobogans, amb els que es puja uns 50 metres mes, fins al km. 9'5, a partir d'aquí, ja tot es baixada fins a l'arribada, amb una petita pujada mes o menys quan falta un km per arribar.
A les deu en punt del matí, han donat la sortida, la temperatura era una mica freda, uns cinc graus, però l'absencia de vent, ha fet que fos molt bona per córrer. No he escalfat gens, la intenció era sortit molt lent, i no calia. Tenia pensat posar-me a caminar si alguna pujada era massa forta, però no m'ha calgut, les he pujat totes corrent, això si, a un ritme molt lent. Quan he arribat a l'última baixada, en veure que m'havançava molta gent, ha accelerat una mica la marxa per baixar al ritme de la majoria de gent que m'envoltava. En arribar a la pujadeta que hi ha entre el km 11 i el 12, se m'ha fet molt dur, però passat aquest últim escull, ja he pogut apretar de nou, per fer l'arribada amb un ritme una mica mes ràpid. El temps, que he fet, es molt, 1h 14' 26'' (segons el meu cronòmetre), que vol dir 6' i 6'' per kilòmetre, però això, avui era el de menys, l'important per a mi, es haver arribat be, i a sobre, he gaudit corrent per aquest bosc Vallesà.
Avui hem anat a Gallecs, a Mollet del Vallès, al Vallès Oriental, a participar al reconeixement popular a Lluís Ansó. El Lluís, ha estat un gran lluitador per la llibertat, per Catalunya, el medi ambient, i sobre tot per Gallecs. Si aquest paratge natural i agrícola ha quedat al marge de l'especulació urbanística, ha estat en gran part gràcies e Lluís Ansó. A continuació, transncric el text del correu que vaig rebre convocant-nos a aquest acte, penso que el que diu es el mateix que penso, i m'he limitat a canviar els temps verbals de futur a present.
A totes les comunitats humanes sempre hi ha gent que destaca per les seves qualitats. De vegades ens trobem amb persones que des de la seva posició senzilla, a partir d’unes idees elementals i fermes, i en un indret determinat, lluiten durant tota la seva vida per uns ideals. I encara millor, fan que molts altres també ho facin.
És així com un grup de molletans i molletanes, de vallesans i vallesanes, de catalans i catalanes, es hem retrobat al voltant d’una persona que admiren i amb qui ens hem volgut reunir un matí de tardor a prop de casa seva. Volien retre un reconeixement popular a la trajectòria cívica d’en Lluís Ansó i Landa, nascut en un poble aragonès el 1934 però que arribà de ben jove e a Catalunya, i que s’instal·là a l’idíl·lic paratge de Gallecs, on arrelà a la seva terra.
Nosaltres, gent nascuda durant el segle passat, com ell; als anys 30, als 40, als 50, als 60, als 70, als 80, als 90… Nosaltres ens sentim orgullosos d’haver compartit, i de continuar compartint experiències amb ell. Som gent de totes les generacions, valedors que les idees per les quals lluita en Lluís són encara vigents i calen ser defensades.
No volem fer un homenatge. Un homenatge és per a aquells que ja ho han dit tot. Volem fer un reconeixement del poble i des del poble; un reconeixement a un lluitador per les llibertats, pel país que l’ha acollit i que s’ha fet seu, i pels valors ecologistes. Volem retre un sentit, senzill i humil reconeixement a en Lluís Ansó. Si algun dia el voleu trobar i conversar amb ell, només cal que us atanseu a Gallecs i pregunteu per Ca la Neus. Ells us rebran i faran sentir-vos bé.
Avui ha començat el XXVII FESTIVAL DE CINE DE TERROR DE MOLINS DE REI, aquest any dedicat a EXORCISMES I POSSESSIONS. A part de les ja tradicionals 12 HORES DE CINE DE TERROR, el festival engloba el VII CONCURS DE CURTS DE TERROR I GORE, i el II CONCURS DE MICRORRELATS DE TERROR I GORE. Podeu descarregar el programa aquí.
Dijous 6 de Novembre, taula rodona sobre Psicòpetes al cinema. Dijous i Divendres 6 i 7 de Novembre, a les 21:30h, es projectaran el curts finalistes.Les 12 HORES DE CINE DE TERROR, començaran Dissabte 8 de Novembre a les 20h, i es projectaran les següents pel·lícules:
La Niebla.Dirigida per Frank Darabont. EUA. 2007.
Déjame entrar.Dirigida per Thomas Alfredson. Suècia.2008 (estrena).
The Cemetery. Dirigida per James J. Wilson. Catalunya, 2008 (estrena).
Pel.licula sorpresa.
El diario de los muertos. Dirigida per GeorgeA. Romero. EUA, 2007. (estrena).
Soc seguidor de qualsevol cosa que porti motor, i segueixo les evolucions del campionat del mon de Moto GP. Avui, corrien a Austràlia, la cursa era a les set del matí, i com que no podia dormir he engegat el televisor per veure la cursa. Ha estat una llàstima veure com en Dani Pedrosa queia al primer revolt. En Toni Elias, no li han donat els pneumàtics adients i anava molt endarrera. Aixó, ha fet que en no haver-hi cap Català, he vist la cursa gaudint d'ella en si, sense sentir cap emoció, m'era igual qui guanyés.
Avui, també hi ha hagut un altre esdeveniment, relacionat amb la competició, es tracta del XXII CONCURS DE CASTELLS DE TARRAGONA. Estic totalment d'acord amb aquells afeccionats que creuen que els castells han de ser exhibicions, però mai una competició. En una competició, sempre s'hi ha d'afegir un factor de risc mes elevat del normal, i en els castells, el mes important es l'esforç comú de molta gent, i ja hi ha una dosi de perill mes que acceptable, (però no mes de la que tenim quan anem en un cotxe, per exemple), no hauria de prevaldre la competició i l'ambició de ser el primer, que es el que passa al concurs, i moltes colles arrisquen. També portem molts anys que sempre guanyen els mateixos, i això ens demostra que com sovint passa amb les motos, moltes vegades no guanya el millor, sinó el que porta la moto mes potent.
Tot plegat, potser es perquè jo soc poc competitiu, no em considero un perdedor, però mai he guanyat quan he competit. Tant a les competicions, com en els castells o a la vida, sento una gran tristesa, quan algú que estimo d'alguna manera, en surt perdedor. Les curses de motos, son competicions, en Dani avui no ha pogut competir, i espero que a la propera cursa, li vagin millor les coses. Els castellers, els seguiré veient com el que son, sense importar-me l'alçada que facin. I la vida, no ha de ser una competició, però hi ha coses que van per terra com en Dani i els castellers, quan es tornen a aixecar ja no son el mateix i si algú en surt perdedor em produeix una gran tristesa.
Amb motiu de la festa major de Sant Miquel, a Molins de Rei, s'ha inaugurat una exposició de l'empresa Catalana DDT especialitzada en efectes especials de maquillatge. Amb les peces exposades, han obtingut alguns premis Goya i un Oscar amb la película "El laberinto del Fauno". Montse Ribé i David Martí son els responsables de l'empresa DDT i el fet de que ella sigui Molinenca, fa que aquesta exposició tingui un significat especial per a tots els Molinencs.
L'exposició, es va inaugurar Dijous passat dia 25 de Setembre i romadrà oberta fins el dia 23 de Novembre. L'horari de visita, es de Dilluns a Dissabte de 17.30 a 20.30 H, i els Diumenges i festius de 11 a 14 H. El lloc, es a la Sala d'Exposicions de Ca n'Ametller, a la mateixa plaça de l'Ajuntament.
Un any mes, ja ha passat la diada i demà tot tornarà a la realitat. Son ja molts anys i moltes diades i tot segueix igual, però com va dir el nostre president màrtir, Lluís Companys: TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A SOFRIR I TORNAREM A VÈNCER. VISCA CATALUNYA LLIURE Aquest any em passat la diada a Palau-Solità i Plegamans, al Vallès Occidental. Ha estat una cerimònia correcte amb les habituals ofrenes florals, actuació del Ball de Bastons del Grup de Danses la Renaixença de Barcelona, la musica del grup musical COMBO, hissada de senyera amb el toc de tenora a càrrec d'en Jordi Figaró, el cant de l'Emigrant interpretat per en Daniel Mas i l'habitual cant de Els Segadors. El Parlament institucional l'ha fet en Jaume Ventura, de l'Associació Cultural QU4TREPINS, i unes paraules de l'alcaldessa, Mercè Pla.
Coincidint amb el centenari de l'estelada, un any mes, commemorem l'onze de Setembre, i ho fem com a homenatge a tots aquells que han lluitat per la llibertat de Catalunya. De cara a l'any que ve, penso que estaria be fer un homenatge a Josep Moragues, ja que es compliran 340 anys des del seu naixement. El general Josep Moragues fou un màrtir per Catalunya, va lluitar contra l'exercit Franco-Espanyol a diversos llocs de Catalunya i finalment en la defensa de la ciutat de Barcelona, fins l'onze de Setembre de 1.914. Un cop acabada la guerra, fou jutjat, torturat i mort, el 27 de Març de 1.915, i el seu cap fou exposat en una gàbia de ferro durant dotze anys, com a escarni i humiliació. A l'onze de Setembre, no podem oblidar a Josep Moragues.
Anar de vacances a l'Empordà està molt be si ets un entusiasta de la platja, però per una persona com jo que sovint he associat vacances, amb fer muntanya, en aquesta comarca, poc es pot caminar, si el que es vol es fer algun cim.
Per pujar-hi, cal anar fins a La Jonquera, i en arribar a l’entrada del poble, si venim de Girona, s’ha girar a la dreta en direcció al poble de Cantallops. Un cop aquí, cal anar cap al veïnat de Requesens, poble que en l'actualitat està abandonat, seguint els indicadors que trobarem per anar al castell i a un restaurant. Quan arribem a l’alçada del castell, trobarem un desviament a la dreta per anar-hi, nosaltres seguirem recte i entrem al poble. A partir d’aquí, el camí empitjora, i una mica mes amunt, al costat de l’antic forn de rajoles del poble, trobarem una pista que puja cap a la dreta, amb un indicador que posa Puig Neulós. Aquesta pista, no la podem seguir amb el cotxe, ja que una senyal ens ho prohibeix, però es prou ample com perquè hi pugéssim gairebé fins a d’alt. Durant la pujada passarem enmig d’un bosc amb abundància de faigs i molts castanyers, que no ens permetran gaudir de la vista, però quan arribem al Coll del Pou, veurem el castell a baix de tot i una gran panoràmica cap el Golf de Roses. Aquí deixarem la pista i seguirem cap a la carena per un corriol que passarà per una portella que hi ha en el filat que fa de frontera amb l’Estat Francés. I ja en direcció a les antenes, veurem un monòlit de pedres que ens indica el cim. Fa una mica de ràbia en arribar aquí, i veure que si hi haguéssim anat per França hi hauríem pujat en cotxe per una carretera asfaltada, gairebé fins a dalt, però si ens agrada caminar, aquestes menys de dues hores que em tardat a arribar, han valgut la pena. Nosaltres vàrem fer la baixada pel mateix lloc, però se que hi ha un parell d’alternatives mes per fer aquest recorregut.
Val molt la pena pujar-hi, per la vista que tenim d’aquesta part del país, en ser gairebé l'últim cim de mes de mil metres dels Pirineus des del mar, gaudim de una magnífica vista, del Cap de Creus, de tota la plana al·luvial de l’Alt Empordà, la plana del Rosselló, així com també del Canigó, tot i que el dia que hi vàrem pujar nosaltres, estava una mica núvol, i no es veia gaire be.
Aquest any, hem anat de vacances a Sant Miquel de Fluvià, gairebé per casualitat. Volíem anar a Sant Pere Pescador com ara fa dos anys, però ja no lloguen l'apartament en que estàvem i no vàrem trobar res que ens agradés. A Sant Miquel, vam trobar una petita caseta tipus urbanització, que ens va sortir pel preu d'un apartament barat de platja, i allí em passat aquests dies de vacances. Es un poble tranquil, en una zona privilegiada com es l'Empordà. Tot i que pugui semblar que està una mica apartat dels llocs interessants de la comarca, la veritat es que està ben comunicat, i si volíem deixar la tranquilitat del poble, en poca estona es pot anar, a Sant Pere Pescador, L'Escala, Empúries, Aiguamolls de l'Empordà, Figueres, etc. Sant Miquel de Fluvià, es a la comarca de l'Alt Empordà, te uns 700 habitants, està situat al marge esquerre del riu Fluvià, en una zona límit entre la plana al·luvial de l'Empordà i les primeres ondulacions del terreny que hi ha en endinsar-nos a l'interior del país. La manera mes fàcil d'anar-hi es per la carretera C-31, entre Verges i Figueres, al poble de Torroella de Fluvià trobarem un desviament cap a l'interior del país, que ens hi portarà en poc mes de quatre quilòmetres. També s'hi pot accedir des de Bàscara, a la carretera N-II, cal anar en direcció Sant Mori. El poble, va néixer al voltant del Monestir de Sant Miquel cap allà el segle XI, d'aquest monestir en queda l'actual església de Sant Pere, que després de fer-hi diverses restauracions, te un aspecte de castell, a conseqüència d'haver estat fortificada durant el segle XIV. A part de l'església, al poble també es interessant veure el forn romà, la font, i els carrers que envolten l'església.
Carta de la meva cunyada Teresa, arran de la mort de la seva mare Maria Colomer, a l'Hpspital de Mollet del Vallès, publicada a la pàgina de Cartes del lectors, de El Periodicico de Catalunya, del Diumenge 3 d'Agost de 2.008. Aquesta es la verssió original, ja que la que va publicar el diari, està lleugerament abreviada.
MES MORTS PER INFECCIONS HOSPITALÀRIES QUE PER ACCIDENTS DE TRANSIT
Avui fa una setmana, la meva mare va morir a l'Hospital de Mollet del Vallès. No va ser l'artrosi que la tenia en una cadira de rodes des de fa mesos, ni una hèrnia que tenia a la panxa des de fa anys. Va morir de sèpsia per staphilococus aureus. Perquè m'entenguin tots, un dels bacteris, que cada vegada mes es passegen pels nostres hospitals (el més virulent), i que els nostres governants no destinen prou diners per minimitzar els riscos, tan sols minimitzen les despeses. Se que no tinc espai per dir-vos tot el que sento, però deixeu-me dir als nostres polítics, que gràcies al sacrifici de la generació de la meva mare (85 anys), avui som on som. Jo, os creia a molts de vosaltres, quan als anys 60-70 els universitaris, a Mollet i en reunions clandestines, ens demanaven unitat en la lluita contra el dictador. Avui no crec en cap, aixequi la bandera que aixequi. Mentre vosaltres esteu darrera d'una taula, amb les vostres lluites particulars, la nostra sanitat, l'ensenyament, serveis socials, transports, etc, després de ser capdavanters, ara som a la cua de l'estat. I tinc al davant el certificat de defunció de la mare, escrit en una llengua que respecto, però que no reconec com a meva. Deixeu-me dir que, des del Dijous dia 10, fins que va morir, ni va ser aïllada, (pel seu costat varen passar quatre malaltes mes) ni tan sols en les seves últimes hores de la seva agonia, varem tenir una habitació per acompanyar-la en la intimitat. No puc callar, ja n'hi ha prou!
Avui ens ha deixat la Mare de la Rosa, la Maria. Demà li direm l'últim adéu, a Viladamat, el poble que la va veure néixer ara fa quasi vuitanta-sis anys. Empordanesa de naixement, va viure mes de la meitat de la seva vida a Martorelles, al Vallès Oriental. Ara reposarà per sempre al lloc dels seus orígens. Va se una persona senzilla i molt treballadora, ningú li va regalar mai res, i es va guanyar amb esforç poder passar una vellesa molt digne a pesar del dolor que li produïa la seva artrosi. Com a homenatge a ella i a la seva terra, hi poso la cançó d'en Lluís Llach, de qui sempre deia amb orgull haver escoltat a tocar el piano quan només era un nen i ella estava de minyona a Verges. Espero que aquest Deu en el que tant creia, li doni un repòs etern, que a la terra li va mancar, en alguna ocasió. Adéu Maria, descansa en pau.
ARRAN DE TERRA
Quan moriré porteu-me a l’Empordà, només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà, que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant... i abans que sigui massa tard faig la reserva del forat.
Quan m’hi poseu feu el fotut favor arran de terra i prou, que aquesta plana és el dibuix dels déus i no seré pas jo qui trenqui el seu encert. Ja us ho fareu si arribeu tard, que no em moureu del meu forat.
Arran de terra per a sentir els renecs que diu la gent d’aquí, que diu la gent com jo i sentir els peus dels infants que jugant potser m’explicaran camins que no he trobat. Que quedi clar i ho deixo escrit que un bon forat serà per a mi.
Arran de terra perquè si em faig pols la pluja em dugui al riu i amb ell anar al meu mar, del mar a un núvol i que dolçament sigui el llevant calent qui em torni al meu racó. Ja us fotreu si arribeu tard, que no em treure del meu forat.
Quan moriré porteu-me a l’Empordà, només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà, que no hi ha terra que a la meva carn la sedueixi tant... i abans que sigui massa tard reclamo el dret del meu forat
Sempre recordo quan era un nen, que em feia una foguera de Sant Joan particular al pati de casa meva amb la conseqüent esbroncada del meu Pare, ja que cada any li socarrimava el mandariner. Primer encenia la meva, amb la presència dels veïns, ja que no hi havien tanques, i després anava a veure la que es feia al meu carrer, mentre no parava d'encendre petards. Avui, ja no es fan fogueres gairebé enlloc (almenys per aquests voltants), entre que les normatives per a la prevenció d'incendis son molt mes estrictes, i la falta d'esplanades, lliures de l'especulació urbanística i de l'ocupació del cotxes per aparcar-hi, deixen com a única possibilitat, aquestes fogueres que munten els ajuntaments en alguna plaça, a sobre una pila de sorra. Però aquelles fogueres que muntàvem el nens de llavors, eren una altre cosa, en Joan Manuel Serrat deia que veia còrrer els nanos collint llenya pels carrers, això ara ja es història. Ara, els nanos no paren de tirar petards, i jo, he canviat la foguera i els petards, per la coca i el cava.
Aprofitant les instruccions que Vilaweb ens ha donat per fer visible el comptador de visites, he fet un canvi d'imatge al bloc.
Ja feia temps que tenia pensat fer un canvi i personalitzar la imatge, però la falta de coneixements i la mandra a esbrinar com es feia, va fer que em quedes com a únic canvi aquella imatge al costat del subtítol del bloc, fet amb un enllaç amb la imatge allotjada a flickr. Ara al posar el comptador, i veure per on es podia fer, he buscat instruccions a través d'altres blocaires, i només he trobat les d'en Manel Bargalló, i El Croat Català, i els passos a fer en un i l'altre, no tenen res a veure. De les explicacions d'en Manel, no me n'he sortit, amb les del Croat, si, i aquest es el resultat. Ara però, hi ha el problema que la imatge, no enllaça amb el bloc.
Per això, agraïria si algún lector em pogués ajudar a resoldre aquest problema, ja que entre les poques nocions de informàtica que tinc, i la gairebé nul·la comprensió de l'Anglès, fan que de tots aquests còdigs que surten quan anem a Editar Plantilla, no entengui res.
Jo, per si li pot servir d'ajuda a algú, intentaré explicar els passos que he donat per que surti el que surt: Primer de tot he creat la imatge, a partir de una fotografia, amb el programa GIMP. Segons el consell del Croat, ha de tenir 775 px d'amplada, l'alçada, es indiferent. Quan ja he tingut la imatge, he escrit un esborrany, hi he posat aquesta imatge, i l'he guardat com a esborrany. He previsualizat l'esborrany, he situat el cursor del ratolí sobre la imatge, he clicat el botó dret, s'ha obert el menú, i a baix de tot, he clicat on diu "Propiedades", i he copiat l'adreça (URL). A continuació, he clicat en el menú d'usuari, "Preferencies Generals", on hi ha totes les plantilles, he clicat a la plantilla blanca, que es la que està a baix de tot, i he desat el canvi. Llavors, entre Editar esborranys i Editar directori d'enllaços, ha aparegut Editar Plantilla, he clicat aquí, i han aparegut tots els codis que formen el bloc. Gairebé a baix de tot, hi ha un lloc on apareix: {#MODULE#}header{/#MODULE#}. He esborrat això, i en el seu lloc, hi he posat: img src="UbicacióArxiu" alt="títolBloc" width="775" height="187" / i en el lloc de "ubicació arxiu" hi he posat l'adreça URL que havia copiat de la foto. A "width" hi he posat 775, que es l'amplada de la imatge, i a "height" 187, que es l'alçada. Davant de tot, hi falta el símbol "<", i al final ">", que no he pogut posar aquí perquè em des-controlaven el post. I ja està, aquest es el resultat, després, he aprofitat l'esborrany per fer aquest post, i no tenir que deixar per sempre l'esborrany guardat, ja que no se si es podia esborrar.
I això es tot, si a algú vol aprofitar aquesta explicació per personalitzar el bloc, ha de saber que falta poder enllaçar la imatge amb la plana principal del bloc. Així que ho tingui resolt, posaré en aquest post els passos que hauré seguit. I com he dit, li estaré molt agraït a qui em pugui ajudar a solucionar-ho.
Després que fa tres setmanes, no pogués fer la caminada de Molins a Vilafanca, aquest diumenge que ve, com a premi de consolació, faré la caminada anual del CEM. Aquesta caminada, es molt mes curta i assequible que l'anterior, te 13 km. i discorre per les muntanyes de Collserola mes properes a la vila. Aquesta edició, destaca pel recorregut que fa per l'antiga pedrera de la fàbrica de ciment SANSON (ara CEMEX) de Sant Feliu de Llobregat. Aquesta pedrera, que ocupava la vessant sud de la muntanya de Santa Creu d'Olorda, va ser tancada l'any 2002, i des de llavors s'hi han efectuat treballs de restauració, que comencen a donar els seus fruits. A mi, m'agrada caminar per aquesta pedrera, i veure com la natura recupera el seu terreny, i la vegetació es va obrint pas. Ara a la primavera, hi ha una quantitat de plantes amb flors, que es difícil veure a altres llocs. Jo, perqué no em torni a quedar sense inscripció, ja m'hi he apuntat, juntament amb el meu nebot Miquel, que m'ha dit que m'hi acompanyarà.
