Ramon Erra |
dimecres, 13 d'agost de 2008 | 11:18h
Maria Teresa Fernández de la Vega em fa pensar en aquelles mestres que hi havia a les escoles públiques dels nostres poblets a finals del franquisme...i que no necessàriament havien de ser franquistes. Aquelles "señoritas" venien de províncies allunyades, parlaven un castellà sobri i pausat i vestien una mica més alegres del que semblaria prudent...
Hi ha una llum tan forta a l'estiu, que tot es veu lleig (sobretot durant les hores centrals del dia). Si tot es veu lleig, vol dir que realment ho és, o només vol dir que la llum que se li està aplicant no és l'adequada? Els suaus contorns dels pobles, els paisatges endolcits i les cares amables de les persones quan arriba l'horabaixa, és real o és un miratge? La cosa en sí és més real sota la llum, en la penombra o en la foscor? La nostra cara ullerosa sota un focus, és la nostra realitat? 
McCain, que disputarà la presidència americana a Obama, volava per damunt Hanoi -suposo que no era un volar gens innocent, corria l'any 67- quan l'avió bombarder on anava va ser tocat, McCain va sortir disparat i va caure en un estany d'un parc d'aquesta ciutat nordvietnamita. Ja us podeu imaginar que aquella pobre gent de Hanoi, quan va veure el soldat allà entre els nenúfars, no va tenir pas gaires manies. Ni pietat...
A mi, com a moltes altres persones, em ve gent i m'explica coses. El cap de setmana passat me'n van explicar dues. La primera va d'un home d'uns seixanta anys amb gorra de visera i accent barceloní que em va preguntar si al poble hi vivia algú que portés el cognom Casanova. Resulta que l'home de la visera havia heretat una biblioteca -potser de només dos o tres prestatges...no va concretar- 
Avui és sant Cristòfol, copatró del meu poble. Em sé els seus goigs, però no us els cantaré. Al meu poble no hi ha cap Cristòfol. Ni cap Tòfol, ep! Però fa uns dies, una jove parella em va anunciar que esperaven una nena i que li volien posar Ció...
Com a les bones biblioteques, a les cases hi ha un armariet on es guarden medicaments de fons, de fons d'armari, vaja. Són les aspirines, el fenistil, el gelocatil, l'iniston...Però hi ha uns altres medicaments, que només anomenar-los -i ja no diguem tastar-los- ens transporten. Són la magdalena de Proust, són els clàssics, gairebé els arcaics, amb noms mítics i aromes i sabors evocatius: dius optalidon i retorna l'àvia...
Nord enllà, quan s'acaba la primavera i comença l'estiu, les nits es tornen blanques: no s'acaba de fer fosc mai, el cel queda esblaimat hores i hores, els edificis es desdibuixen, les teulades sembla que pengin més, les cúpules mig volen, les finestres espien, les aigües s'enterboleixen i moltes persones es tornen histèriques...
Aquesta tarda he vist per segona vegada -després d'anys i per la tele- "Els fabulosos Baker boys" i m'he tornat a emocionar. Hi ha moltes pel.lícules que estan bé, però n'hi ha algunes -només algunes- que tenen un plus, un no se sap què, una cosa rara i intensa que ens trasbalsa....
Durant una Patum de Berga qualsevol -però posem la de fa quinze anys- vaig conèixer, si se'n pot dir conèixer de beure mau-mau plegats i xerrar pels descosits, una colla de joves fills de la immigració asturiana al Berguedà. Un d'ells va dir una o dues frases en bable i sé que vaig pensar que allò ja devia estar quasi mort (vull dir allò del bable o de la llengua asturiana o com en volguessin dir). Amb tot, una frase em va quedar gravada: "Puxe Asturies, borratxus e carbonerus!" (ja em perdonareu la transcripció, que és inventada meva). Avui, posem que quinze anys després, la primera part de la frase ha aterrat definitivament dins meu. Avui sento que camino amb uns digníssims esclops nous!
El dia que vaig sentir la Carme Chacón cridant allò de "Capitán, mande firmes!" i allò altre de "Viva España y viva el Rey!" alguna cosa dins meu es va remoure. La Chacón, per entendre'ns, és de la meva generació, fins i tot és més jove que jo. I clar, la nostra generació -amb les variants que es vulguin, fins i tot les socialistes- havíem pensat un món amb exèrcit europeu i missions humanitàries de l'ONU. Santa innocència! Després, veient-la recollint aquell pitet i aquell peluix de la cabra, vaig estar a punt de defallir... 
