Aquesta pel·lícula, seguint l’estela de la mítica Peter Ibbetson (1935), parteix d’aquella convenció romàntica que afirma que una intensa amistat infantil, bruscament interrompuda, es pot convertir, quan la parella es retroba en l’edat adulta, en un amor apassionat instantani. Aquí els dos amants que creuen els anys sense defalliment són l’il·lusionista Eisenheim (un tristoi Edward Norton) i l’aristòcrata Sophie (Jessica Biel, molt continguda, en tots els sentits). El seu amor, però, topa amb un gran obstacle: el príncep Leopold, l’hereu de l’imperi austrohongarès (Rufus Sewell, molt convincent), amb qui Sophie s’ha de casar tard o d’hora. La pel·lícula no té un gran pressupost -molt poca Viena, en realitat Praga, es veu- però té un director intel·ligent, de nom Neil Burger, que sap crear una adequada atmosfera de llegenda i de misteri. A part del trio amorós, destaca el personatge de l’inspector de policia (magnífic Paul Giamatti), escindit entre l’obediència al príncep i l’admiració que li produeix l’il·lusionista. Els moments estel·lars de la pel·lícula són les actuacions del mag dalt de l’escenari. Pel que sembla, alguns dels trucs que es veuen al film recreen trucs autèntics de l’època, com el del taronger que creix en pocs segons. D'altres, en canvi, com la creació d’hologrames a l’escenari, ja semblen més “galàctics”. En qualsevol cas, es tracta d’una bona pel·lícula, modesta però ben arrodonida.
La flegma britànica està en decadència. Aquesta pel·lícula, que tracta d’una professora que manté relacions sexuals amb un alumne de 15 anys, podria haver estat un elegant i contingut melodrama, però en realitat és un thriller baratet i cridaner. Això no vol dir que no tingui els seus al·licients, com ara el de contemplar dues prestigioses actrius angleses repartint-se castanyots i insults. Curiosament, el film és molt comprensiu amb la jove professora que comet el delicte (Cate Blanchett), a qui presenta com a víctima d’un jovenet maquiavèlic (el noi s’inventa sòrdides històries familiars per seduir-la) i d’una vella professora lesbiana (Judi Dench). Aquesta, una mena de vampiressa victoriana de sexualitat reprimida, viu en un fosc soterrani (el simbolisme no por estar més cantat). La pel·lícula es permet alguna burla de la burgesia bohèmia i del desastrós sistema públic d’ensenyament de la Gran Bretanya. Judi Dench i Cate Blanchett (qui, per cert, està molt guapa) van ser nominades per aquesta pel·lícula, més que res perquè als americans els entusiasmen els intèrprets britànics. El director, Richard Eyre, no pot ser més gris i el músic, que no vull saber com es diu, no pot ser més pesat.
Aquesta pel·lícula no és agradable de veure, però és impossible que ho sigui, perquè el seu protagonista és Idi Amin Dada, dictador d’Uganda des de 1971 a 1979 i que es va dedicar, més que res, a l’assassinat en massa dels habitants del seu país (es calculen en 300.000 les víctimes). Idi Amin, com diria Sánchez Piñol, era un monstre i un pallasso, un perturbat i un nen. Forest Whitaker fa una gran creació (la seva presència en pantalla fa por per imprevisible), encara que per a un bon actor aquest tipus de personatges no són difícils d’interpretar. Com és habitual en les pel·lícules africanes, el narrador és un blanc. En aquest cas, un escocès força ingenu (James McAvoy) que, endut pel seu odi als anglesos, triga molt a adonar-se de la naturalesa criminal d’Idi Amin. Exerceix de metge personal del dictador, i n’acaba sent el principal assessor. Evidentment, s’ha ficat en un niu de vespes i en surt malparat. Al final ha de reconèixer que bona part dels mals de l’Àfrica cal atribuir-los als mateixos africans i no al colonialisme en exclusiva. Des d’aquest punt de vista, la pel·lícula pot ser molt educativa per a molta gent del nostre país. El director, Kevin Macdonald, filma correctament però sense especial inspiració. Més destacada resulta l’ambientació d’època, l’eqüanimitat del guió o la contenció a l’hora de mostrar les atrocitats perpretades per Amin.
Als mexicans Alejandro González Iñárritu i Guillermo Arriaga, director i guionista, ja se’ls veu el llautó. A Babel tornen a fabricar un altre còctel a base dels ingredients habituals: un accident, una cadena de fatalitats, un munt de tragèdies personals, crueltats diverses i, com a element extra, detalls morbosos d’índole sexual. Aquí, per exemple, hi ha dos nens marroquins amb unes cabres a la muntanya. Què podem fer per animar la cosa? Doncs que un es masturbi! Segon exemple: una noia japonesa es troba amb les seves amigues en un bar. Com animem la seqüència? Doncs que es tregui les calces! Són subtils com una mosca en un plat de sopa. En fi, la pel·lícula és avorrida i allargassada fins a l’exasperació (els últims 45 minuts els he passat a càmera ràpida). Tot és pura rutina: la brutalitat policial, la presència de turistes occidentals paranoics i covards, el natiu angelical, els adolescents japonesos drogats… Els personatges són estúpids rematats que sempre trien l’opció que els pot dur més problemes (el pare marroquí que no es rendeix a una dotzena de policies!). Ah, quin fresc més imponent sobre la perversa naturalesa humana!, quina reflexió sobre la globalització!, deuen pensar alguns espectadors a les butaques dels cines Verdi (dels Verdi de tot el món). El món està malalt, és la conclusió que deuen extreure després de veure la pel·lícula. Efectivament, el món està malalt si hi ha molta gent que s'empassa les burrades empaquetades per aquests dos espavilats mexicans.
Tom Cruise, perpetu adolescent des de fa més de 20 anys, té el seu filó particular amb la sèrie Missió: Impossible. Aquesta tercera entrega, dirigida pel televisiu J.J.Abrams (Lost), és especialment avorrida. L’encadenament de seqüències d’acció trepidants en escenaris variats (Berlin, el Vaticà, Shanghai) no provoca cap emoció, només somnolència. Tot passa tan ràpid! Planifiquen l’operació, que en teoria és complicadíssima, en només mig minut i, apa, passem a l’acció! La indiferència de l’espectador és total. Tom Cruise interpreta Ethan Hunt posant les tres cares de sempre (no hi ha actor més mecànic a la història del cinema). Aquesta vegada es casa amb Michelle Monaghan, que passava per allà, i se suposa que té un torturat debat interior entre l’amor i el deure. Només se suposa. En fi, un espectacle pirotècnic sorollós i completament buit. Per cert, també apareix Philip Seymour Hoffman (Capote) de dolent, fent el numeret. No sé si he quedat més fart de Tom Cruise o d'ell. Tot un dilema.
Aquesta pel·lícula, petita com és, elabora tota una teoria sobre les relacions matrimonials i, per extensió, de parella. D’entrada, considera que la felicitat conjugal és rara. Són pocs els homes que són capaços de fer feliç una dona (el marit de Joan Cusack, per exemple). La majoria, en canvi, no: alguns perquè són els típics homes insensibles i egoistes, com ara el marit de la Catherine Keener (acaben divorciats) o com l’ocasional xicot de la Jennifer Aniston; altres, en canvi, són homes tendres i amables, que parlen de roba i complements, ui, ui, ui…sí, són gais que encara no han sortit de l’armari i, esclar, tenen la dona a pa i aigua. El marit de Frances McDormand és un d’aquests, però ella no vol adonar-se’n (les amigues sí que el tenen clissat) i això l’empeny a l’agressivitat descontrolada i a l’apotolament capil·lar (no es renta mai el cap). Pel que es veu, doncs, la felicitat conjugal està completament en mans dels homes. Fins aquí les idees d’aquesta pel·lícula que, per cert, té interès però no entusiasma. La directora, Nicole Holofcener, és una guionista competent que mostra poc talent dirigint. Pel que fa a les actrius, totes ho fan prou bé, però certament no són de la mateixa edat (Aniston, 1969; Cusack, 1962; Keener, 1959; McDormand, 1957). Quin és l’origen de l’amistat dels seus personatges? Queden descartades l’escola i la universitat. La pel·lícula no contesta. Holofcener opta sovint per no ser gaire explícita (com en l’horror a envellir d’Aniston, que s’aplica cremes tot el dia), però en aquest punt s’ha excedit. Per acabar, un comentari un pèl malvat: les tres actrius més veteranes, al film, no tenen fills de vint anys o adolescents, com els correspondria per l'edat, sinó molt més petits. Per què serà?
Continua la llarga relació de l’escriptor William Somerset Maugham (1874-1965) amb el cinema. Aquesta novel·la, publicada el 1925, ja va ser duta a la pantalla el 1934, amb Greta Garbo com a protagonista. L’he vista, però no me’n recordo gaire; en qualsevol cas, sembla que no és un dels grans títols de la Garbo. L’any 1957 la MGM va tornar a adaptar la novel·la amb el títol de The SeventhSin, amb Eleanor Parker en el paper principal. Aquest film no l’he vist mai i, pel que he llegit, no val la pena. Per tant, aquesta última adaptació potser és la millor. La protagonista, com a mínim, és sensacional. La guapa australiana Naomi Watts, aquí de morena, fa tot un recital interpretatiu (ni la van nominar: ignorants!): primer és vulgar i superficial; després se sent trista i buida (el marit ha descobert el seu adulteri i se l’enduu a un racó de la Xina on hi ha una epidèmia de còlera); i finalment es llança pel camí de la superació personal a base d’abnegació i sacrifici. Admirable Watts: quina facilitat per transmetre les emocions. Per desgràcia, el seu company d’aventures, Edward Norton, no està al seu nivell. Domina la ganyota de menyspreu i el cinisme, però quan ha de caure rendit a la transformació de la seva dona, es queda molt curt. Aquests actors d’ara estan tan acostumats a posar mala cara que no saben transmetre l’enamorament, l’admiració, l’heroisme. En fi, una llàstima. A la pel·lícula també li falta una mica més de grapa narrativa a la segona part. El director John Curran, en alguns moments determinats (el diàleg de reconciliació matrimonial, per exemple), no filma amb la passió que caldria. En qualsevol cas, es tracta d’una bona pel·lícula, elegant i amb bonics paisatges (està rodada a la Xina), que és del tot indispensable per als admiradors de la bonica Naomi (ni la van nominar: ignorants!; o ja ho havia dit?)
Aquesta pel·ícula se situa a l’Holanda ocupada pels nazis a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. La protagonista és Rachel, una noia jueva que després que la seva família sigui assassinada passarà a col·laborar amb la resistència holandesa. La seva missió: convertir-se en l’amant d’un capità alemany. Aquesta Rachel no va existir, però és una amalgama d’algunes dones reals: una, per exemple, és Kitty van DeHave, que va ser eliminada per la pròpia Resistència creient que era una traïdora, trampa que van preparar els nazis; una altra és Esmée van Eeghen, espia que treballava a les oficines de la Gestapo i que quan es va enamorar d’un oficial alemany va ser assassinada per la Resistència, per por que els delatés. Per sort, a la soferta Rachel del film no li espera un destí tan cruel (ho sabem ja a l’inici, quan la veiem en un kibbutz a Israel anys després de la guerra). L’holandès Paul Verhoeven, de retorn al seu país, és el director i guionista d’aquesta gran pel·lícula, que deu ser la millor de la seva llarga i irregular carrera. Sap combinar a la perfecció el retrat fidel i matisat dels anys de l’ocupació amb una trama d’espionatge i traïció que avança de forma imparable en la millor tradició narrativa del cinema nordamericà. A destacar finalment la sensacional interpretació de Carice van Houten en el paper principal.
Aquest nou Superman no va ser l’èxit apoteòsic a què estava destinat. Es comprèn fàcilment: el públic juvenil esperava més acció i una actitud menys malencònica en el superheroi volador. Sí, perquè aquí Superman està trist: entre ell i Lois Lane no hi ha una divertida guerra de sexes sinó un melodrama romàntic sense solució possible. (Superman torna després de cinc anys i es troba que la Lois Lane ja s’ha casat i té un fill). Es passen la pel·lícula creuant-se mirades compungides. Poca alegria, doncs, i poca acció, excepte per un espectacular salvament d’un avió i per la traca final, que no és tan vistosa com hauria de ser. Ara bé, per tots aquells que vam vibrar en el seu dia amb el memorable Superman de 1978, aquest nou film ens toca la fibra sensible perquè és un homenatge continu al clàssic de Christopher Reeve (a ell i a la seva dona està dedicada la pel·lícula): hi ha els mateixos títols de crèdit, la música de John Williams, la cara de Marlon Brando entre els cristalls, la mateixa granja, Glenn Ford en una foto, Brandon Routh fent de Clark Kent exactament igual que Reeve, i un llarg etcètera. Més que una pel·lícula, doncs, és un homenatge a una altra pel·lícula. Una veneració excessiva, segurament.
Vince Vaughn potser hauria de fer secundaris i no protagonistes. Cansa tenir-lo tota l’estona en pantalla, i més al costat de Jennifer Aniston, amb qui realment no fa una bona parella. Ell és massa gros, massa rústic, massa lleig, massa vulgar. Aquesta pel·lícula, que no està gaire bé ni gaire malament, sembla una anticomèdia romàntica, perquè no és la història d’un idil·li que acaba amb final feliç, sinó la d’una separació per incompatibilitat de caràcters i de formes de vida. A vegades sembla més un drama que una comèdia. Els personatges secundaris intenten aportar comicitat, però sense grans resultats. El millor del film, i potser l’únic motiu per veure’l, és la presència de Jennifer Aniston, que fa una bona interpretació, amb més recorregut que de costum.
Bart Freundlich, el director i guionista d’aquesta pel·lícula (titulada "Ellas y ellos" al videoclub), ha confessat que volia fer una versió moderna de "Manhattan". D’ambició, per tant, no n’hi falta, però sí una mica de talent. El guió és força bo, però les situacions són una mica tòpiques. Hi ha dues parelles i les dues tenen problemes: una perquè l’home (Billy Crudup) és un immadur que té pànic de tenir fills; l’altra perquè l’home (David Duchovny) té una aventura extramatrimonial. En fi, que els homes tenen la culpa de tot, com ja és tradicional darrerament. La pel·lícula és agradable de veure i força divertida, però els diàlegs no són tan bons com seria d’esperar i tot queda una mica superficial (de Woody Allen només n’hi ha un; perdó, només n’hi havia un). El tram final es decanta obertament per la comèdia i deixa un bon regust. El millor és la presència de David Duchovny, que no ha acabat de triomfar després d’Expedient X, i que demostra aplom i recursos. Llastima que aquí no l’emparellin amb la simpàtica Maggie Gyllenhaal sinó amb la carregosa Julianne Moore (que és la dona del director, i ja s’entén tot).
Aquesta és una pel·lícula simpàtica i a vegades molt divertida. Com és normal en els films anomenats independents, els personatges són força estrambòtics: un avi que esnifa cocaïna, un adolescent que no parla des de fa nou mesos, un tiet gai que s’ha intentat suïcidar, un pare que no aconsegueix triomfar amb un llibre sobre com triomfar… És una família ben infeliç i desestructurada que descobrirà, al final d’un llarg viatge en carretera, que no hi ha res com el caliu familiar per refer la vida. Naturalment aquest missatge irrita alguns crítics (per exemple José Enrique Monterde al Dirigido), que només estan contents amb les pel·lícules que postulen que la família és una institució perversa i retrògrada que cal eliminar. (Aquests crítics, suposo, deuen viure sols o en comunes neohippies). En fi, radicalismes ideològics a part, aquesta pel·lícula disposa d’uns actors molt bons (Greg Kinnear, Steve Carell, Toni Collette) que aconsegueixen fer creïbles i entranyables els seus personatges. El final, això sí, és una mica fluix, amb temes que queden penjats, però per al record queda la millor seqüència còmica dels últims anys: els robatori del cadàver de l’avi.
En aquesta pel·lícula el director -un impersonal Brian De Palma- està tan fascinat pel vestuari, els cotxes i els clubs nocturns dels anys 40 que oblida que ell ha de ser un narrador i no un decorador. Aquest sol ser l’etern problema del cinema negre retro: l’ambientació ofega la història, que avança amb una lentitud desesperant, sense emoció ni intensitat. Això és realment paradoxal perquè el cinema negre autèntic, si alguna cosa tenia, era un vigor narratiu a prova de bomba. I també, esclar, una colla d’intèrprets molt carismàtics. Aquí, en canvi, hi ha un repartiment molt mediocre, començant per un inexpressiu Josh Harnett (l’actor amb els ulls més tancats de la història del cinema), que és incapaç de dur el pes d’una pel·lícula. Pel que fa a Scarlett Johansson -tan perfecta a les fotos com mediocre en moviment-, segur que unes classes d’interpretació no li farien cap mal. En fi, per als amants del cinema negre retro jo recomanaria "Hollywoodland" (2006), que deu ser l’obra mestra d’aquest subgènere (ho sento, però "L.A. Confidential" també em va avorrir molt).
Aquesta pel·lícula es va preparar abans però va arribar després de "Capote" (2005). El públic no volia tornar a veure la mateixa història i la va ignorar. Aquest fracàs és terriblement injust, perquè "Infamous" -"Historia de un crimen" al videoclub- és una gran pel·lícula, millor que l'altra. És molt divertida a l’inici, quan l’extravagant Capote entra en contacte amb la gent del petit poble de Kansas i se’ls guanya explicant anècdotes de Humphrey Bogart i altres estrelles. A la segona part el panorama s’enfosqueix. La relació de l’escriptor amb l’assassí Perry Smith és més intensa aquí, tant per la pulsió sexual existent com per la interpretació memorable del petit Toby Jones com a Capote (ell sí que té el físic adequat) i de Daniel Craig (el nou Bond) com a Perry. Tots dos esborren el record dels actors que interpretaven aquests papers a l’altre film. Com també ho fa Sandra Bullock en el paper de Harper Lee. "Infamous", en definitiva, ofereix una perspectiva més àmplia de Capote i dels cercles on es movia. I quan entra en el fons de la qüestió ho fa amb la mateixa força, potser més i tot, perquè ho fa amb més naturalitat, no amb les ínfules artístiques (correm cap a l'Òscar!) que destil·lava "Capote". Douglas McGrath, guionista i director, ha fet la pel·lícula de la seva vida. (Més avall trobareu comentaris de "Capote" i del llibre "A sang freda").
Robert B. Parker és un autor d’una sèrie de novel·les policíaques amb un mateix protagonista: Jesse Stone, un endurit policia de Los Angeles que, expulsat per excessos alcohòlics, troba feina com a cap de policia al poble de Paradise, Massachussetts. El lloc, esclar, no és tan paradisíac com el seu nom indica. No he llegit cap novel·la del tal Parker, però o és molt bo o el guionista ha fet miracles, perquè aquest telefilm és impecable. Té una factura excel·lent, de pel·lícula-pel·lícula, amb un guió molt intel·ligent i uns grans diàlegs. El director, Robert Harmon, no viu del primer pla, deixa respirar els enquadraments i no va col·locant objectes davant la càmera (Joel Joan, mira-te’l, que aprendràs alguna cosa). Jesse Stone és interpretat per Tom Selleck, que dóna al personatge una presència i una humanitat, una calma i una ironia, un aire derrotat i alhora un rigor ètic excepcionals. Tom Selleck ja ha fet tres telefilms més com a Jesse Stone. Esperem que, com aquest, apareguin aviat a les prestatgeries dels videoclubs, perquè l’experiència val la pena.
