A la batalla de les Termòpiles (480 aC, a finals de juliol) uns pocs grecs, entre els quals destacaven 300 espartans comandats per Leònides, van aturar el gegantí exèrcit persa de Xerxes durant tres dies, causant moltíssimes baixes a l’enemic. Aquesta defensa heroica del pas de les Termòpiles va acabar amb la mort dels 300 espartans, però poc després (setembre del mateix 480 aC) els grecs derrotaven els perses a la també famosa batalla de Salamina i els impedien l’expansió per Europa. Qualsevol pel.lícula que recreï un fet tan rellevant per a la civilització occidental ha de ser benvinguda. Els herois de les Termòpiles mereixen ser recordats, i si ha de ser en forma d’adaptació d’un còmic, doncs endavant, i no siguem llepafils. Sí, jo hauria preferit un film èpic més tradicional, com Troia, rodat en escenaris naturals i a ple sol, amb un exèrcit persa menys fantasiós (calia que Xerxes fes tres metres? O que Efialtes fos tan monstruós?) i uns espartans que no semblessin culturistes (¿una deferència cap al públic gai, sempre amant del peplum amb forçuts hipermusculats?), però és millor veure el got mig ple. I aquesta pel·lúcula té coses notables. Per començar resulta que és força fidel al relat d’Heròdot (el llançament dels missatgers perses al pou, els Immortals perses -que no duien màscara, però-, la traïció d’Efialtes, la pluja de fletxes final, etc.). Em pensava que la pel·lícula seria només un festival gore amb caps tallats i esquitxos de sang a càmera lenta. I en part ho és, com no pot ser altrament, però també hi ha un drama ben elaborat i intens entre el rei Leònides i la reina Gorgo -els amants que ja no es retrobaran-, o entre ella i Theron, l’espartà venut als perses, o també el drama de Dilios, el segon de Leònides, que veu morir el seu fill a la batalla. Són de destacar alguns actors, en especial Gerard Butler (impressionant Leònides), Lena Headey (l’espartana reina Gorgo) i David Wenham (Dilios). Un gran mèrit de la pel·lícula és que a mig metratge desapareix la sensació de còmic i només queda l’èpica, l’èpica pura i dura, alliberada d'excés de fantasia. Aquest mèrit segurament cal atribuir-lo a Zack Snyder, el director.
Ryan Gosling és un jove fiscal que afronta el seu últim cas abans de fitxar per un luxós bufet d’advocats. El cas sembla senzill però aviat es complica perquè l’acusat, Anthony Hopkins, és un malvat que sap aprofitar el garantisme excessiu de sistema judicial. La trama és brillant, l’enfrontament és intens i el gir final, que respon a la pregunta “on és l’arma del crim?” és convincent i original. El director Gregory Hoblit lluita amb totes les seves forces perquè la pel·lícula no sembli un telefilm -la petita pantalla va plena de temes judicials- i surt victoriós, tot i que alguna vegada cau en certa ampul·lositat (calien tants plans aeris?, calien travellings circulars?). Pel que fa als actors, Ryan Gosling es fa antipàtic a l’inici, quan remarca massa que és un ambiciós superficial, però millora amb la “presa de consciència” i acaba en gran forma. Per la seva banda, Anthony Hopkins “marlonbrandoneja”, és a dir, ja no és un actor sinó un monstre cinematogràfic, un espectacle en ell mateix, però aquí algú li hauria d’haver dit -però qui té valor per fer-ho?- que aquesta vegada no fa d’Hannibal Lecter. En segona fila brillen la molt atractiva Rosamund Pike (vista a DieAnother Day, on eclipsava Halle Berry) com a advocada high-class, i David Strathairn, com a fiscal en cap i brúixola moral de Ryan Gosling. Una bona pel·lícula, doncs, amb alguns diàlegs afinats, com aquell en què la família liberal de Pike, tots passats per Harvard, li retreuen a Gosling, que és de més baixa extracció social, que vulgui enriquir-se en un bufet elegant en comptes de treballar per Greenpeace. Gosling, sense immutar-se, replica que aquest tipus de comentaris sempre els fan els rics.
Molts crítics van proclamar el seu entusiasme per aquesta pel·lícula, escollint-la com una de les millors de l’any 2007, o directament la millor. El públic, però, no va respondre en la mateixa mesura. Potser la culpa és el tema del film, que és la frustració. La pel·lícula recrea la història real d’un assassí en sèrie que es feia anomenar Zodiac i que va cometre els seus crims a Califòrnia pels volts de 1970. Dos policies (Mark Ruffalo i Anthony Edwards) i dos periodistes (Jake Gyllenhaal i Robert Downey jr.) s’encarreguen, des dels seus respectius àmbits d’actuació, d’investigar la identitat de Zodiac. El resultat, però, és frustrant, perquè, quan tot sembla apuntar a un determinat sospitós, llavors fallen les proves cal·ligràfiques o el que sigui. Passen els anys i la frustració per no resoldre el cas continua. Però mentre els dos policies són capaços de viure amb aquesta frustració –hi estan acostumats, saben que el fracàs és part de la feina, hi ha altres casos que els reclamen- els periodistes no ho suporten i cauen en l’autodestrucció (R.Downey jr.) o en l’obsessió malaltissa (J.Gyllenhaal, que arriba a l’extrem d’involucrar-hi els fills, moment que la seva dona diu prou). A la pel·lícula li costa una mica de trobar el to. A l’inici les seqüències són massa breus i hi ha un excés de resums narratius, però això potser és degut a la pressió per reduir metratge. Ara bé, a partir de l’interrogatori al principal sospitós, Arthur Leigh Allen, el film agafa la directa i ja no la deixa. És aquesta, doncs, una pel·lícula magnífica, amb una direcció admirable de David Fincher, convençut de fer pel·lícula de la seva vida (com filma l’interrogatori ja esmentat, o l’assassinat vora el llac, o l’escena del soterrani!). Cal destacar també la reconstrucció d’època, que recrea els anys 70 molt finament, sense exagerar. Pel que fa al repartiment, tots els actors estan molt bé però brilla especialment Mark Ruffalo interpretant amb gran aplom el policia David Toschi (Steve McQueen, a Bullitt, es va inspirar en aquest policia, fet que surt al film).
Sandra Bullock s’ha llançat a experimentar amb el temps. Si a The Lake House (2006) Keanu Reeves i ella vivien en plans temporals diferents, a Premonition la Bullock ha d’afrontar una setmana desordenada. És a dir, després del dijous ve el dilluns, després el divendres, després el dimarts, etcètera. Si fos una setmana normal, el fet seria passable, però és que és una setmana decisiva, vital: 1) el marit està a punt d’anar-se’n al llit amb una companya de feina, i 2) el marit es mata amb el cotxe. ¿Pot Sandra Bullock alterar els dos factors? Pot evitar l’adulteri i la mort? Aquestes intrigants preguntes fan avançar la pel·lícula, que a més es beneficia d’una elegant direcció de l’alemany Mennan Yapo i de la soferta interpretació de Sandra Bullock, d’una intensitat emocional admirable. De manera col·lateral, la pel·lícula ofereix un interessant debat entre la ciència i la religió. Sandra Bullock, buscant respostes al fenomen inexplicable que viu, visita primer un psiquiatra i després un capellà. El psiquiatre, ras i curt, li recepta pastilles de liti; el capellà, més espiritual, li comenta que el seu problema és la falta de fe i de coratge. No cal dir que Sandra Bullock fa més cas del segon, i es dedica en cos i ànima a impedir el que sembla inevitable. I el final? Bé, el final deixa clar que la fe no fa miracles, però és el millor camí. (Qui vulgui un cant a la disgregació familiar i a l’ateisme, que es busqui una altra pel·lícula).
Un sensacional Hugh Grant és Alex Fletcher, una vella glòria del pop dels anys 80, reduït ara a cantar els vells hits en parcs d’atraccions a les fans ja maduretes. Una jove cantant, del tipus Britney Spears (pop escalfabraguetes o semipornogràfic, contra el qual el film dispara amb bala), li ofereix fer un duet si és capaç de compondre una cançó que li agradi. Fletcher, llavors, es busca una lletrista, que resulta ser la noia que li rega les plantes (que Fletcher, que té quatre plantes, necessiti algú que les hi regui, és tot un misteri). La generalment deplorable Drew Barrymore interpreta aquesta lletrista, i sorpresa!, ho fa bé, amb naturalitat i encant. La comèdia és força rodona, amb un argument que no decau i rialles a dojo, i esquiva amb habilitat el recorregut habitual (ara m’estima, ara no m’estima). En aquests temps tan durs per al gènere, no es pot desaprofitar aquesta comèdia, que s’inicia amb un videoclip divertidíssim del grup amb què va triomfar Fletcher (tipus Wham). Hugh Grant, doncs, continua duent gairebé en solitari la torxa de la comèdia. De la comèdia adulta, vull dir, perquè és l’únic comediant que no prové ni està contaminat per la comèdia per a adolescents. Fa deu anys Hugh Grant va abandonar els tics i va començar a interpretar personatges més desplaçats, més solitaris i més sarcàstics (segurament més semblants a ell mateix). En aquest terreny ha estat brillant, únic, i ha fet honor al seu cognom.
Aquesta tercera entrega no està a l’altura de les altres dues. Té moments excel·lents, però és molt més irregular, dispersa argumentalment i fa algunes opcions discutibles. La idea d’explorar el cantó fosc d’Spider-Man -que va de negre per a l’ocasió- a d’hores d’ara resulta molt tòpica (ja estem farts de cantons foscos dels superherois!) i a més, no sembla que se la creguin ni els mateixos autors del film, perquè l’envolten amb un sentit de l’humor que cau de ple en la paròdia (Maguire, caminant com el Travolta de "Saturday Night Fever" pels carrers, o fent l’idiota en un bar). És excessiu, perquè al final es perd la credibilitat i quan es vol retornar a l’emoció autèntica ja és massa tard. La segona part és especialment defectuosa: hi ha massa dolents (que, en realitat, no ho són tant), les seqüències d’acció són molt pitjors que les de les anteriors entregues (L’Home de Sorra, que comença bé, resulta un enemic massa gegantí per a Spider-Man), i pel que fa a la història d’amor entre Peter Parker i Mary Jane Watson, la sensació és que no hi ha idees per fer-la avançar. El prometedor inici amb la Kirsten Dunst cantant en un teatre, i sent acomiadada per poca veu, no té continuïtat. Potser el problema principal és que aquest tercer Spider-Man està massa lligat dramàticament als altres dos (prou James Franco, si us plau!). Haurien d’haver fet foc nou. Potser, llavors, no hauria donat la sensació de filó esgotat.
Els germans Farrelly, abans tan barroers, amants de l'humor per a adolescents (pets, rots i semen a dojo), amb el temps s'han anat refinant i ara ja no cal tenir 13 anys per veure les seves pel·licules. Aquesta comèdia, que deu ser la millor que han fet mai, és molt divertida, amb un ritme de gags imparable. Visualment també han millorat i exhibeixen una elegància inesperada. El film té alts i baixos, esclar, i algun moment fastigós marca de la casa que es podien haver estalviat. Però en aquests temps costa tant veure una comèdia decent que es millor veure el got mig ple. Bona part de l'eficàcia còmica del film es deu a la presència de Ben Stiller, que és molt bo, i molt fi, no en la línia eixalabrada de Jim Carrey. Per acabar, per als qui els agradi fer turisme cinematogràfic, afegir que hi ha unes vistes tremendes de San Francisco i Cabo, a Mèxic.
Alguns crítics es queixen que David Cronenberg, en les seves dues darreres pel·lícules, hagi deixat de banda el seu món personal (les històries fantàstiques molt tèrboles). Jo, en canvi, ho celebro, perquè justament estava fart del seu món personal i prefereixo que es dediqui al cinema negre. En aquesta pel·lícula torna a demostrar que és un gran director. Hi ha algunes seqüències extraordinàries (el brutal inici a la barberia, la baralla a la sauna), però potser el film no és tan bo com "Una història de violència" (2005): es troba a faltar una mica més d’intensitat. Potser si des del començament sabéssim que Viggo Mortensen no és només un xofer de la màfia sinó alguna cosa més, la pel·lícula guanyaria en emoció. Tot i així, el film impressiona per la força amb què descriu la màfia russa (tan semblant, amb els seus clans familiars, a la màfia italiana), i per la interpretació de Viggo Mortensen (molt millor aquí que a l’anterior film). Naomi Watts, sempre un plaer per a la vista, no té un paper gaire ben escrit.
Philip K.Dick (1928-1982) va ser un genial escriptor de contes de ciència-ficció i, segons la meva opinió, un no tan genial autor de novel·les del mateix gènere. Els seus contes complets s’han anat publicant últimament en castellà. Són extraordinaris, d’una inventiva que deixa garratibat. Com que era un escriptor d’idees i d’arguments més que no pas de personatges, les seves novel·les no tenen tanta força. Philip K.Dick es va morir just el mateix any que s’estrenava la famosa pel·lícula "Blade Runner", adaptació d’una seva obra. Des de llavors, molts altres relats de Dick s’han traslladat a la gran pantalla, sovint amb resultats desastrosos. Aquesta pel·lícula, "Next", també ha tingut males crítiques, però a mi m’ha agradat molt. És una sèrie B concisa, ràpida, enèrgica i molt ben rodada per Lee Tamahori. Nicolas Cage és un mag que pot veure anticipadament els propers dos minuts de la seva vida. Quan l’amor intervé, però, les seves facultats s’amplien. En aquest sentit són sensacionals les seqüències en què flirteja amb Jessica Biel, a qui ja ha entrevist mentalment. A part del tema amorós, hi ha una trama que sembla treta de la sèrie 24: una bomba nuclear ha entrat als Estats Units i pot explotar en qualsevol moment. Tot i algun tiroteig excessiu cap al final, el film aguanta el to, gràcies al truquet dels dos minuts i també gràcies a les interpretacions d’un trasbalsat Nicolas Cage, d’una enèrgica Julianne Moore i d’una voluptuosa Jessica Biel, que potser no és una gran actriu però que, desenganyem-nos, tampoc no ho necessita.
Michelle Pfeiffer va esclatar a la dècada dels 80, es va mantenir a la dels 90 i el 2002, amb 44 anys, va desaparèixer del mapa. Quan una actriu passa dels quaranta anys, la seva carrera cinematogràfica es complica. Els espectadors masculins prefereixen les jovenetes. És així i ho ha estat sempre. Ara, però, la Pfeiffer ha reaparegut en tres pel·lícules. En dues com a secundària (Hairspray i Stardust), però en aquesta -titulada "El novio de mi madre" en castellà- com a protagonista absoluta. La vaig veure al videoclub i vaig pensar vinga, pels vells temps. És una comèdia amb detalls cruels sobre el pas del temps i l’obsessió moderna per lluitar-hi (cirurgia, botox). El personatge de Michelle Pfeiffer, que surt amb un home més jove, confessa finalment que té 40 anys (però l’actriu en té 48!). El personatge de Paul Ruud afirma tenir-ne 32 (però l’actor en té 38!). El patetisme traspassa la ficció i arriba a la realitat. La pel·lícula, dirigida per la mediocre Amy Heckerling, té una trama sentimental molt prima, massa, i un ambient laboral carregós (el món de les sèries de televisió per a adolescents). El millor del film és la presència de Michelle Pfeiffer, atractiva i en forma. Està especialment bé en una seqüència: quan pateix observant com la seva filla adolescent fa el ridícul intentant que el noiet que li agrada es fixi en ella.
Jason Bourne és una mena de James Bond amnèsic i sense sentit de l’humor. Bourne viatja tant com 007, però el seu món és lleig. El director Paul Greengrass, molt apreciat pels crítics més joves, odia el trípode i mou la càmera com posseït pel dimoni. És frenètic, i sovint no acabes de veure bé les coses, especialment a les seqüències d’acció. És una altra gramàtica del cinema, postul·len els admiradors. Potser sí, però mareja i fastigueja. Això també passava a l’anterior Bourne, en què aquest estil "nerviós" malmetia una bona història. En aquesta tercera entrega, però, no hi ha gran cosa a malmetre, perquè no hi ha idees noves i el film és força repetitiu. L’indestructible Bourne s’escapa una i altra vegada de les maquinacions dels seus excompanys de la CIA. Està molt vist. Quan arriba el torn de les revelacions finals sobre la identitat del personatge, no s’aclareix gran cosa. Suposo que caldrà esperar a la quarta entrega, que ja no penso veure.
