Aquesta és la penúltima pel·lícula de John Wayne, que aquí va cavalcar per darrera vegada per les grans planures de l’Oest. El seu últim film, The Shootist (1976), també era un western, però de ciutat i elegíac, amb Wayne interpretant un pistoler vell i malalt (reflex de la seva pròpia malaltia). Curiosament, a Rooster Cogburn John Wayne va repetir personatge (el que dóna nom al títol): el sheriff amb l’ull tapat de True Grit (1969), que li va donar l’Òscar. El to, en general, és lleuger i humorístic, com si el temps de prendre’s les coses seriosament ja hagués passat i ara toqués celebrar que encara som vius i tenim prou vitalitat per anar a cavall, dormir al ras i disparar. L’acompanya Katharine Hepburn, i és tota una sorpresa veure-la en un western al costat de John Wayne. No és cap novetat, però, el personatge ni les situacions que viu, perquè tot és calcat a La reina d’Àfrica: una missionera en un poblat d’indígenes (allà negres, aquí indis) és trasbalsada per un assassinat (allà el germà i aquí... el pare!) i després corre món en companyia d’un personatge descregut i borratxot (allà Bogart, aquí Wayne). Fins i tot, en un moment determinat, abandonen els cavalls i baixen riu avall amb una barca, amb ràpids inclosos! Celebracions i homenatges, doncs, en reuneixen en aquesta pel·lícula, que no és cap obra mestra ni ho pretén, però que es deixa veure prou bé. Va dirigir la pel·lícula el desconegut Stuart Millar, amb poca inspiració però sense els tics visuals de l’època. Ni la Hepburn ni Wayne, que era el terror dels directors novells, no li haurien permès.            

Un soldat de la Unió (Clint Eastwood), ferit en combat, es refugia en un internat per a noies situat en territori sudista. La seva presència esvalota el galliner, o dit tècnicament, fa emergir líbidos reprimides. Hi ha una alumna crescudeta que se’l vol enduu al llit, una mestra jove amb somnis romàntics (Elizabeth Hartman), i finalment, la directora de l’establiment (Geraldine Page), que el vol com a substitut del seu germà mort, amb qui mantenia relacions incestuoses. El soldat veu que el panorama és prometedor i, com que és espavilat i una mica indecent, fa un joc a tres bandes. Però això és jugar amb foc i al final es crema. Qui hagi vist la pel·lícula segur que no ha oblidat la seqüència en què la directora li amputa la cama al soldat. Simbòlicament és una castració, perquè Page l’ha enxampat in fraganti amb l’alumna lasciva just la nit en què ella l’esperava a la seva cambra. A partir d’aquí, la lluita pel poder abandona les bones maneres i les seduccions a cau d’orella, i es torna crua i violenta. Si el soldat branda una arma, la directora guanya la partida finalment gràcies a un plat de bolets verinosos. Geraldine Page (excel·lent) i Clint Eastwood (extraordinari en un paper molt allunyat del laconisme habitual) protagonitzen un duel memorable en aquesta pel·lícula, que té molt de gòtica, amb una mansió del Sud en funcions de casalot, i una altmosfera molt malaltissa, carregada de tèrboles relacions de desig i de poder entre els personatges. Una de les millors pel·lícules, doncs, de Don Siegel, anomenada aquí El seductor, i que vam poder veure gràcies a 8TV, que darrerement ha fet un cicle encobert del Clint Eastwood de la primera època.

Poques carreres cinematogràfiques han començat de manera tan meteòrica com la de Peter Bogdanovich. Entre 1968 i 1973 tot el que escrivia i dirigia es convertia en or. Targets (1968), The Last Picture Show (1971), What’s Up Doc? (1972) i Paper Moon (1973) van ser quatre èxits esclatants (les dues primeres, a més, són pel·lícules molt bones). Després van arribar fracassos en cadena, el primer adaptant Henry James (Daisy Miller, 1974). A Què em passa, doctor? el cinèfil Bogdanovich intenta recuperar la comèdia esbojarrada dels anys 30 (screwball comedy), copiant especialment Bringing Up Baby (La fiera de mi niña, 1938). Però encara que hi ha bons gags i Bogdanovich s’hi esforça, durant la primera hora la pel·lícula només provoca alguns somriures ocasionals. El principal problema són els actors, negats per al gènere. Ryan O’Neal (pèssim) intenta imitar Cary Grant, però no té vis còmica i només sap fer cara d’estaquirot. Pel que fa a Barbra Streisand, fa el recital habitual de posats, ganyotes i vanitats (l'altra actriu de la pel·lícula, per descomptat, és lletja i va  vestida i pentinada de manera molt ridícula: exigències contractuals de la Barbra). En fi, tot plegat, just a l’hora de pel·lícula, Bogdanovich canvia de dècada: dels anys 30 passem als 20, de l’screwball comedy passem a l’slapstick, és a dir, el cine còmic mut. Són quinze minuts sensacionals, d’antologia, amb persecucions delirants pels inclinats carrers de San Francisco. És aquest quart d’hora el que va convertir aquest film en un dels més vistos el 1972. Només són quinze minuts però fan petar de riure, i això no és tan fàcil.

Aprofitant que avui fan Star Wars en alguna cadena, repassaré tota la sèrie. Aquesta primera entrega em va decebre molt fa pocs anys al cinema, quan es va reestrenar; la vaig trobar pobrissona i amb poc ritme. Va ser impossible de reviure l’eufòria de la primera visió, quan era un adolescent. Tot i així, quan la vaig veure per tercera vegada -a casa, en DVD- em va sorprendre comprobar, ara que la veia sense expectatives, com recuperava bona part de l’encant perdut. Ja no em va semblar pobrissona, sinó agradablement modesta, austera. El primer encert són els protagonistes, amb un trio irrepetible: el jovenet Mark Hamill, el simpàtic fanfarró Harrison Ford i la deliciosa Carrie Fisher. El dolent és d’antologia -Darth Vader, que escanya a distància-, i fa certa aquella afirmació de Hitchcock que com més bo és el dolent més bona és la pel·lícula. A més hi ha dos veterans de gran categoria -el gran Alec Guinness i l’inoblidable Peter Cushing- que eleven el nivell quan apareixen. L’argument és molt clàssic -un noi perd la família i es llança a un procés d’aprenentatge- i funciona a la perfecció. Hi ha molts moments brillants, però en destacaria quatre: Han Solo, com un pistoler de l’oest, matant un caçarecompenses al bar; la princesa Leia reaccionant amb còmica altivesa quan la rescaten; l’habitació de les parets que s’acosten (estil Fu-Manchú); i Peter Cushing, sense immutar-se, fent explotar tot un planeta amb l’Estrella de la Mort.

Mai Warren Beatty ha interpretat un personatge més proper a ell mateix que aquest perruquer de Beverly Hills que es fica al llit amb totes les seves clientes. "Ho reconec, me les tiro totes", acaba confessant quan la seva xicota, Goldie Hawn, l’enxampa en plena activitat sexual amb Julie Christie. Com que Warren Beatty, a més de protagonista i productor, també és coguionista de la pel·lícula les paraules anteriors semblen una confessió de l’actor i no del personatge. ¿Autoajuda, autojustificació o joc entre realitat i ficció? En qualsevol cas al film les coses acaben malament per al perruquer, que intenta una última jugada desesperada (retenir Julie Christie, a qui realment estima) i perd. Un final trist per a una bona pel·lícula que més aviat juga a la comèdia d’aventures sexuals. El repartiment femení inclou, a més de Christie i Hawn, Lee Grant i una joveneta Carrie Fisher, en el paper d’una adolescent desinhibida: "Vols cardar?" li pregunta a Warren Beatty només coneixe’l. Dos anys després, faria de princesa Leia a "Star Wars" i Han Solo no ho tindria tan fàcil.

Hermie és un noi de 16 anys que passa les vacances d’estiu en una illa de Nova Anglaterra. És l’any 1942, el país està en guerra, però Hermie -i també el seu millor amic- només pensa en el sexe: s’entusiasma amb les fotos d’un llibre d’educació sexual, intenta tocar el pit de la noia amb qui va al cine (però confon el pit amb el braç!), va a comprar preservatius (una seqüència per tronxar-se)… i s’enamora amb tota la seva passió adolescent de Dorothy. Una guapíssima Jennifer O’Neill de 22 anys interpreta Dorothy, una dona que té al marit al front. "He rebut una carta de dotze fulls!", li diu un dia, eufòrica, a Hermie. El noi li porta els paquets, la visita, hi conversa amb frases ineptes i, sobretot, la contempla extasiat. La tragèdia apareix de cop: Dorothy rep un telegrama anunciant-li la mort del seu marit en combat. Hermie és allà, i el dolor i el consol, l’amistat i el sexe es fonen en una última seqüència extraordinària. Aquesta és una història autobiogràfica del guionista Herman Raucher (ni els noms no va canviar!). No només és l’aprenentatge del sexe, és també el descobriment que la vida pot canviar en un minut, i et transforma per sempre. Va tenir un gran èxit, molt merescut, i no és estrany, perquè és molt emotiva, de manera autèntica, sense sentimentalismes. És una de les millors pel·lícules dels anys setanta.

Dijous passat es va acabar el cicle Woody Allen que oferia el Canal 33. És una llàstima, perquè això de repassar per ordre cronològic la seva filmografia tenia el seu al·licient. En qualsevol cas, el cicle va acabar en punta, perquè "Manhattan" és una gran pel·lícula, invulnerable -aquesta sí- al pas del temps. Visualment, potser és la millor que ha fet mai Woody Allen, que va trobar un gran col.laborador en Gordon Willis, el director de fotografia. Seqüències com la del Pont de Brooklyn o el passeig pel planetari són extraordinàries. El blanc i negre li dóna una màgia especial a la pel·lícula. Pel que fa a la història, és curiós com Woody Allen, aquí, torna a perdre Diane Keaton, igual que a "Annie Hall". Un cert masoquisme s’entreveu. Està clar que al pobre Woody li va costar superar la separació real amb l’actriu. Per més inri, també el personatge de Mariel Hemingway rememora un episodi autèntic d'Allen amb una estudiant. Hi ha a "Manhattan" una trama secundària força reveladora: Meryl Streep està escrivint una novel·la en què descriu amb pèls i senyals el seu matrimoni fracassat; Woody Allen li diu que això no pot fer-ho. En realitat, és un joc: s'ho diu a ell mateix, a ell com a guionista i director. Després, pensant segurament que s'havia exposat massa, Woody Allen ja no tornaria a protagonitzar cap més història d'amor.

Després de fer un gir malencònic amb "Annie Hall", Woody Allen es va llançar de cap a la piscina del drama i es va clavar un castanyot d’impressió, tant de crítica com de públic, amb aquesta pel·lícula. I és que no és el mateix Bergman que Woody Allen imitant Bergman. El tuf de producte de segona mà recorre el film. Els diàlegs, força tòpics, es queden lluny de les punyents converses del suec i l’estil visual, amb plans fixos que s’eternitzen, semblen una paròdia de l’estil de Bergman. La història, poc interessant, se centra en una cultivada família WASP. L’ambient és gèlid i el pare (E.G.Marshall) abandona la seva dona (Geraldine Page, tan habituada a fer de neuròtica) a la recerca d’un relació més càlida. La troba en Maureen Stapleton, poc refinada però amb més alegria de viure. Ah, el caliu humà de la gent senzilla! Al final Page se suïcida al mar i deixa consternades les seves filles, que miren per la finestra de manera molt fotogènica. Conclusió: una imitació feta de llocs comuns, estèril i retòrica. El sofregit bergmanià li sortiria més bé a "September" (1987).

Gran pel·lícula "Annie Hall", entranyable, sentimental, molt divertida a vegades (la seqüència de la cocaïna), però molt trista i malencònica al final, després de la ruptura definitiva, que deixa tocat l’espectador (qui no ha viscut alguna escena similar?). A l’epíleg, Woody Allen i Diane Keaton es diuen adéu al carrer i per un moment em pensava que sonaria la cançó "The Way We Were" de la Barbra Streisand. De fet són curioses les semblances entre "Annie Hall" i "Tal como éramos" (The Way We Were, 1973, amb Robert Redford i la Streisand). Les dues parelles són desiguals: hi ha un lleig/lletja (Woody Allen/Barbra Streisand: tots dos jueus) i un guapo/guapa (Diane Keaton/Robert Redford). Els lletjos tenen més inquietuds intel·lectuals; en canvi, els guapos són més superficials. Els lletjos instrueixen i consciencien els guapos, però un cop fet l’aprenentatge, els guapos es cansen aviat dels lletjos, que són uns pesats obsessius i maniàtics, i els abandonen. Ells lletjos, perdedors sentimentals, veuen allunyar-se els guapos, que retornen al lloc on pertanyen, és a dir, el món de la gent guapa, exitosa, feliç i lleugerament superficial. Bé, canviant de tema, "Annie Hall" també s’acaba veient amb certa tristesa perquè l’adéu final de Diane Keaton sembla simbòlic de l’abandonament real de l’actriu del cine de Woody Allen després de "Manhattan" (1979); només reapareixeria el 1992 a "Manhattan Murder Mystery". El seu lloc l’ocuparia durant tretze pel·lícules Mia "bleda-assolellada" Farrow. Una llàstima.

El cicle de Woody Allen dels dijous del Canal 33 no surt del pou. Dijous passat van fer "Love and Death" (L’última nit de Boris Grushenko, 1975). La meva dona va abandonar la pel·lícula a mig, i si jo no ho vaig fer va ser per estricte sentit del deure. Però se’m va fer eterna, perquè la vaig trobar tan mal escrita i tan mal rodada com les anteriors. I amb poca gràcia. I sense emoció. Això últim potser és el pitjor d’aquest lot de pel·lícules: la seva buidor. Si el gag falla no queda res. Chaplin potser abusava del component sentimental, però fins i tot Buster Keaton, més sec, incloïa una trama romàntica en els seus films. Els protagonistes del cinema còmic mut -també Harold Lloyd-, a part de rebre patacades, vivien sinceres i emotives històries d’amor o de superació personal o de rebuig social. Per això no eren pel·lícules buides i fredes. Woody Allen, home intel·ligent, es va adonar que, a part de bromes, acudits, ironies i sàtires, havia d’abocar emoció sincera i autèntica a les seves pel·lícules. I va fer "Annie Hall", que avui podrem tornar a veure.

El cicle de Woody Allen dels dijous del Canal 33 ens està oferint, de moment, les seves pitjors pel·lícules. Vaig gravar "Sleeper" (El dormilega) i he necessitat tres dies per veure-la perquè és realment molt dolenta, insofrible, especialment tota la segona part, en què pràcticament no hi ha cap gag que faci riure. És cinema còmic pobríssim, de tercera divisió, a anys llum dels genis del mut. Demà fan "Love and Death" (La última noche de Boris Gruchenko) (1975). No en tinc pas un mal record, però no sé pas si gosaré veure-la. Ara bé, mirat des d’un cantó més positiu, és de destacar que un còmic tan irregular i un director tan inepte com el Woody Allen dels primers anys 70, fos capaç de millorar tant com per oferir pocs anys després una pel·lícula tan bona com Annie Hall (1977). Realment, una evolució meteòrica.