TV3, desesperada per aconseguir audiència, s’ha llançat als braços de l’equip de Polònia, que ara fa dos programes més, Crackòvia i Vinagre, també humorístics. Els resultats no són gaire bons. Pel que fa a Vinagre, especialment, la sensació és de catàstrofe total. Els gags són molt dolents, penosos, d’una vulgaritat poques vegades vista a TV3. El còmic Bruno Oro, completament descontrolat, acaba amb la paciència de l’espectador. És millor Crackòvia, que com a mínim té alguns gags que fan riure. Sorprèn, això sí, que encara visquin de Núñez o de Cruyff (aquest en sobredosi), que són personatges que ja no es troben a primera línia de foc. És curiós el gag final, amb Cruyff i Rexach (aquest molt mal parodiat, per cert), conversant amistosament al Montanyà. Tothom sap que a la vida real Cruyff i Rexach ja no són amics. Una paròdia ha de distorsionar la realitat, però no inventar-se-la. Això mateix passa a Polònia, que ja fa temps que no toca de peus a terra. L’any passat vaig veure poc el programa i aquest any encara el veuré menys. A part de la mediocritat de la majoria de gags i de la sensació d’esgotament que prodeix, continua el clar decantament polític. Montilla i Saura, ingenus i pobrissons, es preocupen realment pels problemes del país i intenten fer-hi alguna cosa; en canvi, els d’Esquerra només pensen en les seves pròpies trifulques i els de Convergència en el seu benefici propi. No sé si és intencionat o casual, però és així, i ja n’estic fart.
El talibanisme d’esquerres brama de tal manera contra les aules d’acollida que es podria pensar que la mesura significa posar grilllons als turmells dels nens estrangers i fer-los baixar a la mina. Viuen de l’exageració permanent. Si jo anés a viure a Madagascar, Tanzània o Mongòlia, em semblaria ben normal que els meus fills passessin un, dos o tres mesos en una aula d’acollida per familiaritzar-se mínimament amb la llengua i els costums del país. No em posaria fet una fúria exclamant: xenofòbia, segregació, discriminació! Especialment bulliciosos són els de SOS Racisme, que van a pinyó fix. Recentment, han fet servir aquestes mateixes paraules davant la mesura del ministre Corbacho que els immigrants poden, si volen, capitalitzar els diners de l’atur per tornar al seu país. Que jo sàpiga és una opció, no una obligació; qui vulgui s’hi apunta lliurement, qui no vulgui, no. Però, esclar, el talibanisme d’esquerres no sap fer la distinció: la paraula llibertat no ha entrat mai en el seu programa.
Roger Federer va aconseguir ahir una brillant victòria a l’Open USA, la cinquena consecutiva, una altra fita memorable del genial suís. El partit tenia un gran atractiu perquè Federer, molt necessitat de guanyar un Gran Slam aquest any, jugava contra Andy Murray, un jove escocès de gran classe. El partit, però, no es va poder veure en obert per Cuatro (i, pel que sé, ni tan sols en directe pel Canal + normal). Si hagués jugat en Nadal, llavors sí que l’haurien fet per Cuatro. Però quan Nadal queda eliminat s’acaba tot, fora, la final ja ni existeix. És increïble: abans per a la tele era un honor retransmetre un Borg-McEnroe, un Connors-Lendl, un Becker-Edberg, un Sampras-Agassi… I ara, en canvi, com menys gent pugui veure una final millor. Com que no juga en Nadal, ja no interessa, no fos cas que vibréssim amb un estranger. ¿No els fa vergonya ser tan pobres d’esperit? El dia de la semifinal de Nadal contra Murray els presentadors de Cuatro jugaven amb un ninotet, que representava que era Murray i li feien vudú. Ho trobaven molt divertit. El més curiós del cas és que aquest analfabetisme esportiu tan lamentable, aquest xovinisme espanyolista tan caspós i asfixiant està sent propulsat especialment per la caverna mediàtica socialista. Precisament ahir, a Cuatro, a l’hora de la final que no emetien, el mentider compulsiu Zapatero era el protagonista d’un programa, una apassionant excursió per fer-se el simpàtic. I aquí anem votant els socialistes.
Col·locar Guardiola com a entrenador del Barça és un invent arriscat. Però si li feien una bona neteja de vestidor podia funcionar. Això no ha passat. S’han tret dues pomes podrides (Ronaldinho i Deco), però encara en queden. Eto’o, tot just començada la temporada, ja torna a fer el que li rota: demana dies de festa i se li concedeixen, amb el malestar que això causarà en els companys. Però la decisió és comprensible. Guardiola és molt jove, sense trajectòria i no se sent amb autoritat moral per dir-li a l’Eto’o: "no, tu et quedes aquí a entrenar, que per això se’t paga". Com deia John Wayne a El Dorado: "no es pot enviar un nen a fer la feina d’un home". I Guardiola, de moment, és un nen. Els primers símptomes ja es van donar a la pretemporada, quan Guardiola, nerviosament, va dir que Márquez era un "gran-gran-gran professional", afirmació que era per pixar-se de riure. L’alineació del primer partit de Lliga va ser molt reveladora. Van jugar els de l’any passat, amb la mateixa tàctica, un 4-3-3 que només es justifica perquè l’entrenador té por de deixar a la banqueta Henry i/o Eto’o. (També seria bo que algú li recordés a Guardiola que l’any de doblet, 2005-2006, al mig del camp no hi havia ni Xavi, lesionat, ni Iniesta, que sortia per Giuly). Tingues valor, Guardiola, tingues valor! No clavis bronques, talla caps: és més efectiu. Fes jugar els nous i envia a la banqueta el prejubilat Henry, l’apàtic Eto’o, l’estèril Iniesta, l’absent Márquez i l’anèmic Abidal… O acabes tu amb ells o ells acabaran amb tu.
De petit, jo tenia esperit olímpic. Gràcies a un llibre regalat per la Caja de Ahorros Comarcal de Manlleu (llavors es deia així) l’any 1976, vaig saber ben aviat qui eren Paavo Nurmi, Ville Ritola, Jim Thorpe o Fanny Blankers-Koen. Després, ja per la tele, van venir Lasse Viren, Sebastian Coe, Carl Lewis, Matt Biondi, etc. Però va arribar Barcelona 92 i aquell espectacle esportiu internacional tan elegant es va transformar de cop i volta en un "nacional-olimpisme monàrquico-espanyol" que ho va envair tot. Passats setze anys encara som allà mateix, amb l’afegit que ara els periodistes són més vulgars (¡Qué pasada!, ¡toma ya!, ¡a por eeeeellos!), més analfabets i més tramposos (és en diferit i diuen que és en directe). Ja és completament impossible veure amb tranquil·litat una jornada d’atletisme, de natació o de gimnàstica (els tres esports reis dels Jocs), perquè les interrupcions publicitàries són contínues, o perquè han de fer un partit de futbol entre Brasil i Madagascar (suposo que per contemplar la hiperdecadència de Ronaldinho), o perquè han d’anar ràpidament al tatami perquè una judoka espanyola comença a fer repesca, o perquè Rafa Nadal (sempre ell: és omnipresent) juga un partit de vuitens. En fi, depriment. He acabat no veient gairebé res. Adéu als Jocs Olímpics.
Ahir al vespre a TV3, al programa Nus, van aparèixer una sèrie de persones despullades que feien tot de declaracions rellevants. "M’agrada el meu cul", va dir un home tot satisfet. "M’agraden els meus pits", va dir una dona, i per tal que quedés clar, se’ls va engrapar amb entusiasme. "El tamany sí que importa!", va dir una altra dona referint-se al penis dels homes (ella, però, tenia els pits petits, fet que recordava allò de la gepa aliena). En fi, hi van estar una bona estona, pits enlaire, titoles al vent, orgullosos del seu nudisme i d’haver-se conegut. Les declaracions no van passar del nivell que un pot trobar en una tertúlia dirigida per Jordi González, cosa que potser dóna la raó a aquells que creuen que el nudisme -tantes hores al sol- estova el cervell. La nova TV3, la tele del Tripartit, sempre punta de llança de la televisió mundial, fa una passa endavant per eliminar morals obsoletes, actituds retrògades i tabús del passat. Qui cregui que ensenyar titoles per la tele és excessiu –i més en una televisió pública que paguem entre tots-, és que ja s’ha quedat enrere. Personalment, ja m’hi he resignat.
La nit anterior a la moció de censura Joan Laporta, com Ricard III, devia somiar que tots els seus rivals, adversaris, enemics i arxienemics se li apareixien per anunciar-li que el dia de la venjança havia arribat. L’ocasió era única: nunyistes, penyistes, anticruyffistes, boixos nois, minguellites, bassatistes, rossellistes, etcètera, tots es podien unir contra ell i tombar-lo. Joan Laporta, realment, devia estar convençut que els seus dies com a president estaven comptats. Només així s’entén que ahir a la nit sortís a la palestra tan content i relaxat. La moció de censura havia aconseguit un 60 % i ell encantat de la vida. Però la batalla continua. I Laporta té pocs aliats. A qualsevol tertúlia els periodistes esportius el jutgen i el sentencien a dimitir. Aquest vespre, per exemple, a "El primer toc" de RAC 1, han entrevistat Oriol Giralt, el promotor de la moció, o més aviat li han ofert una sessió de bany i massatge. El gran Oriol Giralt! L’home, esclar, s’estarrufava com un gall dindi. En fi, que tothom dispara contra Laporta. Fins i tot el vicepresident Ferran Soriano el defensa amb tebior, incapaç de controlar l’ambició que té de ser president. Amb aquest panorama, de cop, em sento més laportista que mai. Vinga, Jan, aguanta!
Bona part del poble britànic vibra ara d’emoció patriòtica amb la història del príncep Enric. És comprensible, perquè el noi ha demostrat tenir sentit del deure, coratge i ardor militar. És un soldat, i si els seus companys són a Afganistan lluitant contra els talibans, ell no vol ser menys. Admirable. "Hero Harry!", exclamava The Sun. No n’hi ha per tant, però la premsa popular és així. Aquesta història recorda molt la d’un altre príncep anglès que duia el seu mateix nom: el príncep Enric, o Harry o Hal dels dos Enric IV de Shakespeare. Són dues obres formidables, extraordinàries, que recullen la transformació moral d’un jove príncep tavernari i buscabregues (com l’Enric actual, que tenia per ofici atonyinar paparazzi) en un home responsable, valent i ambiciós (el futur Enric V: una gran obra també). Llegir Shakespeare o no llegir-lo, aquesta és la qüestió.
Aquest dijous els mestres faran vaga. En fi, en tenen tot el dret i si creuen que n’han de fer, doncs endavant. Avui els nens han portat un paper en què els mestres que fan vaga expliquen els seus motius. La ideologia de fons és més clara que l’aigua: iniciativa privada? Horror! Privatització de la gestió? Horror! Competència entre centres? Més horror encara! Sorprèn una mica aquesta aversió tan rotunda a la iniciativa privada i a la competència. El seu món ideal seria una societat formada per funcionaris hiperprotegits, tots al servei altruista d’un gran Estat que assegurés el bé públic per a tothom. Un bonic ideal… Però ara que hi penso, aquest ideal es va fer realitat (Unió Soviètica i companyia) i va acabar com va acabar. Aquests cursets que fan els mestres a l’estiu… no en podrien fer algun d’història?
Pel que sembla, el nostre candidat a les primàries nordamericanes és Barack Obama. Així ho han decidit amb curiosa unanimitat els periodistes d’aquest país. Si fa uns mesos la nostra candidata era Segolène Royal, ara és Obama. Serà perquè és més jove? Serà perquè és més fosc de pell? Serà perquè pensen que, si fos d’aquí, votaria Iniciativa per Catalunya? En qualsevol cas, és irritant tanta informació parcial i tan comentari esbiaixat. La veritat és que m’estan convertint en un fan de Hillary Clinton. I d'aquí ve la foto.
La majoria de novel·les, bones o dolentes, no tenen una primera frase que cridi gaire l’atenció. En general entren en matèria, amb més o menys estil, però sense buscar un gran impacte inicial. Una excepció és "Anna Karenina" de Lev Tolstoi, que té dues primeres frases extraordinàries: "Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera". També és magnífic el començament d’"El gran Gatsby" de F. Scott Fitzgerald: "En els meus anys jovenívols, i més vulnerables que els d’ara, el meu pare em donà un consell en el qual no he parat de rumiar de llavors ença. ‘Sempre que et vinguis ganes de criticar algú -em va dir-, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut’".
En fi, l’altre dia, en un parada de llibres d’un Carrefour, vaig obrir l’últim llibre de Sebastià Alzamora i em vaig topar amb aquesta primera frase: "Us dono gràcies, Senyor, per haver-me donat una bona polla". No dubto que per molts lectors aquest és un gran inici, molt prometedor, qui sap si genial. Ara, per altres, entre els quals em compto, aquesta primera frase també serà l’última.
Avui TV3 emet Psicosi d’Alfred Hitchcock a dos quarts de set de la tarda. Cap a un quart de vuit, doncs, Anthony Perkins, vestit de dona, assassinarà Janet Leigh a la banyera, apunyalant-la repetidament. Així doncs, si un nen o una nena engeguen la tele a aquesta hora, això és el que podran contemplar a la nostra televisió pública. No existia una cosa anomenada "horari protegit"? Els programadors no haurien de tenir un mínim de sentit comú? I no hi ha un organisme encarregat de vigilar aquestes coses? No entenc res.
Ara cada dia ens llevem amb un nou informe sobre l’ensenyament a Catalunya. Les reaccions solen ser de dos tipus: hi ha els conformistes, que diuen que no estem pas malament; i hi ha els qui diuen que falten més diners. No sortim pas d’aquí. Bé, fa unes setmanes a RAC1, al programa de Jordi Basté (que, sigui dit de passada, ha substituït brillantment en Bosch) van fer la següent pregunta a la gent: EGB-BUP o ESO? Crec que un 95 per cent va optar per EGB-BUP. No és sorprenent. La sensació general és que la ESO ha resultat un fracàs rotund. L’igualitarisme acaba significant, al final, igualar a la baixa, un descens en picat del nivell educatiu. M'agradaria que sortís algú que digués que està a favor de la contrareforma educativa. Ja n’hi ha prou que els bons estudiants estiguin segrestats pels mals estudiants, pels que no volen estudiar. S’ha de retornar a l’FP als 14 anys. Votaré el partit que ho prometi.
"Polònia" deu ser de llarg el millor programa de TV3. Ara feia setmanes que no el veia. Divendres passat hi va haver de tot: gags molt bons (les idees per millorar el transport a Catalunya, la cançó "El meu pis és tan petit" ) i gags no tan bons (De la Vega i Chacón, Joan Clos a València). Curiosament en van repetir un de força pesadot: un diàleg entre Bono i Zapatero. En general, diria que hi ha personatges que han anat tan lluny en la seva caricatura que ja no tenen res a veure amb l’original. Viuen en un món propi, i fan riure, però és un humor una mica buit, sense substància. Potser per això, després de veure "Polònia", em queda una certa sensació de buidor, com després d’un sopar en què només s’han explicat acudits. Per aquest motiu, els dijous, poques vegades hi penso, i el programa se’m passa de llarg.
Mediapro ha anunciat avui que aquest serà el títol de la pel·lícula que Woody Allen ha rodat a Barcelona. Sense comes, com si fos el nom d’una persona. En fi, és un títol lleig, de mal dir, un dels pitjors de la filmografia de Woody Allen, que d’altra banda és abundant en títols bonics i enginyosos. "Midnight in Barcelona" era el primer títol, però ara ha estat substituït per aquest desgraciat "Vicky Cristina Barcelona". Hi ha dos fets segurs: 1) Woody Allen recorda com un malson la seva estada a Barcelona; i 2) la productora Mediapro ha pressionat Woody Allen perquè inclogués el nom de Barcelona en el títol (això ho ha explicat Jaume Roures a la ràdio aquest matí). Amb aquests dos fets a la mà, ja s’entèn que aquest "Vicky Cristina Barcelona", més que un títol, és una venjança de Woody Allen, que ara deu estar rient al seu apartament de Nova York mentre des del sofà clava dards a un mapa de Barcelona.
