Aquesta simpàtica pel.lícula, modesta però molt entretinguda, no va tenir gaire èxit en el seu moment però la passen sovint per la televisió, senyal que el públic l’aprecia. Paul Newman, a diferència d’altres actors, no ha abaratit mai el seu nom i ha conduït el tram final de la seva carrera amb una intel·ligència i una dignitat extraordinàries. En aquesta pel·lícula, l’última que ha protagonitzat, interpreta un lladre veterà que simula una embòlia per sortir de la presó. Hi ha una infermera espavilada, però, que sospita del seu engany. Aquesta infermera és Linda Fiorentino, la reina indiscutible del cine negre dels anys noranta, sempre amb un alt voltatge eròtic. Malgrat la diferència d’edat, Paul Newman i Linda Fiorentino fan una parella admirable, estel·lar, i propulsen el film més enllà de la direcció de Marek Kanievska, que no passa de correcta. La infermera, que es marceix d’avorriment a la seva ciutat natal en companyia del seu xicot de l’institut (el mediocre, en tots els sentits, Delmot Mulroney), veu en el lladre, tot un professional de l’ofici, l’oportunitat de llançar-se a un tipus de vida més "animada". La noia, per desemmascarar la falsa embòlia, arriba a l’extrem de llançar Newman, en cadira de rodes, a una bassa (gran seqüència). Resolta la qüestió i fetes les presentacions, preparen un cop i l’efectuen amb gran precisió (un robatori a un furgó), però Mulroney, a última hora, els delata a la policia. El final, inversemblant però magnífic (el públic té dret a ser feliç!), deixa a Newman i a Fiorentino junts, rics i efectuant un altre cop, ara en una joieria.
No tinc ganes d’esperar que Paul Newman es mori per començar a repassar la seva memorable filmografia. Així potser convertirem la tristesa d’aquests dies en agraïment pels grans moments que, gràcies a ell, hem viscut com a espectadors.
No són pas pocs els defectes d’aquesta segona part -per ordre de realització, cinquena- de La guerra de les galàxies. En primer lloc, sembla més una excusa per jugar amb la nova tecnologia digital que una pel.lícula pensada amb rigor. El guió és molt fluix, complicat de seguir per l’abundància de noms, i sense atractiu ni crescendo dramàtic. El film està sobrecarregat de "bitxos", de paisatges estranys, d’edificis, de cotxes voladors… és a dir, d’efectes digitals. Potser calia emmascarar la buidor de tot plegat, la falta total d’emoció que respira la pel.lícula. No hi ha sentit de l’humor, no hi ha cap dolent carismàtic tipus Darth Vader (Christopher Lee apareix molt al final) i els protagonistes tenen menys vida que l’esquirol dissecat que tinc a casa. Hayden Christensen, el futur DV, és simplement desastrós i a la pobra Natalie Portman la vesteixen i la pentinen com una emperadriu japonesa. Absurd. Només al final apareix més dinàmica i atractiva. La història d’amor dels dos és tòpica, cursi i avorrida. Es podrien esmentar més defectes de la pel.lícula -com la feixuga solemnitat de les reunions polítiques- però ens centrarem només en el duel final, que és el súmmum del ridícul: un duel entre l’octogenari C.Lee i el bicentenari Yoda. La gerontocràcia al poder. Hi ha, això sí, una bona seqüència: el retorn d’Annakin Skywalker al seu planeta d’origen, on assisteix a la mort de la seva mare (però fins i tot aquí George Lucas afegeix protuberàncies digitals al desert). Finalment, la seqüència del "circ romà" -tot un festival de monstres, lluites i batalles- és francament esgotadora i entraria de ple en allò que es podria anomenar "kitsch digital".
Com que feia temps que no veia una pel·lícula francesa actual, vaig aprofitar que TV3 emetia aquesta, que té certa fama, per gravar-la. L’he vista en quatre parts, sense entusiasme, tant per lenta com per banal. La protagonista és una escriptora de novel·les policíaques (Charlotte Rampling, excel·lent) que se’n va a viure una temporada a França. Com era d’esperar, la dona és una reprimida que guarda a l’armari impulsos lèsbics i perversions variades (el personatge està basat en escriptores com Agatha Christie o Patricia Higshmith). Amb l’arribada a la casa de la viciosa filla de l’editor, comença un joc -¿què és real i què imagina la desbloquejada ment de l’escriptora?-, que pot interessar alguns espectadors. Hi ha crítics que han vist en el fim una "profunda digressió sobre la creació artística"; jo no, però ho deixo anotat aquí. El director François Ozon és intel·ligent: tots aquells que no vulguin trencar-se el cap interpretant la història, poden dedicar-se a la contemplació de la jove Ludivine Sagnier, nua o en bikini; i fins i tot, al tram final, de Charlotte Rampling, més madura però també més atractiva. És a dir, una pel·lícula per a tots els públics.
Aquest és un brillant intent de Kevin Costner de rehabilitar la presidència de Kennedy. És a dir, JFK no com a adúlter compulsiu sinó com a polític de gran talla, intel·ligent, reflexiu i èticament exemplar. Amb grans mitjans –la recreació d’època és esplèndida- el film explica la crisi dels míssils dels Estats Units amb Cuba de manera força fidel, si bé sembla que exagera la bel·licositat dels militars nordamericans. En qualsevol cas, és un autèntic plaer per a l’espectador trobar-se en presència dels mítics germans Kennedy –a qui donen vida, mai millor dit, uns fenomenals Bruce Greenwood i Steven Culp. Podem endevinar que per a Kevin Costner "actuar" com a tercer home al costat de John i Bobby Kennedy va suposar un plaer indescriptible (hi ha un munt d’enquadraments dels tres). El film fa èmfasi especial en la unió dels dos germans i, en canvi, prescindeix completament de Jacqueline Kennedy. Sens dubte, aquest és un dels millors films polítics dels últims anys i, si bé és cert que el retrat de JFK és potser massa favorable, serveix per compensar la cruel desmitificació soferta pel personatge.
Als anys setanta va néixer el cinema de catàstrofes, que va prosperar a base de terratrèmols, incendis de gratacels i, especialment, accidents aeris. Després d’estar en baixa forma als vuitanta, el gènere va reviscolar als noranta amb volcans i tornados, i el 2004 va aconseguir fer diana amb aquest film que aprofita el popular tema del canvi climàtic. Això sí, en comptes d’una calorada tremenda, proposa una glaciació sobtada. El president USA s’assembla a Al Gore, el campió ecologista amb jet privat, però tot plegat ens diuen que s’ha mort sense més explicacions. Científicament, la cosa no s’aguanta per enlloc, però el departament d’efectes digitals s’ho passa bomba inundant Nova York i congelant tot l’Hemisferi nord. Hi ha simbolismes excessius: els gringos fugint cap a Mèxic. Pel que fa a les peripècies dels personatges, són tan inversemblants que tenen el mèrit de fer-te passar l’estona rient. Quant als actors, mentre Dennis Quaid resol el paper amb dignitat, el jove Jack Gyllenhaal sembla que tant li fa enamorar-se d’un cowboy ("Brokeback Mountain") com suportar una glaciació; ell sempre va amb la mateixa cara de pomes agres.
Divendres passat La 2 va emetre "Saraband" en homenatge a Ingmar Bergman. Un bon detall. La pel·lícula -en realitat un telefilm- ofereix un panorama devastador de les relacions humanes, especialment les familiars. L’odi es transmet de generació en generació. I quan no hi ha odi, hi ha massa amor, és a dir, incest (cas de la relació entre Henrik i la seva filla Anna). El món personal de Bergman no es va suavitzar amb l’edat. Com és normal, a vegades hi ha una certa sensació de "déjà vu". Quan Liv Ullmann diu que té una filla en un psiquiàtric, l’espectador no s’emociona, simplement constata que es troba de ple en l’univers Bergman. "Saraband" és una bona pel·lícula, però tan despullada, tan teatral (consisteix en deu converses, sempre entre dos personatges) que no permet apreciar la grandesa de Bergman com a director de cinema. Com a homenatge, potser hauria estat millor triar una pel·lícula de la seva època daurada (els anys 50 i 60), quan va oferir un càtaleg de pel·lícules molt variat i impactant. Estaria bé que el Canal 33, que sol autoproclamar-se tan cultural, ens oferís un cicle de Bergman. Segur que ressaltaria entre la seva monòtona programació.
Que Sofia Coppola -filla del Gran Home- s’hagi avorrit molt a la vida en hotels de luxe no significa que ens hagi d’avorrir a nosaltres, els soferts espectadors, amb aquest film pretenciós i més aviat buit sobre el tema de la incomunicació humana (un altre Antonioni no, si us plau). Bill Murray i Scarlett Johansson s’avorreixen en un hotel de Tokio, parlen poc (així no s’han d’escriure diàlegs!), observen algunes excentricitats, es veuen més sovint, s’acomiaden i, després, en un final al carrer, es prometen alguna cosa que no sentim. No és una completa pèrdua de temps, però s’hi acosta. Aquest film bluff va entusiasmar els crítics, que el van celebrar com un esdeveniment. El temps, com sempre, ja els ha començat a deixar en ridícul. ¿Però per què els crítics van exalçar tant una pel·lícula tan insignificant? Bé, potser és perquè ells són els que més es poden identificar amb els protagonistes. Quan van a un festival de cinema, es passen el dia veient pel·lícules lamentables i després, quan ja és fosc, tornen com zombis solitaris (potser amb la mateixa cara de peix bullit de Bill Murray) a les seves tristes habitacions d’hotel i es pregunten pel sentit de la seva vida.
"Troia" (avui a TV3) és una pel.lícula èpica sensacional. Per aquell qui ha llegit la Ilíada és un somni fet realitat. Els exquisits protesten per les llibertats que el film es permet, entre elles que la Guerra de Troia va durar molts anys i no uns quants mesos. Però si a Shakespeare no li retraiem -al contrari, li aplaudim- la compressió dramàtica (és a dir, agrupar en pocs dies esdeveniments allunyats en el temps ), per què ho hem de fer a "Troia"? No ens amarguem: aquesta és una gran adaptació de la Ilíada. Tot és aquí: la fúria assassina d’Aquil·les, la dignitat d’Hèctor, el patiment d’Andròmaca, l’ànsia de poder d’Agammèmnon, el desig de venjança de Menelau, la feblesa de Paris, la bellesa d’Hèlena, la intel·ligència d’Ulisses, la ferotgia d’Àjax, la ingenuïtat de Patrocle… El combat definitiu entre Aquil·les i Hèctor és apoteòsic. La pel·lícula no acaba on ho fa la Ilíada (el funeral d’Hèctor) sinó que també inclou la popular història del cavall de Troia, segurament per no decebre els espectadors. Però el drama ja ha acabat. En fi, la Ilíada s’ho mereixia, i així ha arribat a milions de persones que mai no la llegiran. El repartiment és molt bo, però destaca un extraordinari Eric Bana com a Hèctor, el sofert heroi troià que carrega amb tot el pes del drama. Aquesta pel·lícula conté alguns efectes digitals (la immensa flota grega creuant mar, per exemple), però està feta a l’aire lliure, i el sol és el sol i la pols és la pols. No com la recent "300", tota rodada en un hangar a Vancouver, i que té una textura molt falsa, de videojoc. En fi, "Troia" és un gran espectacle que no convé perdre’s. Hollywood, de tant en tant, encara és Hollywood.
