El títol del llibre promet unes converses, però en realitat no són tals perquè Graupera, periodista com és, està molt poc versat en la gran majoria de temes i ofereix molt poca resistència als punts de vista de Xavier Sala i Martín. El futur premi Nobel d’Economia -m’ho començo a creure després de llegir aquest llibre- impressiona amb l’allau d’idees, arguments i dades amb què ataca cada matèria. És sòlid, convincent i brillant en cada exposició. No n’hi ha prou d’haver escoltat Sala i Martín a la ràdio: si es vol conèixer amb profunditat les seves idees sobre l’Àfrica (gran capítol), la pagesia, el creixement econòmic, el liberalisme, el marxisme, la independència i un llarg etcètera, s’ha de llegir aquest llibre. El més esquerranós és capaç de tornar-se liberal després d’haver-lo llegit. O potser no, però en qualsevol cas li anirà bé per ampliar horitzons, per sortir una mica dels quatre clixés en què es mou el pensament progre.

(El llibre està editat de forma deplorable per Edicions Dau, amb incomptables errors de tota mena. L’enèrgic Sala i Martín hi hauria de fer alguna cosa.)

En aquest llibre sensacional, Carles Rexach repassa amb orgull la seva trajectòria com a futbolista i entrenador, i defineix amb claredat la seva filosofia de vida. Aquesta inclou, sí, tranquil·litat i bons aliments, però també confiança en un mateix, perseverança, i en moments clau, una dosi de rebel·lió. Rexach, autocrític, admet que de vegades ell mateix ha contribuït a distorsionar la seva imatge amb frases divertides com "córrer és de covards", i per això vol aclarir les coses. Ho fa -i tant que ho fa!- amb la intel·ligència, el sentit de l’humor i el talent narratiu que li coneixem des de fa tants anys. Incomparable Rexach! Ara que el club està en hores baixes –amb el prometedor Laporta transformat en un pusil·lànime colèric- aquest llibre de Rexach és més necessari que mai, per veure les coses amb perspectiva i remuntar l’ànim. És tota una lliço d’autoestima i, a més, t’alegra el dia. Rexach reivindica Vic Buckingham, revela la veritat sobre Kubala entrenador, col·loca al seu lloc Cruyff i fulmina Josep M. Casanovas. Sens dubte, el genial capítol japonès mereixeria més pàgines. Esperem que hi hagi un altre llibre d’aquí a un temps. Perquè en aquest país nostre tampoc no hi ha tanta gent que tingui coses per dir (ara mateix, Catalunya la presideix algú que no té absolutament res a dir) i que a més ho faci, com Rexach, amb aquell "encant especial".

En aquest interessant llibre el polèmic David Madí repassa, amb orgull i poca autocrítica, les campanyes electorals que va dirigir. No estalvia retrets als rivals ni elogis als companys, en especial a la jove generació convergent a la qual pertany. Madí, conscient que en general són vistos com uns arrogants sense ànima, carrega el seu discurs d’emoció patriòtica, que sona sincera. Particularment convincent és el retrat que fa d’Artur Mas, un home auster, treballador i honrat que, havent estat castigat duríssimament pels pactes postelectorals, resisteix estoicament a l’espera que Catalunya li faci justicia. El llibre vola més alt del que seria d’esperar i ofereix una radiografia de la Catalunya d’avui –que ha entrat en una "dolça decadència"- i un catàleg final de solucions. Tot és discutible, però en aquests temps de tanta penúria intel·lectual en alguns polítics -"fets, no paraules"- és d’agair la claredat, la fermesa i la rotunditat amb què s’expressa Madí. És de destacar l’estil del llibre, molt àgil i precís, realment impecable. (Només voldria criticar l’abús d’honest i honestedat en comptes d’honrat i honradesa).

Peter Bogdanovich va ser un director de cinema de molt èxit als anys 70, però després va acumular més fracassos dels permesos i ha acabat sobrivivint com ha pogut en el si de la indústria. Al pròleg d’aquest llibre diu que fa un cert temps, dirigint un telefilm, li va dir al protagonista que actués una mica a l’estil Cary Grant. El jove actor, perplex, va dir: qui? No sabia qui era Cary Grant. I era un actor! Per bona part de les noves generacions la història del cinema deu començar amb "Arma letal". En fi, ells s’ho perden. Pels qui tenim la sort de tenir una perspectiva més àmplia, aquest llibre és sensacional. Hi desfilen Henry Fonda, James Stewart, Cary Grant, John Wayne, Audrey Hepburn, Dean Martin, i un llarg etcètera, tots sota la mirada admirativa i respectuosa d’aquest entranyable cinèfil que és Peter Bogdanovich. En un gènere tan propens a les aus carronyeres -escriptorets que volen fer quatre calés a base de llançar infàmies contra les antigues estrelles de Hollywood- és reconfortant llegir un llibre com aquest. Peter Bogdanovich els ha conegut i tractat a tots, en menor o major mesura, i en fa un retrat de primera mà, viu i càlid. Algunes vegades, el regust és més amarg, com en el cas de River Phoenix (el més jove dels retratats, víctima de les drogues) o de Montgomery Clift, a qui dedica dues pàgines inoblidables.

"La revisió dels nostres referents històrics només es pot fer l’endemà de la independència, mai abans", escrivia Víctor Alexandre en un article a El Punt el 5 de gener de 2007. La frase és devastadora, perquè a la pràctica ens condemna a tots els catalans a la ignorància més absoluta de la nostra història. De per vida. Fa cangueli i tot. El "camarada" Alexandre no permet desviaments de l’ortodòxia catalanista i ens envia al gulag de la ignorància. A nosaltres i, molt probablement, als nostres fills, perquè de moment la indepèndencia sembla molt i molt lluny. En fi, és trist que un dels nostres intel·lectuals (?) pensi d’aquesta manera, però més trist encara és que molta més gent hi estigui d’acord. He observat durant les últimes setmanes que "Lluís Companys" d’Enric Vila no apareix a la lista de llibres més venuts de no-ficició. Què li passa al país? Té por de la veritat? Aquest llibre és un esdeveniment. És cert que té punts discutibles, és cert que Vila fa interpretacions psicològiques de Companys que potser són un pèl arriscades, però és un llibre necessari. Algú l’havia d’escriure, i cal felicitar Enric Vila per haver-ho fet. I no us preocupeu, després de mesos d’haver-lo llegit, el pobre Companys, el dèbil i incompetent Companys, el protagonista del drama, reapareix empetitit però entranyable.