Blanche DuBois arriba a casa de la seva germana Stella amb un tramviaanomenat Desig. No pot ser més adequat ni simbòlic aquest nom, perquè el motor de la vida de Blanche DuBois és el desig. El desig, especialment, de provocar el desig dels altres, de sentir l’admiració i el desig dels homes, perquè la vida és desig o és mort. Però l’edat l’assetja i Blanche DuBois busca la penombra perquè la llum no la delati. “The dark is comforting to me”, diu Blanche. Però Mitch, l’home amb qui aspirava a casar-se, vol veure com és en realitat. Quan encén el llum, ella es tapa la cara amb les mans. “I don’t want realism. I’ll tell you what I want. Magic!Yes, yes, magic!”, exclama Blanche. Màgia, il·lusió, però als ulls del món, simplement impostura. Blanche DuBois fa posats de dama delicada del Vell Sud i exhibeix una conversa cultivada i espiritual, però en realitat és una alcohòlica amb un passat recent que inclou relacions amb un alumne adolescent –fet que va provocar la seva expulsió de l’escola on treballava- i dos anys de prostitució en hotels de la zona de Laurel. Com Chance Wayne (Dolç ocell de joventut), Blanche Du Bois va viure un traumàtic amor adolescent -es va casar amb Allan, un noi homosexual que es va acabar suïcidant-, fet que la va conduir a una vida corrupta: “After the death of Allan –intimacies with strangers was all I seemed able to fill my empty heart with... I think it was panic, just panic, that drove me from one to another, hunting for some protection”, confessa. És molt patètica i fràgil Blanche DuBois, que no triga a ser desemmascarada i, finalment, brutalment agredida. Si a Chance Wayne el castraven, Blanche Du Bois és violada pel seu cunyat, el primari Stanley Kowalski. Blanche l’havia descrit així a l’inici: “He acts like an animal, has an animal’s habits! Eats like one, moves likes one, talks like one! There’s even something –sub-human- something not quite to the stage of humanity yet”. Però Blanche DuBois i Stanley Kowalski no són tan diferents; de fet, en essència, despullada la damisel·la sudista dels seus refinaments, tots dos responen als mateixos impulsos, indestriables, de sexe i dominació. A l’última escena, Blanche DuBois, derrotada i perturbada, incapaç ja de distingir la realitat de la fantasia, surt de casa de la seva germana per ser internada en un manicomi. Ja no tornarà a agafar cap tramvia anomenat Desig. És tremenda aquesta obra de Tennesse Williams, sensacional, molt suggerent. Curiosament, tot i que tinc un record molt llunyà de la pel·lícula, mentre llegia l’obra Blanche DuBois era Vivien Leigh. Potser hi influïa una anècdota que explica en un llibre Kirk Douglas. En un restaurant, Douglas dinava amb Laurence Olivier i Vivien Leigh, i tot plegat ella es va girar cap al seu marit i li va dir: “Larry, per què ja no se’m folles?”
Chance Wayne exerceix de xofer i de gigoló d’Alexandra Del Lago, estrella de cinema en decadència. Chance és un fracassat, però per la seva història d’amor amb Heavenly és considera un dels escollits: “Princess, the great difference between people in this world is not between the rich and the poor or the good and the evil, the biggest of all differences in this world is between the ones that had or have pleasure in love and those that haven’t and hadn’t any pleasure in love, but just watched it with envy, sick envy. The spectators and the performers”. Chance Wayne ha tornat a St. Cloud, la ciutat on va néixer, per endur-se Heavenly. Il·lús, encara creu que ells dos tenen un futur, que passa per triomfar a Hollywood de la mà d’Alexandra Del Lago. Al final, el patètic Chance Wayne, que ni tan sols pot tornar a parlar amb Heavenly, és un home enfonsat. “You’re still young, Chance”, li diu Alexandra per animar-lo. Ell contesta: “Princess, the age of some people can only be calculated by the level of –level of- rot* in them. And by that measure I’m ancient”. Es resigna finalment Chance, que ja no se sent jove i a qui el temps assetja, perquè és un rellotge “més silenciós que el batec del cor, però és una dinamita lenta, una explosió gradual...”. Chance ni tan sols accepta fugir de la ciutat amb Alexandra i es queda a la mercè de Tom Junior, el violent germà de Heavenly, i els seus sequaços, que l’encerclen per castrar-lo. La súplica final de Chance difícilment els convencerà de no fer-ho: “I don’t ask for your pity, but just for your understanding –not even that- no. Just for your recognition of me in you, and the enemy, time, in us all”. *rot: putrefacció (A Films de Paul Newman hi trobareu un breu comentari de l’adaptació cinematogràfica d’aquesta interessant obra de Tennessee Williams)
Com Joel McCrea a Els viatges de Sullivan (Sullivan’s Travels, 1941), el professor de Vermont David Zimmer descobreix el valor terapèutic del cinema còmic quan, tot fent zàping, veu un trosset d’un film mut que el fa riure. És la primera rialla en molts mesos, des que la seva dona i els dos fills van morir en accident d’avió (Auster té afició a les jugades tràgiques del destí). Zimmer, llavors, es dedica a fer un estudi d’aquest còmic, de nom Hector Mann, i que a part de ser un geni oblidat dels darrers anys del mut, va desaparèixer misteriosament el 1929. Hector Mann és una gran creació de Paul Auster, que hi aboca tots els seus coneixements cinematogràfics. S’esplaia en el seu estil còmic, en la personalitat (oposada a Chaplin, Keaton o LLoyd), en la filmografia i n’arriba a descriure un dels curts -Mr.Nobody- detallant cada pla. Aquesta part és tan brillant que, en comparació, la història que relata la desaparició de Mann resulta un pèl convencional, un clàssic escàndol de Hollywood amb embaràs, tret accidental i fossa improvisada en un descampat. Després d’un sofert viacrucis, la redempció arriba en forma d’acte heroic, que permet a Mann de casar-se amb una rica hereva. Quan torna a ser plenament feliç, amb dona i fill, el destí torna a aparèixer (en forma de picada d’abella que mata el nen!). La novel·la dibuixa un paral·lelisme clar entre David Zimmer i Hector Mann: tots dos són morts en vida -dead men walking-, tots dos viuen aïllats, tots dos flirtegen amb el suïcidi, tots dos s’agafen a una nova il·lusió, tots dos reneixen... i al final el destí torna a castigar-los. David Zimmer, per exemple, reneix amb una inesperada història d’amor, però la noia mor tràgicament. Un excés de tragèdies? Definitivament, sí. La forma domina la novel·la: les simetries i els cercles que s’han de tancar imposen una certa sensació d’artifici. Però això no és tan dolent, perquè l’artifici rebaixa el drama. Queden les idees. Per a Auster, qualsevol forma de perduració és una il·lusió: els fills es moren, les pel·lícules van a parar al foc… i la literatura només és literatura. Tot i això, a la darrera frase de la novel·la hi ha la paraula "hope": "I live with that hope", diu Zimmmer, referint-se a l’esperança de retrobar les pel·lícules destruïdes d’Hector Mann. En darrer terme, doncs, sempre hi ha una espurna d’esperança, d’il·lusió, perquè és l’únic motor de la vida.
Abunden els personatges solitaris en els llibres de Paul Auster, sovint per motius tràgics. En aquesta magnífica novel·la, la primera de la Trilogia de Nova York, el protagonista, Daniel Quinn, escriptor de novel·les de detectius, duu la càrrega d’una tragèdia familiar que l’ha reclòs a una solitud extrema. La seva vida s’anima quan el confonen amb un detectiu -de nom Paul Auster- i li encarreguen un cas (ho viu realment o ho imagina?). Stillman és el client, i de petit va ser reclòs durant anys pel seu pare en una habitació amb les finestres tapades. Quinn dedica dies sencers a seguir el pare, que deambula per Nova York, i en desxifra les enigmàtiques passejades. Aquesta novel·la és molt accessible i alhora molt complexa, tot un joc intel·lectual que impulsa el lector a pensar-la i repensar-la un cop llegida. Ara bé, que sigui complexa no vol dir necessàriament que sigui molt profunda. En aquest sentit, jo potser prefereixo les últimes novel·les d’Auster, menys rebuscades però més sinceres. El mateix Paul Auster, en aquesta novel·la, és conscient d’haver comès un pecat de vanitat. Quan el seu protagonista, Daniel Quinn, visita l’escriptor Paul Auster, aquest el tracta amb cordialitat, però es mostra més interessant en explicar-li les seves recargolades especulacions sobre el Quixot que no pas en mostrar un sincer interès per aquest home trasbalsat. Em sembla un detall força revelador.
Per primera vegada he llegit un llibre de Paul Auster en anglès. Sense tenir un gran nivell, com és el meu cas, es pot fer perfectament. Ho recomano.
Paul Auster, en aquesta última novel·la, reincideix a jugar amb la ficció. El narrador, August Brill, un crític literari de 72 anys, té insomni i per fer-lo més passador, s’imagina una història: en un món paral·lel s’ha desencadenat una guerra civil als Estats Units, concretament des del 2000, a causa de les eleccions Gore-Bush (Auster continua obsessionat amb Bush); un personatge, Owen Brick, apareix enmig d’aquesta guerra i li encarreguen d’aturar-la, només ell pot fer-ho. "Com?", pregunta Brick; "matant la persona que imagina aquesta guerra", li contesten; és a dir, August Brill. Paul Auster combina aquesta història amb les vides i tristeses "reals" de la filla i la néta de Brill (com és norma en aquesta època, les dones surten més ben parades que els homes, que són més irresponsables i febles). A més, Auster encara té temps de comentar algunes pel·lícules: són magnífiques les pàgines que dedica a El món d’Apu de Ray, El lladre de bicicletes de De Sica o Els Contes de Tòquio d’Ozu. I el conjunt es completa amb algunes històries curtes, molt impactants, sobre els anys 30 a l’Alemanya nazi. Explicat així sembla un poti-poti, però la sensació que predomina en el lector no és de dipersió, sinó d’estar en bona companyia. Confiem en Paul Auster, ja el coneixem, és impossible no deixar-se endur pel seu talent narratiu. Pot ser un pèl decebedor que la trama de la guerra en el món paral·lel acabi bruscament, just quan Brick satisfà un desig sexual adolescent, però és que el passat no es pot tornar a viure i és el present el que importa. L’última part del llibre és molt sentimental. No ho critico, constato. August Brill, com Nathan Glass a Bogeries de Brooklyn, intenta ser una persona millor, superar els errors del passat i ser un puntal per a les persones que el necessiten. L’edat l’ha fet més savi. És una lliçó elemental -ser una bona persona, ajudar els altres-, de primer de catequesi, però segurament les lliçons elementals són les més importants.
No sóc un gran aficionat a la ciència-ficció però sí de Philip K.Dick (1928-1982), especialment dels seus contes. En va escriure molts, que s’han recollit en cinc volums ben gruixuts (aquest, per exemple, té 470 pàgines). Els ha anat publicant en castellà l’editorial Minotauro (el cinquè encara ha de sortir). Els 18 contes d’aquest quart volum van ser escrits entre 1954 i 1964. Dick va treure petroli de la Guerra Freda. La gran majoria del seus contes tenen com a teló de fons un escenari postbèl·lic: la Terra devastada per les bombes H a causa d’una guerra entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Els supervivents pul·lulen per les cendres, entre els cràters, o simplement viuen sota terra. Qui vulgui ciència-ficció dura (anticipacions científiques o tecnològiques explicades amb rigor) no la trobarà en Philip K.Dick, però en canvi s’endinsarà en un món de paradoxes infinites. Utilitza elements clàssics del gènere, com la simultaneïtat de mons paral·lels o els viatges en el temps, però hi sap donar un toc inesperat. Impressiona la seva inventiva, l’originalitat dels arguments, però també el sentit de l’humor i el patetisme dels personatges, sempre contra les cordes, a punt de perdre-ho tot en un món insegur. En fi, una gran lectura, interessant i entretinguda. Per cert, un dels contes d’aquest volum és "The Minority Report", que el 2002 va convertir en pel·lícula Steven Spielberg.
Després de veure la pel·licula de Howard Hawks, em va picar la curiositat de llegir la novel·la d'Ernest Hemingway (1899-1961) en què es basava, tot i que ja sabia que l’adaptació era molt lliure. I tant lliure! El Harry Morgan del llibre també té una barca i un amic borratxo, però aquí s’acaben les semblances amb el Harry Morgan que va interpretar Bogart. La seva vida és molt més dura: no flirteja amb jovenetes espavilades -no hi ha cap Lauren Bacall aquí- sinó que té una família per alimentar (dona i tres filles), i per això accepta viatges perillosos entre Florida i Cuba. No sabem gran cosa de Morgan, que més que un personatge ben dibuixat, és l’heroi arquetípic de Hemingway: "you’re such a man" li diu la seva dona, que el venera. Però aquesta masculinitat a prova de bomba tan marca de la casa no el fa invulnerable: en una aventura perd un braç, en una altra la vida, després d’un tiroteig a alta mar amb quatre revolucionaris cubans. Agonitza Morgan amb una bala a l’estómac, mentre la barca va a la deriva. Aquesta novel·la, de la qual el propi Hemingway renegava, està feta ajuntant diversos materials: dos contes i una novel·la curta, amb l’únic fil conductor de Harry Morgan i els seus perillosos viatges. El principal problema arriba en la novel·la curta, quan tot plegat el protagonisme es desplaça de Morgan, que ja està sentenciat, a diversos personatges que pul·lulen per Key West (Florida). És gent adinerada, i suposo que la intenció de Hemingway era comparar les preocupacions banals dels rics amb la dura lluita per la supervivència de tipus com Harry Morgan. Però, tot i l’interès d’alguns personatges -especialment un escriptor en crisi matrimonial: un autoretrat despietat?- la sensació de desequilibri es fa evident. L’últim capítol, però, és extraordinari: un monòleg interior de Marie Morgan, la viuda: "The bastards had shot him. Oh, the dirty bastards. That’s the only feeling I got. Hate and a hollow feeling. I’m empty like a empty house". En fi, potser aquest és un Hemingway menor, però val la pena. A més, l’estil d’aquest escriptor sol ser directe i senzill, cosa que permet que sense tenir un gran nivell d’anglès, com és el meu cas, es pugui llegir sense gaires dificultats.
Com és clàssic en Paul Auster i com remarca el mateix títol, l’atzar és el protagonista d’aquesta novel·la. La vida de Jim Nashe, bomber de professió, es veu sacsejada una i altra vegada per circumstàncies inesperades. D’entrada la seva dona l’abandona i, tot seguit, rep una herència considerable. Després de deixar la filla amb la seva germana, Nashe es llança a recórrer en cotxe les inacabables carreteres dels Estats Units. No és un viatge ric en experiències; és cremar benzina i gastar diners. És lliure, però està sol. Tot canvia quan recull un jove autostopista, un jugador de pòquer anomenat Pozzi. El noi té un projecte: desplomar un parell de milionaris. Nashe s’ofereix a finançar la partida amb el que li queda de l’herència. Serà bufar i fer ampolles, pronosticava Pozzi, però no és així. Flowers i Stone, els dos milionaris, guanyen la partida i Nashe i Pozzi els acaben devent molts diners. Per pagar el deute, els milionaris els ofereixen la possibilitat de construir un mur amb les pedres d’un antic castell escocès. És un gir realment extravagant. De fet dos terços de l’obra tracten de Nashe i Pozzi vivint en una caravana i construint un mur enmig de l’enorme finca dels milionaris. Aquesta és una novel·la molt suggerent, oberta a moltes interpretacions simbòliques per la inversemblança de la història. Suposo que postula l'absurditat última de l'existència humana, que cap llibertat aparent no pot resoldre; només, si de cas, la companyia d'un amic. Però més enllà d'interpretacions diverses, hi ha dos personatges amb vida pròpia, Nashe i Pozzi, grans creacions d'Auster. Els recordarem molt temps carregant pedrotes per construir un mur que no serveix per res.
Després de començar i abandonar aviat, per depriment, "Terrorista" de John Updike, vaig decidir-me per llegir una altra novel·la de Paul Auster. Una decisió encertada, perquè "Bogeries de Brooklyn" deu ser un dels seus llibres més optimistes i relaxats. Nathan Glass, un home de 60 anys vençut per la vida s’instal·la a Brooklyn i hi troba el seu nebot Tom Wood, abans un noi brillant i ara també en hores baixes. Són dos personatges a la recerca d’una segona oportunitat. Aquest sempre és un tema agradable, especialment quan el novel·lista és benevolent i encamina els seus personatges cap a un final feliç. Nathan Glass, ajudant el nebot, troba un sentit a la seva vida i Tom Wood, en un divertit viatge a Vermont, troba la dona que necessita per refer-se. És cert que potser hi ha un excés de personatges bondadosos -especialment de dones admirables- en aquest Brooklyn un pèl idealitzat; ara bé, com deia l’Espinàs en un dels seus viatges, al món hi ha més gent bona que dolenta però les novel·les inverteixen els termes per finalitats dramàtiques. Aquí només hi ha un dolent, un fanàtic religiós força estereotipat. L’episodi al voltant d’aquest personatge és el més fluix de la novel·la, que cal admetre que va de més a menys, potser per un desequilibri estructural: les vides dels dos personatges principals es resolen molt abans del final, i això crea, durant les darreres setanta pàgines, la sensació d’assistir a una successió d’epílegs. Pel que fa a les idees polítiques de la novel·la són realment molt simples, gairebé exabruptes, però com deia Somerset Maugham en un llibre ja comentat (vegeu Lit. Anglesa), els grans escriptors no solen ser grans pensadors. Les seves virtuts són unes altres, moltes de les quals, no cal dir-ho, té el senyor Auster.
Pel que he pogut veure, aquesta novel·la de Paul Auster ha rebut moltes crítiques negatives. Les opinions més contràries acusen Auster de no tenir idees (des de fa uns deu anys!) i que, per tal de complir amb l’entrega anual d’un nou llibre, es dedica a fer obres menors, de poca volada, sovint de pur joc literari i autoreferencials. Em sembla excessiu. A mi m‘ha agradat força. Ara bé, aquesta falta d'idees potser l'admet el mateix Auster de forma implícita quan anomena Mr.Blank el seu protagonista i alter ego. Aquest Mr.Blank viu reclòs en una habitació assetjat pels fantasmes dels seus agents, a qui ha enviat a missions desagradables. Aquests agents són, esclar, els seus personatges, que sobreviuran a la mort del seu autor. Auster, que ara té 60 anys, es fabrica un alter ego més gran que ell i que pateix totes les misèries de l’edat avançada. Em sembla un detall força rellevant, i que no té res de joc literari. (Curiosament l’editorial no informa de l’edat de l’autor i, a més, la foto que hi posa és antiga, de fa una dècada).
Stephen Crane (1871-1900) als vint-i-pocs anys anys ja era una celebritat literària. Havia triomfat amb "The Red Badge of Courage", una novel·la molt crua sobre la Guerra de Secessió nordamericana (John Huston en va fer una pel·lícula el 1951); una guerra, però, que era història abans que ell nasquès. Crane, doncs, va voler viure un conflicte bèl·lic de primera mà i el 1898 se’n va anar de corresponsal a la Guerra de Cuba entre els Estats Units i Espanya. D’aquesta experiència en van sortir onze relats, que ara recull aquest volum. És la primera vegada que apareix en castellà aquest llibre, i no és d’estranyar, perquè l’exèrcit espanyol hi fa un paperot similar, podríem dir, a l’argentí a la Guerra de les Malvines. No tots aquests relats són extraordinaris, l’interès és desigual, però les descripcions dels soldats, de les batalles i dels escenaris tenen una força i una autenticitat que només sol tenir allò viscut. Després de llegir aquest llibre, que té tanta vitalitat, encara sap més greu la mort prematura de Stephen Crane, només dos anys més tard, en un sanatori d’Alemanya, de tuberculosi.
Llegir "A sang freda" és tota una experiència. Es comprèn perquè va significar un abans i un després en la vida de Truman Capote (més avall trobareu el comentari del film "Capote"). Els quatre membres de la família Clutter -el matrimoni format per Herb i Bonnie, i els seus fills Nancy i Kenyon- van ser assassinats el 1959 per dos lladres que només van robar 40 dòlars i una ràdio portàtil. Truman Capote, amb un estil literari molt bo, fa una detallada biografia dels Clutter i dels seus assassins, i narra minut a minut els tràgics fets. No moralitza, no treu conclusions, és d’una "objectivitat gairebé inhumana" (Borges "dixit"). Capote, "aquell homenet de veu aguda que no parava mai de fer preguntes" (així el recorda actualment Bobby Rupp, que el 1959 era el xicot de l'adolescent Nancy Clutter), al llibre és invisible. El títol "A sang freda" potser descriu més bé la manera d’escriure de Capote que no el crim en si. Perquè el crim és una concatenació de fets arbitraris, casuals, i a l’ultim instant, quan Perry Smith dispara quatre vegades, un simple accident psicològic. Així de terrible, tèrbola i incomprensible pot ser la naturalesa humana. Bobby Rupp no ha volgut llegir mai el llibre. Segurament no podria suportar frases com aquesta: "Aquella nit (Nancy Clutter) va treure la roba que pensava usar diumenge al matí per anar a l’església: mitges de niló, sabatilles negres i un vestit de vellut vermell, el més bonic de tots, que ella mateixa havia confeccionat. Amb aquest vestit l’enterrarien". En una altra novel·la, això seria un eficaç efecte dramàtic; aquí és un cop de puny a l’estómac. El llibre acaba amb l’execució a la forca de Perry Smith i Dick Hickock. Capote no fa cap al·legat ni a favor ni en contra de la pena de mort. Recull opinions i sentiments dels altres, no els seus, perquè vol ser objectiu fins al final. Que el lector pensi el que vulgui. L’última pàgina, però, no la dedica als assassins sinó a les víctimes, fet que ens reconcilia amb Capote. Una amiga de Nancy Clutter visita el cementiri: "Una dona jove i bella. Com Nancy hauria estat". Resumint: un gran llibre, que trasbalsa com pocs.
James Salter, nascut el 1925 a Nova York, no abusa de la impremta (que diria Borges). Només ha publicat nou llibres en cinquanta anys. Aquesta austeritat també es trasllada a l’estil, que és concís i contundent, amb diàlegs molt secs: "Lo único que sé es que me engañas / Yo no te engaño / Papá te va a matar". Els personatges, en general, han viscut temps millors, i viuen, desesperançats i infeliços, recordant aquell passat impossible de recuperar. Quan intenten tornar a començar, s’adonen que és massa tard o que s’han tornat a equivocar. No és, doncs, un llibre gaire optimista. Hi ha deu contes i no n’hi ha cap que acabi amb final feliç. "Deu relats magistrals", afirma la contracoberta amb l’exageració habitual. Potser no tant, però quatre o cinc sí que són excel·lents. El millor segurament és l’últim, que per això dóna títol al llibre. És un conte extraordinari, que comença amb una situació molt dramàtica (una malalta terminal està a punt de ser "eutanasiada" pel seu marit) i té un gir tragicòmic al final completament inesperat. Un llibre molt bo, doncs, aquest de James Salter, de qui estaria bé llegir-ne alguna cosa més.
