Alexander Pushkin (1799-1837), poeta i prosista, és el pare de la gran literatura russa del segle XIX, però per aquests verals estem molt orfes de les seves obres. No en podem culpar els editors: els clàssics de la literatura universal no es venen. Podríem fer malencòniques reflexions sobre el tema, però serà millor anar al gra. El 1829, Pushkin va acompanyar l’exèrcit rus durant la campanya pel Caucas, Geòrgia i Armènia, fins a la ciutat d’Arzrum (ara Erzurum). Dels records d’aquell viatge en va sortir aquest llibre, que és molt interessant i agradable de llegir. Pushkin, un noble cultivat, retroba a l’exèrcit antics companys i, quan els veu tan canviats, cita Horaci ("Corren fugaços els anys, Pòstum…"); contempla unes guapes georgianes i recorda un poema de Thomas Moore, en anglès; al matí surt de la tenda, es troba el general Paskévich i parlen, esclar, en francès. Pushkin combina amb agilitat apunts sobre el paisatge, concisos i molts plàstics -"(A Arzrum) les cases són de pedra i una herba molt fina recobreix les teulades, fet que dóna a la ciutat un aspecte definitivament estrany en contemplar-la des d’un lloc alt"-, anècdotes diverses -un hermafrodita entre els presoners turcs, els armenis d'Arzrum senyant-se i repetint "cristià, cristià" als conqueridors russos- i reflexions generals. N’apunto una: "No conec una expressió més insensata que les paraules luxe asiàtic. És una expressió que probablement data de l’època de les croades, quan els pobres cavallers, després d’haver deixat enrere les parets despullades dels seus castells, van veure per primera vegada sofàs vermells, catifes de tota mena i punyals amb pedretes de colors en els mànecs. Avui l’expressió hauria de ser misèria asiàtica, porqueria asiàtica o similiars, perquè el luxe és, per descomptat, un privilegi d’Europa. A Arzrum no es pot comprar, a cap preu, el que se sol trobar a qualsevol miserable botiga del primer poble de la província de Pskov". En aquest llibret Pushkin, discret, és més observador que protagonista, però quan parla d'ell no estalvia l'autocrítica ("m'avergonyeixo de la meva arrogància" diu un cop) i això fa que encara l'admirem més. Gran Pushkin, buscaré per tot arreu més obres d'ell.  

En principi, fa una certa mandra llegir "Guerra i pau", perquè són mil pàgines, i amb una lletra força petita. Però, com aquell qui aprèn a nadar, és qüestió de tenir valor i llançar-s’hi. Després la satisfacció és enorme, perquè el talent de Tolstoi et deixa completament bocabadat. Sembla impossible posar tants personatges en joc i que tots tinguin tanta vida (quin coneixement de la naturalesa humana!, i sense la sobredosi de psicologia que fa tant pesada molta novel·la del segle XX). La trama creua les vides de les famílies Rostov, Kuraguin, Bezhukhov i Bolkonski, totes elles pertanyents a l’aristocràcia russa, però la novel·la, molt ambiciosa, ho abasta tot i tothom, des d’un pagès empresonat per robar llenya fins al mateix Napoleó, des dels vaivens sentimentals de l’encantadora Natatxa fins a la batalla de Borodino, l’ocupació de Moscou o la terrible retirada dels francesos. Tolstoi és ara novel·lista ara historiador, i com a tal denigra tant com pot Napoleó, a qui no considera un gran home sinó un titella en mans de forces que no pot controlar. Llegir "Guerra i pau" no és difícil, perquè Tolstoi escrivia de la millor manera possible, és a dir, en l’estil col·loquial propi d’una persona cultivada (com Paul Auster ara, podríem dir).

La traducció catalana de Carles Capdevila publicada per Edicions 62 és de 1928 (revisada el 1960). Hi ha gent que critica que es publiquin traduccions tan antigues, però a mi justament m'agrada perquè et trasllada millor a l’època de la novel·la. I al rus de Tolstoi, que és el de la segona meitat del segle XIX, no el d’ara.

Imatge: "Guerra i pau" (1968), film rus de set hores dirigit per Sergei Bondarchuk. No l’he vist, però sí he revisat fa poc el de King Vidor, que comentaré aviat.

Dostoievski va escriure "El jugador" en un mes, dictant-la a correcuita, quan es trobava contra les cordes, perquè si no entregava una novel·la el seu editor el tindria esclavitzat durant nou anys (és a dir, publicant el que volgués sense pagar-li ni un copec). Era el 1866 i Dostoievski, egocèntric incurable, va recórrer a l’autobiografia: l’afició pel joc -concretament la ruleta-, que havia adquirit tres anys abans al balneari-casino de Wiesbaden; i la torturada relació amorosa que havia tingut amb Polina Suslova, que el maltractava ("ara t’estimo, ara t’odio, ara et necessito, ara t’ignoro"). A una temàtica tan personal s’hi ha d’afegir l’estil narratiu, torrencial i sovint dispers, de Dostoievski, que en novel·les més llargues pot ser una mica esgotador, però que aquí no només es resisteix sinó que es disfruta. Aleksei Ivanovich, el protagonista i alter ego de l’autor, és un personatge solitari i exhibicionista, dèbil i autodestructiu. És intel·ligent, però no sap què fer amb la seva vida. Tant Alexsei com tots els altres russos descrits per Dostoievski formen una colla força patètica, capcalents i dèbils d’esperit. No queden millor els francesos, retratats com a falsos i llefiscosos; ni els alemanys, presentants com uns estirats; i tampoc els polonesos, uns miserables. En canvi l’únic personatge anglès, Astley, és un home impecable. Al final de la novel·la, justament, Astley li pregunta a Aleksei quan es convertirà en un home com cal. Aleksei, conscient de les seves debilitats, fins i tot recreant-se en elles, torna al casino. D'això se'n diu l'ànima russa, i Dostoievski la descriu molt bé, perquè la duia a dins.

Aquesta és l'última gran novel·la de Tolstoi, escrita ja a finals del segle XIX. Té 546 pàgines, però l'argument és senzill: el príncep Nekhliúdov assisteix a un judici i descobreix que l'acusada, una prostituta anomenada Màslova, és la noia que ell va seduir dotze anys enrere. Màslova, llavors, era una noia innocent de disset anys que vivia amb les ties de Nekhliúdov com a pupil·la-minyona. Es va quedar embarassada, va ser expulsada de la casa i va acabar exercint la prostitució. El sentiment de culpa trasbalsa Nekhliúdov, que inicia un procés de regeneració moral. El príncep gandul, ara es torna actiu: intenta que no condemnin Màslova, s'ofereix per casar-s'hi, l'acompanya a Sibèria quan es confirma la sentència a treballs forçats. Aquesta és una novel·la molt combativa: la mirada indignada de Nekhliúdov és la de Tolstoi, que denuncia la corrupció de la justícia, la insalubritat de les presons o la misèria dels pagesos. Es palpa ja la revolució i Tolstoi mostra una gran simpatia pels presos polítics, pels revolucionaris. Però tenia massa experiència de la vida com per no preveure el que podia passar. Un revolucionari, a la presó, li pregunta a un altre, més dogmàtic: "Diem que combatem el despotisme i no ens servim nosaltres d'un despotisme tan espantós com l'altre?" Lev Tostoi va morir el 1910 i no va poder veure com la seva soferta Rússia encara patiria més amb els horrors que, sota el nom d'Unió Soviètica, va portar el comunisme. 
(Tolstoi llaurant un camp, d'Ylia Efimovich Repin, 1887)  

De la mateixa manera que convé llegir algun Shakespeare de tant en tant, per elevar l’esperit i recordar que la literatura pot ser més gran que la vida, també convé, pel mateix motiu, tornar als russos. La gran novel·la russa del segle XIX és un monument literari excepcional. Tolstoi en primer lloc: no s’han escrit millors novel·les que "Anna Karenina" i "Guerra i pau", que deixen una petjada imborrable en el lector, de per vida. Però també hi ha Turguenev, Dostoievsky i… Gogol. Són tots ells autors amb una gran comprensió per a la naturalesa humana. Comprensió i compassió. Per això desprenen aquesta emoció tan especial. Gogol (1809-1952) explica aquí la tremenda història del cossac Taras Bulba i dels seus dos fills. La novel·la, situada al segle XV, és un apassionat cant als cossacs, descrits aquí com els dipositaris de les essències de la pàtria russa i els campions de la fe ortodoxa. Gogol n’elogia el coratge i l’esperit fraternal, però no n’amaga les atrocitats ni el terrible codi d’honor (Taras Bulba l’aplica al seu fill petit, Andrin, que ha traït la causa cossaca). Des de la descripció de la soferta vida de la dona de Taras fins a la mort del protagonista, la novel·la manté una intensitat emocional i una vitalitat que és com si nosaltres també cavalquéssim per l’estepa russa al costat dels cossacs.