Aquest llibre és el número 14 de la col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. Copio la contracoberta: "Fedre va viure en temps d’August i Tiberi. El seu naixement sol situar-se entorn al 15 aC a Tràcia. Segons sembla havia estat esclau i posteriorment alliberat i la tradició el considera un llibert d’August. Va escriure 122 faules dins la línia d’Isop i així el gènere s’introduí a Roma".

Bé, justament rellegia aquestes faules en plena tempesta barcelonista i n’he trobat dues que s’escauen prou bé als esdeveniments, com si Fedre les hagués escrites pensant en Laporta. La primera, que no és una faula sinó una anècdota, il·lustra la dimissió dels vuit companys de Junta. La segona, sensacional, descriu molt bé tots aquests cagamandúrries -tertulians, opinadors, periodistes esportius- que aprofiten la feblesa actual del president per fer-se l’homenet.

Sòcrates als seus amics

El mot "amic" és molt comú, però la fidelitat és rara. Sòcrates s’havia fet construir una casa més aviat petita quan algú del poble, no sé qui, com ocorre sovint, es va exclamar: "¿Com és que un home com tu poses casa tan petita?", i Sòcrates li contestà: "Tant de bo la pogués omplir de veritables amics!".

Un lleó vell, un senglar, un brau i un ase

De qualsevol que perdi la dignitat que tenia, fins i tot els covards en faran befa en la seva desgràcia. Vet aquí que un lleó rendit per l’edat i esgotades les forces jeia gairebé fent el darrer alè, quan compareix un senglar barres obertes i amb una dentellada fa cabal una antiga ofensa. Just després, un brau travessa ferotge amb les banyes el lleó enemic, i un ase, en veure que tothom malmet la fera impunement, amb les potes li pega pel cap. Aleshores el lleó moribund li digué: "He suportat amb indignació que els forts em maltractessin, però haver-te de sofrir a tu, vergonya de la natura, és com morir dues vegades".

Aquest llibre és el número 25 de l’admirable col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. És una selecció de les Noctes Atticae d’Aulus Gel·li (125/128 – 165 dC), que són asaigs breus que tracten una mica de tot –història de Roma, filosofia, dret, literatura…- amb un estil "elegant i planer" (GEC). Erudit romà del tranquil però sibarita segle II dC, Gel·li sovint elogia els temps antics, siguin els de la Roma arcaica o els de la Grècia clàssica, i en destaca l’austeritat i el rigor moral. Com que el llibre m’ha agradat molt, copio aquí un d’aquests assaigs, concretament el 18 del llibre VI, on justament parla d’aquests romans que van forjar la glòria i el caràcter de Roma. (Recordem que la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago va tenir lloc entre el 219 i el 201 aC, o sigui, més de 300 anys anterior a Gel.li):

"Un jurament entre els romans era considerat sagrat i era mantingut inviolable. Això queda reflectit en moltes lleis i costums, i el que direm pot ser-ne una bona demostració. Després de la batalla de Cannes, Anníbal, el general dels cartaginesos, va enviar a Roma deu homes triats entre els nostres captius. Va comunicar-los i va convenir que, si li semblava bé al poble romà, s’efectués un intercanvi de presoners, i per aquells que cada bàndol rebés de més, es pagués una lliura i mitja d’argent. Abans de marxar els va obligar a jurar que tornarien al campament púnic si els romans no acceptaven l’intercanvi de presoners.

Arriben a Roma els deu captius. Exposen l’encàrrec del general púnic al senat. L’intercanvi no plau al senat. Els pares, els germans i els familiars dels captius, després d’acollir-los, deien que havien tornat a casa per efecte del postlimini* i que havien recobrat totalment la seva situació jurídica, i els pregaven que no tornessin amb els enemics. Llavors, vuit d’aquests van respondre que no els era aplicable el postlimini, perquè es trobaven lligats per un jurament i de seguida, tal com havien jurat, van tornar amb Anníbal.

Els altres dos van romandre a Roma; deien que havien estat alliberats i absolts en consciència, ja que, després d’haver sortit del campament dels enemics, hi havien tornat amb una excusa, fent veure que tornaven fortuïtament, i així, havent complert el jurament, havien marxat sense estar-hi lligats. Aquesta astúcia enganyosa va ser considerada tan infame que van ser menyspreats i criticats pel poble i, més tard, els censors els van aplicar els detriments i les deshonres propis de les notes infamants, perquè no havien fet el que havien jurat que farien.

Corneli Nepot, per altra banda, en el llibre cinquè dels seus Exemples va escriure també que a molts senadors els va semblar bé que els que no van voler tornar fossin conduïts sota custòdia fins al campament d’Aníbal; però aquesta opinió va ser desestimada a causa del major nombre de senadors als quals això no agradava. Tanmateix, els qui no van voler tornar amb Anníbal, van ser blasmats i odiats fins al punt que els va agafar fàstic de la vida i van decidir suïcidar-se."

*Dret que tenia un ciutadà romà que havia estat fet presoner de guerra d’ésser reintegrat en tots els seus drets quan podia tornar a Roma.

"Ja els altres, tots els que havien fugit d’una mort espadada, / eren a casa per fi, escapats de la guerra i de l’ona, / i ell tot sol, freturós de tornar i de l’esposa, el tenia / una augusta nimfa, Calipso, divina entre dees / dins de coves balmades, glatint perquè fos marit d’ella". Així comença el Cant I de l’Odissea en la segona traducció que en va fer Carles Riba. És impressionant, monumental, riquíssima de vocabulari i de troballes poètiques (escapats de l’ona!). Llegir-la sencera és com pujar al cim més alt del món. Però, esclar, necessita un esforç. És difícil que els joves d’ara, educats en la cultura de la plastilina (expressió de l’historiador Culla), puguin fer aquest esforç. ¡Quina mandra agafar el diccionari per buscar-hi freturós o glatir! Però hi ha una altra Odissea en català, aquesta en prosa, de Joan Alberich, publicada també per la Magrana fa pocs anys. Lògicament no té tanta alçada poètica, però és magnífica (només se li pot retreure que anomeni Odisseu a Ulisses). Ara bé, tampoc no és tan senzilla, hi continua havent "coves balmades". Potser, per tant, caldria fer una altra traducció, una versió més moderna, que connecti més amb els joves actuals. Per exemple: "Tots havien arribat a casa menys Ulisses, que estava putejat perquè una tal Calipso, que era una viciosa, l’havia segrestat i el feia servir de joguina sexual".