La reina Cristina de Suècia real (1626-1689) era una malgastadora poc agraciada que, a part de repartir títols nobiliaris a tort i a dret, va aconseguir, en el seu afany de cultivar-se, de matar de fred el pobre Descartes. Per sort, el cinema és sovint molt superior a la Història. En aquest film, la reina Cristina (sublim Greta Garbo) abdica per amor a un ambaixador espanyol i, en una cruel jugada del destí, es torna viuda abans de casar-se. El pla final és extraordinari, el travelling més cèlebre de la història del cinema, la culminació de Garbo com a esfinx inexcrutable. Però, abans, quina vida interior que revela el rostre de la Garbo, que sembla més identificada que mai amb el seu personatge (no és estrany: ella, com la reina Cristina, també volia deixar de ser el que era). El seu partenaire és John Gilbert, a qui ella mateixa va escollir després de rebutjar Laurence Olivier per massa jove i inexpert. Va ser un gran gest de la Garbo: Gilbert, estrella del mut, no havia superat la prova del so i la seva carrera feia aigües (moriria, alcoholitzat, el 1936). El film és una suma de seqüències inoblidables: la mort del pare a la batalla ("jo era rei de Suècia"); la reina fent un petó als llavis a Ebba, la seva favorita (la famosa bisexualitat de Cristina); la reina rentant-se la cara al matí amb la neu de la terrassa; l’interludi amorós a l’hostal; la reina comentant, davant del quadre del rei espanyol, que "tots els pretendents se’m presenten a l’oli", etcètera. En fi, una gran pel·lícula, rodada per Rouben Mamoulian amb una passió i un dinamisme extraordinaris, en estat de gràcia, subjugat sens dubte pel magnetisme de la Garbo.

En aquest bloc, que últimament mira força cap enrere, ha arribat l’hora de recordar Greta Garbo, la mítica actriu sueca. Durant dècades després de retirar-se (1941) la seva fama va sobreviure, però ara les seves pel·lícules són invisibles a la televisió i, per tant, la seva llegenda declina. Però sempre ens quedarà el DVD per lluitar contra l’injust oblit! Han aparegut els últims anys autèntics clàssics de la Garbo, com aquest Anna Karenina, que és una obra mestra. La va dirigir amb gran inspiració Clarence Brown (impressionant el ball, memorable seqüència als jardins!), que va disposar d’una gran producció de la Metro-Goldwyn-Mayer (com llueixen el tren, els salons, l’hipòdrom… i Venècia!) i va extreure una interpretació extraordinària, molt autèntica i soferta, de la divina actriu sueca. Evidentment, tota la part de Levin, que ocupa mitja novel·la, és deixada de banda, però el personatge apareix i també Kitty, interpretat per la Jane de Tarzan (Maureen 0’Sullivan). La pel·lícula se centra, com no podia ser d’altra manera, en Anna Karenina, que s’enamora de Vronsky i fuig amb ell, fins que, amargada pel cansament que entreveu en el seu amant i per la impossibilitat de poder veure el seu fill, se suïcida llançant-se sota el tren. Que bé que sabia morir la Garbo! Fredrich March és enèrgic com a Vronsky, Basil Rathbone és fred i cruel com a Karenin, Freddie Bartholomew és entranyable com el nen que vol veure la seva mare (ah, l’última visita!), però qui hipnotitza l’espectador és Greta Garbo, que és i serà per sempre Anna Karenina.

Nota: Greta Grabo ja havia fet el mateix paper en un film mut anomenat Love (1927)

Aquesta cèlebre pel·lícula de la Metro rememora el terratrèmol que el 1906 va devastar la ciutat de San Francisco. Un to bíblic recorre el film, perquè Barbary Coast, el districte més viciós i corromput de San Francisco, és equiparat a Sodoma i Gomorra, i per tant, és com si la mà de Déu sacsegés la ciutat per regenerar-la. Clark Gable, ateu irreductible durant tot el film, cau de genolls a terra després del terratrèmol i dóna gràcies a Déu per haver salvat Jeanette MacDonald. Molt convincent resulta Gable en aquesta transformació. Apareix també com a secundari Spencer Tracy, que per aquells temps solia fer de segon violí de Gable.Tracy fa de capellà que intenta temperar l’amoralitat del seu amic infantil. Jeanette MacDonald, cantant acabada d’arribar a San Francisco, s’acosta i s’allunya de Gable, atreta per la seva virilitat fora mida però esgarrifada per la seva ànima materialista. El terratrèmol arriba a l’hora i mitja de pel·lícula, dura deu minuts i és per treure’s el barret. Que s’apartin tots els invents digitals! Impressionant el ritme del muntatge i la força de les imatges, aquesta autenticitat única de la pedra que és pedra, de la pols que és pols i de l’aigua que és aigua. Destaca especialment una esquerda que s’obre al terra, de dos metres, amb Gable en el pla. Han passat 72 anys i encara impressiona. En fi, admirable pel·lícula, que 8TV va tenir el valor d’emetre diumenge passat a la tarda –i és en blanc i negre!

Paul Muni, ja convertit en un fugitiu desesperat, es troba amb la seva nòvia (Glenda Farrell) en un descampat. És de nit, se senten sorolls i Muni li diu adéu per sempre. Ella, a l’últim moment, li pregunta de què viu. Muni desapareix en la foscor i només sentim la seva veu crispada: "I steal" (robo). Aquest és l’apoteòsic final d’una pel.lícula inoblidable. Muni és un excombatent de la Primera Guerra Mundial, no vol treballar a la fàbrica del poble, vol construir coses. Però no hi ha feina i recorre el país com un vagabund. El condemnen a deu anys per ser còmplice involuntari d’un robatori a un bar ("Per un bistec", es podria titular el film). La brutalitat de la penitenciaria és esfereïdora: cadenes, càstigs corporals, menjar repugnant. S’escapa, fuig cap a Chicago, troba feina i es converteix en enginyer. Però la seva dona el traeix i el denuncia (Muni s’hi havia casat sota amenaces). La policia el deté i Muni, per aconseguir el perdó, torna a la penitenciaria del sud amb la promesa d’estar-hi només 90 dies. L’estat incompleix la promesa. Muni, ja trencat per dins, torna a escapar-se i es converteix definitivament en un fugitiu. Brillant direcció de LeRoy, gran producció de la Warner, i una continguda i vibrant interpretació de Paul Muni. Excel.lent.
(Tota la conversa final la podeu trobar, en anglès, al bloc de cinema negre de Joan M.)

Des de 1932 a 1942 Johnny Weissmuller va ser Tarzan en 6 pel·lícules, sempre amb la sensacional companyia de Maureen O’Sullivan com a Jane. Va sortir la col·lecció sencera en DVD fa un cert temps i la vaig comprar, perquè tenia ganes de tornar-les a veure. Val la pena, perquè es conserven fresques com el primer dia. Destaquen la intensitat sexual (especialment de les primeres), el clima romàntic (les depressions que agafa Tarzan quan creu que la Jane l’ha traït o l’ha abandonat!), les pinzellades cruels (a càrrec de les tribus més ferotges i dels blancs més cobdiciosos), les llibertats paisatgístiques (tot plegat, enmig de la selva, pot aparèixer la sabana) i les dificultats lingüístiques de Tarzan (en 9 anys gairebé no fa progressos!). Les pel·lícules no responen mai a una pregunta vital: ¿què hi fa, un home blanc, enmig de la selva, fent crits i viatjant en liana?; com hi va anar a parar? No hi ha resposta. A les novel·les originals d’Edgar Rice Burroughs, Tarzan no és un analfabet sinó que, fora de la selva, és un perfecte cavaller anglès. Ho té tot. Massa. Prefereixo el Tarzan d’aquestes pel·lícules, aquest Tarzan tan vulnerable quan s’ha d’enfrontar amb la civilització (el rei de la selva, exposat al ridícul de no saber què és una ràdio), amb Jane defensant-lo del sarcasmes que rep. Evidentment, gran part de l’encant resideix en l’extraordinari atractiu dels dos intèrprets escollits, Johnny Weissmuller i Maureen O’Sullivan, que fan una parella única. Vaig posar aquestes pel·lícules a la canalla, i els han entusiasmat. Sembla que no els importa gens que siguin en blanc i negre… Que curiós.