Setze anys després d’El retorn del Jedi, la saga va reapareixèr, però tan transformada que un sentiment de nostàlgia per les galàxies passades es va apoderar dels espectadors no infantils. Canvi d’època, canvi de textura. George Lucas, sempre tan amant dels avenços tecnològics, es va llançar de cap a la cosa digital. Tot el que es veu -planetes, naus, criatures diverses- té una textura tan falsa que desapareix qualsevol sensació de realitat. Hi ha una gran batalla terrestre, però sembla de dibuixos animats. Si es compara aquesta batalla amb la que hi ha a l’inici de L’imperi contraataca, és per posar-se a plorar. Les maquetes de les naus de les tres primeres parts eren creïbles, autèntiques; les naus digitals, en canvi, no enganyen a ningú. Tampoc no hi ha la sensació de travessar galàxies que hi havia en l’anterior trilogia. S’ha perdut la credibilitat espacial, detall rellevant en un film d’aventures galàctiques. I els protagonistes? La comparació és terrible: dels nostres carismàtics herois hem passat a tenir un nen de protagonista, a l’absurditat de veure un nen fent heroïcitats com si jugués a la PlayStation. I pel que fa a Liam Neeson i Ewan McGregor, són tan eixuts i reconcentrats, tan avorrits i sentenciosos, que la identificació és impossible. El sentit de l’humor recau tot en el famós Jar-Jar Binks, horrorós ninot que més de mig món va odiar. Hi ha coses bones? Sí, esclar: el comentari de la reina Amidala al jove Skywalker, a qui abriga a bord de la nau ("l’espai és fred"); les paraules evangèliques de la mare d’Annakin sobre la paternitat del nen ("no sé què va passar"); i, en la parcel·la d’acció, la lluita a tres bandes amb espases làser entre Neeson, McGregor i el "dimoni" enviat per les forces del Mal.
A Sydney Pollack, tan elogiat ara que s’ha mort, li van caure un munt de critíques amb aquest remake, que va ser considerat unànimement com a molt inferior a l’original de Billy Wilder. No hi estic d’acord. Encara recordo amb horror el final de la pel·lícula de 1954, quan Audrey Hepburn, obligada pel guió, rebutjava William Holden i se n’anava a París amb l’envellit i amargat Humphrey Bogart. Mai no va estar tan malament ni tan fora de lloc Bogart com a "Sabrina". Per tant, en aquest cas, el remake millora, i molt l’original. Julia Ormond gairebe té tot l’encant d’Audrey Hepburn; Greg Kinnear, com a playboy, és tan convincent com William Holden; però qui realment decanta la balança és Harrison Ford, infinitament més adequat per al paper que Bogart. Ford és perfecte com a tauró dels negocis, com a germà gran de Kinnear i com a enamorat de Sabrina, que el transforma. Ford i Ormond fan una gran parella i les seves escenes junts, al despatx d’ell, en bicicleta o a l’avió, són magnífiques. El final, junts a París, ja no posa els pèls de punta com a la versió del sempre massa mitificat Billy Wilder. L'únic defecte d’aquest film de Pollack és el pròleg a Paris, massa llarg. Tot i així, hi ha el bon detall de la foto de Kinnear que va sent tapada per Sabrina al llarg de les setmanes. En fi, aquesta és una bona comèdia romàntica, que guanya a cada visió i que es converteix fàcilment en una de les millors dels anys 90.
Quan vaig veure per segona vegada aquest drama amorós -ahir emès per TV3 en hora intempestiva- em va agradar més que el primer cop. El mèrit deu ser del director Sidney Pollack, perquè si bé se’l pot acusar de parsimoniós, també és cert que sap donar densitat emocional a les imatges. L’inici és sensacional, amb el progressiu descobriment de Harrison Ford que la seva dona viatjava a l’avió estavellat i que, a més, l’enganyava amb un altre (la visita de Ford a la feina d’ella és antològica). Les trames laborals paral.leles, tan criticades, em semblen oportunes perquè fan de bàlsam a la tragèdia que viuen els protagonistes. La primera trobada dels dos al pis de Kristin Scott Thomas és memorable i també ho és la rebolcada al cotxe després del periple a Florida (de tornada, ell diu: "vols passar?"; "no siguis ridícul", respon ella). Altres moments magnífics són la confessió de l’amiga de K.Scott Thomas que ella també tenia relacions amb el seu marit o el final a l’hospital. Com a defectes, potser sobren alguns minuts a la part central –en què hi ha diàlegs un pèl pobres- i també que Kristin Scott Thomas, quan està trista, és immillorable, però quan està contenta, té un somriure lleig i expressions poc afortunades. Harrison Ford, en canvi, aporta el seu savoir faire habitual.
Aquest estiu abunden els cicles Woody Allen a la tele. Si el Canal 33 repassa els inicis, la 2 ofereix la trajectòria més recent. "Sweet and Lowdown" -"Acordes y desacuerdos"- és una falsa biografia d’Emmet Ray (Sean Penn, insofrible), genial com a guitarrista i repugnant com a persona: és un curt de gambals vanitós que té com a principal hobby disparar contra rates en abocadors de deixalles. A més, és un cleptòman i un proxeneta. Diguem que és algú que no suportaries tenir al costat més de cinc minuts. Doncs aquí l’hem d’aguantar una hora i mitja! El film, fred i avorrit, només adquireix certa emoció quan entra en escena la muda Samantha Morton, l’enamorada que l’egocèntric Ray tracta de qualsevol manera. El tram final és especialment fluix, amb una ridícula Uma Thurman d’esposa adúltera. Un cop vista, doncs, amb total indiferència, em pregunto: ¿per què Woody Allen va fer aquesta pel·lícula? Ja sabíem que hi ha artistes genials que són uns miserables com a persones (Picasso, per exemple). Potser, ben mirat, aquest és un film més personal del que sembla. Pocs anys abans, hi va haver un escàndol que va tacar la imatge del director: Mia Farrow va trobar a l’apartament de Woody Allen unes fotos tipus Penthouse de Soon-Yi, la seva filla adoptiva (de Farrow, no d’Allen), amb qui Allen es ficava al llit. Aquesta història és més pròpia del repulsiu Emmet Ray que no de l’entranyable personatge que Woody Allen s’ha anat forjant al llarg dels anys. Des d’aquest punt de vista, Emmet Ray seria un altre alter ego de Woody Allen: el seu Mister Hyde.
