Aquesta pel·lícula, que és la primera que va dirigir Clint Eastwood, sembla una advertència contra la promiscuïtat sexual. "Això et passa per anar de flor en flor", diu un company de feina a Clint Eastwood, el disc jockey que, efectivament, papalloneja de flor en flor fins que troba una planta carnívora. Ella és Jessica Walter, una fan del locutor que li demana cada nit la cançó Misty (d’aquí ve el títol del film). Se citen, intimen. La noia, però, no admet ser plat d’un sola dia i, perturbada com és, es dedica a fer-li la vida impossible. "Harry el sucio" assetjat per una dona! Des de ben aviat Clint Eastwood va decidir ampliar la seva personalitat cinematogràfica. Del mateix 1971 és justament Dirty Harry o The Beguiled, que vaig comentar fa poc. Com a director debutant, Clint Eastwood treu un gran partit de la costa californiana -Monterey, Carmel- però es mostra massa influït per les modes de l’època i hi ha alguns zooms i algunes passejades filmades amb teleobjectiu que fan mal d’ulls. La pel·lícula és discreta però el final és brillant: el cadàver de Jessica Walter sura entre les onades, enmig de la negror de la nit, mentre torna a sonar Misty per la ràdio.

Ben Shockley (Clint Eastwood, excel·lent) és un policia solitari i alcoholitzat. Si el maten, no el trobarà a faltar ningú. Per això el comissari de policia de Phoenix, corrupte fins al moll de l’os, l’envia a Las Vegas a recollir Gus Mally (Sondra Locke, brillant, superlativa), el testimoni d’un crim. Mally és una prostituta i de seguida avisa Shockley que els pelaran a tots dos perquè el seu testimoni destaparia connexions entre la màfia i altes esferes policials. Dit i fet, només sortir de Las Vegas comencen els intents d’assassinar-los: primer un cotxe bomba i després una pluja de trets sobre una casa i sobre un cotxe, que queden com coladors (aquest és el leiv-motif visual del film). La pel·lícula (Ruta suicida al DVD) avança que és una meravella, i combina molt bé l’acció amb el desenvolupament de la relació entre els dos protagonistes. Primer s’intercanvien sarcasmes, després la lluita per la supervivència els fa col·laborar, i finalment arriba el clímax del film: Shockley i Mally pugen a un tren de càrrega i allà, uns motoristes ressentits li claven al policia una pallissa brutal; per evitar que el matin, la prostituta s’ofereix a ser violada. No hi ha paraules després, amb les mirades n’hi ha prou. Gran director Clint Eastwood, ja als anys setanta, amb una planificació exemplar (cada pla és just i necessari) que fa que els seus films millorin a cada nova visió. Pel que fa al final, en què hi ha la pluja de bales definitiva, és una lluita entre la tenacitat de dues persones contra una massa de servidors públics manipulats pel poder. Semblava un thriller i resulta que és un film polític!

No em canso mai de veure aquesta pel·licula de Clint Eastwood, que és la setena que va dirigir, i que presenta el circ més pobrissó que s’hagi vist mai al cinema. El circ de Bronco Billy recrea el Salvatge Oest amb un indi que balla amb serps, un cowboy que fa una demostració amb la corda, i el mateix Bronco Billy, el rei de la funció, que munta a cavall i dispara. El somni americà, aquí, no és sortir del no-res i triomfar sinó fer el que es vol per més impossible que sembli. "You’re living in a dream world. There are no more cowboys and indians! That’s in the past", exclama tot plegat Lily (magnífica Sondra Locke), la milionària d’incògnit que han recollit pel camí. És en aquest punt que Clint Eastwood, dalt del cavall, fa un monòleg memorable. El transcric en anglès, perquè així és més autèntic i a més practiquem: "Miss Lily, I was raised in a one-room tenement in New Jersey. As a kid, I never even saw a cowboy, much less the wide open spaces except when I could scrounge up a quarter for a picture show. I was a shoe salesman until I was 31 years old. Deep down in my heart I always wanted to be a cowboy. One day I laid down my shoehorn and swore I’d never live in the city again. You only live once. You got to give it your best shot". ("Scrounge up a quarter" vol dir "gorrejar un quart de dòlar", i "shoehorn" és un calçador). Aquest film demostra que el 1980 Clint Eastwood ja era un gran director (quin ull per a la composició!); per això els seus films es poden veure repetidament encara que es conegui cada paraula del diàleg. Com a actor, Bronco Billy és un dels millors personatges que ha interpretat: ingenu i idealista, nostàlgic d’un món que s’ha evaporat, empresari paternalista i tirànic, i també, esclar, patriota (la carpa final cosida amb banderes americanes).

Ahir vaig veure que a TV3 la tornaven a fer. Una mica més i m’hi enganxo una altra vegada, perquè és molt bona, el thriller més rodó que mai hagi dirigit Clint Eastwood. La història és realment força inversemblant però la pel.lícula, des de la impactant escena inicial de l’assassinat -amb en Clint amagat- fins al final a la clínica, és un engranatge perfecte de seqüències molt treballades. Cada seqüència és per treure’s el barret: el sensacional ball entre Hackman i Judy Davis, la conversa al bar entre Eastwood i Harris, el descobriment de Linney de les fotos que el seu pare li ha fet durant anys, l’intent d’assassinat a la terrassa del bar, etcètera. És un plaer contemplar, en una segona o tercera visió, la direcció de Clint Eastwood, i la manera com va conduint el nucli emotiu del film, constituït per la relació entre el seu personatge -el lladre Luther- i la seva filla. Laura Linney, molt guapa i gran actriu, interpreta de meravella aquesta fiscal que detesta, enyora, recrimina i estima el seu pare, tot alhora. Hi ha ferides acumulades al llarg dels anys, que al final es curen. Hi participa també Ed Harris, policia malencònic que ràpidament s’enamora –i qui no ho faria?- de la filla del lladre. Lluny del nucli emotiu, però en el centre de la trama, hi ha una parella sensacional, la que formen l’hipòcrita president Gene Hackman i la seva histèrica cap de gabinet Judy Davis. Hi ha un punt de caricatura, la justa, per alleugerir la pel·lícula i acabar-la de convertir en l’obra mestra que és.

Aquest és el quart "Harry el sucio" i l’únic dels cinc que està dirigit pel mateix Clint Eastwood. La pel·lícula oscil·la entre les servituds a la fórmula de la sèrie (Harry Callahan perseguint i liquidant delinqüents a dojo) i un interessant drama d’una torturada pintora que va ser violada -juntament amb la seva germana- fa deu anys i que ara es venja dels seus agressors. Sondra Locke interpreta amb gran convicció aquest àngel venjador que troba en Harry Callahan -el policia que s’extralimita en la seva lluita contra el crim- el seu alter ego. Al final Callahan decideix no arrestar la pintora. Evidentment el film és una apologia de la venjança, de l’ull per ull, conseqüència de l’individualisme a ultrança de certa Amèrica. L’ambigu Clint Eastwood té -o tenia- aquestes coses, i qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Com a director, Eastwood efectua magnífics plans aeris de la costa californiana, planifica amb energia i rigor les sequències d’acció (el tiroteig inicial al bar és antològic) i brilla especialment en les íntimes (visita de Locke a la seva germana catatònica, trobades entre Locke i Callahan), amb molt bon ull per a les composicions dins l’enquadrament, com faria després de manera magistral a "Milion Dollar Baby" (2004). Resumint: un film desigual, apassionant a estones, rutinari en d’altres, amb un missatge discutible però exposat amb força.

Excepcional pel.lícula de Clint Eastwood: un portentós drama que adquireix dimensions shakespearianes amb l’esfereïdor monòleg final de Laura Linney, que aixeca l’ànim de Sean Penn, el seu marit, dient-li que és el rei, que tothom depèn d’ell i que els forts han d’estar per sobre dels dèbils (es refereix a Tim Robbins, a qui Penn ha assassinat per error). La seqüència final de la desfilada, amb els dos amics vius somrient (el policia Kevin Bacon dispara amb el dit a Penn, a qui encobreix) mentre la viuda de Robbins, Marcia Jay Harden, busca amb la mirada el seu fill (que va dalt de la carrossa com una ànima en pena), és devastadora. Els efectes de la violència no s’aturen mai: la violació que va patir de nen Tim Robbins li ha deixat una petjada imborrable a ell, als seus amics, a la seva dona i al seu fill. El film arranca amb la mort de la filla de Sean Penn i acaba, després d’un desenvolupament intens i implacable, amb l’assassinat de Tim Robbins a mans de Sean Penn, que descobreix massa tard que Robbins no és l’assassí. Eastwood filma magistralment aquest drama de personatges esqueixats pel passat i educats en la violència i en la venjança. Tots els actors estan molt bé, però destacaria Kevin Bacon, que fa el millor paper de la seva carrera, i Laura Linney, impressionant al tram final.

En general és considera que aquesta pel·lícula no és tan bona com"Letters From Iwo Jima". És cert que hi ha una estructura molt trossejada i que costa conèixer bé alguns personatges: saltem constantment de la crueltat extrema de la batalla d’Iwo Jima a la gira dels tres soldats als Estats Units, descrita amb força cinisme. Això produeix un cert desequilibri de to i menys emoció. Però llavors arriba el terç final, que és molt punyent, i que dóna sentit a tota la resta. En una seqüència, John "Doc" Bradley, l’infermer d’Iwo Jima, molts anys després, diu al seu fill que lamenta haver estat un mal pare, conscient que la guerra el va deixar emocionalment amputat. Un cop vista, aquesta pel·lícula no para de créixer i acaba arribant gairebé al mateix nivell que "Letters From Iwo Jima". Clint Eastwood ha aconseguit un díptic extraordinari que passarà a la història del cinema. 

Aquesta és una pel·lícula extraordinària, admirable en tots els sentits, i confirma que Clint Eastwood és el millor director dels darrers trenta anys. És una pel·lícula dura, emotiva, a vegades cruel, amb voluntat de deixar empremta, però no per això ampul·losa ni carregada d’èmfasi. La naturalitat, intensitat i elegància de l’estil de Clint Eastwood –quin partit que treu a les seqüències sota terra!- es combina amb un guió magnífic que segueix la vida i la mort d’uns quants soldats japonesos a la batalla d’Iwo Jima. De tant en tant, un flash-back ens allunya de la guerra i ens transporta a un passat més feliç o algun fet traumàtic (l’episodi del gos és memorable). La pel·lícula és ambiciosa i aspira a retratar una gran varietat de maneres de ser i de pensar dins l’exèrcit japonès. Hi aspira i ho aconsegueix, perquè el guió és molt bo, els actors excel·lents i el director, un geni que ho sap extreure tot de la mirada dels personatges. No s’han d’estalviar elogis per aquesta pel·lícula, sens dubte una de les millors de la dècada.