Acte I: Enlluernador inici d’Olivier, amb pla aeri sobre el Londres de 1600 que acaba en el teatre Globe. Assistim a una representació d’Enric V, davant i darrere de l’escenari, amb el públic rient i cridant. Brillant. Branagh, que presenta Jacobi en un plató de cinema, comença baix de to i amb excés de primers plans. Punt per a Olivier. (Branagh, 0 - Olivier, 1)
Acte II: Branagh se supera en la cort francesa (quin rei, Paul Scofield!), en l’escena dels traïdors (enèrgic Branagh-actor!) i en l’emotiva mort de Falstaff, en què recupera diàlegs d’Enric IV segona part. Olivier caricaturitza massa el rei francès (quina cort tan artificiosa) i no fa l’escena dels traïdors per no mostrar despietat i cruel Enric V. Punt per a Branagh. (Branagh, 1 - Olivier, 1)
Acte III: Olivier, pel mateix motiu, elimina les terribles amenaces d’Enric V al governador d’Harfleur -ciutat que té assetjada- i suprimeix l’execució de Bardolf, antic company de taverna del jove Hal. L’obra, esclar, perd força. Branagh, en canvi, inclou les dues escenes i triomfa. Punt per a Branagh. (Branagh, 2 - Olivier, 1)
Acte IV: Branagh fa una batalla ferotge però pobra per falta de mitjans. Hi posa boira, esclar, i també molta càmera lenta, massa. Però l’abans i el després són apoteòsics: primer Branagh-actor fa un abrandat discurs de Sant Crispinià, i després Branagh-director roda el cant del Non Nobis Domine amb un travelling lateral que recorre el camp de batalla seguint el crescendo musical. És el tour-de-force estilístic del film, i és magistral. Olivier, amb una batalla més espaiosa (rodada a Enniskerry, Irlanda, amb molts soldats), no iguala la força de Branagh en l’abans i el després. (Branagh, 3 - Olivier, 1)
Acte V: La meravellosa escena entre Enric V i Caterina es presenta molt igualada. Branagh clava allò de "Estimada Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres". L’escena es decanta per les actrius: Renée Asherson és una princesa amb més encant que Emma Thompson, que és més peixetera. Per tant, punt per a Olivier. (Branagh 3 - Olivier, 2)
Aquesta pel·lícula va ser concebuda com un esforç de guerra, és a dir, de propaganda, per aixecar la moral dels britànics en plena Segona Guerra Mundial. Per això es va triar una obra com Enric V -la més patriòtica de tot el repertori shakespearià- que escenifica la inesperada victòria dels anglesos a la batalla d’Azincourt contra un exèrcit enemic, el francès, molt més nombrós. Frases com "Oh, Déu de les batalles, trempeu els cors dels meus soldats, feu que la por no els posseeixi!" (Acte IV, Escena I) devien ressonar d’una manera molt emotiva per als espectadors de 1944. Per no mitigar l’efecte patriòtic l’obra va ser esporgada de qualsevol element negatiu en relació a la figura del rei (ho especificaré quan compari aquest Enric V amb el de Branagh). És comprensible, però perjudica la pel·lícula. Pel que fa a la interpretació de Laurence Olivier, és molt continguda, amb molt menys ardor guerrer que Branagh el 1989. Jo diria que va ser per pudor: ell no deixava de ser un soldat de mentida en un moment en què tants soldats de veritat perdien la vida als camps de batalla.
Amb només 29 anys Kenneth Branagh va debutar com a director amb aquest Enric V, que a més va protagonitzar. Va ser un gran èxit, molt merescut, que va servir perquè tota una generació d’espectadors s’adonés de la grandesa de Shakespeare. El famós discurs de Sant Crispinià, que Branagh executa amb tota la passió del món, és vibrant, i si l'espectador tingués una espasa a mà, es llançaria a dins la pantalla. És cert que, comparat amb el posterior Hamlet (1996), aquí Branagh encara està una mica verd com a director i potser abusa del primer pla. Però no importa perquè l’ambientació, molt realista, és boníssima: "els vestits elegants i daurats se’ns han fet malbé de caminar sota la pluja, per les planes polsoses", diu Enric V (Acte IV, Escena III), i això es palpa en aquesta pel·lícula. També hi ha els actors, que són extraordinaris. Començant pel mateix Branagh, que interpreta Enric V amb un entusiasme i una convicció admirables. Costarà molt que algú esborri el record de Branagh en aquest paper. També destaquen el gran Derek Jacobi com a Cor i Paul Scofield (que ha mort recentment) com a rei de França. No sóc un entusiasta d’Emma Thompson, però no desentona com a Caterina. Parlaré més d’aquest Enric V quan el compari amb el d’Olivier, però ja avanço que aquesta versió em sembla superior.
No, aquesta pel·lícula no es va convertir en la versió canònica d’"El mercader de Venècia" de Shakespeare. Per començar, Michael Radford (que ja va destrossar la novel·la "1984" de George Orwell en el seu moment) és un director molt mediocre, sense cap sentit de la composició. És incapaç de treure partit d’una ciutat tan fotogènica com Venècia i de passejar-se amb certa elegància per palaus, carrers, ponts i places. Pel que fa als actors, Al Pacino es pensa que està interpretant una tragèdia i esgota amb la "intensitat" amb què actua. De Joseph Fiennes, evidentment, no se'n pot esperar gran cosa -el recordem amb horror a "Shakespeare in Love"- i només Jeremy Irons troba el to adequat. Conclusió: una mediocre adaptació, que no destaca ni per la direcció artística -que pobres i tristois els interiors venecians!- ni per la direcció ni per la interpretació. Una oportunitat perduda.
Aparició de l’espectre: Branagh filma l’escena com si fos una pel·lícula de terror. Excessiu. A més, es descontrola com a actor. Olivier, més contingut, s’emporta el primer punt. (1-0)
Ser o no ser: Branagh fa un llarg travelling d’aproximació, amb mirall inclòs. Resulta fred, sense la intensitat esperada. Olivier, dalt de la torre del castell, innova alternant recitació amb monòleg interior (veu en off) i és més proper i emotiu. Punt per a Olivier. (2-0)
L’obra de teatre: Olivier suprimeix el text i munta una bonica pantomima. Però Branagh el supera gràcies a un magnífic decorat, al joc de mirades i a Charlton Heston, que multiplica l’emoció de l’escena interpretant el rei que està a punt de morir. Punt per a Branagh. (2-1)
Discussió amb Gertrudis i mort de Poloni: Olivier remarca el component edípic en la relació de Hamlet i Gertrudis. Interessant. Però Branagh filma amb més sentit de l’espai tota l’escena i, a més, planifica l’apunyalament com si fos l’escena de la dutxa de Psicosi. Genial. Punt per a Branagh. (2-2)
Bogeria i mort d’Ofèlia: Kate Winslet no té l’encant ni la fragilitat de Jean Simmons. A més, Olivier, molt poètic, mostra Ofèlia surant al riu, encara viva. Sublim. Punt per a Olivier. (3-2)
Pobre Iorick: L’escena dels enterramorts de Branagh és una meravella, però en el monòleg de Iorick inclou un flash-back del bufó quan era viu (i quin Iorick més lleig!), que no aporta res i distreu. Olivier, en canvi, clava el monòleg de forma antològica. Punt per a Olivier. (4-2)
El duel: Branagh arriba a la perfecció. L’esgrima, les mirades, l’arribada simultània de l’exèrcit de Fortimbràs… no es pot fer millor. Olivier també s’esforça, però es queda una mica curt, potser perquè no disposa d’un decorat tan espaiós. Punt per a Branagh. (4-3)
Si aquesta no és la versió definitiva de Hamlet al cinema, poc en deu faltar, perquè és una pel·lícula monumental, grandiosa, que té el valor afegit de respectar el text complet de Shakespeare, i oferir-lo en forma de gran espectacle. El canvi d’època hi ajuda: en comptes d’un tètric castell medieval, aquí hi ha un palau sumptuós del segle XIX, ple de llum i de color, amb sales enormes de terres lluents, i mil portes i miralls. Kenneth Branagh planifica millor que mai i no abusa dels travellings circulars que tant li agraden. Abunden els fragments memorables: per exemple, el monòleg final de la 4a. escena del 4t. acte, rodat amb un travelling cap enrere que acaba amb un petitíssim Hamlet enmig d’un paratge nevat. Pel que fa als actors, Kenneth Branagh flaqueja a l’inici en el Hamlet malencònic, però millora quan es fa el boig i està sensacional els dos últims actes. Derek Jacobi impressiona com a Claudi, però Julie Christie no destaca com a Gertrudis. Quan a Kate Winslet, francament, no em sembla l’Ofèlia ideal. Hi ha molts actors famosos en papers petits, però només mereixen ser destacats Billy Cristal com a enterramorts i, especialment, Charlton Heston, memorable en el paper d’actor que fa de rei (un bonic homenatge de Branagh a la llarga passió shakespeariana de Heston). Per desgràcia, aquesta fantàstica pel.lícula no va tenir l’èxit esperat, i els projectes posteriors de Branagh -Penes d’amor perdudes (1999) i Al vostre gust (2006)- no van merèixer la confiança dels distribuidors, en especial la darrera, que no s’ha pogut veure.
Laurence Olivier va aconseguir un gran triomf personal amb aquest Hamlet. El públic hi va respondre massivament i la majoria de crítics el van aplaudir. Els experts més puristes, però, es van escandalitzar perquè Olivier havia esporgat la meitat del text de Shakespeare. Això significa, per exemple, fer desaparèixer Rosencrantz i Guildenstern, els cortesans a qui el rei Claudi encarrega de matar Hamlet; o vol dir també retallar alguns monòlegs claus, com el que tanca el segon acte, que es queda en dues frases. Olivier també va ser criticat perquè, amb 41 anys, tenia el doble de l’edat del seu personatge. Però res d’aixo no importa: la visió d’aquesta pel·lícula mostra en tot el seu esplendor el talent de Laurence Olivier, com a actor i com a director. En el primer cas, Olivier transita pels incomptables estats d’ànims de Hamlet amb una convicció estraordinària. Olivier tenyit de ros és i serà Hamlet per sempre. Com a director, si algú podia creure que la posada en escena seria estàtica i teatral, Olivier el desmenteix de seguida, perquè la càmera es desplaça sovint pels corredors i per les escales del castell d’Elsinore, per relacionar personatges i escenes, i d’aquesta manera, fer més intens el drama. Un Hamlet extraordinari.
