L’allau de pel·lícules de superherois és incessant i esgotador. Poques vegades el cinema de gran espectacle ha sigut tan monotemàtic (no m’estranya que públic adult fugi cap a les sèries: en el meu cas 24, Lost i Californication). En fi, aquest Iron Man és un altre còmic de la Marvel (n’hi deu haver centenars per adaptar). Per interpretar l’industrial armamentísic Tony Stark, l’home que s’amaga sota el blindatge d’Iron Man, ha estat escollit Robert Downey jr. És una tria estranya però comprensible: no hi ha res com algú que ha estat un viciós multimilionari per interpretar un viciós multimilionari. Més estranya és la presència de Gwyneth Paltrow com a Pepper Potts, la secretària d’Stark, perquè el paper no és gran cosa; però potser aquesta actriu vol recuperar la popularitat perduda, dedicada com ha estat els últims anys a la tasca, molt lloable, de tenir fills. En qualsevol cas, la sempre elegant i distingida Paltrow és el millor d’aquesta pel·lícula. Altres elements destacables són l’inici a Afghanistan on Stark, capturat pels talibans, construeix en una cova un prototipus d’Iron Man per poder escapar-se; i també una clàssica seqüència de suspens entre Gwyneth Paltrow i Jeff Bridges, que, calb i barbut, fa de dolent. La pel·lícula, dirigida amb fotografia lletgista pel mediocre Jon Favreau, acaba amb una llarga lluita final entre l’Iron Man de Downey jr. i la rèplica, molt més grossa, que s’ha construït Jeff Bridges. Segur que aquesta lluita ha fet vibrar d’emoció els aficionats al gènere, però a mi va fer badallar. (Foto: Première a Roma. He pensat que era més interessant aquesta foto que la del tros de ferralla digital)
La quarta entrega semblava que no veuria mai la llum, però ja la tenim aquí, i encara que evidentment no pot satisfer totes les expectatives generades durant 19 anys, és tot un plaer asseure’s en un cinema i assistir a l’espectacle. Té algunes flaqueses, sí, però també seqüències memorables. Tota la primera hora, per exemple, em sembla extraordinària: 1) l’inici a l’hangar, amb Harrison Ford esborrant d’entrada qualsevol dubte sobre si encara pot ser Indiana Jones; 2) l’explosió nuclear, que culmina amb una genial escapada frigorífica (que els amants de la versemblança no ens amarguin la festa!); 3) l’expulsió d’Indiana Jones de la Universitat, amb tocs emotius sobre el pas del temps ("hem arribat a una edat en què la vida ja no et dóna coses sinó que te les va traient", diu un professor mentre Indiana Jones contempla amb tristesa la foto del seu pare mort -S.Connery-); 4) l’entrada en escena de Shia LaBeouf, emulant Brando i James Dean, i establint de seguida una gran química amb H.Ford en l’escena del bar (brillant reconstrucció dels anys 50s); 5) la persecució amb la moto, que és impressionant, d’entre les millors de tota la sèrie; i 6) la visita al cementiri, tot un clàssic. Després arribem a l’Amazones i apareix el personatge de Karen Allen, rescatat de la primera entrega. El joc a dos entre Harrison Ford i Shia LaBeouf, que era tan interessant, es transforma ara en un triangle familiar no tan satisfactori. Karen Allen arriba massa tard, perquè el film va embalat i ja no hi ha temps per als personatges. S’opta per la comicitat, però falta emoció. Bé, arriba una trepidant seqüència d’acció a la selva, que té moments antològics, però que acaba amb un excés d’efectes digitals (calien tres cascades consecutives?). Pel que fa a la traca final, no és tan diferent de les d’altres entregues, i qui no vulgui pols que no vagi a l’era (vull dir, Spielberg). Personalment, aquest final no em va entusiamar però no el vaig trobar pitjor que el de la primera o tercera part. Per acabar, hi ha l’epíleg, que ve a dir que d’Indiana Jones només n’hi ha i n’hi haurà un. I és cert, perquè si algú surt triomfador d’aquesta quarta entrega és justament Harrison Ford, que als 65 anys intrepreta un Indiana Jones diferent -més savi, menys cobdiciós- però alhora idèntic, amb la mateixa convicció, coratge i vitalitat. Una autèntica estrella.
