Florence (magnífica Jeanne Moreau) camina sola pels boulevards mig desèrtics de Paris. Sentim la trompeta de Miles Davis. És un so fred, una mica distant, que talla la nit parisenca. Camina per carrers humits i dèbilment il·luminats, de cafè en cafè a la recerca del seu amant, que no apareixerà. Florence busca Julien Tavernier (Maurice Ronet). Julien ha assassinat el seu cap -i marit de Florence- Simon Carala (Jean Wall). Els dos havien planejat el crim perfecte, fent veure que es tractava d’un suïcidi. Però Julien queda atrapat en un ascensor i el seu cotxe és robat per una parella de joves insatisfets que volen viure ràpid (el film està fet només dos anys abans que Godard filmés À boutde souffle). Els directors de la "nouvelle vague" eren admiradors del cinema negre nordamericà i van fer algunes obres mestres del gènere amb alguns "tocs" europeus. Louis i Véronique, la jove parella, ens fa recordar aquells fugitius maleïts de les pel·lícules dels anys 30 i 40, però amb un punt afegit de buidor existencialista. (Traducció d’un comentari del bloc de cinema negre de Joan M.)
En aquest interessant western (emès fa poc per TV3), Robert Mitchum creua unes quantes vegades el Río Grande, la frontera natural entre els Estats Units i Mèxic. Mitchum està mal vist a tot arreu; és un clàssic personatge fronterer, com ho demostra la roba que porta: de gringo, però amb barret mexicà. Treballa a sou de dos poderosos germans mexicans; un d’ells li encarrega de matar l’altre, moment que Mitchum diu prou. Influeix en la renúncia Julie London, la dona d’un comandant de l’exèrcit USA. Com que el comandant només està pels temes militars, Mitchum ha trobat via lliure. Consumen l’adulteri i després, quan el comandant mor lluitant contra els apaches, arriben els remordiments. "L’important no és el que hem fet sinó el que sentim", argumenta Mitchum. "Però no som el que sentim sinó el que fem", replica London. Tot i les diferències filosòfiques, els espera un futur. Això sí, sempre que Mitchum renunciï a les armes. Ho fa en una gran seqüència final, a la vora del Río Grande, després de disparar contra un pistoler mexicà. El mateix Robert Mitchum va produir aquest western notable, que avança sense estridències, pausadament, al ritme del caminar del propi Mitchum, i que en darrer terme explica la història d’un home que s’adona que ha de tornar a casa, perquè de pàtria, només hi ha la pròpia.
El pistoler covard, també es podria haver titulat aquest western, perquè el protagonista, un torturat Glenn Ford, és un pistoler rapidíssim però amb tanta por que refusa tots els duels. Fins i tot no va tenir valor per venjar la mort del seu pare, que, pistoler com era, li va ensenyar l’ofici. Glenn Ford, refugiat en un poble de mala mort, exerceix ara com a botiguer i, més que res, es dedicar a amargar la vida a la seva dona, Jeanne Crain, que a més espera un fill. Triga el nostre heroi a rehabilitar-se íntimament i pública. Ho fa quan apareix al poble un pistoler (Broderick Crawford) obsessionat amb la idea de ser el millor desenfundant. Glenn Ford, pressionat per tot el poble, surt al carrer. Aquest és un western petit, amb un guió en principi pensat per a la televisió, i que beu molt de l’argument i del clima de "High Noon" (Sólo ante el peligro). Per descomptat és Glenn Ford, amb la seva intensa interpretació, qui condueix la pel·lícula a bon port, ben acompanyat per Jeanne Crain. El director, Russell Rouse, compleix. (Emesa per 8TV, en una còpia acolorida molt degradada. Però en Glenn mereix un esforç).
Quan a la tele (TV3) cau un western de Joel McCrea, és bo gravar-lo i després veure’l, ni que sigui a trossos i enmig d’un avorrit partit entre turcs i croates. Aquí McCrea, de camí cap a Califòrnia, se li mor la dona de part, i decideix quedar-se on és, en aquest cas un poblet d’Oklahoma. S’estableix com a metge i encara que ja té una edat, la seva tranquil·la virilitat no passa desapercebuda a les joves donzelles de la localitat. Dues se’l disputen: una índia civilitzada que li cuida la nena, i una ranxera altiva (la simpàtica Barbara Hale, que just aquest any va començar a ser Della Street, la secretària del mític Perry Mason). Les mirades de gelosia encenen la pantalla, però McCrea no s’adona de res. Bé, també hi ha un dolent: un ranxer que vol canviar les vaques pel petroli que ensuma a les basses dels veïns. Aquest no és un western abstracte, porta data: 1870. Especialment interessant és el duel final: McCrea, com que aquí fa de metge, és molt lent desenfundant, però el ranxer té mala punteria. Era d’esperar, però ja està bé. En fi, un western petit i agradable, amb un Joel McCrea que a aquestes altures ja no es molestava a actuar -ni rastre de teatralitat-, simplement feia acte de presència, era ell: la pura essència del cinema.
Aquesta és una superproducció, sí, però barateta. Justament es va rodar a Itàlia perquè sortís per la meitat de preu. Ara, això no vol pas dir que les coses no siguin de primera classe. Els decorats de carrers, mansions i palaus del Moscou, per exemple, són impressionants, molt convincents. El mateix es pot dir de les escenes de batalles, que són impecables i amb un gran desplegament de personal (llavors no es podien fer soldadets digitals, com ara). Tot és excel·lent en aquesta pel·lícula, començant pel guió, que és capaç de concentrar la monumental novel·la de Tolstoi en només tres hores. Sis guionistes van treballar-hi i en comptes de fer un poti-poti, que és el que sol passar en aquests casos, van escriure un guió admirable, que evidentment deixa molts episodis i personatges fora, però que recull de meravella l’essència dramàtica de la novel·la, tota la seva intensitat emocional, que és la que sorgeix del trio màgic format per Pierre, Natasha i el príncep Andrei. També hi ha espai per a Napoleó, i sens dubte a Tolstoi li hauria encantat el pla final de l’emperador, a qui veiem completament derrotat, cadavèric, immòbil al seu trineu de retorn a França. La direcció del veterà King Vidor és absolutament magistral, a l’alçada de la ploma de Tolstoi. Hi ha moltes seqüències memorables. En podem destacar algunes: Natasha al balcó mentre Andrei l’observa, la panoràmica que relaciona el passeig de Pierre amb la batalla de Borodino, o la conversa entre Pierre i Natasha després del frustrat intent de fugida de la noia. La pel·lícula, però, no seria la mateixa sense un repartiment estratosfèric. Audrey Hepburn, potser en el seu millor paper, és la més perfecta Natasha imaginable, el somni de qualsevol lector de la novel·la. Mel Ferrer té tot l’encarcarament, la retenció emocional i la tortura interior del príncep Andrei. I, per acabar, Henry Fonda, que no s’assembla gens físicament al Pierre de la novel·la, que és molt gros, feixuc i lleig; però Fonda era un actor superlatiu, i amb una sola mirada sap expressar tots els dubtes morals del personatge i se’l fa seu.
No se’n va fer mai una segona part ("After the Picnic", es podia haver dit?), però veient de nou aquest film mític he tornat a pensar que és una llàstima. Mai no hi ha hagut una parella més vulnerable! William Holden és un home de rampells, que ha viscut d’il·lusions, incapaç d’assumir les seves limitacions, un home patètic que es fa el jove però ja no ho és. Kim Novak és la bellesa del poble, destinada a casar-se amb un ric hereu. Però ella no és brillant ni ambiciosa i es troba fora de lloc en els cercles dels poderosos; se sent més a gust amb Holden. L’atracció ha estat immediata, però esclata al ball més eròtic de la història del cinema. Quina parella més carnal! La nit s’allarga amb promeses d’amor. Però el seu futur és tan incert. Holden ha fugit agafant un tren en marxa; Novak el segueix amb autocar. Podem imaginar-los, anys després, malvivint en un pis petit d’un barri miserable. Kim Novak es penedeix d’haver agafat aquell autocar?; William Holden ha après a ser un home de veritat? No ho sabrem mai. En fi, gran pel·lícula: ens podrem oblidar de la mestra borratxa i de la germana intel·ligent, de la mare protectora i del noi ric derrotat, però de William Holden i de Kim Novak, fràgils ombres a la recerca de la felicitat, no ens n’oblidarem mai.
TV3 emet últimament pel·lícules d’aventures dels anys 50 (la millor dècada per al gènere), i és d’agrair tal com està el panorama televisiu. Aquesta pel·lícula és força curiosa perquè barreja la caça de balenes amb la recerca de perles als mars del Sud, tot amanit amb l’enfrontament entre dos germans. L’ombrívol Robert Taylor es casa amb Ann Blyth perquè la noia creu que Stewart Granger és mort. Però Granger, el germà més immoral, reapareix i avisa Taylor que, igual que quan eren petits, "li pot prendre les joguines" quan vulgui (es refereix a la dona i al vaixell). La tensió culmina en un amotinament que acaba unint els dos germans. Els vaivens morals de Stewart Granger potser són excessius -tot plegat sembla molt malvat i tot plegat no tant- i el final és una mica precipitat (l’espectador voldria que anessin a buscar les perles). Però la pel·lícula té grans moments, en especial tot el flash-back de Stewart Granger, que és molt violent, amb apunyalaments continus. Pel que fa als actors, Stewart Granger, un dels grans de l’aventura, domina fàcilment Robert Taylor, més gris.
