John Gilbert i Lars Hanson són dos amics que viuen la seva amistat de manera exaltada, amb juraments des de la infantesa i abraçades efusives a la menor ocasió. Tanta felicitat, però, es trenca quan entra en joc Felicitas (irònic, el nom), dona d’extraordinària bellesa i sensualitat, i una moral… relaxada. Greta Garbo, amb aquest paper, eclipsa sense esforç totes les vampireses del mut i totes les femmes fatales del futur cinema negre. Amb Garbo es va trencar el motlle. Diguem-ho ràpid: aquesta és una pel·lícula extraordinària, dirigida per Clarence Brown amb una brillantor que deixa absolutament bocabadat (l’escena del llumí entre Gilbert i Garbo, el primer duel, el viatge de retorn de l’exili…). El cinema mut no era incomplet per falta de so, era perfecte en ell mateix, un art d’una capacitat de suggerència il·limitada. Seria molt injust no esmentar John Gilbert, autèntic rei de la Metro aquests anys (el rellevaria en el sonor Clark Gable), que està molt bé, entre la passió i el desengany amorós. Lars Hanson, un habitual de la divina, no és tan subtil com Gilbert i Garbo, però és entranyable com a amic dèbil i marit que no veu res. El final és apoteòsic: els dos amics es baten en duel però són incapaços de disparar. S’abracen emocionats. Ignoren el destí de Felicitas que, penedida, corria entre el gel per impedir l’enfrontament. Un altre final inoblidable per a la immortal Garbo.
Nota: Cal remarcar també la música de Carl Davis, feta modernament, que acompanya de meravella les imatges.
Continuem el cicle Garbo. Però d’aquesta pel·lícula no en podem dir gran cosa perquè actualment només se’n poden veure 9 minuts. Es van trobar en un arxiu rus, però la resta continua en recerca i captura. No és un cas estrany. Es calcula que només un 10 o un 15% de les pel·lícules mudes han sobreviscut. The Divine Woman és un dels films desapareguts més cèlebres (forma part de la llista dels 10 més buscats). És una llàstima que no es pugui veure, perquè la Garbo sempre és la Garbo, i perquè aquí, a més, va ser dirigida pel gran director suec Victor Sjostrom, a qui la Metro, per complaure la seva estrella, va contractar juntament amb l’actor suec Lars Hanson. (El mateix 1928, Sjostrom va dirigir Lillian Gish a The Wind, una obra mestra que sí es pot veure; i recordem que Sjostrom és sobretot conegut per haver interpretat el vell professor Borg a Maduixes silvestres d’Ingmar Bergman, ja al final de la seva vida). En qualsevol cas, ens han arribat nou minuts, que s’han inclòs al DVD de The Mysterious Lady. És una única seqüència, entre Lars Hanson i la Garbo, que conté tota una història d’amor. La Garbo està radiant, meravellosa; el tal Hanson, no ho sé, no m’hi fixo mai.
La reina Cristina de Suècia real (1626-1689) era una malgastadora poc agraciada que, a part de repartir títols nobiliaris a tort i a dret, va aconseguir, en el seu afany de cultivar-se, de matar de fred el pobre Descartes. Per sort, el cinema és sovint molt superior a la Història. En aquest film, la reina Cristina (sublim Greta Garbo) abdica per amor a un ambaixador espanyol i, en una cruel jugada del destí, es torna viuda abans de casar-se. El pla final és extraordinari, el travelling més cèlebre de la història del cinema, la culminació de Garbo com a esfinx inexcrutable. Però, abans, quina vida interior que revela el rostre de la Garbo, que sembla més identificada que mai amb el seu personatge (no és estrany: ella, com la reina Cristina, també volia deixar de ser el que era). El seu partenaire és John Gilbert, a qui ella mateixa va escollir després de rebutjar Laurence Olivier per massa jove i inexpert. Va ser un gran gest de la Garbo: Gilbert, estrella del mut, no havia superat la prova del so i la seva carrera feia aigües (moriria, alcoholitzat, el 1936). El film és una suma de seqüències inoblidables: la mort del pare a la batalla ("jo era rei de Suècia"); la reina fent un petó als llavis a Ebba, la seva favorita (la famosa bisexualitat de Cristina); la reina rentant-se la cara al matí amb la neu de la terrassa; l’interludi amorós a l’hostal; la reina comentant, davant del quadre del rei espanyol, que "tots els pretendents se’m presenten a l’oli", etcètera. En fi, una gran pel·lícula, rodada per Rouben Mamoulian amb una passió i un dinamisme extraordinaris, en estat de gràcia, subjugat sens dubte pel magnetisme de la Garbo.
Greta Garbo (1905-1990) va arribar a Hollywood el 1925, a la recta final del cinema mut, però encara va tenir temps de fer 10 pel·lícules mudes, i de convertir-se, gràcies al seu magnetisme únic, en l’estrella més important del període silent. The Mysterious Lady és un clàssic vehicle Garbo, amb un paper ideal perquè l’actriu sueca pugui exhibir tots els seus dots per a la seducció, traïció, enamorament, penediment i fàstic existencial. L’argument és aquest: a Viena, abans de la guerra (la Primera, esclar), l’espia russa Tania Fedorova (G.Garbo) manté un idil·li amb el capità austríac Karl von Raden (Conrad Nagel) amb la intenció de robar-li uns plans secrets. Tania, però, s’enamora de l’austríac i li confessa l’ofici ("serveixo el meu país, com tu el teu", li diu), però el militar li contesta malament ("amb mentides, sense honor?"). L’espia russa, dolguda, li acaba robant els plans. A Karl, llavors, el jutgen per traïdor i, a més de degradar-lo, l’empresonen. Però un seu oncle, cap dels serveis secrets austríacs, l’allibera i l’envia a Rússia. Karl s’infiltra en els cercles elegants de Moscou com a pianista i retroba Tania. Però en comptes de venjar-se’n, s’adona que ella realment l’estima i la perdona (l’infinit poder de seducció de la Garbo fa miracles). Tania, en correspondència, es converteix en espia doble i arriba a l’extrem, quan és descoberta, d’assassinar el cap de l’espionatge rus. El final és taquicàrdic: ¿aconseguiran Tania i Karl fugir de Rússia o seran interceptats i afusellats a la matinada? Veure pel·lícules mudes sempre requereix un esforç, perquè és un altre món (Garbo canta dues cançons aquí, però només veiem com mou els llavis!). Tot i així, va ser un període molt ric creativament per al cinema i convé no oblidar-lo. Aquí, per exemple, el director Fred Niblo, a més de fer grans primers plans de la fotogènica Garbo, es permet alguna filigrana, com ara una superposició d’imatges en què veiem a Tania cantant i a Karl tocant el piano, i alhora a Tania sent escanyada per Karl (és el que ell desitja). Nota: Greta Garbo tornaria a fer d'espia a Mata Hari (1932). Aquí el final estava cantat.
En aquest bloc, que últimament mira força cap enrere, ha arribat l’hora de recordar Greta Garbo, la mítica actriu sueca. Durant dècades després de retirar-se (1941) la seva fama va sobreviure, però ara les seves pel·lícules són invisibles a la televisió i, per tant, la seva llegenda declina. Però sempre ens quedarà el DVD per lluitar contra l’injust oblit! Han aparegut els últims anys autèntics clàssics de la Garbo, com aquest Anna Karenina, que és una obra mestra. La va dirigir amb gran inspiració Clarence Brown (impressionant el ball, memorable seqüència als jardins!), que va disposar d’una gran producció de la Metro-Goldwyn-Mayer (com llueixen el tren, els salons, l’hipòdrom… i Venècia!) i va extreure una interpretació extraordinària, molt autèntica i soferta, de la divina actriu sueca. Evidentment, tota la part de Levin, que ocupa mitja novel·la, és deixada de banda, però el personatge apareix i també Kitty, interpretat per la Jane de Tarzan (Maureen 0’Sullivan). La pel·lícula se centra, com no podia ser d’altra manera, en Anna Karenina, que s’enamora de Vronsky i fuig amb ell, fins que, amargada pel cansament que entreveu en el seu amant i per la impossibilitat de poder veure el seu fill, se suïcida llançant-se sota el tren. Que bé que sabia morir la Garbo! Fredrich March és enèrgic com a Vronsky, Basil Rathbone és fred i cruel com a Karenin, Freddie Bartholomew és entranyable com el nen que vol veure la seva mare (ah, l’última visita!), però qui hipnotitza l’espectador és Greta Garbo, que és i serà per sempre Anna Karenina.
Nota: Greta Grabo ja havia fet el mateix paper en un film mut anomenat Love (1927)
