Josep Llunas i Pujals (Reus 1852-Barcelona 1905) fou probablement el líder més conegut i influent del moviment obrer i popular de Catalunya entre 1881 i 1896. De formació republicana, com tots els dirigents de l’anarquisme de la seva època, fou el principal promotor, tant a nivell organitzatiu com doctrinal, del protosindicalisme anarquista, i per tant, pot ser considerat com l’origen amb més fonament de l’anarcosindicalisme català del segle XX.

Sortí dels ambients republicans del Sexenni, entrà a la Primera Internacional i, a partir d’aleshores, desenvolupà una evolució personal en la qual combinà les seves esperances en una societat anarquista futura amb una praxi associativa i combativa que fixava els seus objectius en el present. En aquesta lluita quotidiana, Llunas cercà l’aliança de tot tipus d’elements progressistes; ja fossin republicans, lliurepensadors, maçons o les tres coses a la vegada, fins i tot va pretendre establir relacions amb els socialistes durant els primers anys noranta. Ens trobem, doncs, davant d’un dirigent anarquista de l’últim quart del segle XIX que defensa l’acció pública, l’organització sindical i la col·laboració amb altres forces d’esquerra; i que, a més, es mostra partidari del sistema econòmic col·lectivista per a la futura societat anarquista i rebutja, d’una forma explícita, l’ús de la violència i l’acció insurreccional. Cal destacar també que en la defensa d’aquest ideari anarquista i d’entesa progressista, Llunas, des del seu internacionalisme, feia servir gairebé sempre la llengua catalana en conferències i mítings, escrits periodístics i literaris, i en la seva obra doctrinal.

Del republicanisme a la Internacional

Com bona part de la primera generació de dirigents obrers internacionalistes catalans i hispànics, sorgí del món republicà i democràtic dels anys seixanta. En especial, formà part de l’ambient republicà barceloní que dirigí l’Ateneu Català de la Classe Obrera. L’any 1870, amb només 18 anys, ja militava en el camp federal des de les pàgines del periòdic Lo Ponton, periòdic més coent que un bitxo.

Arribà a la militància internacionalista a través de l’adhesió de la seva societat d’ofici –la Societat Solidària d’Obrers Impressors– a la Primera Internacional. La seva irrupció com a dirigent internacionalista destacat arribà el 1872, quan passà a ser secretari de l’exterior del Consell de la Federació Local de Barcelona i fou un dels impulsors de la Unió de Noògrafs de tot Espanya, mentre actuava com a corresponsal administratiu de El Condenado. Ara bé, per damunt de tot cal destacar la seva tasca com a secretari de l’Ateneu Català de la Classe Obrera.

Llunas i Pujals era bakuninista i internacionalista però no seguí les actituds insurreccionalistes i antirepublicanes de la direcció de la FRE. De fet, com alguns altres sindicalistes internacionalistes, s’abocà a la defensa de la Primera República i s’enrolà voluntari en el segon batalló dels Guies de la Diputació que lluitaren contra els carlins a Caldes de Montbui.

En tornar de la milícia passà a la clandestinitat. El pronunciament del general Pavía significà l’inici d’una època de repressió del moviment obrer. Malgrat això, en un principi es mantingué actiu, tal i com ens ho demostra el seu company Anselmo Lorenzo quan recorda la seva arribada a la Barcelona de 1874. Més endavant, convençut que calia el sindicalisme i l’organització dels treballadors, fou dels que, trencant amb els clandestinistes de la FRE, fundà el 1881 la renovada FTRE.

La Tramontana

Sens dubte, com podem conèixer millor l’activitat i els plantejaments polítics i socials de Josep Llunas és a partir de la lectura sistemàtica i detallada de La Tramontana. La seva llarga durada, des de 1881 fins a 1896, i els seus 717 números són una font documental fonamental no només per conèixer la figura del seu director, sinó també la història de la Catalunya popular d’aquesta època. La Tramontana, per sobre de doctrines partidistes, va jugar un paper fonamental com a nexe dels diferents moviments d’oposició. Resulta difícil trobar un adjectiu que en termes absoluts la defineixi. Republicanisme, federalisme, lliure pensament, maçoneria, anarquisme, obrerisme, anticlericalisme i catalanisme tenen cabuda en les seves pàgines i la converteixen en el millor exemple de l’existència d’uns àmbits compartits dels diferents moviments d’oposició a la Restauració. Tradicionalment ha estat qualificada d’anarquista i, precisament per aquesta etiquetació, sempre se n’ha destacat la llarga durada i l’ús del català. I evidentment ningú no pot negar que l’anarquisme va ser la seva tendència predominant, sobretot a partir de 1887 quan Llunas es convertí en propietari, però, si insistim en la recerca d’una qualificació que la defineixi al llarg de la seva prolongada singladura i tingui en compte tota la seva complexitat ideològica, ens decantaríem per considerar-la, sobretot, com una publicació lliurepensadora. Sota la direcció de Josep Llunas, col·laboraren en la redacció un grup força estable de coneguts publicistes de l’època: Eudald Canibell, Cels Gomis, Anselmo Lorenzo, Josep M. Codolosa, Emili Guanyabéns i Antoni Pellicer.

El lliurepensament radical

El lliurepensament va ser un dels fenòmens socials i polítics amb més èxit a la Catalunya popular de l’últim terç del segle XIX. Es tractava d’un moviment obert a totes les oposicions progressistes al sistema de la Restauració que trobaven la seva interjecció en la fixació dels seus enemics: l’Església i l’Estat borbònic. D’aquesta manera, el lliurepensament –les seves organitzacions, cercles, actes i escoles– facilitava un marc d’actuació política, social i cultural als sectors populars marginats pel sistema. Anarquistes, maçons, tots els sectors del republicanisme, catalanistes progressistes i, fins i tot, espiritistes, formen en les seves files i donen cos a una cultura alternativa al sistema De tots els grups lliurepensadors catalans cal destacar per la seva importància i per les seves estretes relacions amb La Tramontana, el de La Luz, Círculo Libre Pensador de Barcelona, fundat l’any 1885 per un grup de republicans i anarquistes maçons encapçalats per Rossend Arús i Arderiu.

Tant La Luz com La Tramontana van aportar al lliurepensament català el principi de revolució econòmica i social, i li donaren un contingut força radical. Anselmo Lorenzo hi va definir els objectius: "El lliurepensament ha de combatre la religió, l’autoritat i el capitalisme. El nostre enemic no és únicament el capellà sinó també el governant i el burgès". A La Tramontana trobem multitud d’exemples d’aquest aiguabarreig lliurepensador. Al número del 4 de juliol de 1884, en la llista d’una de les seves subscripcions solidàries podem llegir els següents pseudònims: un anticlerical, un revolucionari, un que espera l’hora, un lliurepensador, un terrorista dels rojos, un republicà, un descamisat, un anarquista,... No hi falta ningú!.

L’anticlericalisme era una de les característiques més destacades d’aquest lliurepensament radical. A les pàgines de La Tramontana ja eren presents tots els recursos utilitzats més tard per la propaganda anticlerical dels primers anys del segle XX: la crítica per antinatural del celibat sacerdotal i, al mateix temps, la denúncia del seu incompliment, que porta els capellans a les pitjors aberracions sexuals; les activitats orgiàstiques dels capellans i frares als convents de monges; els segrestaments místics als convents; les violacions de joves i nens per part de capellans i frares; capellans que mantenien relacions sexuals amb les seves majordomes; l’atac als jesuïtes, per ser la "secta més malvada i lucrativa"; ... El que es feia era utilitzar tots els recursos possibles per despertar la morbositat i les passions més primàries de l’inconscient col·lectiu contra el gran repressor i vividor: el capellà hipòcrita i castrador. Aquest personificava tots els vicis de la societat i suposava la negació de la ciència i el progrés.

Per aquestes campanyes anticlericals La Tramontana va ser perseguida, censurada, suspesa i excomunicada com moltes altres publicacions de l’època. Això últim, va ser motiu de primera plana i gran joia.

Aquest anticlericalisme era compartit per moltes altres publicacions de caràcter republicà, anarquista o maçònic. De fet, es tractava de l’element més important de cohesió de les forces lliurepensadores.

El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona. Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des de el Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova.

El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871.

El 27 de juny de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Ramon Archs Serra. Havia nascut en 1887 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i era fill de Manuel Archs Solanelles, anarquista d'acció afusellat el 21 de maig de 1894 a Montjuïc, i nebot del també conegut anarquista Ramon Archs Solanelles. Obrer metal·lúrgic de la «Hispano Suiza», Ramon Archs Serra ja va aparèixer vinculat a l'atemptat que va patir el rei Alfons XIII a la Rue de Rivoli de París el 31 de maig de 1905.  Després va ser elegit secretari de la Unió Metal·lúrgica i arran d'una vaga del sector el setembre de 1910, va disparar contra l'enginyer Tous, un dels responsables de la fàbrica «La Maquinista y Terrestre». A mitjans de 1911 va ser detingut per aquest fet, però va ser absolt el 12 de novembre d'aquell any. Amb la CNT en la clandestinitat, en 1912 s'exilià a França, va fer contacte amb diversos grups anarquistes i participà en les conferències parisenques de Sébastien Faure. En 1918 va tornar a Barcelona i va esdevenir l'ànima del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT).