Resumint podríem dir que els Fets
de maig del 1937 foren els
enfrontaments que succeïren entre el 4
i el 7
de maig del 1937
a Barcelona
entre les forces d'ordre públic de la Generalitat
de Catalunya, amb el suport
de milicians del PSUC,
de la UGT
i d'Estat
Català, contra
milicians de la CNT
i la FAI,
amb el suport del POUM.
Aquest enfrontament servir per demostrar el poder de l’stalinisme
al Principal, destruir l’oposició d’esquerra comunista
(encarnada en el POUM) i debilitar el poder al carrer i al front de
l’anarcosindicalisme. Podríem afirmar que va ser el final de
la voluntat emancipadora demostrada després de l'Alzamiento,
el final de la revolució somiada.
L'assalt a la Telefònica
El 3 de maig de 1937, un grup de forces policíaques
comandades pel comissari general d'Ordre Públic -Rodríguez
Sala, del PSUC- assalten, per ordre del conseller d'Interior de la
Generalitat -Artemi Aiguadé, d'ERC-, l'edifici de Telefònica
a Barcelona, col·lectivitzat i controlat per un comitè
d'obrers CNT-UGT, però amb clara majoria dels
anarcosindicalistes. La notícia de l'atac i del posterior
enfrontament armat entre la policia i els obrers s'escampa per tota
la ciutat provocant la reacció als barris obrers. Les
barricades, igual que el 19 de juliol de 1936 tornen a formar part
del paisatge barceloní. A un costat, les bases del moviment
llibertari (CNT-FAI-FIJL) i del POUM; a l'altre, la força
pública -les diferents policies d'aquella època- i els
partits Estat Català i PSUC. La revolució i la
contrarevolució s'enfronten als carrers de Barcelona.
La ciutat de les Rambles és el focus i símbol
principal de la lluita entre aquestes dues tendències, la qual
ja havia començat de manera subtil després del 19 de
juliol.
L'adveniment d'una revolució
L'alçament feixista del 18 de juliol de 1936,
davant la feblesa mostrada per les autoritats republicanes, havia
provocat l'enèrgica actuació de les classes populars.
Aquesta reacció popular aconseguí aixafar el cop
d'Estat a ciutats tan importants com Barcelona, València i
Madrid. Després de la victòria del poble, aquest, amb
les armes a la mà -adquirides després de demanar-les
constantment a les autoritats de la República i després
de conquistar els quarters militars- comença a organitzar
l'ofensiva i la defensa, la reorganització de l'economia i
l'administració, i també inicia una dura repressió
d'elements aliats del feixisme i les classes conservadores. Aquest
poder popular, on es viu més profundament i on els canvis
gestionats pels obrers són més radicals, és a la
ciutat de Barcelona, l'anomenada Rosa de Foc. Allà,
l'hegemonia de la CNT-FAI és absoluta. La llarga tradició
de lluita del proletariat català i la poderosa organització
aconseguida, es veuen com a imbatibles tant pel feixisme colpista com
pel republicanisme moderat, el qual veu amb terrible por com l'status
quo capitalista s'enfonsa.
El 19 de juliol de 1936 esclata una revolució,
aquesta s'escampa principalment per Catalunya, el País
Valencià i Aragó, controlat per les milícies
llibertàries. Els canvis produïts són molt
radicals: fàbriques, indústries, camps de cultiu i fins
i tot pobles sencers són col·lectivitzats; la policia
clàssica deixa pas a les patrulles de control; l'administració
passa a mans dels comitès antifeixistes; gran part de
l'educació s'inspira en els mètodes racionalistes de
Ferrer i Guàrdia... Però tota l'energia desbordant de
les bases revolucionàries no es veu canalitzada pels dirigents
anarquistes, aquests es mostren febles i sense timó davant la
situació. Pacten amb l'esquerra condicions molt inferiors a la
seva força real, moderen el seu discurs i aturen
l'espontaneïtat creadora del poble. És el principi de la
reacció contrarevolucionària. La petita burgesia, els
partits d'esquerra, però sobretot un encoratjat Partit
Comunista veuen el seu moment.
El PCE, partit minoritari abans de les jornades de
juliol, començà una brutal espiral de creixement en
canalitzar al seu interior els temors dels contraris a la revolució,
però sobretot al poder que aconsegueix gràcies a
l'ajuda de la URSS d'Stalin. La mà sinistra de l'estalinisme
arriba i comença a moure fitxa. Les provocacions contra la
revolució es multipliquen, creen una xarxa de serveis secrets
amb una clara funció desestabilitzant i repressiva, i comencen
a copsar càrrecs de poder.
És sens dubte la més important assemblea
que realitzà la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC), tant pel nombre d’assistents, com pel contingut
de les seves resolucions i pels efectes d’expansió de l’anarcosindicalisme
que se'n derivaren després. El congrés se celebrà
a l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir de Sants i el comitè
organitzador estava compost per:
Salvador Seguí, Enrique Rueda, Camilo Piñón,
Juan Pey i Salvador Quemades.
Hi van participar 155
delegats en nom de 137 sindicats, 11 Federacions locals, un Consell
local (el de Manlleu), La Federació Nacional de Adobadors i la
Federació Regional dels Metal.lúrgics, que representaven
a 74.219 afiliats de les següents localitats:
Localitats representades i nombre
d'afiliats
Localitat
nombre d'afiliats
Badalona
2455
Barcelona
54572
Blanes
26
Calella
10
Cornellà
50
Figueres
120
Granollers
430
Igualada
1607
Lleida
490
Manlleu
300
Manresa
450
Mataró
5100
Olot
500
Palafrugell
530
Reus
700
Ripoll
160
Roda de Ter
100
Sabadell
2795
Sant Feliu de
Guíxols
290
Sitges
339
Tarragona
1110
Terrassa
1424
Valls
?
Vic
421
Vilanova i la
Geltrú
195
Total afiliats
representats
74.174
A més s’hi van adherir:
Societat de Joieria i Argenteria de Barcelona Societat de Carboneria de Barcelona Societat de Modelistes de Barcelona Societat l’Abella Constructora de Barcelona Societat de Peons de Paleta de Manresa Federació de Pagesos d’Ivars d’Urgell Sindicat d’Ajustadors de València
Entenem que és remarcable l'assistència
i participació en el congrés de reconeguts socialistes (com
el sitgetà Joan Durán i el reusenc Miquel Mestres).
Els temes debatuts giraren sobre vuit ponències,
que englobaven 40 temes presentats pels sindicats durant els mesos anteriors
al congrés.
La figura cabdal del congrés fou Salvador Seguí i Rubinat,
que participà abastament en la seva organització i que a
més a més proposà i definir la construcció
de la CRTC i (i de la CNT) sobre els pilars dels Sindicats de Ram o Indústria,
coneguts com Sindicat Únic, per donar a la Confederació
una millor cohesió i una eina per millorar l’organització
i la solidaritat. Les resolucions del congrés refermaren l’anarcosindicalisme
i la tàctica de l’acció directa, amb el clar objectiu final
de l’emancipació del proletariat.
Citem alguns acords:
En les lluites entre el capital i el treball,
els sindicats adherits a la Confederació venen obligats a exercir
d'un mode preferent el sistema d'acció directa mentre circumstàncies
de veritable força major, degudament justificada, no exigeixin
el fer servir altres fórmules diferents.
Els polítics professionals no pondran
representar mai a les organitzacions obreres, i aquestes hauran de procurar
no domiciliar-se en cap centre polític.
És un deure de tot associat impedir
sigui com sigui l'explotació dels menors d'edat.
La Confederació quedà organitzada de la
següent manera:
Cada Sindicat agrupava
els oficis del ram com a seccions. Els Sindicats s’englobaven en les Federacions
Locals o Comarcals i aquestes formaven la Confederació Regional
del Treball de Catalunya, la qual estendria la seva acció amb pactes
federals amb les confederacions de la resta de l’Estat. La CRTC tenia
un comitè executiu de 13 membres: un secretari general, dos secretaris
ajudants, tresorer, comptador i vuit vocals (en coneixem els següents
Pablo Ullod, Salvador Quemades, Salvador Seguí (secretari general),
Camil Piñón, Joan Pey, Salvador Ferrer).
En acabar-se la discussió de les ponències
es va elegir un secretari retribuït, Pablo Ullod del Sindicat de
Ferroviaris, i per aclamació fou elegit secretari general Salvador
Seguí. També es van nomenar els sindicats que havien de
participar en la constitució del Comitè de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), designant-se els sindicats de l’Art d’Imprimir,
Pintors, Cilindradors, Lampistes i Ram d’Elaborar Fusta.
En el míting de clausura van parlar Pablo Ullod, Miquel Mestres
socialista de Reus, Enric Rueda López del Sindicat dels Lampistes,
Joan Peiró i Belis, del Sindicat del Vidre de Badalona (detall
del discurs), Ricard Fornells de la Federació local de Barcelona,
Àngel Pallejà de Reus, Àngel Pestaña director
de "Solidaritad Obrera" i Salvador Seguí (detall
del discurs).Com hem dit el Congrés provocà un gran
creixement de l’afiliació anarcosindicalista. En la primera assembla
general convocada pel nou Comitè (08 de desembre de 1918) hi van
ser representats 254 sindicats i 345.000 afiliat. En el congrés
de la CNT del Teatre de la Comèdia, Madrid 10-18 de desembre de
1919, la CRTC presentà 427.000 afiliats.
