Voltant per ací, de vegades veus a peu de carretera llocs on anuncien ‘breakfast all day’. Jo pensava que simplement era una altra d’aquelles coses de la mentalitat comercial d’aquest país, on la màxima sembla ser posar a disposició del client qualsevol cosa a qualsevol hora. Si hi ha algú disposat a pagar per qualsevol objecte o servei, sempre hi haurà algú disposat a oferir-lo. És tan simple (i tan bèstia) com això. I això és el que fa funcionar aquest sistema. Amb molts pocs matisos.

Però resulta que això del breakfast all day no és només una excentricitat. Sembla que és prou habitual, en les famílies americanes, de fer un dia a la setmana breakfast for dinner. És a dir: sopen com si s’estigueren desdejunant. Amb pancakes, café, sucs, bagels, ous, bacon... Als xiquets els agrada molt, i sospite que a molts adults també. De fet, crec que reflexa prou bé la relació, complexa, que tenen els americans (los americans, que deia la llumenera) amb el menjar. La mateixa que els porta a sucar la llagosta en mantega o salsa barbacoa, o a abocar ketchup i altres salses a tot arreu.

No és cap misteri que aquest país no dóna gaires alegries gastronòmiques. Però ells, en certa mesura, estan obsessionats amb el menjar. A la televisió hi ha tot d’anuncis de cadenes de restaurants on contínuament ensenyen plats pseudoitalians i hamburgueses i entrepans de mandonguilles. La seua vida sembla girar al voltant del menjar. Però, això si, el menjar per a ells està desproveït de tota dimensió ritual. Per començar, no tenen uns horaris clars. Tendeixen a menjar quan tenen fam, i pots trobar gent menjant a tot hora. Comencen a servir dinars a les 11 del matí i a la majoria de llocs ja no paren fins a la nit. De vegades no tinc clar si dinen o sopen (i sospite que ells tampoc). D’altra banda, mengen a tot arreu i de qualsevol manera. Ja els està bé sopar al sofà, o dinar en caixes de porexpan dempeus, asseguts en qualsevol racó, o directament al despatx davant de l’ordinador. O a classe.

És igual: es tracta d'alimentar-se amb qualsevol cosa que tinga un gust agradable. No té més literatura que això. Per molt que ho intenten. Supose que per això els fa tanta gràcia veure’m seure a la taula, amb estovalles, plats i coberts i tovalló. Pensen que els europeus tenim una mena de religió amb el menjar. I potser tenen raó.

Al llarg de la vida m’he (m’han) definit de diverses maneres. La identitat rellevant va canviant segons el context en què et trobes. Penseu en un caramel de menta quadrat. Si el posem en una bossa plena de caramels rodons de menta, seria quadrat. Si el posem en una bossa amb caramels quadrats, de tots els gustos, seria de menta. I si el posem en una bossa de pipes seria, simplement, un caramel.

Per això, entre valencians, ser valencià no és especialment rellevant. En canvi, quan arribes a Barcelona, de sobte ets ‘el valencià’. Ací m’ha passat una cosa semblant. Ser ‘blanc’ mai no havia format part de la meua identitat, mai ningú m’havia classificat com a ‘blanc’ i mai m’hi havien fet sentir. En omplir els papers de la universitat, de fet, havia de marcar el meu ethnic background en una casella. No tenia molt clar si jo era white(non-hispanic) o si la ‘ñ’ del meu cognom em convertia en hispanic. Al remat, després de pensar-ho una estona vaig deixar la pregunta sense contestar. En canvi, en arribar a New Haven, de sobte me’n vaig adonar: ací, sóc blanc. I més coses, però fonamentalment, blanc. Així em veuen, i així em fa sentir el context social de la ciutat. Ara, com ja deia l’altre dia, tinc molt clar que, amb ‘ñ’ o sense ‘ñ’, sóc blanc. Ben blanc. I després d’un diumenge de café, New York Times i Juno llogada al netflix, més encara.

Estar escrivint la tesi en una petita ciutat de Nova Anglaterra fa que siga difícil mantindre el ritme al bloc. Açò no és com Nova York, on –com em confessava un reputat cronista de la ciutat- a cada cantonada hi trobes un apunt. Sense esforç. Ací les postals cal buscar-les. I no sempre apareixen. Fer les cròniques, d’alguna manera, transforma l’experiència del cronista i la mirada sobre la realitat. T'acabes mirant les coses pensant si en podràs treure una postal. És estrany, però és divertit.

 
En la meua recerca activa de postals, l’altre dia vaig abandonar un seminari sobre la violència a Guatemala després de la guerra civil i em vaig fer passar per un estudiant de Califòrnia (amb els meus cognoms no és difícil) per anar a una recepció amb el governador Arnold Schwarzenegger. Sí, el Terminator. L’objectiu era fer-ne una postal. Però la cosa no va donar gaire de sí. El governator va arribar, va fer un discurset farcit de tòpics i va marxar. Va parlar sobre com va arribar als EUA sense res i totes les oportunitats que li havia donat aquest país i com ara estava intentant retornar una part amb la seua tasca i tal i qual. És increïble com aquesta gent poden viure de tòpics, i repetir-los fins la sacietat. Tot i que, ben mirat, en el seu cas és certa la història de l’immigrant triomfador... Res destacable, en tot cas.

Això sí, em va cridar l’atenció el fort accent que conserva aquest home després de molts anys vivint ací. Encara fa més por. I també que no sembla real, sinó més aviat un holograma. Però sobretot, vaig pensar que potser no és tan mala idea tindre un actor com a president. Ben mirat, el 90% de la seua feina és bàsicament actuar. I això el Schwarzenegger ho fa bé. Camps i Montilla... bé, millor no parlar-ne. Tinguem la festa en pau.

Una de les coses més divertides dels clixés i estereotips és quan te'ls apliquen a tu mateixa i t'hi veus reflectit. És una sensació curiosa veure's reduït a un estereotip i adonar-te'n de la teua vulgaritat. No diré que no molesta una miqueta, però també fa riure. Hi ha un bloc molt popular ací que es diu “Stuff White People Like” (coses que agraden als blancs) i és el millor exemple d'això que deia. Està fet amb molta gràcia i mala llet, i va desgranant una a una, coses que (ens) agraden als blancs.

En realitat no es refereix a tots els blancs: segurament els socis de l'Associació Nacional del Rifle, els seguidors de Fox News o els treballadors de les fàbriques de cotxes que queden a Detroit no s'hi veuran reflexats. Però jo, i la gent amb la que em relacione ací estem retratats amb tota la mala llet del món (un altre dia parlaré de l'estranya sensació de ser 'blanc', cosa que mai no m'havia definit fins que he arribat ací). Fins ara ja tenen 95 coses, i segueixen ampliant. El café, Obama, Netflix, el vi, els productes Apple, el New York Times dels diumenges, les samarretes, la ràdio pública, els doctorats, els mobles moderns, amenaçar amb anar-se'n a viure al Canadà, ser l'únic blanc del restaurant, San Francisco...

Per cert, a jutjar per la llista fins ara jo sóc un 60% blanc, però crec que és només perquè no sóc americà. Si m'hagués criat ací, estic segur que almenys seria un 85% blanc segons aquest criteri. No cal dir que amb les que més vaig riure fou amb les que no em retrataven a mi però sí als blancs americans que conec. Totes són veritat. Totes. Us pose la llista completa, però si voleu passar una bona estona, mireu-vos el bloc. I calculeu vosaltres mateixa...

Sembla que al CERN, a Suïssa, estan a punt de posar en marxa un nou experiment, anomenat LHN, que farà xocar protons per recrear energies i condicions dels primers instants del principi de l’univers. És un gran accelerador de partícules. Doncs bé, aquesta gent estan convençuts que això crearà un forat negre que s’engolirà la terra. Fins i tot n’hi ha uns que han posat una demanda a un jutjat de Hawaii per demanar que s’ature l’experiment.

A mi, em va vindre al cap aquesta cançó. Però no sé si hauria de preocupar-me: és la segona vegada que m'anuncien la fi del món des de que estic ací. A veure si en alguna d'aquestes tindran raó i se n'anirem tots a fer la mà!

Somrient, l’alcalde de New Haven presenta, junt al cap de la policia de la ciutat, les dades de criminalitat del primer trimestre de 2008. El senyor alcalde expressa la seua satisfacció pel marcat descens en el nombre de tirotejos a la ciutat. Entre l’1 de gener i el 30 de març de 2008, hi ha hagut a New Haven ‘només’ 24 víctimes no-mortals d’armes de foc, enfront dels 43 que hi va haver durant el mateix període de l’any passat.

A mi, les xifres em posen els pèls de punta. New Haven és una ciutat de 124,000 habitants. Una miqueta menys que Tarragona, aproximadament com el districte de Gràcia. I resulta que les autoritats estan satisfetes perquè en aquests tres mesos hi ha hagut només un tiroteig amb ferits cada 3,75 dies! Us imagineu un tiroteig cada tres dies a Gràcia? Fa poc també vaig veure una notícia d’aquest estil. A Newark (NJ), que és la ciutat on hi ha el segon aeroport de NY, estaven molt contents perquè per primera vegada des de 1963 havien tingut un període de més de 30 dies sense cap assassinat. Newark té uns 280.000 habitants, una miqueta més que Elx o que l’Hospitalet de Llobregat, per exemple. La mitjana d’homicidis a Newark els darrers anys és d’uns dos a la setmana.

I és que la taxa d’homicidis per any per cada 100,000 habitants als EUA fou el 2006 de 5,9. Es situa, en una taula comparada, entre Geòrgia i l’Uruguai. El 2004 era de 7,5 –entre Kyrgyzstan i Ucraïna. I amb algunes ciutats amb dades esfereïdores, com Detroit (48,3) Nova Orleans (37,6), Washington DC (35,4) o la pròpia Newark (34,5). A New Haven el 2006 hi va haver 24 assassinats. Per a que us feu una idea, Detroit té una taxa d’homicidis per habitant més alta que Colòmbia o Guatemala, dos dels països més violents del món.

I ells tan satisfets amb la seua segona esmena.

Avui, una de tòpics.

El clima del nord-est dels EUA és, en principi, terrible. Una calor asfixiant a l’estiu i uns hiverns llargs i gèlids. Venint de la Mediterrània això resulta especialment dur. De tota manera, tot té el seu costat positiu. I no parle només de les nevades pel•liculeres (com la que cau ara mateixa). És la claredat de les estacions. Jo vinc d’un lloc on l’estiu s’endinsa en la tardor, on la tardor s’allarga gairebé fins a fer desaparéixer l’hivern i la primavera sovint no és més que un estiu suau. I per això em sobta veure com ací els canvis d’estació són tan marcats. Quan vaig arribar, la calor era intensa –insuportable-, fins que un dia arribà la fresca i les fulles dels arbres començaren a posar-se de mil colors, donant pas a la famosa i espectacular tardor de Nova Anglaterra. Però aleshores, un bon dia te n’adones de sobte que ja no en tens prou amb el jersei i una ventada comença a despullar els arbres. Amb el terra totalment cobert de fullaraca, arriben les glaçades. I a les poques setmanes, la neu. I t’amagues dins de l’anorac, els guants i el gorro. I de moment així estem, encara que en alguns racons ja es veuen algunes flors que intenten treure el cap per damunt de la coberta blanca i anuncien el que vindrà després.

I nosaltres tornarem a eixir a prendre el café al sol i dinar als bancs.

Si hi ha alguna cosa que està clara és que a aquesta gent, en general, no els agrada pagar impostos. En paguen pocs, i encara en volen pagar menys. Tots els candidats prometen baixar-los, com allà. Amb la diferència que ací hi ha qui vol baixar-los als rics (i ho diu) i qui vol baixar-los a les rendes mitges-baixes, i pujar-los als rics (i també ho diu). Clar, que això de no pagar impostos també té conseqüències. De la sanitat ja n’hem parlat. Però hi ha altres cosetes, més anecdòtiques, on es pot veure com aquesta aversió als impostos té els seus inconvenients. L’estat de l’asfalt (vaig cometre l’error de comprar una bici de carretera i he d’anar en compte per segons quins carrers), de les voreres, la poca il·luminació, el transport públic. I la neu.

L’altre dia va nevar. Molt. I clar, tot plegat es fa més difícil. Esperaries que de sobte apareguera un exèrcit de màquines llevaneus i de brigades municipals tirant sal i netejant els carrers. Però no. Resulta que només netegen els carrers principals, i només la part central. I les voreres són responsabilitat de cada casa. Tu neteges el tros de vorera que tens al davant de ta casa. Nosaltres es veu que no ho hem de fer perquè el contracte de lloguer diu que s’encarregarà la propietària. En teoria. Entre els veïns, veus de tot: hi ha qui contracta algú –els xavals s’ofereixen per les cases per treure la neu-, hi ha qui passa de tot, hi ha qui obre un caminet amb una pala tot just per complir, i també hi ha els professionals que tenen una mena de màquines llevaneus de mà (com un carret que succiona la neu i la va tirant cap al costat). Quan camines per la ciutat després de la nevada, és com una cursa d’obstacles: hi ha trams glaçats, trams nets, trams amb neu... I les poques llevaneus que corren pel carrer són de tipus que enganxen una pala a les seues pick-ups i supose que es deuen treure un sobresou. Per cert, que una miqueta més enllà s’acaba la ciutat i hi ha un altre municipi, on tothom és blanc i ric i els carrers estan totalment nets de neu. Coses que passen.

Llegint-ho no podia parar de riure. No m’estranya que els agafen aquests atacs d’ansietat! Penseu que viuen en un país en què t’has de desplaçar en cotxe a tot arreu. I la mida mitjana dels cotxes deu duplicar l’europea, entre 4x4s (SUV en diuen ells), pick-ups i altres monstres. I no aturen el motor quan esperen a algú, encara que estiguen 10 minuts parats. I el transport públic, en general, és residual i no funciona (fora de l’àrea de NYC). I tot el dia van amb avió amunt i avall. A més, ací sembla que una casa de dos-cents metres quadrats és normaleta, i moltes calefaccions funcionen amb gas-oil i a l’estiu els aires condicionats estan a tope. I totes aquestes cases de fusta no aïllen de la calor o el fred. I, a més, són els reis dels envasos d’usar i tirar, per a tot. I el paper de cuina és el doble de gran i gruixut que el nostre. I cada vegada que tires la cadena deixes anar una gran quantitat d’aigua. I vas al supermercat i et posen dues bosses de plàstic en lloc d’una per a que no es trenquen. I no pararíem.

A mi em va xocar tot plegat. Però nosaltres tampoc som precisament els reis de la sostenibilitat. Els que pateixen de veritat són els alemanys que corren per ací. Ells venen d’un país on sí que s’han pres seriosament això, i els fa mal al cor cada vegada que veuen la brossa sense separar. I la inexistència de caixes de compostatge. I les bosses de plàstic als supermercats. I les bombetes que no són de baix consum. A aquests sí que se’ls hauria de pagar una teràpia per a l’eco-ansietat!

Com deia una amiga, ací entre els ipods, iphones, ibooks i totes les i’s possibles ens passen la mà per la cara. Són els que han inventat i reinventat internet. I darrerament també el google i el gmail i tot plegat. I nosaltres, amb sort, podem copiar-los o simplement comprar-los la tecnologia. Però com sempre tots els tòpics fan aigües per un lloc o un altre. I aquest també. Hi ha algunes coses en les que demostren una reticència al canvi força curiosa, i semblen ancorats als anys vuitanta, i de vegades més enrere i tot.

La primera que em va sobtar és que en obrir un compte corrent em van donar fou una caixa plena de xecs. Per a què els vull, vaig pensar jo, si no n’he escrit cap en ma vida?? Els xecs, per a mi, eren una cosa que pertanyia als records dels vuitanta, però que no tenia cap sentit, ja. De fet, feia molt de temps que no en veia cap. Doncs resulta que fan falta per a un munt de coses. Pagar el lloguer, pagar les factures (de la calefacció, del gas, de la llum), pagar viatges i cursos, i fins i tot per a arreglar els comptes amb els companys de pis utilitzen xecs.

La segona: per què es renten, majoritàriament, el cos amb una pastilla de sabó en lloc del gel de dutxa que utilitzem nosaltres? Jo ho havia vist fer a alguna gent, però tots d’una altra generació. I resulta que ací és lo més normal del món. A molts hotels, de fet, et donen una ampolleta de xampú i una...de crema hidratant. Després d’intentar rentar-me el cos amb crema hidratant diverses vegades, vaig descobrir que era amb les pastilles de sabó que m’havia de rentar...

I la tercera són els kleenex. Per què són d’una sola capa?? No saben que els kleenex multi-capa, que no es foraden en mocar-te, són un gran avanç per a la humanitat?? Al cap i a la fi, no se què em sorprén: estem parlant d'un país en què deixen a qualsevol sonat tindre una arma, o un arsenal, a casa en virtut d'una esmena a la constitució que van introduir el 1789. Ara ja fa mesos que estic per ací i m’he acostumat a quasi tot, però no puc evitar, de vegades, sentir-me com Obèlix: són bojos, aquests romans...

Per tercer dia consecutiu, Karen agafa als xiquets, els posa dins del cotxe –ben lligats, amb tots els mecanismes de protecció del mercat- i se’n va cap a casa de sa mare, a uns 25 minuts. Encara li queden unes 150 trucades per assolir el seu objectiu d’aquesta setmana, i si les fa des de casa de sa mare ella mentrestant li podrà cuidar els xiquets.

Karen té 35 anys. Filla de la classe mitja-alta de la costa oest. Va estudiar en una universitat d’èlit, i després d’un parell d’anys voltant pel món com a voluntària, va decidir que faria el doctorat. La van admetre a una altra bona universitat, i s’hi va posar amb ganes. Als tres anys, va decidir que es casaria amb Paul, el xic amb qui eixia des de feia temps. Paul és advocat, i treballa a una gran empresa. I es guanya molt bé la vida. Tant bé com se la podria guanyar ella si no hagués decidit fer el doctorat. Al cap d’un any, està prenyada. I demana a la universitat un semestre d’absència per maternitat. Però no en té prou, i en demana un altre. I mentrestant, decideixen que tindran un altre xiquet. I aleshores ella deixa definitivament el doctorat. Serà mare, pensa.

Viuen en un suburbi de classe mitjana-alta. Un de tants. Cases grans, ben aliniades, amb la gespa meticulosament tallada. I grans garatges adossats d’on entren i ixen grans tot-terrenys (SUV) o ‘minivans’ (MUV). El seu futur sembla escrit. Karen passarà a engreixar les files de les ‘soccer moms’ que poblen els suburbis americans i que dediquen bona part de la seua existència a dur als xiquets amb el cotxe d’una banda a una altra. En certa manera, ella ho ha triat. (n'hi ha més)

Primer: per què viuen en cases de fusta?? Vages on vages, tret dels centres de les ciutats, la majoria de cases semblen provisionals. Totes aquestes cases de fusta, que quan ve un tornado se’n van a fer la mà, reforcen la sensació de provisionalitat. En algunes zones veus pobles sencers fets de cases prefabricades, com si acabaren d’arribar i no pensaren quedar-se molt més temps. Potser és una reminiscència de la mentalitat de frontera, però atès que ja fa una bona temporada que estan ací, i de moment no sembla que ningú els haja de treure, podrien anar plantejant-se de construir cases d’obra, de les de veritat. Almenys aguanten millor els tornados.

Segon: tot el dia estan canviant-se de casa. Que una família es canvie de població, o d’estat, un parell o tres de vegades a la seua vida és normal, ací. Per això hi ha una gran indústria de mudances, i sobretot de camions de lloguer (U-Haul) que formen part, com aquell que diu, del paisatge urbà. Et lloguen el camionet, de totes les mides, les mantes per protegir i et venen caixes de totes les mides per empaquetar les coses. Tot segons la lògica del ‘do-it-yourself’. I el que no volen endur-se, ho venen a la porta de casa (‘moving sale’, en diuen). De vegades tinc la sensació que tot el barri se’n va i que em quedaré sol. Cada dissabte, al carrer n’hi ha uns quants que carreguen caixes al U-Haul per anar-se’n a una altra banda. I uns quants que arriben. I això en plena crisi hipotecària, no vull ni pensar com seria quan tot el boom de la construcció.

Però lo més fort és quan s’enduen la casa amb ells. Realment és impressionant veure, de sobte, una casa sencera sobre un camió movent-se per la ciutat. La sensació és molt estranya, però clar, tal i com estan fetes les cases, és relativament fàcil endur-se-les a una altra banda. I ja ho veieu, fa dies que estan així...

L’altre dia anàvem per una carretera secundària a la part de darrere de les Smoky Mountains quan, just al límit entre Tenesse i Carolina del Nord la carretera deixava d’estar asfaltada i passava a ser una pista forestal. Ens vam aturar, pensant que ens havíem perdut i vam esperar a que passés algú per preguntar-li. Després d’alguns intents infructuosos (no érem els únics que no sabíem on anàvem) un home amb una pick-up vermella ens va mostrar un mapa detallat de la zona i ens va indicar com arribar a la interestatal que buscàvem. Abans de marxar, però, ens va preguntar si érem cristians. De fet, no ho som, però li vam dir que sí pel que pogués ser. I aleshores ens va donar un llibre en què s’hi anunciava, amb tot lixe de detalls, la fi del món per a l’any 2014, tot just uns mesos abans de la data proposada per al referèndum: una llàstima, vaig pensar jo. Tot plegat, sembla, començarà el 21 de desembre d’enguany amb una guerra nuclear a gran escala pel tema del petroli iranià i la seguretat d'Israel. I després tota mena de desgràcies, la vinguda de l’anticrist i tal. A la imatge hi teniu l’eix cronològic complet. (continua)

Bé, em sembla que haurem de treure el ‘botellón’ de la llista de les grans aportacions espanyoles a la cultura universal. Als EUA fa molt de temps que es practica, i es diu ‘tailgating’. Bé, no és ben bé botellón però s’hi assembla molt. El tailgating es practica abans (i durant) els partits, sobretot els de futbol americà universitari, i consisteix en què la gent s'instal·la als pàrquins dels estadis amb els seus cotxes, furgones, camions, pick-ups i altres trastos i passen hores bevent i fent barbacoes. Sobretot bevent. Penseu en alguna cosa a mig camí entre el botellón i un macrofestival de 'domingueros'

El dissabte fou el partit Yale vs. Harvard, més conegut com a ‘The Game’ i ens hi vam acostar. La gran sorpresa fou veure, literalment, milers de persones als pàrquings al voltant de l’estadi, completament borratxos a les 10 del matí fent... tailgating. Hi havia moltes variants: des de la família amb xiquets que duien cadiretes i barbacoa, als grups d’estudiants que havien llogat camions i els duien plens de barrils de cervesa, als grups d’ex-alumnes ja majorets que anaven amb autocaravanes enormes, tot mesclat. Quan vam entrar a l’estadi ja feia més d’una hora que havia començat el partit i als pàrquings hi havia moltíssima gent que no semblava tenir cap intenció d’entrar-hi. N’hi havia uns fins i tot que duien una tele per veure el partit...des del pàrquing de l’estadi!!

Sobre el partit en si, poca cosa. A banda del fred que feia, i de que el futbol americà em sembla un esport avorridíssim (segurament hi ajuda el fet que no entenc res), els de Harvard van guanyar 37 a 6 a Yale. Es veu que tots dos estaven imbatuts i que el partit decidia el guanyador de l'Ivy League...llàstima!

L’ajuntament de New Haven, d’acord amb algunes organitzacions dels barris, va decidir posar en marxa una targeta per identificar els residents de la ciutat independentment de la seua edat o estatus migratori als EUA, la "Elm city resident card". La idea era ben senzilla però poderosa: una identificació oficial, amb foto, permetria als que no disposen d’altres documents de poder accedir, a banda dels serveis municipals, a coses tant bàsiques com obrir un compte corrent, que fins ara els havien estat vedades i que havien provocat, per exemple, molts atracaments a llatinoamericans el dia de cobrar el salari.

Des del principi l’Ajuntament, amb molt bon criteri, va voler evitar que la targeta (que és voluntària) fos una mena de ‘carnet d’immigrant il·legal’ i treballa per promoure-la entre la població en general i per oferir incentius per tenir-la. D’aquesta manera, la targeta de resident, a més dels beneficis immediats, també aporta sentiment de pertinença a la ciutat i cohesió social. Crec que és una mostra de com una idea senzilla té poder per transformar la realitat.

I dic jo, la Generalitat no podria fer el mateix? A la pràctica la targeta sanitària té un paper semblant però no té foto i a més en teoria és sanitària. Per què no s’instaura una ‘targeta de resident’ catalana, o valenciana? I que la policia autonòmica l’acceptés com a forma d’identificació? Això seria un gest poderós d’inclusió social i a més fomentaria la identificació col·lectiva i, de passada, ens estalviaríem de dur el DNI espanyol a tot arreu...(n'hi ha més)