El poeta i professor Manuel Forcano acaba de publicar el poemari "Llei d'estrangeria" (Proa, maig del 2008). La seva relectura, passant per l'amor, l'orient -el Caire, Damasc-, el desig, el cor dels altres... és del tot recomenable. La metàfor estarnger-amor és una constant en tot el llibre. Us penjo el poema-ideari del llibre: Llei d'estangeria
El meu país és el desig
que em fa anar a l'estranger de mi.
Sóc sempre emigrant al cor d'algú:
li prenc l'idioma,
el clima, el cos,
menjo el que hi ha,
allò que em donen.
Fins que,
llei en mà,
m'expulsen
o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empenyen.
No sé si prospero.
Sobrevisc.
Avui me'n vaig de vacances a Formentera, de nou i he pensat que era un bon post per mirar-se la Mediterrània des d'aquella punta del nostre país que és la Pitiussa Sud.
Ahir es va presentar a La Central de Vic el concert-festival que ha organitzat la Revista Mà, juntament amb l’Associació d’Equatorians de la comarca d’Osona (AECCO), i amb el suport de la UGT, Embat i l'ajuntament per ajudar les persones afectades per les inundacions que han patit a l’Equador des de l’hivern .
El concert es durà a terme dissabte que ve, dia 12 de juliol, de les 6 de la tarda a les 12 de la nit a La Central, i hi actuaran els grups Inomazigh (Marroc-Osona), David Canal (Lluçanès), Pubilles Garcia (Terrassa), Hermanos Garcia Vargas (Equador), Salsa de Pastor (Osona), Baghee Roots (Ghana-Osona) i Odi (País Valencià). Entre les actuacions hi haurà danses equatorianes a càrrec de l’Entidad Cultural Ecuatoriana Sin Fronteras. També hi haurà servei de barra i menjar equatorià.
He passat uns dies a Al Hoceima, al Rif, convidat pels companys i companyes de l'Espace Syndical Democratique (ESD) d'aquesta ciutat.
Al Hoceima és una ciutat referent amaziga i segons ells mateixos capital sentimental del Rif, car a pocs quilòmetres hi va néixer Abd-al-Krim al Khattabi, cabdill de la revolta contra les tropes espanyoles durant la Guerra del Rif del 1921 al 1927, i just allí al mateix poble on va nèixer (Ajdir) hi va instal·lar la seu central de l'efímera República del Rif.
L'Espace Syndical Democratique (ESD)ha estat una gran descoberta. Són una escissió de l'any 2002 de la central sindical CDT, crítics amb el centralisme d'aquesta i els seus principals elements unificadors són, per una banda, el discurs de reivindicació i defensa del Rif i de la identitat amazigh davant l'abandonament històric que ha patit des de Rabat, i per l'altra, la crítica a la politització partidista que ha patit el sindicalisme marroquí en els darrers anys. L'ESD té una bona implantació sindical en molts sectors, (ensenyament, administració, la banca... però també en l'hostaleria, la pesca, els taxis -els grans i els petits- i en la única fàbrica del municipi, de productes làctics).
El viatge tenia un element sindical important per la UGT d'Osona: el col·lectiu més important de les persones nouvingudes els darrers anys a la comarca d'Osona -el 92% de les persones d'origen marroquí d'Osona- són rifenys i amazighs. Avui es pot dir que la tercera llengua de Vic i Manlleu és la llengua amazigh. (Així mateix, el coordinador general de l'ESD en Mohamed Yamin, té germans a Vic i des de la seva comunitat tenen projectes de cooperació amb el Consell comarcal d'Osona).
De fet una de les coses que m'han sorprès de la visita és el gran coneixement de Catalunya que es té en el Rif. Coneixement perquè gairebé tothom hi té un parent, els ha visitat alguna vegada, i sobretot perquè Catalunya hi és un referent per la qüestió lingüística, identitària i política (i futbolísitca!).
És així com la conferència i la taula en que hem van convidar a participar portava per títol "Sindicalisme i identitat en la mundialització". Us n'ofereixo un extracte amb algunes fotos en aquest vídeo:
Així mateix també va ser molt celebrada la presentació de la Revista Mà, mensual gratuït que dirigeixo, car és una publicació que conté un resum de cada notícia en diverses llengües inclós l'amazigh, a part de l'àrab.
Us penjo també una entrevista (Vídeo) amb en Mohamed Yamin, coordinador de l'Espace Syndical Democratique d'Al Hoceima:
D'un viatge sempre en treus moltes vivències i coneixements: l'impactant pas pel pas fronterer entre Melilla i Nador -surrealista i inimaginable!!! geopolítica de la misèria nord-sud en estat pur-, xerrades, amistats. Al Hoceima és una ciutat postcolonial, molt oberta al mar, amb molt peix per tot arreu. Amb forces rètols de comerços bilingües àrab-amazigh, amb samarretes de joves i altres elements força visibles (adhesius, banderes...) de reivindicació amazigha. La seu de l'ESD la presideix tant a l'entrada com en la sala de reunions uns retrats de l'Abd-el-Krim!!! (a la foto de dalt a la porta de la seu del sindicat)
Ho explicava de meravella la cançó del Raimon: "al meu país, la pluja no sap ploure". Algunes idees que penso ens poden ajudar a fer un bon debat sobre l'aigua:
1) La nostra pluja, el nostre règim pluviòmetric, els nostres rius, el nostre clima són mediterranis, són així: poca pluja i mal caiguda. Vet aquí la idea central del que m'agradaria exposar: el nostre creixement, econòmic, urbanístic, poblacional... no es pot fer pensant en estrassar hídricament, encara més, els rius. Perquè no poden donar més. (Aquests dies el 85% del caval del Ter va a Barcelona i contorns).
2) Tan si plou poc com si plou molt, tan avui com al 2003, tan si era idea del PP com d'uns altres, la idea dels trasvassaments és una mala idea. Sobretot perquè, hi torno, els creixements de l'àrea metropolitana barcelonina no es poden fer a les espatlles de "fotre" altres parts del territori (Ebre, Lleida, Ter), D'obrir el conflicte territorial i la seva cohesió.
3) Cal dir-ho clar: això s'ha fet molt malament: qui va preveure uns creixements, va donar les seves autoritzacions (l'ACA, la Generalitat...) sense tenir apunt les dessaladores? Estic a favor de que algú assumeixi responsabilitats per tan despropòsit. (Aquí sols va dimitir en Carod, i per una feta, cercar la pau i dialogar, ben digne)
Aquests dies ha plogut molt: i quan m'ho mirava, rera el parabrises, la finestra no podia deixar de pensar en en Baltasar i la seva canonada.
4) Si bé la interconnexió de xarxes per una situació d'emergència no es ben bé un trasvassament, sí portem aigua de l'Ebre a Barcelona, com podem justificar després que no en portem al País València o a Múrcia?
I pregunta final) Si al setembre del 2009 tindrem feta la dessaladora del Prat que, sembla, soluciona el problema hem de gastar 180 milions d'euros en fer una infraestructura que no és necessària? pagarem dos cops pel mateix?
Jo ho tinc molt clar, pel bé de la política, de la seva credibilitat, cal que algú assumeixi responsabilitats. Si això pasés en una empresa fotarien fora el gerent!
I mentrestant la pluja no voldrà anar a l'escola i continuarà dent com el país, una mica anàrquica.
Un amic em preguntava que quants números de la Revista Mà, gratuït intercultural de la comarca d'Osona, volíem treure. I la veritat és que cinc ja són una bona colla. A l'inici de l'aventura no ho teníem molt clar, però ara sí: Espero que la Revista Mà, els amazighs l'hi diuen la Fus (mà en el seu idioma), duri fins que ja no sigui necessària una publicació d'aquestes característiques.
Aquest darrer, a més, em deixa profundament satisfet periodísticament. Pel reportage del 1000€, i sobretot per l'entrevista a en Benet Salellas. Atrevida i per això encertada. Rigorositat narrativa i voluntat explicativa i cercadora de veritats.
Penso que és un número, on tens la modèstia nano, molt interessant i que continua indagant en l'equilibri i el punt just entre allò que pot interessar als nouvinguts i als que ja fa més anys que som per aquí. És el repte.
Feia més d'un més que el número 4 de la Revista MÀ, la del més d'abril estava pendent de penjar-la al bloc; i és que no tenia, ni tinc, la versió definitiva, la que es va imprimir i repartir per Osona en PDF, i em feia certa recança perquè la que està penjada encara té errors.
Finalment, ara que ja ha sortit el número 5, corresponent al més de maig, penjaré també el número 4, el de la portada verda, per deixar-ne constància. Mai n'estàs del tot convençut, però el projecte de la Revista Mà avança. Vam fer dues parades a Vic i a Manlleu el dia de Sant Jordi.
Podeu llegir-la sencera en PDF clicant aquí (gràcies als amics d'Osona.com)
De seguida penjo el número 5 que ja podeu trobar al carrer.
El proper dijous dia 24 d'abril, dins el marc del actes de commemoració del 1r de maig al nostre país, Sindicalistes x la Sobirania organitza una conferència-debat sota el títol:
Aquí es pot viure millor? dret al treball, dret a la sobirania
amb la participació de les economistes:
Muriel Casals i Elisenda Paluzié.
DIJOUS 24 D'ABRIL DE 2008 A LES 19:00 H DEL VESPRE AL CIEMEN, Rocafort 242 bis Metro L5 Entença BARCELONA
t'agraïm que en facis la màxima difusió tot esperant la teva assistència.
Article d'opinió Revista Mà num 4, abril 2008. Foto d'un dia de boira a la Plana de Vic.
Les cròniques diran que enguany hi ha hagut poca boira a la Plana de Vic. I de diàleg social encara menys; i no serà per la falta que hi fa!
Catalunya i la nostra comarca estem immersos des de fa uns quants anys en un procés de transformació de la nostra base econòmica. Malauradament el degoteig de tancaments i reduccions de plantilla industrials no para: ara és la VICA i el darrer any Ofiltex a Olost, Obradors, Estabanell, Genis i Antel, Diemens, Vitri, Colomer, la Farinera i de ben segur que me'n oblido alguns. A més, aquesta és una comarca que havia posat tots els "trumfos" del seu creixement en la construcció (som la sisena comarca constructora de Catalunya en tant per cent del PIB). El sector primari decreix, i molt. La indústria també, sobretot en nombre de treballadors, i la capacitat de creació de llocs de treball en el sector serveis té avui un sostre força clar a la Catalunya interior.
Cal que la nostra comarca defineixi el seu model social i econòmic del futur. I ara bé quan el maten: aquesta comarca té una capacitat molt limitada de generar projectes compartits, no tan sols a nivells dels diversos pobles i ciutats, sinó del diversos sectors i agents socials. La nula participació dels sindicats en el Pla d'Innovació d'Osona o els malentesos en el futur, si algun dia el veiem, parc tecnològic en són bons exemples. Falten lideratges polítics, socials i econòmics, però sobretot falten espais per generar consens i diàleg social. Si algú es pensa que els sindicats sols hi són per gestionar i menjar-se els conflictes en el darrer esglaó, el dels més dèbils, el dels tancaments va ben errat. El futur d'Osona requereix participació de tothom i la dels treballadors sobretot. (I si no ens hi volen al costat i de bracet potser ens hi trobaran al davant).
Des d'abans d'aquestes vacances d'inici de primavera, devia el vídeo i les imatges de l'Homenatge a Salvador Seguí, dirigent sindicalista conegut com el Noi del Sucre. L'acte el vàrem organitzar amb Sindicalistes per la Sobirania (SxS) el passat 10 de març, tot coincidint en la data i el lloc del seu assassinat.
El vídeo és un xic especial, potser, hi està fet amb la darrera part d'un vídeo més llarg que va gravar i editar en Josep Maria Sans. Cal destacar la molt bona aportació de l'historiador Oriol Junqueres.
L'acte va ser un èxit. més de 100 persones, diversos mitjans de comunicació. Va fer la presentació com a Sindiclaistes x la sobirania el company Moises Rial de Puig-reig.
L'acte d'Homenatge a portat diverses reaccions. Sols per això ja ha valgut la pena. Alguns han volgut acusar-nos de voler apropiar-nos la figura de Salvador Seguí, des del sobiranisme. Una de les claus del la gran capacitat de lideratge del Noi del Sucre era el gran consens que generava. Ja Joan Montseny (Frederico Urales) es preguntava a la Revista Blanca l'any 1929 "De qui era el Noi del Sucre?" El debat segueix viu.
Amb uns dies de retard penjo el tercer número de la Revista Mà: Mercat del Ram, convivència religiosa a Vic, 10 anys dels Sagals, entrevista al Secretari d'Immigració de la Generalitat... afegeixo l'editorial que hi he escrit:
Revista Mà, la força del projecte
Arribem al tercer número d'aquesta revista. En cap de les editorials prèvies havíem parlat massa de nosaltres mateixos, potser per una volguda humilitat. Diuen però que en l'inici de les publicacions el número que costa més de fer és el tercer, un cop afluixa la inèrcia de la novetat, i segurament és cert. Ara bé, estàvem i estem tan convençuts del projecte i la proposta de la Revista Mà i satisfets i agraïts de l'excel·lent acollida que ha tingut que, malgrat la dificultat de veure el vaixell i el recorregut des de la pròpia nau, tenim la sensació d'haver respost amb encert a una necessitat existent.
El passat 29 de febrer ens varen convidar en unes jornades sobre "Comunicació de Proximitat i Immigració", això potser ens va ajudar a situar-nos en el context. Som una proposta molt diferent:
COMARCALS, EN CATALÀ I PER A TOTHOM, amb un model lingüístic innovador, amb una proposta de convivència intercultural no fragmentadora ni pecant de "multicultis" com a tendència estètica lligada al mercat. I per dir-ho també sense embuts: amb la catalanitat popular (seguint la línia iniciada pels Altres Catalans d'en Paco Candel) com a element integrador. I tenint també molt clar que el model multicultural de convivència i de diferenciació i jerarquització permanent usat en els darrers decennis és part del discurs cultural de la globalització capitalista actual que sols genera barreres i exclusió social. No hi ha diferenciació entre diversitat cultural i repartiment desigual de la riquesa. Rarament, o potser mai, s'esdevenen per separart. La immigració no és una festa de la diversitat sinó un problema de desigualtat social. I som cent per cent osonencs, naixem en un context concret: ja sabeu que en aquesta comarca hi ha una batalla per la convivència engegada i que la pensem guanyar!
El proper dilluns dia 10 de març, coincidint amb l'aniversari del
seu assassinat el 10 de març del 1923, Sindicalistes x la Sobirania (SxS) organitzem un
homenatge a en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, en l'indret on va ser
mort. Salvador Seguí ha estat un dels més destacats i populars dirigent
sindicalista de la història de Catalunya. L'acte serà:
DILLUNS 10 DE MARÇ DE 2008
A LES 12'30H DEL MIGDIA
A LA RAMBLA DEL RAVAL CANTONADA CARRER SANT RAFAEL
BARCELONA
PARLAMENTS A CÀRREC DE: ORIOL JUNQUERES, HISTORIADOR I DE SxS
Sindicalistes x la Sobirania (SxS) és una plataforma cívica que agrupa sindicalistes de tots els sindicats catalans compromesos per la sobirania i la justícia social.
Enllaços sobre el Noi del Sucre aquí i aquí, entre molts que podeu trobar a la www. Us hi esperem
Acabo de tornar de Berlín de passar-hi tres dies, amb una colla d'amics i amigues, amb la intenció de fer-hi una bona desconnectada, i l'objectiu ha estat més que reeixit. En faig una crònica urgent (i explico la meva abraçada a un mural de carrer d'en Nietzschea Berlín):
Primer: la pluja. Gairebé no recordava la sensació d'estar tres dies sota la pluja, de veure-la caure de forma persistent!! És brutal, malgrat que feia sensació de fred. Tot i així m'agrada molt visitar les ciutats europees durant l'hivern i la seva quotidianitat.
Segon: D'una Fira del Llibre. He entrat a diverses llibreries amb la intenció de copsar l'impacte de la darrera fira de Frankfurt, on, com és conegut a les nostres contrades, la literatura catalana hi va ser la convidada. Potser no he tingut sort i no he entrat a la llibreria bona (n'hi ha una a cada carrer), però és evident que no som encara els reis de l'univers literari global (encara que Francesc Pujols, els filòsofs, ja fa anys que ens ho anunciava).
Una amiga Berlinesa, l'Anna, arquitecta amb una bona coneixença de Catalunya, que ens hi ha acollit de primera, davant la pregunta sobre l'impacte de la Fira Frankfurt, no sabia massa de què l'hi preguntava. Ens va dir que durant els dies de la Fira es va notar una miqueta, però que no ho tenia massa present, tot i que s'excusava dient que el seu tema no és la literatura.
Tercera: cultura a lowcost.Sempre és enriquidor el què veus i descobreixes pel món. Una mirada viatgera, en vol de baix cost i hostel, i portar sempre els ulls ben oberts, és una bona manera d'empapar-se, més enllà de la pluja que hi queia, de les coses, idees, músiques, moviments que corren pel planeta. I Berlín en aquest sentit no defrauda.
La foto. Hem anat a Berlín a desconnectar i estripar una mica. De les diverses fotos -les turístiques, les de la cultura alternativa, les de la curiositat, n'he triat aquesta d'un edifici conegut com la de les 50 cares. Justament aquests dies he acabat de llegir l'"Ecce homo" de Friedrich Nietzsche, en català, on sobretot i diversos temes estripa de la cultura alemanya, sobretot en la seva versió més prussiana i fa una crida als aires càlids, assolellats, vivencials, dionisíacs! de les cultures meridionals.
Parafressejant el poeta: m'agrada el nord, però m'enamora el sud!
Avui, mentre al Parlament de Kosovo proclamaven la independència, hem anat a la vinya de la meva àvia a Sant Quintí de Mediona a veure els ametllers florits.
Em diem la vinya tot i que, sembla ser, que després d'una glaçada a l'any 1953 o 54 el meu besavi va arrencar els ceps i va plantar els 200 ametllers i 80 oliveres que hi ha ara. Com és conegut que aquests són dels cultius més productius -ja m'enteneu, vull dir tot el contrari- com a mínim ens delaiten la vista i l'olfacte al més de febrer.
La foto és d'aquest migdia i la barraca de pedra seca és la de la nostra vinya. Tornant a casa a la tarda hem mirat en directe per la CNN (Tant el 3/24 com el Canal 24 horas de TVE feien futbol) la celebració dels kosovars de la seva independència. L'hi explicava a l'Etna, la meva filla gran, i en una associació d'idees que ens ha deixat astorats ha dit: cantem allò del "boti, boti, boti, espanyol el què no boti". De la vinya hem agafat una branca per portar demà a l'escola. Suposo que els ametllers de Kosovo aquest any floriran com mai!
(Demà ja faré la reflexió política sobre si els governants espanyols volen ser el Vaclal Havel, passant a la història com el gran intel·lectual garant de la democràcia, la llibertat i de l'Europa actual coma President de Txèquia davant la independència d'Eslovàquia o un Milosevic -milòsevitx és pronuncia, oi?, un feixista contra la voluntat democràtica?...).
Com un ritual tel·lúric que repetim anualment hem tornat a organitzar una matança del porc al Lluçanès, a Sant Martí d'Albars.
Fa una quants anys que ho organitzem amb la mateixa colla i com no podia de ser d'altra manera cada any som més. No és descriptible la sensació de veure sortir el sol en una matança, d'esmorzar la llaminera i la cansalada a la brasa a trenc d'alba, ben abrigats.
L'any passat ja ho vaig penjar al bloc, també amb un vídeo youtube. Vaig fer-ho amb molta precaució, evitant les imatges més gore. Va ser després que la bona amiga i antiga companya de trifulgues de joventut, l'escriptora Emma Piqué -Premi Narrativa eròtica de la Vall d'albaida'2006-, en el seu bloc de literatura online va fer-hi un serial dels seus sobre la matança del porc, on sigui dit de passada se'n fotia un xic de les meves precaucions.
Les imatges d'una matança del porc són brutalment plàstiques. L'any passat vaig acompanyar el vídeo, coma música de fons unes absoltes cantades per Mesclat sobre una matança del porc. No era superable, i enguany hi he posat una cançó d'en Cesc Freixes versionant Sílvio Rodriguez.
No us perdeu el vídeo:
L'any passat el post va tenir algunes comentaris amb paraules gruixudes. A la plana de Vic, els escorxadors on per qüestions sindicals volto molt sovint maten 25.000 porcs diaris. Un amic meu que treballa en un dels escorxadors més grans m'explica que cada dia en mata 7000. A gairebé tothom l'hi agrada el llom, la llonganissa, el bull, el pernil. Qui no en vulgui menjar o no vulgui venir a la matança és una opció personal molt legítima. Però que no la vulguin imposar als altres, talment fossin els bisbes de la "conferència episcopal". Nosaltres fem una gran festa amb amics, amb una activitat que s'ha fet sempre en totes les masies, i que ara està amagada i reclosa en els escorxadors. La fem amb control veterinari, això sí.
Ahir va sortir de la rotativa el número 2 de la REVISTA MÀ, gratuït mensual d'Osona en català i resums en 5 idiomes, que, coses de la vida en soc el director.
Res és fàcil: els continguts, trobar el to just perquè la revista sigui per tothom i no tinguem l'etiqueta sols de revista pels immigrants, la publicitat -costa arrencar en un mercat molt estirat tot i que tenim el millor producte-, la distribució -això és el que ha anat millor. Els 15.000 exemplars del primer número van volar dels punts de distribució.
En aquest segon número hi ha una entrevista a l'alcalde de Vic i el tema central gira al voltant d'"els fills dels immigrants".
No cal dir que unes de les claus de l'èxit de la revista, més enllà del model lingüístic i la seva intencionalitat, és l'atrevit disseny del Xavi Roca, on en cada número, la mà i els colors de la portada seran diferents.
Podeu descarregar-vos la revista en PDF d'aquí.
La pàgina i bloc de la revitsa és www.revistama.cat
Podeu llegir el número 1 del més anterior aquí.
El poeta i professor Manuel Forcano acaba de publicar el poemari "Llei d'estrangeria" (Proa, maig del 2008). La seva relectura, passant per l'amor, l'orient -el Caire, Damasc-, el desig, el cor dels altres... és del tot recomenable. La metàfor estarnger-amor és una constant en tot el llibre. Us penjo el poema-ideari del llibre:
He passat uns dies a 
Ho explicava de meravella la cançó del Raimon: "al meu país, la pluja no sap ploure". Algunes idees que penso ens poden ajudar a fer un bon debat sobre l'aigua:
Un amic em preguntava que quants números de la Revista Mà, gratuït intercultural de la comarca d'Osona, volíem treure. I la veritat és que cinc ja són una bona colla. A l'inici de l'aventura no ho teníem molt clar, però ara sí: Espero que la Revista Mà, els amazighs l'hi diuen la Fus (mà en el seu idioma), duri fins que ja no sigui necessària una publicació d'aquestes característiques.
Feia més d'un més que 
Des d'abans d'aquestes vacances d'inici de primavera, devia el vídeo i les imatges de l'Homenatge a 
Amb uns dies de retard penjo el tercer número de la Revista Mà: Mercat del Ram, convivència religiosa a Vic, 10 anys dels Sagals, entrevista al Secretari d'Immigració de la Generalitat... afegeixo l'editorial que hi he escrit:
El proper dilluns dia 10 de març, coincidint amb l'aniversari del
seu assassinat el 10 de març del 1923, Sindicalistes x la Sobirania (SxS) organitzem un
homenatge a en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, en l'indret on va ser
mort. Salvador Seguí ha estat un dels més destacats i populars dirigent
sindicalista de la història de Catalunya. L'acte serà:
Avui, mentre al Parlament de Kosovo proclamaven la independència, hem anat a la vinya de la meva àvia a Sant Quintí de Mediona a veure els ametllers florits.
Com un ritual tel·lúric que repetim anualment hem tornat a organitzar una matança del porc al Lluçanès, a Sant Martí d'Albars. 
Ahir va sortir de la rotativa el número 2 de la REVISTA MÀ, gratuït mensual d'Osona en català i resums en 5 idiomes, que, coses de la vida en soc el director.
