Aquesta nit celebrem el sopar i la festa dels 10 anys de l'AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya.
La meva joventut va coincidir amb una fase molt rica i creativa de la
vida associativa juvenil de l país. Aquest anys s'han celebrat els 20
anys de Maulets i la setmana que ve hi ha el sopar dels 20 anys del
BEI, associacions totes elles en les que vaig tenir el gran honor de
participar en la seva fundació estricte i dels seus orígens.
De totes elles, que vaig viure intensament i amb implicació i compromís, segurament l'AVALOT és
la que és més personal, no és endebades que fins i tot vaig ser qui va
trobar-li el nom, que és, entre molts, un dels seus importants encerts.
L'AVALOT,
va ser en el seu moment, i no ha perdut aquest caràcter, una proposta
associativa sindical i juvenil absolutament innovadora, renovadora de
les formes de participar al sindicat i de tenir presència del sindicat
a la societat. I a nivell de país, buscava la transversalitat, la
pluralitat i el compromís. A nivell de l'associacionisme juvenil
català, fart de capelletes, va ser una gran novetat la voluntat de
treballar junts gent de molts sectors i fer la gran associació sindical
de joves, absolutament necessària pel treball i projectes col·lectius
dels i les joves catalans.
L'èxit de l'AVALOT, va molt
lligat també amb el grup humà dels seus inicis (i evidentment dels
posteriors). Inicialment: gent procedent de diverses joventuts
polítiques amb voluntat de treballar conjuntament sense sectarismes. I
sobretot el seu moment clau va ser quan aquest grup va coincidir amb
joves de la SEAT, d'IBÈRIA, de Port Aventura, de la NISSAN...
amb una barreja que ha generat, tot plegat, més enllà de molt bones
amistats i complicitats, una gran proposta col·lectiva que supera la
pròpia associació.
De fet el que es celebra són els 10 anys de la primera assemblea, perquè l'AVALOT en
sí es presenta en societat la vigília del 1 de maig del 1997. ara 10
anys després, ja han passat diversos relleus de joves i el projecte ja
no hi ha qui el pari. Entre els seus grans èxits cal esmentar la
reforma de la LLei de les ETT's en la primera ILP realitzada a
Catalunya i les campanyes dels 1000€ de salari mínim en els convenis
col·lectius, entre altres.
L'AVALOT ha marcat i ha estat
important per la vida sindical catalana, i no sols a Catalunya, sinó
també a nivell Europeu, i per la joventut i la societat catalana. Per
molts anys.
Un amic em preguntava que quants números de la Revista Mà, gratuït intercultural de la comarca d'Osona, volíem treure. I la veritat és que cinc ja són una bona colla. A l'inici de l'aventura no ho teníem molt clar, però ara sí: Espero que la Revista Mà, els amazighs l'hi diuen la Fus (mà en el seu idioma), duri fins que ja no sigui necessària una publicació d'aquestes característiques.
Aquest darrer, a més, em deixa profundament satisfet periodísticament. Pel reportage del 1000€, i sobretot per l'entrevista a en Benet Salellas. Atrevida i per això encertada. Rigorositat narrativa i voluntat explicativa i cercadora de veritats.
Penso que és un número, on tens la modèstia nano, molt interessant i que continua indagant en l'equilibri i el punt just entre allò que pot interessar als nouvinguts i als que ja fa més anys que som per aquí. És el repte.
Feia més d'un més que el número 4 de la Revista MÀ, la del més d'abril estava pendent de penjar-la al bloc; i és que no tenia, ni tinc, la versió definitiva, la que es va imprimir i repartir per Osona en PDF, i em feia certa recança perquè la que està penjada encara té errors.
Finalment, ara que ja ha sortit el número 5, corresponent al més de maig, penjaré també el número 4, el de la portada verda, per deixar-ne constància. Mai n'estàs del tot convençut, però el projecte de la Revista Mà avança. Vam fer dues parades a Vic i a Manlleu el dia de Sant Jordi.
Podeu llegir-la sencera en PDF clicant aquí (gràcies als amics d'Osona.com)
De seguida penjo el número 5 que ja podeu trobar al carrer.
El proper dijous dia 24 d'abril, dins el marc del actes de commemoració del 1r de maig al nostre país, Sindicalistes x la Sobirania organitza una conferència-debat sota el títol:
Aquí es pot viure millor? dret al treball, dret a la sobirania
amb la participació de les economistes:
Muriel Casals i Elisenda Paluzié.
DIJOUS 24 D'ABRIL DE 2008 A LES 19:00 H DEL VESPRE AL CIEMEN, Rocafort 242 bis Metro L5 Entença BARCELONA
t'agraïm que en facis la màxima difusió tot esperant la teva assistència.
Article d'opinió Revista Mà num 4, abril 2008. Foto d'un dia de boira a la Plana de Vic.
Les cròniques diran que enguany hi ha hagut poca boira a la Plana de Vic. I de diàleg social encara menys; i no serà per la falta que hi fa!
Catalunya i la nostra comarca estem immersos des de fa uns quants anys en un procés de transformació de la nostra base econòmica. Malauradament el degoteig de tancaments i reduccions de plantilla industrials no para: ara és la VICA i el darrer any Ofiltex a Olost, Obradors, Estabanell, Genis i Antel, Diemens, Vitri, Colomer, la Farinera i de ben segur que me'n oblido alguns. A més, aquesta és una comarca que havia posat tots els "trumfos" del seu creixement en la construcció (som la sisena comarca constructora de Catalunya en tant per cent del PIB). El sector primari decreix, i molt. La indústria també, sobretot en nombre de treballadors, i la capacitat de creació de llocs de treball en el sector serveis té avui un sostre força clar a la Catalunya interior.
Cal que la nostra comarca defineixi el seu model social i econòmic del futur. I ara bé quan el maten: aquesta comarca té una capacitat molt limitada de generar projectes compartits, no tan sols a nivells dels diversos pobles i ciutats, sinó del diversos sectors i agents socials. La nula participació dels sindicats en el Pla d'Innovació d'Osona o els malentesos en el futur, si algun dia el veiem, parc tecnològic en són bons exemples. Falten lideratges polítics, socials i econòmics, però sobretot falten espais per generar consens i diàleg social. Si algú es pensa que els sindicats sols hi són per gestionar i menjar-se els conflictes en el darrer esglaó, el dels més dèbils, el dels tancaments va ben errat. El futur d'Osona requereix participació de tothom i la dels treballadors sobretot. (I si no ens hi volen al costat i de bracet potser ens hi trobaran al davant).
Des d'abans d'aquestes vacances d'inici de primavera, devia el vídeo i les imatges de l'Homenatge a Salvador Seguí, dirigent sindicalista conegut com el Noi del Sucre. L'acte el vàrem organitzar amb Sindicalistes per la Sobirania (SxS) el passat 10 de març, tot coincidint en la data i el lloc del seu assassinat.
El vídeo és un xic especial, potser, hi està fet amb la darrera part d'un vídeo més llarg que va gravar i editar en Josep Maria Sans. Cal destacar la molt bona aportació de l'historiador Oriol Junqueres.
L'acte va ser un èxit. més de 100 persones, diversos mitjans de comunicació. Va fer la presentació com a Sindiclaistes x la sobirania el company Moises Rial de Puig-reig.
L'acte d'Homenatge a portat diverses reaccions. Sols per això ja ha valgut la pena. Alguns han volgut acusar-nos de voler apropiar-nos la figura de Salvador Seguí, des del sobiranisme. Una de les claus del la gran capacitat de lideratge del Noi del Sucre era el gran consens que generava. Ja Joan Montseny (Frederico Urales) es preguntava a la Revista Blanca l'any 1929 "De qui era el Noi del Sucre?" El debat segueix viu.
Amb uns dies de retard penjo el tercer número de la Revista Mà: Mercat del Ram, convivència religiosa a Vic, 10 anys dels Sagals, entrevista al Secretari d'Immigració de la Generalitat... afegeixo l'editorial que hi he escrit:
Revista Mà, la força del projecte
Arribem al tercer número d'aquesta revista. En cap de les editorials prèvies havíem parlat massa de nosaltres mateixos, potser per una volguda humilitat. Diuen però que en l'inici de les publicacions el número que costa més de fer és el tercer, un cop afluixa la inèrcia de la novetat, i segurament és cert. Ara bé, estàvem i estem tan convençuts del projecte i la proposta de la Revista Mà i satisfets i agraïts de l'excel·lent acollida que ha tingut que, malgrat la dificultat de veure el vaixell i el recorregut des de la pròpia nau, tenim la sensació d'haver respost amb encert a una necessitat existent.
El passat 29 de febrer ens varen convidar en unes jornades sobre "Comunicació de Proximitat i Immigració", això potser ens va ajudar a situar-nos en el context. Som una proposta molt diferent:
COMARCALS, EN CATALÀ I PER A TOTHOM, amb un model lingüístic innovador, amb una proposta de convivència intercultural no fragmentadora ni pecant de "multicultis" com a tendència estètica lligada al mercat. I per dir-ho també sense embuts: amb la catalanitat popular (seguint la línia iniciada pels Altres Catalans d'en Paco Candel) com a element integrador. I tenint també molt clar que el model multicultural de convivència i de diferenciació i jerarquització permanent usat en els darrers decennis és part del discurs cultural de la globalització capitalista actual que sols genera barreres i exclusió social. No hi ha diferenciació entre diversitat cultural i repartiment desigual de la riquesa. Rarament, o potser mai, s'esdevenen per separart. La immigració no és una festa de la diversitat sinó un problema de desigualtat social. I som cent per cent osonencs, naixem en un context concret: ja sabeu que en aquesta comarca hi ha una batalla per la convivència engegada i que la pensem guanyar!
El proper dilluns dia 10 de març, coincidint amb l'aniversari del
seu assassinat el 10 de març del 1923, Sindicalistes x la Sobirania (SxS) organitzem un
homenatge a en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, en l'indret on va ser
mort. Salvador Seguí ha estat un dels més destacats i populars dirigent
sindicalista de la història de Catalunya. L'acte serà:
DILLUNS 10 DE MARÇ DE 2008
A LES 12'30H DEL MIGDIA
A LA RAMBLA DEL RAVAL CANTONADA CARRER SANT RAFAEL
BARCELONA
PARLAMENTS A CÀRREC DE: ORIOL JUNQUERES, HISTORIADOR I DE SxS
Sindicalistes x la Sobirania (SxS) és una plataforma cívica que agrupa sindicalistes de tots els sindicats catalans compromesos per la sobirania i la justícia social.
Enllaços sobre el Noi del Sucre aquí i aquí, entre molts que podeu trobar a la www. Us hi esperem
Ahir va sortir de la rotativa el número 2 de la REVISTA MÀ, gratuït mensual d'Osona en català i resums en 5 idiomes, que, coses de la vida en soc el director.
Res és fàcil: els continguts, trobar el to just perquè la revista sigui per tothom i no tinguem l'etiqueta sols de revista pels immigrants, la publicitat -costa arrencar en un mercat molt estirat tot i que tenim el millor producte-, la distribució -això és el que ha anat millor. Els 15.000 exemplars del primer número van volar dels punts de distribució.
En aquest segon número hi ha una entrevista a l'alcalde de Vic i el tema central gira al voltant d'"els fills dels immigrants".
No cal dir que unes de les claus de l'èxit de la revista, més enllà del model lingüístic i la seva intencionalitat, és l'atrevit disseny del Xavi Roca, on en cada número, la mà i els colors de la portada seran diferents.
Podeu descarregar-vos la revista en PDF d'aquí.
La pàgina i bloc de la revitsa és www.revistama.cat
Podeu llegir el número 1 del més anterior aquí.
Ahir, en el Comitè Nacional de la UGT de Catalunya varem votar la incorporació del Camil Ros, (bloc) al Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya. Substitueix a en Josep Montoya, Perry. Amb tots dos hi tinc una forta i llarga amistat de més de 15 anys en que hem compartit militància política i sindical.
Del Montoya cal dir que és un dels sindicalistes més savis del país. És un pou de ciència i saviesa en les relacions laborals a Catalunya! que ara tindrà un altre espai per desenvolupar-l'ho amb escreix i sense la pressió política de la direcció del sindicat. I del Camil, ves, cal felicitar-lo. Som companys de viatge des de l'any 1989, quan érem ben jovenets. Assegura que quan va entrar a la direcció política de Maulets, a l'acte deia que em substituïa a mi, fet del qual jo no n'era conscient. Després vàrem compartir la direcció de les JERC, els anys d'enfrontament amb en Colom i la Rahola a ERC i la construcció de l'esquerra nacional, la fundació de l'AVALOT i l'etapa de dirigents comarcals de la UGT, ell a Girona, jo a Osona.
Com als bons companys i amics els hi coneixes les virtuts, moltes, i els defectes, algun. Però del Camil en destacaré un caràcter important: el seu compromís social i nacional. El sentit de la realitat per construir un bloc social emancipador encapçalat pels treballadors i treballadores de Catalunya. La construcció d'un espai ampli nacional i d'esquerres des del sindicalisme. El compromís amb els treballadors i la justícia social com a part del compromís nacional. En Camil a més és un gran dirigent sindical, amb fusta de lideratge. No hi ha dubte que és una excel·lent notícia. El la UGT de Catalunya i el sindicalisme nacional avancen, que ningú en dubti.
Del debat polític recent a Catalunya -infraestructures, aeroport, finançament...- hi ha un fet que em provoca desgrat i preocupació: les qüestions socials en clau nacional han quedat fora del debat i el discurs polític dominant.
M'explico: no tinc clar que, per exemple, sigui més important per la societat catalana el traspàs de l'Aeroport del Prat que les pensions i els subsidi d'atur. I del primer i els dèficits d'infraestructures en fem la pedra angular de la reivindicació nacional, en canvi la "caixa única" de la Seguretat Social ha quedat fora de tot debat, polític i públic.
Em sembla molt clar que les pensions dels catalans i catalanes són una de les peces claus de la nostra societat del benestar, no? Penso que fins i tot tant important, coma mínim, com el ditxós aeroport. Ja m'explicareu quin estrany concepte de solidaritat aquest que consisteix que els nostres pensionistes i aturats perdin poder adquisitiu, s'empobreixin, any rere any. Aquí el greuge és fins i tot més clar i explícit per a tothom, sobretot les classes treballadores i populars.
Podríem afirmar que la reivindicació nacional catalana ha basculat d'una centralitat entorn de la cultura cap a les infraestructures. Hem passat de la Llengua al Ciment.
Part de la responsabilitat, sinó tota, és de nosaltres mateixos: hem deixat que el discurs el marquin il·lustres patriotes com el Rossell del Fomento o el Lara del Círculo de Economia.
Deixeu-m'ho dir clar: cal recuperar el discurs del contigut social del sobiranisme com a eix central de genrar adhesió al páis i construir una majoria social per la independència. I per això fa falta continguts socials i nacionals. Volem les pensions, el subsidi d'atur, els convenis laborals propis, la inspecció de treball, les beques... Amb un aeroport i un tren d'alta velocitat per anar a Madrid o a París no se si ens faran trempar massa.
Avui 19 de desembre de 2007, hem començat a repartir la Revista Mà. És una publicació pensada per a tothom, però posant especial atenció a la convivència a la comarca d'Osona i atreure com a lectors a aquelles persones nouvingudes que normalment no llegeixen premsa d'aquí.
La dirigeix en Cesc Poch, en Mohamadi Bouziani, en Musatfà Bouziani i la responsable de redacció és la Sara Blazquez. Compte amb una important consell Editorial. L'edita Socialcat i es fa amb el suport de la UGT d'Osona.
L'acte de presentació en públic consistirà en una repartida el proper dissabte dia 22 de desembre al llarg del matí amb una parada a la Plaça Major de Vic amb el Carrer de La Riera. (La convocatòria als companys i companyes de la premsa serà a partir de les 11 hores).
El model lingüístic de la Revistà Mà el considerem totalment novedós: la publicació és en català i cada peça-article té un petit resum en cinc idiomes (castellà, amazigh, àrab, anglès i francès. Algunes coses també estan traduïdes al xinès).
Aquest primer número té com a continguts un reportatge sobre les infraestructures a Osona, una entrevista a Mohamed Chaib, primer diputat àrab català i un article de l'Ernest Benach, espai de participació... entre varis.
L'original és en format tabloide i imprès en rotativa. Podeu veure el seu blog i algun vídeo a www.revistama.cat
El passat dissabte el recolpilatori de la Nova Cançó del diari Avui, corresponent al 1976 era una autèntica joia (Jaume Arnella, Al Tall, Raons que rimen de John Denver cantat per Falsterbo, l'Ovidi, el Silenci del Llach, Me'n Vaig a peu del Serrat, entre molts). Em va sorprendre aquesta gran cançó de la Teresa Rebull sobre la celebració del 1er de maig del 1976 a Barcelona, encara no autoritzat, amb un a càrrega policial a Les Rambles. Poesia pura, "La raó als llavis i el puny ben apretat", amb una porta oberta a l'esperança al final: "Dies de sol i festa un dia seran."
Primer de Maig de 1976 (Teresa Rebull) Escolteu la cançó:
Si us ha agradat la cançó compreu el disc El qui l'ha penjada a internet segur que ho ha fet per donar-la a conèixer amb aquesta intenció
La cançó m'ha servit per explicar-l'hi a la meva filla, l'Etna -quan m'ha dit que ja estava cansada de sentir tants cops la mateixa cançó "La gent corria amunt i avall"- que abans, quan els pares eren petits, fer manifestacions estava prohibit per una gent dolenta. Però que els més valents hi anaven i és per això que ara podem anar a fer manifestacions i per això ens agrada tant. (Encara és recent la manifestació del dissabte passat i de fet l'Etna ha anat a moltes, amb 22 dies ja va anar al seu 1er de maig). I que a vegades els que no volien que la gent protestés els enviaven la policia i els posaven a la presó i que això és el que explica aquesta cançó. No se si ho ha entès del tot, però després ens l'hem tornat a escoltar.
Diu la lletra: Primer de maig de 1976
El Sòl de la Rambla aquell primer de maig sense flors a les parades sense ocell ni cant
Jo me la mirava aquell espiga alta, valenta i ben plantada, estesa sobre l'asfalt
La gent caminava amunt i avall La Gent corria amunt i avall
Jo me'l mirava aquell xicot ardent pell llisa, espardenya blanca sota cops de mala rel. Jo me'l mirava, aquell obrer irat, amb la raó als llavis, el puny ben apretat
La gent caminava...
cuixes rodones de noies airoses com una tramuntana d'ocells de pau.
Cabells al vent, espesses barbes. Entre els jeeps i els trabucaires.
Per la Rambla bonys i sang!
La gent caminava...
Eixugueu les llàgrimes, companys de primavera! Dies de sol i festa un dia seran.
La gent caminava...
Lletra i Música: Teresa Rebull, 1976
L'amic i blocaire Jordi Cuixart, ceballut, i la seva companya, no fa gaire van anar a visitar a la Teresa Rebull a la Catalunya Nord on viu i en varen fer una crònica en el seu bloc. No us la perdeu.
Sindicalistes per la Sobirania, plataforma formada per gent que participa en diversos sindicats catalans (UGT de Catalunya, Intersindical-CSC, CCOO, CGT, IAC, USTEC) es va adherir ja fa dies a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir reclamant pròpiament unes infraestructures i transports públics dignes pels treballadors i treballadores catalans.
Així mateix, representants de Sindicalistes per la Sobirania, (que alhora són membres de la UGT de Catalunya, de CCOO i la I-CSC), aniran a la capçalera de la manifestació formada per membres de la societat civil. podeu veure la notícia en algun mitjà aquí. Als arxius adjunts hi podeu trobar el manifest i la nota de premsa de l'adhesió. També voldria destacar que l'AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya també participarà a la manifestació tal i com deia aquesta crònica d'El Periodico d'ahir. Petit comentari personal: Agraeixo a tots aquells que durant aquests darrers dies us m'heu adreçat per preguntar com veia el paper dels sindicats en la convocatòria de la manifestació sobre les infraestructures i el dret a decidir. (El Guillem des del seu excel·lent bloc-retrat-crònica quotidiana m'hi interpel·la explícitament. També ho feia l'escriptor i blocaire lluçanenc Ramon Erra) Si no ho he penjat al bloc és perquè penso que els debats interns de les organitzacions no cal que sempre tinguin altaveu públic. En organitzacions molt grans i molt plurals és normal i lògica la discrepància i el debat. Cal escoltar, però, sobretot als afiliats i afiliades del sindicat i la seva opinió.
No cal que us digui que aquesta tarda estaré a la manifestació. Representant-me a mi mateix, o com a molt com a membre i impulsor de Sindicalistes x la Sobirania (SxS). Ara més que mai els interessos i la defensa dels treballadors i treballadores i el procés sobiranista sobre el model d'estat coincideixen plenament. (El propi Secretari General de la UGT de Catalunya va dir als matins de TV3 d'ahir divendres que el sindicat no convocava però que cadascú era lliure d'anar-hi o no, que ho respectava).
El debat és de fons i no el vull despatxar amb un post de matinada i urgència. En el procés no sempre s'ha ben fet per totes les parts, (Si es volia contar amb la presència dels sindicats caldria haver cuidat les formes de la convocatòria des del començament i haver intentat que hi haguessin hagut els ponts, les formes i vies d'aterratge a la mani correctes i aptes).
Més enllà, però, del fet concret, voldria destacar quatre elements que no es poden perdre de vista:
1. Cal defensar plenament i no perdre mai l'autonomia sindical basada en la priorització dels interessos dels treballadors i treballadores.
2. La centralitat a Catalunya ha basculat de l'autonomisme dels anys 80 i 90 cap al sentir majoritari que cal superar -poc o molt- el model d'estat actual (Segons el darrer estudi del CEO això ho pensa el 70% dels ciutadans de Catalunya). Uns sindicats que es volen majoritaris cal que això ho tinguin clar
3. Cal que els sindicats reflexionem sobre el nostre paper en la societat catalana, no sols la dita societat civil, sinó el seu global, sent-ne plenament representants.
4. Els que trepitgem empreses cada dia sabem de sobres que l'associació del sindicalisme amb la dinàmica dels partits polítics, i el seu descrèdit com a eina pública de transformació social, fa que sovint ens posin en el mateix sac. Els 22.000 delegats i delegades sindicals de la UGT de Catalunya a les empreses catalanes, i el conjunt del poble treballador català, no s'ho mereixen. Estic plenament convençut de la dignitat absoluta de la tasca i feina que fem els sindicalistes.
En fi, ja en parlarem, que el debat, per sort, ni s'acaba ni comença amb la mani d'avui.
S'ha mort en Paco Candel. Ho diré sense embuts: per mi en Paco Candel és un dels pares de la pàtria, una pesa cabdal i imprescindible per entendre la Catalunya i el catalanisme d'avui. I el millor de tot plegat, un pare de la pàtria nascut entre els treballadors, de condició humil i origen immigrant.
Ara fa just un any vàrem anar, amb l'escriptora vigatana Najat El Hachmi, a entrevistar a en Paco Candel, en un cara a cara molt bonic entre dues generacions d'immigració. Va ser a inicis d'octubre. Aquell dia vaig gravar aquest petit document en vídeo de 5 minuts que vaig penjar al Youtube. (Podeu llegir la crònica de l'entrevista de fa un any aquí i un petit homenatge a en Paco d'aquest Bloc aquí).I evidentment en recupero el vídeo:
(El vídeo és fet abans d'adquirir una càmera més bona, però això, potser la falta de qualitat, no desmereix el document).
Paco Candel va escriure més de 80 llibres. "Els altres catalans" va per la 18ena edició. Ras i curt: moltes gràcies Paco. Som un sol poble.
Fa un any vam quedar amb la seva dona, la Joana, que l'hi faríem un homenatge a la UGT de Vic. Ara més que mai no podem oblidar el compromís.
Potser a en Paco no l'hi acabaria d'agradar això de "pare de la pàtria", però és ben cert. Homes com en Paco en surten ben pocs. Tanta sensibilitat i contingut socials. És sens dubte un dels grans catalans il·lustres.
No soc gaire mitòman, menys amb els llibres: tinc "Els altres catalans" en la tercera edició, del mateix 1964 de la primera, firmada i dedicada per en Paco Candel. Diu així:
"Al Cesc de parte de Paco: a fin de cuentas todos somos el mismo nombre".
Aquesta nit celebrem el sopar i la festa dels 10 anys de l'AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya.
La meva joventut va coincidir amb una fase molt rica i creativa de la
vida associativa juvenil de l país. Aquest anys s'han celebrat els 20
anys de Maulets i la setmana que ve hi ha el sopar dels 20 anys del
BEI, associacions totes elles en les que vaig tenir el gran honor de
participar en la seva fundació estricte i dels seus orígens.
Un amic em preguntava que quants números de la Revista Mà, gratuït intercultural de la comarca d'Osona, volíem treure. I la veritat és que cinc ja són una bona colla. A l'inici de l'aventura no ho teníem molt clar, però ara sí: Espero que la Revista Mà, els amazighs l'hi diuen la Fus (mà en el seu idioma), duri fins que ja no sigui necessària una publicació d'aquestes característiques.
Feia més d'un més que 
Des d'abans d'aquestes vacances d'inici de primavera, devia el vídeo i les imatges de l'Homenatge a 
Amb uns dies de retard penjo el tercer número de la Revista Mà: Mercat del Ram, convivència religiosa a Vic, 10 anys dels Sagals, entrevista al Secretari d'Immigració de la Generalitat... afegeixo l'editorial que hi he escrit:
El proper dilluns dia 10 de març, coincidint amb l'aniversari del
seu assassinat el 10 de març del 1923, Sindicalistes x la Sobirania (SxS) organitzem un
homenatge a en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, en l'indret on va ser
mort. Salvador Seguí ha estat un dels més destacats i populars dirigent
sindicalista de la història de Catalunya. L'acte serà:
Ahir va sortir de la rotativa el número 2 de la REVISTA MÀ, gratuït mensual d'Osona en català i resums en 5 idiomes, que, coses de la vida en soc el director.
Ahir, en el Comitè Nacional de la UGT de Catalunya varem votar la incorporació del Camil Ros, (
Del debat polític recent a Catalunya -infraestructures, aeroport, finançament...- hi ha un fet que em provoca desgrat i preocupació: les qüestions socials en clau nacional han quedat fora del debat i el discurs polític dominant. 
Sindicalistes per la Sobirania, plataforma formada per gent que participa en diversos sindicats catalans (UGT de Catalunya, Intersindical-CSC, CCOO, CGT, IAC, USTEC) es va adherir ja fa dies a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir reclamant pròpiament unes infraestructures i transports públics dignes pels treballadors i treballadores catalans.
