El poeta i professor Manuel Forcano acaba de publicar el poemari "Llei d'estrangeria" (Proa, maig del 2008). La seva relectura, passant per l'amor, l'orient -el Caire, Damasc-, el desig, el cor dels altres... és del tot recomenable. La metàfor estarnger-amor és una constant en tot el llibre. Us penjo el poema-ideari del llibre: Llei d'estangeria
El meu país és el desig
que em fa anar a l'estranger de mi.
Sóc sempre emigrant al cor d'algú:
li prenc l'idioma,
el clima, el cos,
menjo el que hi ha,
allò que em donen.
Fins que,
llei en mà,
m'expulsen
o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empenyen.
No sé si prospero.
Sobrevisc.
Avui me'n vaig de vacances a Formentera, de nou i he pensat que era un bon post per mirar-se la Mediterrània des d'aquella punta del nostre país que és la Pitiussa Sud.
Ahir es va presentar a La Central de Vic el concert-festival que ha organitzat la Revista Mà, juntament amb l’Associació d’Equatorians de la comarca d’Osona (AECCO), i amb el suport de la UGT, Embat i l'ajuntament per ajudar les persones afectades per les inundacions que han patit a l’Equador des de l’hivern .
El concert es durà a terme dissabte que ve, dia 12 de juliol, de les 6 de la tarda a les 12 de la nit a La Central, i hi actuaran els grups Inomazigh (Marroc-Osona), David Canal (Lluçanès), Pubilles Garcia (Terrassa), Hermanos Garcia Vargas (Equador), Salsa de Pastor (Osona), Baghee Roots (Ghana-Osona) i Odi (País Valencià). Entre les actuacions hi haurà danses equatorianes a càrrec de l’Entidad Cultural Ecuatoriana Sin Fronteras. També hi haurà servei de barra i menjar equatorià.
Feia molts dies que no escrivia al bloc -en demano disculpes- i tot i així em trobo fent, com sempre, un apunt urgent.
De fa temps m'agrada llegir filosofia en català. I no sempre és fàcil. M'explico: es poden trobar llibres de pensadors catalans actuals, però obres dels grans filòsofs traduïts al català no sempre és fàcil. Per això vaig celebrar la publicació d'"Ecce homo" traduït per en Josep Maria Terricabres en la nova Accent Editorial.
Estic a mitja lectura i és evident que llegir Nietzsche, cada pàgina, cada capítol no deixa indiferent. Per això el post. També és cert que "Ecce homo" és un bon llibre per endinsar-se en l'autor; és un repàs autobiogràfic, d'autoafirmació, reseguint la seva trajectòria, obra i temes. Explicant-se. És una obra de final de trajectòria, escrita pocs dies abans del seu conegut colapse mental i personal. Tens la sensació llegint a Nietzsche que gairebé tot, o moltes coses, de les que s'han dit al segle XX i fins i tot actualment, ja les va dir Nietzche. això de la postmodernitat, dels excesos cruents de la realitat, el desig, la polsió, la contradicció humana... no és pas un invent nou!
Dels diversos temes de Nietzsche, però, n'hi ha un que m'ha atret i intrigat des de sempre. És el de la "voluntat". La voluntat de ser, la voluntat de vida, la voluntat de poder; de l'afirmació en positiu de la vida, del plus d'humanitat que significa. I em direu que sempre porto les aigües al meu molí, de res: quan compres un llibre de filosofia en català, ho fas amb gust i plaer de bon lector, però també per una voluntat d'afirmació, per una voluntat i desig de ser. La voluntat de ser, d'afirmar-se de la gent i els col·lectius, continuarà sent un misteri, però real com la vida mateixa.
De les petites manies i costums matinals que gasto, hi ha la de mirar de bon matí la premsa per internet; la del país i alguns diaris del món: el The Guardian, La Repúbblica i Liberation, sobretot.
D'aquest darrer, el Libe, avui m'ha sorprés aquest bonic titular: Lyon joue son va-toutface à la crème catalane. Ja sabeu que als catalans ens agrada que ens reconèguin pel món, i no es pot negar que el Barça, que juga avui a Lió contra l'Olimpique, hi ajuda de manera important.
El que em fa més gràcia però del titular és la referència gastronòmica a la gran crema catalana, com veiem també reconeguda internacionalment.
La traducció de la frase amb l'expressió va-toutfacepodria ser "El Lió s'ho juga tot a la crema catalana" o "posa tota la carn" o "s'hi juga la cara" suposo. Va-toutface o toutface no surt al meu diccionari -el de l'Enciclopèdia catalana- ni en els traductors d'internet. Quan arribi a la feina ho preguntaré a una companya que és francesa.
Darrerament, el nou disc de mesclat, també dedica una cançó a la "Crema Catalana" amb un gran videoclip que podeu veure aquí. I no és precisament la crema que que menja. En Jaume Arnella ja n'hi havia dedicat una amb recepta inclosa.
Per cert si paseu per la pàgina web de Liberation no us perdeu la secció Libe-Labo amb audio, video i postcasts que crec força encertat en un mitjà online.
PS (escrit a les 13'55h) : la Natalie, la companya de feina, m'informa del doble sentit de la "crème" entra la crema de menjar i la "crème", l'èlite. El titular doncs era bo del tot.
Vaig conèixer els Massilia Sound System -nom antic de Marsella (Occitània)- gràcies al Yanic Viau i a un concert de fa uns anys -deuria ser el 2001 o 2002- al Mercat de la Música Viva de Vic. Llavors ja em va impactar aquesta cançó i la proposta musical que en aquell temps -i ara sols tímidament- en català encara no existia.
Allà mateix em vaig comprar un disc i després n'he comprat d'altres. Aquest concert boníssim de la Gira "Occitanista" també es troba sencer a la xarxa. Els Massilia canten moltes cançons amb el dialecte Oc del Port de Marsella i fan una proposta musical "dub", raga, amb electrònica xula barrejat amb cançó provençal. Fora de sèrie. No us els perdeu.
El proper 3 de novembre toquen a Manresa (Fira Mediterrània), després d'uns anys separats amb projectes individuals de cada un dels seus membres, també en occità i occitanistes. Jo no se si hi podré anar (el metge i la ditxosa cama, m'ha dit que 15 dies més de baixa com a mínim, decidiran). Però si pogués hi aniria. (També dec als Massilia ser seguidor de l'Olympique de Marsella (OM), que aquest any juga la Champion però a la lliga no va gens bé).
Els Massilia són tant bons que, tot hi cantant la meitat de les cançons en llengua d'oc, tenen gran èxit no sols al Sud de l'Estat Francès, sinó a tota la francofonia. (Aquí, ja sabeu, que algú que canta català no té mercat a la resta de l'Estat). El Yanic, del que us parlava més amunt, no és pas francès sinó del Quebec! I em deia ja llavors: "Quan venen a Montreal val 60€ l'entrada i aquí és gratuït". A Manresa igual 24.00 a la Plaça Major. Gratuït.
Inicialment aquesta nota s'havia de titular Lectures d'Estiu II, (fa unes setmanes vaig escriure un primer Lectures d'Estiu I que m'obligava al II), però a aquestes alçades de la història m'ha semblat una mica forçat, en tot cas correspon a dues lectures d'aquest estiu que m'agradaria ja haver ressenyat. A la foto que acompanya la crònica apareixen els dos autors la Zadie Smith i l'Slovaj Zizek. Manllevo el títol del post, "El muticulturalisme ha mort", d'un article d'en Salvador Cardús, escrit una setmana després dels atemptats del metro de Londres del 2005 i que m'agrada recuperar i recomanar.
Dos llibres brutals entorn un mateix tema, els fracassos del models multiculturals liberals per viure junts. El primer una novel·la, l'altre un assaig de filosofia: "Dents Blanques" de Zadie Smith (La Magrana, 2001), comèdia d'èxit de fa uns anys i "En defensa de la intolerancia" (Sequitur 2007), del brutal filòsof eslovè Slovaj Zizek. Dos llibres que qüestionen el model (neo)liberal de tolerància i suposada convivència multiculturalista.
El llibre de Zadie Smith, Londres 1975, el tenia pendent des de feia un parell d'anys, tot esperant l'estiu necessari per engrapar les seves 500 pàgines. Dents Blanques, primera novel·la de l'autora (ja n'ha aparegut la segona novel·la aquest 2007) l'havia iniciat un parell de vegades, de fet m'ha fet companyia a la capçalera del llit tot aquest temps, però és d'aquells que si el deixes uns dies et perds. Podríem dir que es una comèdia alegra i profunda alhora molt ben escrita, amb molts girs i enginys literaris. Gira entorn a tres generacions de tres famílies del nord de Londres, en permanent diàleg i escaramussa cultural i generacional: una d'origen bengalí musulmana, una mestissa anglojamaicana i una de típica anglesa sorgida i anclada a la progressia del 68. Són una bona colla de personatges molt ben travats, la cirereta dels quals són els dos bessons d'origen bengalí un dels quals l'envien a la Índia a retrobar les arrels i les essències islàmiques. La sorpresa és que el que agafa la via de l'islamisme radical és el que es queda a Londres, saltant de "pandillero" de carrer a islamista i el que torna de la Índia és el que es es modernitza. Amaga una irònica crítica dels excessos "multicultis".
Slovaj Zizek, filosof i psiconalista eslovè, es troba al capdavant de la filosofia crítica actual, fent esclatar la modernitat, la postmodernitat i la globalització tot plegat; és més conegut com a filòsof, com diu ell, no tant de la "realitat virtual", sinó de "allò real de lo virtual", (benvinguts al desert de lo real de Màtrix, algun dia "algú" apagarà l'ordinador i desapareixerem). També fa una crítica a la despolitització de les relacions socials. En aquest context, altres llibres que l'hi havia llegit ja qüestionava la multiculturalitat com un dels eixos centrals de la ideologia de la globalització capitalista. Diu: en el nucli de la tolerància multiculturalista liberal hi trobem una visió racista en si mateix, excloent, separadora, jerarquitzadora de les diverses vivències culturals que es converteix en un element central del capitalisme global i del seu mercat. El provocador "En defensa de la intolerància" són 120 pàgines on s'explica que darrera de la dita tolerància multicultural el que s'amaga és la despolitització. Seria una intolerància com a element central de la discrepància social que genera joc polític. Hi ha coses que són intolerables, com el racisme i les injustícies. És una crida al retorn de la política, en el millor sentit de la paraula.
El multiculturalisme no era el model social per la convivència i el diàleg cultural que ens havíen promés sinó la negació d'aquests i la consolidació i reforçament, no sols de les fronteres culturals que també, sinó de les desigualtats socials que comporten. Rsumeixo en paraules meves: no aspirem a una societat catalana amb moltes cultures aïllades i d'esquena, sinó a una cultura catalana amb tots els accents possibles. Dos llibres que crec fan de bon llegir i del tot necessaris.
Diu un amic meu que no me’n perdo mai ni una. I no és ben bé cert, això era abans. El que passa és que gairebé tots els esdeveniments culturals als que vaig els explico al bloc!
Dissabte vam ser a Tàrrega, a la Fira de Teatre al Carrer. (L'explicació de la foto que acompanya la crònica és al final del post) Ara feia uns quants anys que no hi anàvem. Però des d’allà als anys 80, des de l’any 85 potser, quan encara bullia al meu cervell la paraula adolescent, hi he anat una pila de vegades, la majoria fent estada al terreny d’acampada, on hi dormíem més aviat poc.
Diuen que en aquesta edició s’ha recuperat molt els espectacles de carrer que en les darreres edicions havien anat una mica de baixa. Potser és per això que no hi he notat massa diferència. El carrer estava esplèndid, tan pel nombre d’espectadors, com pels espectacles del programa oficial, com per la bona pila d’d'espectacles d'espontanis que l’hi acaben de fer el ple.
Tot s’ha de dir, nosaltres no participàvem del concurs de disfresses que hi pots arribar ha veure. A mi això m’agrada força, la gentada molt diversa que s’hi reuneix. Nosaltres érem talment un públic familiar: vam arribar a quarts de 12 del migdia i vam marxar a ben sopat, varem dinar coca de recapte i panadons i les úniques entrades que varem comprar varen ser per assegurar-nos veure enb bones condicions i com a mínim un espectacle infantil (Colossal del Teatre Mòbil, molt bé). Vaig reconèixer molt públic amb una condició similar a la meva: segur que fa 20 anys també hi havien estat i ara hi tornen amb els fills a collibè!
A la tarda, a l’hora de la calor, varem anar a saludar al Dionís que viu al Mas de Bondia, paratge impressionant envoltat de vinyes i ametllers, que és a 7 quilòmetres de Tàrrega. Ens va donar cafè, postres de músic i una ampolla del seu petit celler –particular amb tina, premsa i botes, sense cap producte químic afegit- amb una etiqueta que deia:
Collita: 1998 Envasat: 1999 Envelliment: 6 mesos bota roure nova Producte: Tempranillo/Macabeo Producció: Reserva 20 ampolles
Ja està oberta, i ben airejada pren un color vermellós fort i un pic vell i d’una olor i gust amb molta personalitat que no trobes en gaires vins, que fa noble i de molt bon beure.
La foto que acompanya la crònica, com deia, feta a la Plaça Major de Tàrrega –Targa pels del país- es feta amb la meva càmera per un artista de carrer que pretenia fotografiar d’un grup que feia una paròdia molt bona amb un taüt, i que em va agafar la càmera i va fer posar la gent del públic a la foto on havíem de fer veure que ploràvem desconsoladament. En deixo constància.
No he amagat mai, sinó tot el contrari, que la meva colla castellera és la dels Minyons de Terrassa, de la qual duc camisa -la lila malva- des de fa més de 20 anys. Feia temps que tenia la temptació de parlar de castells al bloc, un dels temes que més m'apassionen, i que encara no hi havien tret el cap . M'agrada fer castells, m'agrada parlar-ne i m'agrada pensar-los, però ara que ho rumio, em sembla que no n'he escrit mai res.
Ahir, anàvem a la Diada Castellera de l'any a Sant Fèlix amb el Carles, un molt bon amic. Em va passar a buscar per casa, i tal com hem fet moltes vegades des de que érem joves talment un ritual estudiat, vam enfilar el camí de Vilafranca del Penedès. Teníem posada Catalunya Informació de fons quan sentim que parlen de la diada, "apuja, apuja" i deia així:
"Avui es celebra la Diada Castellera de Sant Fèlix amb la participació de les 4 millors colles del país, entre elles les dues Vallenques. Els Castellers de Vilafranca provaran el 3 de 10...."
Pensàvem: ara al final parlaran de nosaltres. Però la notícia es va acabar i dels Minyons de Terrassa ni mitja paraula!!
No cal dir que, felicitant la magnifica actuació dels Castellers de Vilafranca - 4 de 9 amb el pilar, 2 de 9 i pilar de 8 és brutal!- i les tripletes vallenques- els que els darrers anys, des del 4 de 9 net, ajuden a donar un plus de grandesa a la cita vilafranquina som els Minyons. Penso que això els Vilafranquins entesos en castells, després d'uns anys de relacions complicades amb els Minyons, comencen a agrair aquest fet.
El que semblaria clar és que no podem lluitar contra els 200 anys d'història castellera que ens porten els vallencs. Però penso que el tema és més de fons: de concepcions ideològiques del fet casteller i cultural, "goita, els Minyons tots el pisos des de cinquens fins amunt són noies!" deia un comentari ahir a plaça per exemple. I això té derivacions tècniques: penso que le 3 de 10 de Vilafranca ha de perdre pes, no es pot pujar tanta gent i tan grossa sobre una pinya i que resisteixi encara que aquesta soca sigui immensa.
L'aportació dels Minyons a la renovació postmoderna del fet casteller, amb intercultiralitat i ganes de passar-ho bé incloses, que ha fet augmentar l'afició, la participació i l'alçada de les torres humanes mai serà prou reconeguda. Ningú ens posarà cap medalla. No cal. Ho demostrarem a plaça!
Sant Fèlix sempre és gloriós, diu el seu goig. I tinc un "nyanyu" al cap de la caiguda del 2 de 9; em fan mal les lumbars; tinc una cremada d'espurna dels diables i vaig arribar a casa a les tantes de la nit. Però m'ho vaig passar tant bé apurant aquest agost, gaudint l'estiu, que si puc l'any que ve hi tornaré. Sempre hi tornaré.
Visca Sant Fèlix i Visca els Minyons!
(La foto és el 2 de 9 d'ahir del diari AVUI, autor: Van der Meulen)
Soc conscient del salt que suposa aquest "post" de l'anterior anotació del bloc. Però que carai, m'encanta. Participo de l'eclecticisme militant!
Em direu: que fort, tiu, com t'ho montes mentalment per anar la mateixa setmana a la Patum de Berga (la de la nit i la infantil de l'endemà) i al Sónar? Ei, no passa res, que ningú es preocupi; l'any passat hi vaig anar el mateix dia, i vaig sobreviure. El dijous d'inici del Sónar coincidia amb el corpus -el 15 de juny del 2006 per ser exactes, avui fa un any-, a la tarda vam anar al Sónar i a la nit a Berga. (Tot i així, he de confessar que ja tinc una edat i és nota quan apures tant i començo a albirar els límits de les forces).
A casa em fan broma: "home, era millor la setmana passada quan et va agafar per posar música de la Patum, que no pas aquesta maquineta del "Budda machine" que vaig arreplegar ahir al Sónar i amb la qual he ambientat la tarda i el vespre a casa. Al matí, la maquineta ja havia "triomfat" al sindicat .
I és que he de confessar, que aquest Sónar de dia del dijous, m'ho vaig passar brutal. Vaig veure (i sentir!) coses boníssimes. Penjo un vídeo de les fotos i imatges que vaig fer-ne (tinc youtubedependencia al bloc). La música és d'en Nathan Fake, electronica de la que més m'agrada.
Vaig veure en directe això del sorollisme (Black Galaxy) que és un concepte que ja practicàvem en el nostre grup de música fa uns anys (fotre molt soroll! fins a distorsionar passant-ho molt bé). En vaig veure un parell de xinesos molt bons (sobretot White!), vaig jugar amb els trucs de màgia electrònica, vam aixecar-nos de la peli del Zidane, vam apalancar-nos en diversos sets molt electromelòdics, i sobretot vam pode veure la brutal sessió del James Holden en l'espai més gran i exterior.
Va ser una gran tarda i vespre de Sónar. Bravo, molt bé!
Com cada corpus, mentre el cos i la feina m'ho permetin, ahir al vespre vaig fer cap a Berga. La sensació de començar a fer-se fosc a Berga un dia de corpus és dels millors moments de l'any. La Patum ja és aquí!.
Podria escriure moltes coses sobre la Patum, tots els que ens sentim patumaires, si es pot ser patumaire sense ser de Berga que diu aquell, devem tenir milers d'històries de Patum (veure el bloc del Ramon), vivències i sentiments. Del viatge que em va fotre un cop de cul de cavallet quan era petit en una Patum de lluïment -aquesta em va marcar-, de l'any que em vaig quedar penjat i vaig haver de tornar amb l'autobús de les sis quan clarejava, dels llocs on he dormit, pensions, ateneu, càmping... i no explicaré més detalls, de les barreges que he begut i patit. Diria que des que tinc 16 anys, que vam pujar-hi amb un amic, no he fallat cap any, i algun any hi he anat dijous i diumenge, estem parlant de més de 20 patums saltades i begudes. 40 salts de plens. I abans ja hi havia anat de petit. De fet, com m'he proposat fer avui amb l'Etna, la meva mare feia festa de la feina i jo de l'escola i el divendres anàvem a Berga a la Patum infantil (suposo que això no es pot agrair mai prou).
Però no volia agafar-ho pas per l'anecdotari personal. La frase que dona per títol al "post/anotació" present "PATUM: IMMERSIÓ COL·LECTIVA, IDENTITAT GUANYADA" no és pas meva, la vaig llegir ja fa molts anys en un article d'una etnòloga americana, de la qual no recordo el nom, que havia fet una tesis doctoral sobre la patum. Deia més o menys: "Quin sentit té en la societat actual, postindustrial, de la comunicació global, la Patum? que fa que tots els berguedans i milers de joves d'arreu de Catalunya participin d'aquesta festa? Lluny de ser sols una tradició, lluny de ser sols una reivindicació identitària d'arrel, la Patum té total vigència en l'era global. Sort en tenim de festes com la patum que permeten aquest sentir col·lectiu, aquest guanyar i crear identitat conjuntament, en aquesta era postmoderna nostra on sembla que tot és tan fràgil i les identitats liquides i etèries". És justament això, la recerca de la identitat col·lectiva, a partir de la immersió col·lectiva, i quina immersió, tu, la patum! No hi cap requisit previ, ni d'origen, llengua o condició. Tu t'hi poses, saltes, xales i ja pots ser dels nostres. I gairebé segur que per sempre. És la identitat guanyada.
La foto i el vídeo són d'ahir a la nit. A hores d'ara ja hi ha molt material penjat al youtube, salt per salt, però aquest vídeo té el valor de la immediatesa, cosa que aquest bloc no acostuma a prodigar, que sempre va amb un dies de decalatge.
Avui aniré a buscar l'Etna a l'escola abans d'hora i d'aquí poc tornem a Berga, ella per primera vegada. Ahir ja l'hi vaig comprar un barret de fer Patum petit i un mocador de patumaire.
Al país de les festes, el Sant Jordi d'Alcoi i les seves filaes de Moros i Cristians i tenen un lloc a la primera fila.
Encara hi ha pocs vídeos al Youtube de les Festes dels Moros i Cristians d'Alcoi. Tots de l'entrada cristiana. Cal dir que, com podeu veure en el segon vídeo, la festa no s'acaba amb el dia, n'hi diuen l'entradeta:
/>
Per Sant Jordi i per Alcoi! és el crit de la festa de la capitania cristiana. Bon Sant Jordi a tothom.
Trinquet és un programa de la Televisió Valenciana (enllaç) sobre Pilota. Jo el pesco -principatí com soc- per "TVV Internacional", ja és trist però és així.
M'he passat algunes tardes de diumenge seguint el partits decisius del Circuit Bancaixa de la modalitat de "Escala i Corda", que és em sembla la principal lliga professional de Pilota Valenciana.
Altres modalitats són el Raspall, Les Llargues -que es juguen al carrer- Galotxa i altres. Podeu trobar molta informació a la xarxa, en aquest bloc, en aquest altre o en aquesta pàgina. I moltes fotos aquí en aquesta del Flickr.
Tot això ho deia a propòsit d'aquesta animalada del Govern pepero de València de prohibir les emissions de TV3 al País Valencià. Per mi té un nom: són uns fatxes! Ens priven de la comunicació nacional i mentrestant ens empassem Tele espanyola i americana per un tubo (que no és un youtube).
Precisament he trobat un vídeo de la final individual -a mi m'agrada més quan es juga en parelles o trios- del 1993 en que juga el gran Genovés I contra Sarasol I.
No sols és qüestió de poder saber del sud del país, de poder veure les TV públiques respectives, sinó de poder ser un país normal sense tantes manies. VISCA LA PILOTA!
Aquest dissabte va ser el primer dissabte del Festival de Jazz de Terrassa en la seva 26a edició. He de reconèixer que aquest és un dels meus tòtems culturals, i m'atreviria a dir que cívics. Per la ciutat, per l'entitat i la gent que l'organitza -el Club de Jazz dels Amics de les Arts de Terrassa- per la música i perquè se'ns dubte des de ben petit i adolescent sempre l'hi he estat fidel. Arriba el més de març i ja m'envolta el ritme, escolto més música de jazz, miro el programa, planifico concerts... (als quals no podré anar pas a tots, ni de bon tros).
Aquesta edició té com sempre concerts boníssims, a la Cava i al carrer, cinema i evidentment el Pic-Nic Jazz el 25 de març, gran festa jazzísitica al Parc de Vallparadís.
Penjo aquest petit vídeo perquè en pogueu tastar l'ambient d'un dissabte al matí de Festival de Jazz a la Plaça Vella de Terrassa.
Aquest any el club ha apostat pel jazz europeu dels Gypsy Swing i Henri Texier Strada Sextet, i les produccions pròpies: la Big Band Jazz Terrassa amb l'Orquestra Simfònica Sant Cugat sota la batuta del director alemany Peter Herbolzheimer, i el concert en record a Tete Montoliu, en el desè aniversari de la seva mort, que reunirà a dotze músics de primera nacionals i internacionals, deu dels quals havien compartit escenari amb ell.
No cal dir que quan un Festival -organitzat des d'una entitat!!- té aquesta qualitat i aquest impacte cultural i cívic retorna la il·lusió.
La Universitat de Barcelona i Omnis Cellula acaben de publicar per primera vegada en català el llibre de referència de Carl Sagan, Cosmos. L'original és del 1984, i és una de les obres de divulgació científica més importants d'astronomia i sobre l'univers i aquestes coses. La cita no necessitaria masses aclaracions més, tot i que evidentment supera els esquemes quotidians de pensament de les persones.
"Un grapat de sorra de platja conté uns 10.000 grans, un nombre superior al dels estels que podem veure a ull nu en una nit clara. Però el nombre d'estels que podem veure només és una mínima fracció del nombre d'estels que existeixen. Els que veiem a la nit són un simple resum dels estels més propers. En canvi el Cosmos és ric sense mesura: el nombre total d'estels a l'univers és més gran que tots els grans de sorra de totes les platges del planeta Terra" (Sagan Carl, Cosmos, pàg 146, 2on paràgraf).
El llibre de Carl Sagan conté moltes cites brutals per l'estil. Però aquesta fa pensar molt. Una amiga meva astrofísica, a la que que sovint quan ens trobem li demano que ens expliqui coses d'aquestes que costen tan de concebre, m'aclareix que els deu mil grans són els d'un grapat de sorra que caben en dues mans. Això és el que veiem des de la Terra, està a milers d'any llums i és només el nostre raconet. El Cosmos no seria ni tan sols tota la platja, ni totes les platges del Maresme seguides, ni les de tots els Països Catalans... sinó tots els granets de sorra de totes les platges de la Terra!
Evidentment no podem ni imaginar ni pensar la magnitud del Cosmos. És incommensurable. Per cert descobreixo també, en la lectura de Cosmos, que un any llum són 10 bilions de quilòmetres. La distància entre el Sol i la Terra és tan sols de 8 minuts llum. En un segon un raig de llum viatja tres-cents mil quilòmetres o set vegades al voltant de la terra. O com anar 600 vegades entre Barcelona i Madrid en un segon, apunto jo. Com diria el meu avi, no som res, o al contrari; fins que no es demostri el contrari l'espècie humana -i la consciència tan o més que la intel·ligència- és un dels fets més excepcional que ha passat en aquest Cosmos nostre.
El darrer post que he penjat era un rotllo patatero, però com passa en aquests casos ha estat el més comentat. Ara me'n vull rescabalar i agafo la direcció contraria. Segurament no necessitaria dir res més. Jaume Sisa, Canet Rock, 1975.
El vídeo està penjat en diversos blocs; però em plaia que ho estigués al meu. és un gran document, per l'autenticitat que mostra i per l'hora que deu estar filmat és musicalment brutal.
És, suposo que també, un homenatge als últims d'anar a dormir, club al qual he estat assidu durant molt temps. Tot esperant que sortís el sol o trobéssim el setè cel.
El poeta i professor Manuel Forcano acaba de publicar el poemari "Llei d'estrangeria" (Proa, maig del 2008). La seva relectura, passant per l'amor, l'orient -el Caire, Damasc-, el desig, el cor dels altres... és del tot recomenable. La metàfor estarnger-amor és una constant en tot el llibre. Us penjo el poema-ideari del llibre:
Feia molts dies que no escrivia al bloc -en demano disculpes- i tot i així em trobo fent, com sempre, un apunt urgent.
Inicialment aquesta nota s'havia de titular 
Diu un amic meu que no me’n perdo mai ni una. I no és ben bé cert, això era abans. El que passa és que gairebé tots els esdeveniments culturals als que vaig els explico al bloc! 
Soc conscient del salt que suposa aquest "post" de l'anterior anotació del bloc. Però que carai, m'encanta. Participo de l'eclecticisme militant! 
Com cada corpus, mentre el cos i la feina m'ho permetin, ahir al vespre vaig fer cap a Berga. La sensació de començar a fer-se fosc a Berga un dia de corpus és dels millors moments de l'any. La Patum ja és aquí!.
Aquest dissabte va ser el primer dissabte del 
La Universitat de Barcelona i Omnis Cellula acaben de publicar per primera vegada en català el llibre de referència de Carl Sagan, 
