The Stooges, Primavera Sound-Parc del Fòrum (Barcelona), 27 de maig de 2005
Ron Asheton (1948-2009)
És fotut, el cos l'han trobar avui però no se sap si va morir el 31 de desembre o el 1 de gener, per tant serà difícil datar la seva mort. Sigui com sigui, ens ha deixat als 60 anys un dels creadors de Raw Power (1970) o Fun House (1973), pilars bàsics del punk rock.
Dr Feelgood, Telecogresca (Barcelona), 14 d'abril de 1989
Mai vaig entendre com Lee Brilleaux podia fumar tant (jo el vaig veure cascar-se un paquet en un bolo) i alhora tocar tan fotudament be l'harmònica. Fa morir el 7 d'abril de 1994 d'un càncer.
Si, les doctores ja m'han donat l'alta. Des de dilluns a la tarda que ja estic a casa amb els nens. Moltes gràcies a tots els que que m'heu ajudat i donat suport aquesta setmaneta que he passat al Clínic.
Si, he de fer bondat i he de cuidar-me... ja ho se, no hi vull tornar. Però no cal que m'ho repetiu en tot moment. Ja tinc prou amb una mare i una dona (bé, i també a l'Helena) que m'ho recordaran sovint.
Bon any a tothom i fins el proper any! I avui us vull veure a tots buscant l'home dels nassos! ... / ...
L’altre dia anava amb els meus dos nens passejant pel barri quan vaig veure a les portes d’un bar un personatge que amb el quintu a la ma s’acomiadava dels seus companys amb un “feliz falsedad!” abans de llençar-se un rot. Una felicitació dita amb fermesa i amb una veu a mig camí entre Evaristo (La Polla Records) i Robe Iniesta (Extremoduro). Si, semblava extret d’una vinyeta del Pedro Pico & Pico Vena d’Azagra.
Són petits detalls de la vida quotidiana que et fan reflexionar. Si, jo en el seu moment també anava a veure a La Polla Records i als Tijuana in Blue i renegava del llegat familiar, també vaig tenir la fase adolescent consistent en cagar llets sobre tot el que m’envolta. I els nadals sempre han estat una diana perfecte, no només per xavals amb samarretes del PGB si no que sembla haver-se extés a altres capes socials.. si m'estic cansant de gent amb cara de murris aquest dies.
Osti, en Carlos Azagra s’ha fer amic meu al feixbuc!
Bee Gees, Hotel Ramada i Palau Sant Jordi (Barcelona), 25 de juny de 1991
La nit de Nadal a l’hospital ha estat tan emocionant com suposo que ha de ser-ho en una cel·la de la presó Model. Poca cosa a explicar, activitat mínima, només les infermeres que dissimulava la mala llet que comporta pringar i currar en una nit com aquesta posant-se barrets de pare noel. Així que vaig posar l’ordinador en marxa i em vaig donar una sessió de cinema per a un únic espectador, es a dir, jo.
(Fa no gaires setmanes en un cinema em van cobrar la entrada per l’Adrià amb només dos anys i que evidentment no va durar ni deu minuts despert, vaig decidir llançar-me a la generositat que hi ha a la xarxa, fent boicot als cinemes baixant-me el que em rotés. A més, al Palau Balanyà, que és el cinema que tinc més a prop de casa, mai posen pelis doblades al català. Entre aquests aquests i els del vídeo-club de la cantonada –que per afrontar la crisi i la pèrdua de clients havien decidit pujar els preus– m’havien donat la coartada perfecte per veure el que em vull, quan vull, amb qui vull i sense anuncis. Si, també m’estic desenganxant de la tele.)
La peli triada per la nit de nadal va ser “A hard day’s night” dels Beatles. Sense embuts: un bòdrio de Richard Lester sense cap mena d’argument. Vaja, que “Sufre mamón” d’Hombres G la superava en guió i, cal dir-ho, en diversió. Una hora i mitja veient als del Liverpool fent tonteries es potser massa per un stonià d’arrel com soc jo.
Una infermera entra a l'habitació i veu la imatge en blanc i negre amb Harrison que hi ha a l’ordinador i em pregunta que què estic veient. Li dic que “A hard day’s night” dels Beatles, per si de cas no hi cau, li tradueixo el nom al castellà. S’ho queda mirant i em diu “deu ser antiga, no?”.
Tot i tenir la meva ànima venuda al senyor Ketih Richards, el matí de Nadal decideixo prèmer a fons l’accelerador i atrevir-me a una de les obres culminants de la horterada cinèfila sense abandonar el món Beatle. Després d’haver sobreviscut a “Xanadú” (si, amb ELO + Olivia Newton John) em veia capacitat i amb forces per enfrontar-me a “Sgt Peppers Lonely Heart Club Band” amb les melenes i el pit descobert dels Bee Gees i Peter Frampton. A més, estava sol a l’habitació i vaig poder gaudir com un nan de l’explosió de coloraines cridanerament kitsch, inevitablement hortera i de mal gust, amb dissenys impossibles, versions demencials i un guió feliçment estúpid.
El bó que te aquesta “cosa” és que les cançons estan posades amb calçador però amb una certa lògica, no com al bòdrio aquell de “Mamma mia”. Si també he tingut estòmac per veure-la... Si així em va i així soc on soc!.
Gairebé dues hores endinsat en un viatge a un passat que ningu reivindica i que tothom amaga sota l’estora i on es pot verue a Steve Martin, Alice Cooper i Aerosmith fent de dolents i a Curtis Mayfield, Robert Palmer, Wilson Pickett, George Benson, Elvin Bishop, Jack Bruce, Donovan, Rick Derringer, José Feliciano, Leif Garrett, Sha-na-na, Al Stewart, Tina Turner, Grover Washington Jr, Hank Williams Jr, Jhonny Winter, Etta James, Dr. John, Nils Lofgren o John Mayall entre els centenars d’extres.
Si a algú li pot interesar, pot trobar els enllaços al rapidshare aquí. (No em consta que ningú aquí s’hagi atrevit a editar-la en DVD o al menys no la tenen al vídeo club de la cantonada).
Si, hi torno a ser, torno a estar ingressat al Clinic per una puta pancreatitis. O sigui que aquest any si vull menjar l’escudella amb galets i la carn d’olla (un bé de deu), el pollastre farcit, els canalons de Sant Esteve, els dàtils amb bacó (com és que aquesta delícia només la veig per Nadal?), els turrons i les neules o el raïm de les campanades només tinc que esperar que algú inventi algun sistema de síntesis per així poder fotre-me’ls per la vena dins del sèrum. O demanar que m’ho congelin i menjar-m’ho d’aquí a unes setmanes.
Des de l’anterior ingrés a l’hospital, ara fa un mes i mig, he estat un bon minyó, he enviat a la merda una bona quantitat de vicis que arrossegava des de feia dècades (tabac, cerveses i d’altres menys confesables), he fet bondat i he menjat d’una manera sana i equilibrada... aleshores, per què collons se’m torna a inflamar el maleït pàncreas?
Diuen que de cada experiència se n’ha de treure alguna cosa de positiva. Jo, per més voltes que li dono, no en soc capaç de trobar-ne cap.
Just avui que havia comentat els afalacs que antigament oferia la indústria discogràfica, van els del segell Propaganda Pel Fet! i ens regalen la jugada mestre.
Avui presentaven nou disc (Lo més gran del món) els Ai Ai Ai al CAT a dos quarts de dues del migdia. Cap allà hi hem anat en moto l'Eli Poc-Moderna i jo a recollir el disc, per una banda, i per altre a fer el vermutet ja que en aquests actes sempre cau alguna patatona i –si hi ha sort i l'anfitrió és generós– oliveta i cacauets.
Quina sorpresa la nostra quan després d'un petit showcase (tres cançons de mostra) ha aparegut un pamtomàquet amb embotits per llepar-se els dits, talls de pernil i formatge, gaspatxo i un autèntic i contundent potatge com déu mana.
Clinic,
Festival Internacional de Benicàssim, 03 d’agost de 2001
Ara si
que si, totalment fora de joc i uns quants dies apartat dels esecenaris. Durant
uns dies he d’estar en una asèptica habitació del Clínic i a règim
d’absolutament tot.
Realment
els hospitals en tenen molt poc de glamour... les pelis porno ens han estat
enganyant miserablement durant molts anys!
Ningú sap
on te el pàncreas fins que no li passa alguna cosa. Ara si que se que està al
costat de l’estòmac i que fa de filtre i que genera insulina i unes quantes
coses més que es poden llegir a la wikipèdia.
Adrià, Can Mercadé (Barcelona), 6 de novembre de 2008
Deixem per un dia els bolos i les actuacions, deixem al calaix —de moment— els concerts de La Troba Kung-Fu de dimecres i el d'ahir de Pegasus, ja que avui estem d'aniversari.
Avui fa tres anys que aquest galifardeu va arribar a casa nostra. Despertar-se cada dia amb el seu somriure és una experiència difícil d'explicar.
Com a primer regal d'aniversari ha tingut aquesta gorra del Doctor Slump, cortesia de B.B. Quattro, baixista dels Suzy & Los Quattro. Als seus tres anyets l'Adrià és un veritable fan de l'Arale, la Gatchan, en Senbei Norimaki i la senyoreta Midori Yamabuki. Tenint en compte que fa uns quant anys jo m'aixecava ben d'hora els dissabtes al matí per veure-la, l'alegria és encara més gran i i mola molt poder tornar.la a veure al costat de l'Adrià i el Gerard.
Per cert, que els 240 capítols Dr. Slump me'ls he hagut de descarregar amb molta paciència. "La nostra" mai s'ha dignat a reeditar en DVD la sèrie més esbojarrada d'anime que ha emés en els seus vint-i-cinc anys.
Suzy & Los Quattro, Hangar.org (Barcelona), 1 de novembre de 2008
Per fi els Suzy & Los Quattro tenen vídeo clip. Bé, millor dit, el tindran d'aquí a poc ja que avui han estat fent el rodatge de la cançó "Donna Donna" del seu flamant disc "Stick with it". Esperem que el tinguin a punt per la gira japonesa que faran a finals d'aquest mes de novembre. ... /...
Paul Weller, FIB-Benicàssim, 3 d'agost de 2002 Calexico, FIB-Benicàssim, 10 d'agost de 2003
Avui he començat bé el dia amb un mail on anava adjuntada la doble portada del Ruta 66 que sortirà aquest mes d'octubre. I a sobre després d'haver fet també la portada de setembre amb els Hellacopters.
No trobo les emoticones necessàries per expressar lo content que m'ha deixat.
Xesco Boix, Escola del Mar (Barcelona), 12 d’abril de 1983
De manera excepcional la foto d’avui no és meva.
En Josep era el gran d’una família amb set germans. A més del meu germà, era també el meu padrí. El “Sgt Pepper's” dels Beatles i jo vam entrar el mateix any a casa. Quan vaig fer quinze anys em va regalar el “The Game” de Queen, “Flesh & Blood” de Roxy Music, “A horse with no name” d’America i el “4” de Gwendal. Una bona inversió.
Era mestre de l’Escola del Mar on hi convidava a en Xesco Boix a cantar als seus alumnes. També feia fotos, un dia em va ensenyar a la seva habitació la màgia del revelat en blanc i negre i de la fotografia en general.
Avui fa un quart de segle que va morir d’accident de trànsit. Segur hi que sonava alguna de les K7’s d’en Sisa que sempre portava al cotxe.
D’herència va deixar-me l’amor per la fotografia i la passió per la música. Crec que puc estar-ne molt agraït.
Per segon any s’ha representat a la vila de Benavarri “El ball dels salvatges”, una representació perduda en la memòria i recuperada amb les ganes i l’esforç de tot el poble amb més d’un centenar de benavarrins donant forma a aquest espectacle que en el seu moment va ressenyar el costumari de Joan Amades. Feia goig veure finestres, balcons i balconades que, d’una manera espontània, van anar decorant-se amb branques, fulles de palmes i tota mena d’estris antics trets de les golfes. La xavalada de casa s’ho van passar teta triant i remenant el polsós magatzem i buscant cordes, sacs, falçs i aixades per posar-les al balcó. (...segueix...)
Carles Rodríguez, Summercase 2008, Parc del Fòrum (Barcelona), 18 de juliol de 2008
Avui li toca el torn a en Carles Rodríguez fent el burru amb una guitarra del Guitar Hero i ensenyant a tots les estrelles del rock cóm s'ha de saltar.
Un dels millors fotògrafs que mai podreu trobar arreu del món, gran persona i, sobretot, millor amic. Company indisensable en tots els festivals, concerts i concursos que es fan i desfan. Si no existís no el podriem inventar, el motllo es va trencar quan el van parir.
Gedard i Adrià, Barcelona Harley Days-Fira de Barcelona, 12 de juliol de 2008
Aquest matí he tornat amb els guapos de la casa a veure Harleys relluents i customitzades i a quedar-nos sords amb el soroll dels motors.
Per la tarda volíem tornar per veure als Whiskyn's però la metereologia ho desaconsellava i sort que vam preferir quedar-nos a casa pel xàfeg que ha caigut. Per cert, una pluja que també ha obligat suspendre l'Acampada Jove de San Celoni.
Gedard, Barcelona Harley Days-Fira de Barcelona, 11 de juliol de 2008
Fa cinc anys ja vaig anar amb el Gerard als actes del 100 aniversari de Harley-Davidson que es van fer al voltant del Palau Sant Jordi. Aleshores tenia tres anys i es va convertir gairebé en una mascota pels motards que el convidaven a pujar a les seves màquines.
Ara ja amb vuit anys ho ha gaudir tant que fins i tot ha compartit amb mi la petita decepció d'haver de tornar a casa amb la nostra Honda Two Fifty, sense cromats i sense fer tant soroll com les Harleys.
Els que tocàven al fons sota un sol que fonia les pedres eren el Filippo Landini.
