Les recents revoltes juvenils d’Atenes i altres ciutats gregues feren tornar a l’actualitat els mateixos interrogants que sorgeixen cada vegada que es donen episodis de violència social. Tots els experts hi busquen alambinades explicacions sobre les causes socials, els valors morals… Acabo de llegir, per exemple, la reflexió que en fa un reputat filòsof, autor de comentaris que solen aportar una llum original i estimulant a moltes qüestions de la nostra societat. D’entrada, ja adverteix que, en casos així, s’ha de recórrer al “mestre” Freud per a descobrir els mecanismes que activen la capacitat destructiva de l’ésser humà.
Quan passi aquesta crisi, res no serà com abans. Això ens diuen i ens ho hem de creure: al capdavall, la història econòmica demostra que les crisis profundes comporten canvis rellevants en el funcionament de la societat i de l’economia.
Tanmateix, davant el devessall de canvis dràstics que ja ens anuncien, faríem bé de recordar una altra lliçó de la història econòmica: no se sap si una crisi és profunda i quins canvis rellevants comporta fins que ha passat. És un coneixement sempre retrospectiu, mai prospectiu.
Ser-ne conscient no resol cap problema, però ajuda a pair millor els diaris.
Tardà, diputat d’ERC, deixa anar “Mori el Borbó!” en un acte reivindicatiu de les joventuts del seu partit. I què? Fraga, senador del PP, respon a una pregunta, en un ambient desimbolt, que penjaria els nacionalistes per cert lloc. I què?
David Friedman, un dels principals teòrics de l’anarcocapitalisme –encara que se’l sol presentar com a fill de Milton Friedman–, carrega contra les intervencions públiques en l’actual crisi financera. Segons la seva ideologia econòmica, això serà enormement perjudicial a la llarga. No és estrany que ho digui: els seguidors d’aquest corrent estan contra l’existència de l’estat i, per tant, qualsevol acció seva es pressuposa negativa per definició. Per això, si no es pot demostrar aquest mal a la curta, s’estableix que es manifestarà a la llarga: els principis són els principis!
La primera gran mentida de l’actual crisi és que era imprevisible. És cert que aquesta afirmació la fan els que no la van preveure i que, en comptes de reconèixer la seva ceguesa, la generalitzen. Així, ens diuen que no és que ells no la veiessin venir; és que ningú no ho va veure. Ergo, no era de preveure.
Afortunadament, hi ha periodistes que han decidit fer de periodistes i han escrutat diaris, revistes especialitzades, conferències, llibres… I resulta que hi ha un munt de gent que fa temps que advertia l’existència d’indicis que auguraven el que està passant.
Ara fa setanta anys que, aprofitant la nit de Halloween, Orson Welles va dirigir una versió radiofònica de La guerra dels mons. Emesa per la CBS, que tenia una àmplia cobertura, fou una interpretació tan ben executada que molts oients van creure que es tractava de la narració en viu d’una invasió real d’alienígenes. I va reaccionar dominada per un pànic que avui ens provoca un somriure compassiu.
Carregats d’assignatures i concentrats els exàmens en uns pocs dies, la majoria d’estudiants universitaris de la meva època estudiàvem per a aprovar. És a dir, no ho fèiem per a aprendre sinó per a obtenir una nota suficient (suficient d’acord amb les expectatives de cadascú). Per això, la nostra manera d’enfocar cada assignatura depenia del tipus de prova prevista. No era el mateix preparar un examen de tipus test que un d’oral, un en què havies de respondre preguntes curtes que un en què es tractava de desenvolupar un tema en dos o tres fulls. Cada prova tenia la seva tècnica i, per això, condicionava què i com estudiàvem la matèria. En alguns casos, havíem d’afavorir la memòria a curt termini de peces breus d’informació, en altres havíem d’estructurar els conceptes en una mena d’arbre que ens permetés d’anar estirant el fil segons la pregunta efectuada… També eren diferents les tècniques de copiar. En qualsevol cas, estava clar que l’objectiu no era augmentar el nostre coneixement sinó superar l’examen.
Hem d’incrementar la productivitat! Els ministres del ram ens reiteren amb freqüència aquest missatge. En productivitat, estem a la cua d’Europa i això no sembla gaire bo. Deuen tenir raó, però, ben mirat, com poden insistir-nos tan sovint en aquesta exigència quan molts serveis públics són una font constant d’improductivitat? No dic que els funcionaris no treballin –contra l’etiqueta que tenen penjada, la veritat és que n’hi ha molts que destaquen per la seva diligència i dedicació–; del que em queixo és que la burocràcia no ens deixa treballar als altres.
M’alegro que hagin concedit el Nobel a Paul Krugman: és un vell conegut. No, no tinc el gust d’haver coincidit o parlat mai amb ell, però hi tinc aquella familiaritat que dónes als autors de llibres que t’han marcat intel·lectualment, que han exposat una idea que ha il·luminat el teu particular camí. D’ell, vaig aprendre ja fa uns quants un concepte: la negligència aritmètica. L’explicava a Pop internacionalism (1996). És la pràctica de sostenir tesis al marge del que diguin les dades. O fent servir només les dades que avalen la teva tesi, ignorant olímpicament totes les altres (especialment, si la contravenen).
Kosovo va fent passos per a tenir una
independència plena: ara acaba d’entrar en vigor la seva Constitució. Me n’alegro.
Tots els pobles que vulguin ser independents haurien de tenir l’oportunitat de
ser-ho. Per aquest motiu, no m’agrada aquesta Constitució tot just estrenada. Almenys
el seu article primer, que proclama Kosovo una república democràtica i
indivisible. Quina mania tenen totes les constitucions d’entestar-se en l’endiastrada
unitat! Hauríem d’estipular una norma per a futurs redactors constitucionals:
un país no pot ser democràtic i indivisible alhora. Com es pot ser plenament democràtic si es nega la possibilitat que una part del país decideixi, democràticament, segregar-se'n? Que triïn, doncs, només un
adjectiu.
Que hi ha càmeres arreu és un fet que coneixem
i que ignorem alhora. Ho coneixem perquè és públic i notori que estan presents
a edificis públics, empreses, transports... Ho ignorem perquè continuem vivint
i comportant-nos com si no hi fossin. La seva implantació s’ha justificat amb
arguments de seguretat. És la propaganda del metro de Madrid: Mil càmeres vetllant per la teva seguretat.
Els ciclistes urbans reconeixen que haurien d’anar per la calçada, però no s’hi senten segurs, no estan prou protegits dels cotxes, els autobusos o les motos. I, en cas de topada, tenen les de perdre. Per això, n’hi ha que prefereixen anar per la vorera, amb els vianants. Allà, en cas de topada, tenen les de guanyar.
Un document de la CDU
alemanya, proposant la creació a aquell país d’una mena de Consell Nacional de
Seguretat, ha encetat una de les típiques polèmiques polítiques. Reaccions
contundents i alarmades dels altres partits polítics, posicionaments ràpids –segons
els patrons ideològics– dels mitjans de comunicació i, davant la magnitud de la
reacció, relativització de tot plegat pels seus mateixos autors.
No sé ni vull saber si la
proposta és bona. Ara bé, sí que me n’han atret dues idees. Primera: en el món
actual, s’han esborrat les fronteres entre la seguretat interna i la seguretat externa. Segona: també s’han esborrat les
fronteres entre l’estat de guerra i el temps de pau.Em sembla que tots plegats ho intuïm; ens sentim
en un punt intermedi, indefinit, entre aquelles situacions més “pures”, més de
blanc o negre, que coneixíem en el passat.
Ho repeteixo: no sé si la
proposta és bona; ni m’interessa. Per contra, trobo que reflexionar sobre idees
com les esmentades és essencial. A Alemanya i aquí. I els partits polítics
haurien de fer l’esforç d’aparcar aquesta necessitat de portar sistemàticament
la contrària al rival i haurien d’aprendre a gestionar espais de calma, en què
es puguin debatre a fons qüestions de gran calat, d’aquelles que soscaven els
principis en què recolzen les posicions tradicionals dels uns i dels altres.
M’agrada llegir articles de fons, d’opinió, de
diaris i revistes. Se’n publiquen, però, molts més dels que sóc capaç de
seguir. En conseqüència, s’imposa la tria i, per tant, la selecció d’uns
criteris per a efectuar-la. Quins regeixen en el meu cas? En tinc tres.
