Increïble però cert: els membres del PP de la Comissió d’Educació i Cultura de Les Corts Valencianes votaren en contra i es van carregar la proposta, molt documentada, d’atorgar a Hèctor Faubel l’Alta distinció al Mèrit Esportiu. Una imatge val més que mil paraules... diuen. Ací us deixem un vídeo on les imatges i les paraules deixen perplex al més pintat al vore com en cinc segons rebutgen tots els mèrits esportius del pilot edetà.

Sembla ser que el Delegat del Govern espanyol estima que l'emplaçament inicial (el consolat americà), suposa una molèstia  per als comerciants de la zona, sobre tot per a El Corte Inglés.

La concentració de protesta será el dissabte dia 10, a les 18 hores en la Plaça del Ajuntament

PROPERES CONVOCATÒRIES:

* Dissabte 17, a les 18 hores, Manifestació des de la Plaça de Sant Agustí fins la Delegació del Govern espanyol (Plaça del Temple)

Convoca: Plataforma per Palestina de València

Manifest de la Plataforma per Palestina de València

Del post de l’amic Sergi publicat al seu bloc Canviem la realitat: “... L'ajuntament de La Pobla de Vallbona ha convocat una plaça de funcionari de carrera de Gestor del Gabinet de Comunicació... Per a poder assolir aquest treball no és necessari que els aspirants siguen llicenciats en Periodisme. Clar, com per a ser metge, advocat o mestre només cal el batxillerat! A més a més, la plaça valora més l'experiència professional a un consistori que el títol universitari, amb l'agreujament d'equiparar la carrera de Publicitat a la de Periodisme. Ah, també demanen un curs de formació en comunicació local que pot valdre més que la titulació universitària: 3 punts davant 2... La prova consisteix en tres exàmens. Un primer amb 8 temes sobre Dret de l'administració. Seguidament i qui passe la prova (recorde, no hi ha un mínim per aprovar, es a dir si volen amb un 15 et poden suspendre) ha de fer un test sobre 32 temes de comunicació. Ací tampoc hi ha nota de tall, l’atorga el tribunal conforme li sembla. Per a rematar, l'examen definitiu: un exercici pràctic sobre un cas d'un Gabinet de Comunicació i que serà corregit pel Tribunal, on no hi ha ninguna persona experta en periodisme... el futur propietari de la plaça de Gabinet de Comunicació a l'Ajuntament de La Pobla serà Ximo Alventosa, actual cap de premsa. L'amic es llicenciat en Publicitat, té la màxima puntuació que es por obtindre per experiència laboral i de segur que tots els cursos de formació exigits. Només li falta tindre l'examen... i a viure!... I després diran que tots fan el mateix!” 

I es queixen els gallecs de que Fraga els va embarcar el 1999 en l’aventura de tirar diners en un pou sense fons com ha resultat ser la Ciutat de la Cultura de Santiago de Compostel·la. Allí s’hauran gastat només 500 milions d’euros l’any 2012 a la muntanyeta Gaiás (i en pagar-li a l’arquitecte Peter Eisenman), tot i que l’assumpte està en mans dels tribunals per tal d'esbrinar on han anat a parar alguns milions. De moment, sembla que enguany podran obrir la Biblioteca i l’Arxiu Nacional, però ja vorem quan poden acabar el Museu d’Història, el Centre d’investigació del Patrimoni, el Centre d’Art Internacional, l’Escenari Obradorio o el Museu dels Nens. A Galícia també existeix la particular Ciutat de les Arts i les Ciències de València, però la diferència és que mentre només l’edifici del Palau de les Arts costarà 400 milions d’euros, tot el que estan construint a Santiago valdrà 100 milions més. N’hi ha una altra diferència: a Galícia, la Fundació que gestionarà tot el complex estarà participada al 51% per 15 empreses gallegues, com ara Inditex, Caixa Galícia o Unión Fenosa. És a dir, la majoria no està en mans dels polítics, com ací. I això és una gran diferència.

Aquesta setmana el gran Adriano Celentano ha fet 71 anys. Que ja ens agradaria complir-los (cas de donar-se el cas) en el seu estat físic i mental. La qüestió és que aquest músic, actor i director de cinema va fer una de les pel·lícules que més va marcar el Vicent. Era l'etapa de la preadolescència en l'internat d'una d'aquelles Universitats Laborals que el règim del dictador Franco va concebre com un galliner de formació de la tecnocràcia del futur del seu règim quan va estrenar-se Yuppi Du, el 1975. Celentano i aquella peli van convertir-se en una icona per a molts joves i durant un temps una de les tasques a les quals va dedicar-se Vicent i el seu grup d'excompanys de la Laboral va ser a recuperar Yuppi Du amb l'objectiu de fer una revisió de la nostra manera de vore les coses i establir el punt de partida del nostre canvi personal. Ara ha coincidit que Celentano fa 71 anys encara enclaustrat al camp, sense a penes contacte amb la vida urbana, i la remasterització de la pel·lícula va ser presentada al Festival Internacional de Cinema de Venécia. Ja veus, fa més de 30 anys que vaig veure-la i encara la recorde. Alguna a veure tindria Celentano i la seua psicodèlica peli i Charlotte Rampling, que l'acompanyà en l'absurda aventura cinematogràfica. Si podeu accedir a veure-la, no ho dubteu.

Encetem secció i la inaugurem (encara que hem afegit posts endarrerits) amb l'estrena mundial que Els Últims Romàntics realitzaren el passat 21 de novembre al Casal Jaume I de Llíria del poema 'Història ciutadana' de Vicent Andrés Estellés musicat per Josep Novella. El vídeo que trobareu davall és, fins ara, l'única vegada que aquest tema ha estat interpretat en públic a l'espectacle anomenat 'Fent memòria' on els Romàntics realitzaren un viatge musical i, entre cançó i cançó, rememoraren anecdòtica i sentimentalment la Llíria dels anys setanta i vuitanta. En eixe concert el Galduf es va comprometre amb Boro i Novel en col·locar a la xarxa diverses cançons i, després que Spielberg Bort haja tardat més d'un mes a proporcionar-nos el material, ací teniu la promesa complida. Estigueu pendents que quinzenalment posarem més temes musicals. El proper, como no, 'Tenim en Llíria carrers'. A gaudir dels Romàntics i a fer córrer la veu.

(PD: de segur que demà a l'hora de dinar Pep Jordan li vacil·larà amb la cançó a Rafa Xambó, el Boro Baltra anirà amb el bolígraf preparat per a signar mil i un autògrafs i Novel donarà la tabarra insistent a amics i desconeguts per a que connecten el vídeo... Se m'oblidava: el Galduf dedica les imatges a Conxin Garcia amb la confiança de que engegue l'ordinador de l'Escola d'Adults i amb el volum a tota llet escolte als Romàntics)

 (Article de Josep M. Jordan) La infància és un paradís perdut al qual ens agradaria tornar sovint, un territori d´innocència en què comptàvem amb la protecció dels pares i res no semblava monòton. Hi ha moments en la vida en què ens sentim fràgils i pensem en això. De sobte, qualsevol esdeveniment ens trau de la rutina quotidiana i ens fa perdre seguretat. Pot ser un fet tan ximple com una avarie en el telèfon, en l´ordinador o en el cotxe; o coses més serioses com la pèrdua del lloc de treball, un accident o la mort d´una persona estimada. Aleshores, s´encenen els senyals d´alerta i el sòl es commou sota els nostres peus. On són els Reis d'Orient per tornar a posar les coses al seu lloc i continuar la vida amb confiança?

El personatge de la novel·la de Josep L. Barona El Universo y la memoria (Ruzafa Show Ediciones, València, 2008) es troba en aquestes circumstàncies arran de la separació de la dona i la mort de la mare. Això provoca en ell una reflexió sobre el passat i un replantejament del sentit de la vida. Reconstrueix de forma emotiva els records de la infantesa i la joventut en la València dels anys cinquanta i seixanta, en el context d´una família humil emigrada del camp a la ciutat i on el pare hagué d´emigrar també cap a Holanda. Sent la necessitat trobar-se a ell mateix commogut per la pèrdua de la mare i el fracàs familiar, i decideix encetar un viatge a la recerca de la identitat personal.

El personatge en qüestió tracta de convertir-se en un estranger per tal de veure la realitat d´una altra manera i adquirir millor consciència de la pròpia individualitat. La condició d´estranger significa inestabilitat, desarrelament, solitud, i la sensació d´estranyesa estimula els sentits i aviva la percepció del món interior. Aleshores s´acosta a la comprensió del ser humà que va ser el pare (un emigrant en terra estranya) i dels valors que fonamenten la vida humana.

 I és que amb dinerets, cacauets. Això sí, sempre que siguen euros públics que són els que mes rendeixen. Aquesta és la premissa indestructible del Fantasma del Palau de l'Opera, aqueix element que en el seu missatge de cap d'any no va anomenar ni una sola vegada la paraula 'crisi' tot i que la seua màxima continua sent la de deixar en fallida la hisenda valenciana...

Sembla ser que el malbaratador Camps darrerament està estropellat (o serà ell el malastruc?). A meitat de desembre ens va vendre la burra que tenia línia directa amb l'Obama i avui ens hem desdejunat amb la trista realitat de l'Honorable: que els diners públics que va invertir per aconseguir la fotografia adjunta s'han cremat més ràpidament que si li'ls haguera prestat a Madoff. Bill Richardson va rebre el president Camps fa quinze dies en una visita que va ser presentada pel Consell com la primera audiència del nou equip de la Casa Blanca i un fita per al comerç valencià. Però la realitat ha sigut ben fotuda: Richardson, va anunciar ahir que renuncia a la seua nominació com a secretari de Comerç del Govern de Obama en ser objecte d'una investigació judicial. Comissions il·legals per al finançament electoral (us sona aquesta cançoneta?) estan darrere d'aquesta història. Igual que passa a casa nostra amb la petita diferència que allà el personal renuncia i ràpidament actua la justícia mentre ací i pels mateixos fets els polítics són promocionats amb càrrecs públics... Déu els cria, ells es fotografien, els euros s'evaporen i tornar a començar per aconseguir altra instantània inútil que pagarem els valencians per a que Camps augmente el seu egocentrisme. Paquito, no pots deixar d'anar ja com cagalló per sèquia?

Una diferència d’estatus molt clara en la nostra societat és si fas servir telèfon mòbil de l’empresa. Eixa diferència també és molt palesa en l’administració. Entre els funcionaris o personal de confiança, la diferència bàsica i fonamental és que tingues telèfon mòbil a càrrec del pressupost públic. És així com gent que cobra, posem per cas, 5.000 eurets al mes penja quan li telefona la família o els coneguts més íntims i així torna la trucada a càrrec del contribuent. Aquesta és una praxi molt i molt estesa. És allò de fer una trucada perduda. Tant el Vicent com el Galduf hem perdut el compte dels centenars de vegades que ho hem vist fer. Si al telèfon afegeixen un despatx propi, això és ja una distinció. I què dir si el càrrec et permet disposar de cotxe oficial. Contem aquestes coses perquè l’ajuntament de València té donats d’alta 285 telèfons mòbils, dels quals només una trentena llarga (33) són dels regidors. El mateix consistori té 36 cotxes oficials, és a dir, tots els regidors disposen d’un vehicle amb xofer. Eixos regidors han rebut un ordenador portàtil de 1.300 euros, tot i que ja disposen d’ordinador als seus despatxos i el lloguer del cotxe de l’alcaldessa costa 2.000 euros cada mes, i això vol dir 4 milions de pessetes per any. Com que tots estan d’acord i ningú s’ha queixat, suposem que les coses han de ser així. No?

AVUI 4 DE GENER A LES 12 HORES A LA PLAÇA DE L'AJUNTAMENT DE VALÈNCIA CONCENTRACIÓ PER TAL DE DENUNCIAR LA MASSACRE A GAZA, AMB CARÀCTER D'URGÈNCIA A CAUSA DE L'ENTRADA TERRESTRE PER PART DE L'EXÈRCIT ISRAELIÀ. RENVIEU EL MISSATGE. (Està preparant-se una manifestació per a el dia 17. Envieu les adhesions a plataformaperpalestina@gmail.com)

Els tristos presagis han esdevingut realitat i per tant el terrorisme d’estat massacra amb la seua insultant impunitat. Acabe de llegir a Vilaweb que els tancs israelians entren a Gaza i he recuperat un correu d’abans d’hir que em va enviar Mireia i en el qual un ciutadà italià narra com varen ser les primeres hores, tot just fa una setmana, quan s’inicia el bombardeig d’Israel a Palestina:

“El meu apartament a Gaza està enfront la mar, té una vista panoràmica que sempre m'ha pujat la moral, a pesar que també mostra la misèria de la vida sotmesa al bloqueig. Açò era així fins avui, quan tots els dimonis van trucar a la finestra. Aquest matí, a Gaza, ens despertem amb el so de les bombes que queien. Moltes d'elles van impactar a uns pocs centenars de metres de ma casa. Alguns dels meus amics van rebre l'impacte d'eixes bombes. En aquests moments el balanç de morts és de 210, però el nombre apuja dramàticament. És una carnisseria sense precedents. Han arrasat fins als fonaments el port que està enfront de ma casa i han polvoritzat les comissaries. Em conten que els mitjans occidentals han assimilat i reboten les notes de premsa de l'Exèrcit israelià, que assenyalen que els objectius són només els terroristes d'Hamàs i que estan actuant amb precisió quirúrgica. En aquests moments, visitant el principal hospital de la ciutat, al-Shifa, veiem un caòtic amuntonament de cossos en el pati, observem que la majoria dels que esperen atenció mèdica són civils, estesos junt amb altres que esperen ja a ser soterrats. Pots imaginar-te Gaza? Cada casa està al costat de l'altra, cada edifici apegat al següent. Gaza és indret amb la major densitat de població en el món, el que significa que quan es llança una bomba des d'una altura de 10.000 metres, inevitablement es comet una carnisseria de civils. T'han avisat d'això, eres culpable, no és un error, no són danys col·laterals. En bombardejar la comissaria central de Policia en al-Abbas, en el centre de la ciutat, l'escola elemental de les proximitats va ser seriosament danyada per l'explosió. Era el final de la jornada escolar i els alumnes estaven ja en el carrer. El cel que fins llavors era blau es va tenyir de sang. Quan van bombardejar l'acadèmia de Policia de Dair al-Balah, alguns morts i ferits corresponien també al mercat confrontant, el mercat central de Gaza. Hem vist cossos d'animals i de persones amb la sang mesclada en rierols que descendeixen pels carrers d'asfalt. És el quadro del Gernika convertit en realitat. He vist molts cadàvers d'uniforme en diversos hospitals que he visitat, la majoria d'ells jóvens. Els saludava cada dia quan me'ls trobava en el carrer camí del port o quan em dirigia al café a la vesprada. Coneixia el nom de molts d'ells. Un nom, una història, una família mutilada. La majoria eren jóvens, d'entre 18 i 20 anys, sense vinculacions polítiques, ni amb Hamàs ni amb al-Fatah, que s'havien enrolat en la Policia quan van acabar els estudis només per a tindre un treball segur a Gaza, on el bloqueig criminal d'Israel ha provocat que la taxa d'atur siga del 60%. No m'interessa la propaganda i deixe que parlen els meus ulls, que les meues orelles escolten el so que de les sirenes i de les explosions. No he vist cap terrorista entre les víctimes de hui, només civils i policies. Exactament igual que els policies de les nostres ciutats, els agents palestins que han sigut massacrats per les bombes israelianes podien trobar-se cada dia de l'any caminant en la mateixa plaça de la ciutat, vigilant el mateix encreuament o la mateixa carretera. Tot just la nit anterior vaig estar prenent-los el pèl perquè havien de suportar el fred enfront de ma casa. Vull que la veritat redimisca algunes d'aquestes morts. Mai van disparar un tir contra Israel, no hagueren hagut de fer-ho, ja que no era part del seu treball. Actuaven dirigint el trànsit, s'ocupaven únicament de la seguretat interna. En tot cas, el port està a prou distància de la frontera israeliana. Tinc una càmera de vídeo, però hui he descobert què roín sóc gravant. No sóc capaç de filmar cossos mutilats o cares cobertes de llàgrimes. Jo també em tire a plorar. Vaig anar amb altres voluntaris d'ISM (International Solidarity Movement) a donar sang a l'hospital al-Shifa. Allí mateix rebem la notícia que Sara, una amiga nostra, hi havia mort per l'impacte d'una peça de metralla prop de sa casa, en el camp de refugiats de Jabaliyah. Era una persona dolça, una ànima lluminosa, que havia eixit a buscar pa per a la seua família. Deixa tretze fills. Fa un moment vaig rebre una telefonada de Tofiq des de Xipre. Tofiq és un dels estudiants palestins que ha tingut la sort de deixar l'interminable camp de presoners que és Gaza en un dels vaixells del moviment Free Gaza. Em va preguntar si havia visitat el seu oncle per a saludar-lo de la seua part, tal com vaig prometre. Lamentablement, vaig haver de disculpar-me perquè no havia tingut temps. Massa tard. Va ser sepultat entre les runes del port, com molts altres. Des d'Israel rebem la terrible amenaça que només és el primer dia d'una campanya de bombardejos que pot durar dues setmanes. Volen aconseguir un desert i anomenar-lo pau. El silenci del «món civilitzat» és més ensordidor que les explosions que cobreixen la ciutat com una mortalla de mort i terror...”

De a xavo, la xicona. Laura Alabau és una jutgessa que a Dénia va intentar impedir que els homosexuals pogueren casar-se amb tota classe d’entrebancs i dilacions dels procediments. El Consell General del Poder Judicial anterior, que controlava el PP, inclús va anul·lar una simbòlica sanció de 305 euros que li va imposar la comissió disciplinària. Ara, Alabau ha sigut traslladada a petició pròpia del jutjat de primera instància on estava a Dénia a un jutjat del contenció administratiu de Castelló. Resulta que aquests jutjats resolen els problemes de les empreses o particulars amb les administracions. Deduïm d’aquest trasllat que Carlos Fabra té una nova aliada en la judicatura provincial.

Al País Valencià ja estem censats més de 5 milions de persones, la qual cosa no vol dir que hi haja 5 milions de valencians. Aquest bloc no pensa que siga valencià tot aquell que treballe i visca al País, mira tu. En una dècada el padró ha crescut en un milió de persones. És cert que aquests darrers 10 anys han sigut els del creixement desaforat, els de l’urbanisme salvatge que ha transformat una part molt important del paisatge de la nostra geografia. I també ho és que no sempre creixerem a eixe ritme. No volem ni pensar què passaria si d’ací 30 anys el País Valencià acollira de manera estable 8 milions de persones i, a més, sumara totes les que venen a estiuejar. Imagineu-vos-ho. Els polítics desbarren sobre conceptes com ara creixement i desenvolupament, inclús afegint el qualificatiu de sostenible. Però tots dos conceptes, per definició, són finits. No es pot créixer o desenvolupar-se de manera infinita. Desenvolupament només és l’antònim de subdesenvolupament, així que desenvolupar-se sosteniblement entenem que és quasi bé una contradicció. El concepte que hem de fer servir és el d’equilibri, que caldrà definir. Així que no estaria gens malament que es definisca d’una vegada per sempre quanta gent cabem en el nostre territori en funció de variables com ara l’estructura econòmica de la qual ens hem dotat. Cert és que podem fer una altra cosa: creure en Déu. Aleshores, li fem cas a Giordano Bruno (bàsicament perquè va ser cremat en una foguera al segle XVI), que va dir que si Déu i els seus poders són infinits, aleshores ha d’haver també un número infinit de móns. Així cabrem tots i més.

Feia anys, molts anys, que la televisió no emetia un producte de la qualitat que atresora la sèrie Boston Legal, que de moment emet la cadena nord-americana Fox cada dijous cap a les 10 i vint de la nit. El Vicent s’ha enganxat d’una manera militant al seguiment d’aquesta sèrie, però el Galduf no té notícies de la seua existència. Coses de família. La sèrie va d’un despatx d’advocats de Boston que desenvolupa de manera paral·lela dos o tres casos, sempre tractant temes d'actualitat o d'interés social. Parlem d’una sèrie molt aconseguida des de tots els aspectes que es vulga valorar: ritme, estètica, ús del llenguatge visual, muntatge... però el millor, sens dubte, és el diàleg final entre els dos advocats que més protagonisme aclaparen, Alan Shore i Denny Crain, a la terrassa del despatx. El primer és demócrata radical, però Crane és tan radical com el seu company en la defensa del republicanisme ianqui. A més, l’advocat conservador està afectat del mal de les vaques boges i té problemes de memòria. Avisem: tot dos són uns masclistes prepotents. El seguiment de la sèrie et dona una idea bastant aproximada del funcionament de la justícia als Estats Units, completament diferent a la d’ací, de la política bipartidista que impera (per bé que Shore es posicione en l’òrbita del radicalisme de l’esquerra europea en alguns temes de caire social, no mai queda en qüestió la seua adscripció demòcrata) i de l’ambient social de competència constant en l’ámbit professional. Impagable i excepcional sèrie que vos recomana el Vicent, que ja s’ha comprat tots els CD’s de la primera temporada.

Ho denuncia la Plataforma Cívica i Democràtica d’aquest municipi del Camp de Túria: les màquines i els treballadors d'una empresa, que diu tindre l'autorització i el suport de l'Ajuntament, estan talant arbres en l'accés al parc Natural del Túria pel carrer Guatla i Esparver de Tossals, a mes el tall d'arbres s'està realitzant molt de pressa aprofitant les festes nadalenques. Els treballs s'estan realitzant en la coneguda com a parcel·la del "pelotazo", que es troba pegada al parc Natural i que abriga trinxeres de la Guerra Civil, la protecció com Béns d'Interés Cultural ha sigut iniciada recentment per Conselleria. Se la coneix d'aquesta manera perquè era una parcel·la verda de Tossals, que Cañizares (alcalde de Sant Antoni) va requalificar com a urbana en el PGOU i ràpidament la va passar a  mans privades per una quantitat ridícula. Recentment en un embargament per IBI que va ser paralitzat immediatament, el propi Ajuntament va taxar la parcel·la en quasi SIS VEGADES MES que el seu valor de venda fa 6 anys. La protecció  dels béns que es troben en la parcel·la va ser iniciada per un informe, que pot abaixar-se des d'aquest enllaç, de 25 de novembre passat. Els treballs poden estar en el límit de la legalitat, o fora completament d'ella, ja que eixa zona està sotmesa a protecció per la Llei 4/1998, ja que es va iniciar un expedient de catalogació dels béns, la qual cosa ipso facto la converteix en intocable.

Collons, sembla que va ser despús-ahir i ja estem de bell nou posant les estadístiques d’un mes més.  La portada va rebre 7.452 visites mentre que els posts comptabilitzaren 10.819. El següents varen ser els 10 escrits més llegits:

• Vídeo de la manifestació exigint la dimissió del conseller valencià d'Educació Alejandro Font de Mora
• Primícia: un llibre de poemes de Font de Mora inclou una poesia titulada PROPÒSIT D'ESMENA  
• Adéu, Humet  
• Ja està bé, collons, què no n'hi ha mai prou?  
• La meua gosseta se sent ofesa  
• El més llegit del bloc al novembre 2008 i estadístiques completes  
• A la quarta, pot ser la definitiva  
• Matemàtiques en missa ja!
• Dues cançons i un grapat de records
• Impressionant visió del Guernica en 3D

 

Si esmorzar amb ell és tot un plaer de sapiència musical, escoltar-lo cantar es misticisme en estat pur. Per això ahir gaudírem el Vicent i el Galduf amb la seua companyia i, de la mateixa manera, us deixem aquesta melodia per a estrenar amb joia el nou any.

Per cert, i destinat sobretot a la gent del Camp de Túria,: no feu plans per a la nit del 21 de febrer d’enguany. La gent de l’Institut d’Estudis del Camp de Túria està ultimant un concert memorable i imprescindible.