Aquest mes d'agost han caigut uns pocs llibres al sac del Vicent, i uns altres a la del Galduf. Ara parla Vicent, i ja ho farà el Galduf, que passa a recomanar-vos després d'haver-los llegit, uns llibres lleugers i digestius, que és la primera condició que han d'acomplir a l'estiu. hi ha d'altres més pesats que no vos recomane i que el Vicent ha llegit per obligació estudiantil.

    - La plaça del Ginjoler, d'Isabel Núñez, una bonica història de lluita no només contra l'especulació, també contra els polítics de la falsa esquerra meninfotista barcelonina.
    - Crematori, de Rafael Chirbes, un excel·lent escriptor de la Safor, que retrata en aquesta novel·la episodis de corrupció que de segur s'han viscut de forma si més no simètrica a com ho conta ell al llarg del País Valencià.
    - Comer y beber a mi manera, de Manolo Vicent. Cau d'un tiró perquè és molt entretingut i, molt important, et desperta la fam. Menjar i beure del País, records de la seua infantessa i repàs d'algus viatges fets per l'autor.
    - Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez. Són quatre boniques històries, comptes, de perdedors de la guerra civil. Un d'ells, el primer, ha servit perquè José Luis Cuerda haja gravat una pel·lícula homònima del llibre amb guió de Rafael Azcona.
Una altra cosa he de dir-vos. Els he llegit tots en castellà perquè els he comprat tots en una zona del País on és quasi impossible trobar literatura en català, així que La plaça del ginjoler en realitat l'he llegit com La plaza del azufaifo. Avantatges del trilingüisme (l'altra llengua que puc llegir és el francés,  que de seguida penseu malament).

Ha faltat no res perquè els 20 equips del grup tercer de la Segona Divisió B d'aquesta temporada hagen sigut tots del nostre àmbit lingüístic. Només s'ha colat l'Osasuna B, que en la promoció de permanència disputada el passat mes de juny va aconseguir salvar la categoria en detriment de la Vila Joiosa, que abaixà a Tercera. Una llàstima, perquè a hores d'ara podríem tindre un grup sencer catalanoparlant. Del País Valencià hi jugaran el Vila-real B, el Dénia, el Benidorm, l'Alcoià, l'Oriola, l'Ontinyent, l'Alzira i el València B; del Principat tenim el Sant Andreu, la Gramenet, el Barça B, el Sabadell, el Badalona, el Terrassa, el Gavà i el Lleida; i de les Illes trobarem l'Atlètic Balears, el Santa Eulàlia i l'Eivissa. Total, 19 equips nostres i l'Osasuna, que entre que és l'equip del Galduf i que és d'on és, ho donem per bo. Ara, que haguera sigut preferible tindre a la Vila o al LLevant B, que també va perdre la categoria, i així acabar de completar el grup. Des d'ací ja vos diguem que anem a seguir la competició, que des d'ara passa a ser la nostra. Això si, està organitzada per la Federació Espanyola de Futbol.

Desconec perquè encara no se si li han preguntat al senyor aquest de cognom valencià per la qüestió, però és una evidència que qualsevol pla de Juan Villalonga ha de passar necessàriament per la convertibilitat del València a una empresa cotitzada. Ja va intentar fer-se amb el Liverpool, que a la fi ha quedat en mans d'uns nord-americans, i la seua entrada en el València, de moment només a gestionar la societat amb un contracte de quatre anys, però reservant-se una opció de compra de les accions en mans de Juan Soler, no pot tindre altre destí que ser el primer equip de l'Estat a cotitzar en la Borsa, a l'estil de qualsevol dels grans clubs europeus que ja ho fan. Villalonga diu que ja té 400 milions d'euros de finançament per acabar les obres del nou Mestalla, fer front al deute i poder gestionar l'explotació de l'estadi com ho fan, per exemple, als Estats Units, que per això ell té una residència estable a Miami. No s'entoixa que aquest tauró financer arribe al València de comissionista, per bé que hem llegit que s'emportarà el 10% dels 400 milions que li van a prestar els bancs al València o que s'enduga el 2,5% de totes les operacions rendibles que aconseguisca fer amb el València. Del caire d'aquest controvertit personatge, que va fer-se ric (molt ric) a l'ombra d'Aznar gestionant Telefònica, parla el fet que haja nomenat directora de relacions externes Pilar Vicente, exsubdirectora de Ràdio, casada amb un ex diputat del PP i anterior persona de confiança de Federico Jiménez Losantos. Aquesta senyora (per dir alguna cosa) té la mateixa idea de futbol, del funcionament d'un club i de l'especificitat que té el tractament amb els mitjans un equip com el València que nosaltres de xerojardineria. Sempre ens ha cridat l'atenció que els clubs de futbol siguen confessionals, que facen una missa en començar la temporada, que tinguen una capella a l'estadi, que celebren els títols amb ofrenes a les verges locals i totes eixes coses. En el cas del València encara crida més l'atenció la vinculació del club amb el PP des que Paco Roig assaltà la presidència.

Dies enrere va saber-se que un cosí de Mariano Rajoy Brey, Raúl Brey Ábalo, era un dels cinc detinguts implicats en el segrest d'un empresari de Cadis. Aquest cosí és germà del físic, José Javier Brey, que assessorà el president del PP sobre el canvi climàtic, aquell del qual Rajoy deia que no era capaç de saber l'oratge que havia de fer a Sevilla tres dies després del pronòstic.

Així mateix, també hem llegit que el germà de Rajoy, Enrique Rajoy, registrador de la propietat com el president del PP, ha sigut expedientat per la Direcció General de Registres i del Notariat per incomplir obertament la llei (negar-se a inscriure una escriptura), li ha imposat una sanció de 12.000 euros, ha perdut 100 llocs en l'escalafó i, a més, aquest és el quart expedient que se li obri pel mateix motiu.
De Mariano Rajoy poca cosa afegirem, pels seus actes el coneixereu. És el mateix que fa tres mesos deia una cosa i avui justament la contrària: quatre anys fent política d’extremadreta i ara volent ser centrista-reformador. No és estrany la cara de sorpresa que posa: si és que no guanya per a disgustos!

Ni el PsoE (amb totes les seues varietats maquilladores com són PSC, PSE...) i tampoc el Pp (hereus inquisitorials dels reis catòlics) gaudiran de la tranquil·litat necessària per a explotar el seu patriotisme integrista nonacionalista avassallador.  Tres fites electorals mesuraran els esdeveniments propers on la crosta espanyolista lluirà les seues millors vestimentes. A Galícia, el poder feudal impedirà qualsevol experiment mediàtic. Euskadi i les europees seran estrepitosament el marc de l’eclosió de la nova formula política engrescadora. Ja ho van resoldre amb èxit a les eleccions de Catalunya. La ultranacionalista espanyola UPyD explotarà al País Basc i a Brussel·les i l’espanyolisme aberrant s’incrementarà encara més al si del PsoE i el Pp per a intentar contrarestar. S’apropen temps dolents per al romanticisme. L’ultranacionalisme espanyol arrela mentre ens diluïm amb líders i partits que ens conviden a fugir de les urnes...(30-VI-08)

Francisco Camps i Esperanza Aguirre van pactar fa un temps dir que feia falta la construcció d'una autopista Madrid-València, una altra de Madrid a Alacant i una més al sud d'Alacant per alleugerir el trànsit. La conselleria, segons han dit, ja elabora treballs propis i ha convidat Tecnimed, que és l'associació de consultors d'enginyeria i arquitectura valencians, a dir la seua. Per descomptat, totes tres carreteres serien de peatge. Algunes coses caldria dir, en benefici de la claredat:

- la competència en aquest assumpte és estatal, però com que els dos són del PP, fan com que van per davant i defensen millor els nostres interessos. La realitat és que ells no poden fer res en aquestes infraestructures.

- no estan fent l'AVE? És precís anar tapant forats de la manera que ho fan? Ara una altra plataforma entre València i Madrid? Si es construeix aquesta autopista tindrem també la plataforma de l'AVE, la de l'actual tren, la de l'actual autovia. Cas de fer-se, no podria haver-se fet paral·lela a l'AVE? En tot cas, NO A MÉS CONSUM DEL TERRITORI EN INFRAESTRUCTURES CONCEBUDES COM UN NEGOCI. NO A MÉS BARRERES.

- la realitat final és que aquesta autopista no fa falta. Amb l'ampliació de la A-3 entre Atalaya del Cañavate i Madrid fent un tercer carril seria més que suficient. De totes maneres, ja poden fer carreteres i autopistes que els espanyols quan isquen de casa en els períodes vacacionals ho van a col·lapsar tot.

Nosaltres ací diem la llum. Puja la llum. El govern espanyol ha decidit que ho farà el proper mes de juliol una mitjana del 5,6%, tot i que les organitzacions de consumidors asseguren que en la major part dels casos serà per damunt del 10%. Tant lluny com ahir, es podia llegir en la premsa econòmica que Iberdrola està intentant comprar l'empresa nord-americana Energy. Que dius: hòstia, hauria de ser a l'inrevés! Però anem a les dades. El darrer any fiscal registrat, el 2006, Endesa va declarar 3.182 milions d'euros de beneficis, Gas Natural 749, Iberdrola 1.382 i Unión Fenosa 814. Entre les quatre sumen 6.137 milions de guanys, més d'un bilió de pessetes. Endesa paga 1,64 euros de dividends per acció, Gas Natural 1,04, Iberdrola 0,26 euros i Unión Fenosa 1,26. Endesa destina el 62% dels seus beneficis a pagar dividends, Gas Natural la meitat, Iberdrola el 58% i U.Fenosa el 45% dels guanys. Podem donar més xifres, però totes s'adrecen a la mateixa pregunta: quina és la raó concreta de la pujada dels preus? A qui afavorirà? Perquè l'altra és que l'empresa semipública que se dedica a transportar la producció, REE (Red Eléctrica Española) també va guanyar el 2006 més de 162 milions d'euros. Diuen que és el dèficit de tarificació des que el govern d'Aznar congelà el preu de la llum per tal de contindre la inflació, que ha provocat la facturació per davall del preu de producció de l'electricitat. Aleshores, d'on provenen aquest beneficis de les elèctriques?

Estàvem preocupats per Lerma. No només perquè al setembre deixarà de tindre cotxe oficial (va dalt d'ell 18 dels 26 darrers anys), sinó perquè en deixar de ser portaveu del PSOE al Senat i president de la gestora actual vorà com davallen i minven els seus ingressos. Ara ja estem més tranquils. La seua senyora, Mariví Abad, funcionària del Ministeri d'Hisenda, ha sigut ascendida i enviada a Madrid. Era cap d'Inspecció Regional de Duanes de València i la setmana passada va ser nomenada directora adjunta de Vigilància Duanera, càrrec que exerceix des de principis de mes a Madrid. Així és com s'afavoreix el reagrupament familiar, senyor Corbacho. I com s'equilibra una economia familiar.

En la foto teniu Joan Lerma demanant-li Pedro Solbes (en castellà, per descomptat) que col·loque a la seua esposa.

La vaga ha deixat palès, com és ja conegut, que un dels grans problemes del camp valencià és la dispersió de l'oferta, que la demanda està molt més concentrada que l'oferta (els llauradors) i decideix sobre la posició del mercat, els preus o el servei. Ha resultat que l'oferta (tot i que haja sigut per la vaga del transport) no ha servit mercaderies durant tres, quatre o cinc dies i les grans superfícies de venda han començat a quedar-se sense producte fresc als expositors. I la pregunta és: si en tres dies l'oferta pot tombar la demanda, per què el poder el té la segona? Només cal organitzar-se. Avui dia, les grans centrals de compra que abasteixen les grans superfícies i supermercats europeus tenen una mena de capacitat extorsionadora sobre el proveïdor que l'obliga a cedir davant els preus i les ofertes que marquen aquest intermediaris. Però no tenen capacitat d’emmagatzemar, per tant estan agafats a la seua posició amb agulles. Imaginem que els productors de fruites i verdures deixen d'abastir Carrefour perquè no paga els preus que demanen els ofertants (ja sé que no és el cas perquè tenen contractes amb garanties, però imagineu-vos-ho). On aniran els clients? I així amb la resta de superfícies de venda. A la fi, Caprabo, Consum, Mercadona, Dia o qualsevol altre hauran d'acabar pagant el preu que fa rendible la producció agrícola, que després ja ho pagarem entre tots en la compra diària. Les mateixes pèrdues que s'han produït al camp aquest dies de vaga caldria assumir-les, però el ben cert és que el preu de molts productes s'ha incrementat notablement, en alguns casos doblant-se.
És una evidència que sense estratègies conjuntes des de l'oferta no hi ha res a fer, com es demostrarà a poc a poc, quan els mercats tornen al seu lloc i sempre n'hi haja algú disposat a servir producte al preu que li marquen a canvi de no perdre la collita o malbaratar el producte emmagatzemat. Els transportistes havien provocat una conjuntura excel·lent per al camp valencià, que passarà de llarg una vegada més.
I perquè quede clar, aquest bloc està en la posició del productor, no del consumidor, tot i ser consumidor, perquè els nostres arrels i els nostres avantpassats han sigut llauradors en terra de llaurador. Algú dirà que fa un parell de segles més del 90% de la població vivia de l'agricultura. Si, però avui aquell que vol fer-ho perquè així ho decideix, no pot, bé perquè els preus no fan rendible l'activitat bé perquè les seues terres s'han quedat dins d'un PAI. I que no pugues dedicar-te a allò que vols i pots no és administrable en els temps que corren.

Doncs que tots tres tenen diferents alèrgies a respirar el mateix aire que els mortals, és a dir, que nosaltres.
Michael Jackson viu dins d'una bambolla perquè l'aire que respire siga pur, i tant li molestava el nostre que sortia al carrer amb una mascareta que li'l filtrava. Però coixejava d'una cama i acabà en el jutjat acusat de pederàstia.
Raúl dorm dins d'una càmera hipobàrica per tal de perllongar la seua carrera esportiva respirant durant la nit un aire més pur del que ens és accessible a la resta. Però això no li ha servit per tornar a "tirar del carro" de la selecció espanyola de futbol i ha acabat frustrat en no poder acomplir el seu somni.
I Camps? L'alèrgia de Camps és l'aversió als problemes de la gent, a barrejar-se amb els comuns, a acudir allí on n'hi ha alguna cosa a fer per tal de resoldre inconvenients. Això és per als súbdits. Ell està pel boat, la inauguració i la formulació d'una realitat postissa que construeix un entramat mediàtic ad-hoc. L'aire contaminat ja el respirarem nosaltres. Però tranquils, que ja li arribarà la mateixa penitència que a Raúl i Michael (Jackson, que Jordan és Déu i està per damunt de Camps).

Digueu-nos-ho, per favor. Agafes qualsevol dia el diari i et trobes un seguit de notícies, amb més o menys rellevància, com aquestes:
- Rajoy diu que el PP català ha de dialogar fins i tot amb ERC.
- Carrillo, que té 93 anys, signa el seu darrer llibre autobiogràfic amb una cigarreta a la boca (i a nosaltres ens fa mal tot quan s'alcem per culpa del tabac).
- El dia 11 de juny era l'onzé dia de juny que plovia.
- Rafael Blasco torna a dir una mentida i a falsejar dades, presenta un Pla (quants n'ha presentat ja?) d'Immigració i Convivència del 2008 al 2011 per un import de 4.600 milions d'euros i...tots els mitjans li fan cas i ho publiquen sabent que no és cert, entre altres coses perquè eixos diners no estan.
- El València, que ha estat a punt de descendir a Segona tot i haver guanyat la Copa, té 41 jugadors en nòmina tot i que només en pot inscriure 25.
- El món es gasta 190 vegades més en armes que en la lluita contra la fam.

continua

Té raó Rafael Recuenco, el secretari general de la UGT al País Valencià, quan diu que allò que estem vivint no és una vaga de transportistes, és una parada patronal. Fins on sabem, els convocants de la vaga han estat les patronals del transport Confedetrans i Antic. Després s'han afegit altres associacions d'empreses transportistes, com ara la Federació d'Empreses de Transports de Mercaderies (Fenadismer) i altres tres més de tot l'estat espanyol. Ja sabem que molts dels qui han fet vaga no són més que treballadors autònoms propietaris del seu camió que estan associats a qualsevol d'aquestes organitzacions, però els convocants de la vaga no són ells, són les patronals. Demanen ajudes perquè el preu del gasoil està pels núvols. Fins on hem pogut saber després d'un llarg treball d'investigació, vivim en una societat amb mercat lliure, hiperegulada però de lliure mercat. Capitalista, vaja. Això hauria d'implicar que si puja el gasoil, allò que toca és que els transportistes també incrementen els preus per tona transportada i que el receptor de la mercaderia ho repercutisca en el preu final del producte. Que ho paguem els consumidors, a la fi. És normal que si puja el gasoil haja d'intervindre el govern, qualsevol govern, per ajudar els transportistes? I per què no als viatjants, representants de joieria, repartidors diversos o autònoms que treballen amb el seu vehicle? Els transportistes tenien ara la possibilitat de jugar la carta definitiva de pujar els preus donat el massiu seguiment de la vaga. O ens paguen el que ens costa, o no tornem al camió, podrien haver dit. Lluny d'això, han acabat barallant-se entre ells amb el resultat d'un mort i més ferits perquè el sector recull empreses que amenacen els seus xofers i treballadors per compte propi que no poden permetre's les pèrdues de parar tants dies mentre les patronals han signat amb el govern central un paquet de més de 50 mesures. Quan torne a doblar-se el preu del gasoil -i és probable que no tarde molt a passar- tornaran a fer vaga? Les mesures signades ho preveuen? Capitalisme és a oferta i demanda com Zaplana a fer diners i ara els empresaris del transport tenien la possibilitat de retindre tota la oferta de camions i aconseguir que les empreses distribuïdores els paguen el preu que toque perquè guanyen diners, que ja ens ho repercutiran. Lluny d'això, s'han llançat de ple a la mamella de la mare Estat. No, si a la fi resultarà que la societat en la qual vivim no li agrada ni als empresaris! Demanen ajudes a l'Estat (més obra pública i vivenda protegida, diuen) els promotors i grans constructors, els transportistes, els bancs (que volen més diners en el mercat i els fa cas el Banc Central Europeu)... On anirem a parar, Senyor meu?