No obstant el Vicent continuarà actualitzant de tant en tant el bloc ja que porta un estiu prou feiner, fent més hores que un despertador, i de segur que en les properes tres setmanes trobarà unes estonetes per a delectar-nos amb les seues ocurrències escrites. El Galduf li ha endossat Lua, la gosseta, a l’Enric (un dia d’aquests tindré que fer-li un monument!) i d’ací unes horetes prendrà carretera i manta cap a Euskal Herria amb la intenció de carregar piles al Behekoetxezaharra Baserria. Amb un grapat de llibres, sense ordinador, amb llibreta i bolígraf i amb poquetes pretensions: un parell d’escapadetes a Donostia i altra a Lapurdi, unes rutes pel parc de Pagoeta, dues curses de traineres, vespradetes a la platja d’Itzurun a Zumaia i deixar que la Rosa em malcrie un poquet (de segur que torne amb uns quants quilos extres) i discutir dia si i dia també amb el Mikel. Xiquetes i xiquets, salut i a reveure!
Porte una setmaneta completament desorientat i eludint el que narren els mitjans de comunicació. Tal vegada el desig de pegar a fugir un parell de setmanes, cada cop més a prop, provoca aquest anhel de desvincular-me de la realitat. Per això, al llegir les pretensions del Toni Cucarella, m’he assabentatdel que havia passat i, per tant, compartisc plenament el missatge: enguany a més de granota seguiré el dia a dia de l’Ajax. De tot cor amb l’Oleguer!
Els accidents genètics: comporten haver de baixar-te els pantalons cada dos per tres? M’explique: el tindre germans, cosins, cunyats... donen per fet que hi ha que ser diplomàtic malgrat les evidències? Bonvent i barca nova!
Tanmateix sobrevivim eludint la confrontació i cercantels punts d’unió. Per això, quan una part sobreviviu encolada al seu propi egoisme, aleshores es converteix en un tocacollosns que fa esclatar no tan sols mil llàgrimes sinó a més t’espenta per desfer allò que mai es va fer. Dubtes paranoics resolts des del moment que envies la genètica a fer la mà.
Humilment, des d’aquest bloc volem contribuir al debat vital que aquest dies estan duent la tropa de Lerma i companyia per a renovar allò que un dia s’anomenava PSPV. Com les qüestions interiors, també anomenades ideològiques, són assumptes sense importància ja que per aquesta gent el més significat és seure en cadires institucionals i que ningú se les furte, amb la remodelació estètica de denominacions pensen que tenen prou per arrasar a les properes fites electorals.
Als inicis dels 80, al congrés de Benicàssim soterraren i expulsaren totes les restes de nacionalisme i de l’antic PSPV que sobrevivien en el PSOE valencià i de fet des de llavors ideològicament són els hereus i ocupen l’espectre de l’antiga UCD. Amb l’arribada del segle XXI, a cada fita electoral (aspanyoles, autoNÒmiques, monocipardals...) a les paperetes i a la publicitat sols empren el nom de PsoE... i per acabar d’arrodonir-ho, aquesta tropa lermista va propiciar un gran pacte amb el PP valencià de cara a aprovar conjuntament un nou Estatutet, ja en vigor, que ens equipara a Ceuta i Melilla... Per tant, aconsellem que no perden el temps estúpidament i retiren directament les inicials S i O, i des de ara mateix passen a anomenar-se sense vergonya PE de la CV (amb aquestes darreres sigles adquiririen el toc folklòric que volen representar) i, a més, pel mateix preu els proposem que retiren la rosa del logotip i al seu joc aparega el Lerma vestit de fallera major, així com també que anomenen Presidents Espirituals d’Honor als seus admirats Bono i Ibarra. Seria una mascletà memorable!
Patisc d’un ajuntament immobilista amb un batlle, cap de pardals, que porta cinc anys sense invertir en el seu poble. Tinc la condemna d’una Generalitat malbaratadora amb un president, cap desgavellat, que sagna l’economia dels valencians tan sols per alimentar el seu ego.Per imposició i ‘justo derecho de conquista’ forme part d’un Estat estafador amb un màxim responsable del govern, cap de trons, que m’espolia fiscalmenti, com els altres dos, se'm riu a la cara i afirmen que el proper any se superaran. Tots tres (Izquierdo, Camps i ZP, autèntics caps sense cervell) em refreguen a la cara que com tenen l’aval de les urnes poden fer i desfer com els vinga en gana, sense donar explicacions...
Mentrestant, al que subscriu aquestes paraules tan sols li donen l’opció i obligació de pagar puntualment els seus respectius impostos (ja que en cas contrari aplicarien el corresponent recàrrec) per a mantenir un ajuntament meninfot, una Generalitat dilapidadora i un Estat que engreixa saquejant.
El divendres al capvespre la va cascar el PC de casa. Varen ser uns instants dolços, amables i
serens. En altres circumstàncies haguera esgotat les paraulotes i la saliva
envers una situació circumstancialment caòtica. No va ser així, tot el
contrari. Vaig obrir la finestra i deixí que el cos s’impregnés del llevantet
que aleshores bufava. Agafí a la gosseta i donàrem un tomb pel poble amb un
somriure innocent que no s’aturà durant tota la llarga passejada i que
podeu observar a la imatge adjunta. Havia comprès
que durant un fum d’hores podria dedicar-me a fer totes aquelles coses de quan érem
feliços i indocumentats i embrutaven el papers amb lletres inintel·ligibles
festes a mà.Vaig pensar amb el Vicent,
perdut i desconnectat per la
Marina, i quan anava a trucar-lo m’adoní que encara quedava
un darrer gest valent: apaguí el mòbil i llavors esdevingué un cap de setmana
complet i fora de cobertura. Senzillament m’he dedicat a comptar estrelles...
“Coincidindo co primeiro día no que Galiza asume a xestión do Parque das Illas Atlánticas, foi demolido o monolito a Franco situado nas Illas Cíes despois de que o Ministerio de Medio Ambiente o autorizase. O monolito, unha peza levantada en 1961 para conmemorar o 25 aniversario de Francisco Franco como xefe de Estado, pasou á historia logo de ser derrubado para aplicar a Lei da Memoria Histórica.” Aquesta és una bona excusa per tornar a visitar-les i, si tenim suficient valor, banyar-se a les fredes aigües de la praia de Rodas.
Segons dades del Banc d'Espanya, el País Valencià va
acumular un total de 11.501 milions d'euros de deute durant el primer trimestre
de l'any. Prenent com a referència el ràtio deute/PIB, el govern de Camps torna
un altre trimestre més a situar-se al capdavant del deute autonòmic, amb un
volum de l'11,1% del seu PIB. En aquests números rojos no estan inclosos els
balanços de les empreses públiques valencianes...
Si aquestes
dades són més que preocupants
per als valencians, no ho són tant per
als ciutadans de Llíria que veiem, amb orgull, com un percentatge enorme d’eixe
deute ha estat producte de la inversió en diferents infraestructures dels
governs valencians del PP en la nostra Ciutat: al 2004 construïren el nou col·legi Sant Vicent i
l’Institut Camp de Túria, ampliaren el Sant Miquel i Laurona, per tant al 2005
desaparegueren tots els barracons educatius; el 2006 desdoblaren la línia 1 del
metro, la del trenet, i, a més, al 2007 atorgaren la prolongació de la línia 5
des de Riba-roja fins a la capital del Camp de Túria; eixe mateix any, a la
primavera inauguraren l’anhelat hospital de Llíria i duplicaren el nombre de
llits, el Conservatori municipal passa a formar part de la xarxa pública de la Generalitat i, després
de les festes de Sant Miquel finalitzaren les obres de l’autovia i, a part dels
corresponents carrils, n’afegiren un nou per al transport públic i el
2008 pot ser l’hòstia ja que d’entrada el conseller d’Educació va a finançar el
25% dels uniformes escolars dels col·legis públics per que així les mares i
pares edetans es lleven les preocupacions del cap i als armaris tan sols
tinguen vestimenta oficial i xandalls... Segur que ens deixem un fum
d’inversions més que s’han realitzat, peròdel que no ens equivoquem és que l’alcalde de Llíria, amb
les seues grans influències en la Generalitat, ha aconseguit que Camps no malbaratara
els recursos públics i que es bolcara en les necessitats de la capital del Camp
de Túria! Està clar
que a Llíria ens queixem per vici...
Que curiosos són aquests personatges que assisteixen als congressos tan sols per a figurar! Quan ahir m’assabentí que l’alcalde del meu poble era compromissari pepero, no vaig parar de descollonar-me en tota la nit. Un paio, a l’igual que els seus acòlits edetans, que és desdejuna escoltant per l’orella dreta al LosantosInocentes i lleginttan sols amb l’ull dret al PedroJpiscinas, de segur que aquest cap de setmana s’haurà fotografiat amb l’Acebes, aconseguirà un autògraf de a Mayor Oreja(Menor Cerebro), cridarà torero després de la intervenció del del bigot, i conclourà el diumenge bramarà als quatre vents que el que diga Paquito Camps va a missa i per tant ell també és Marianiste de tota la vida i si ara toca ser de centre non problem, el que faça falta i un poquet més per a que conste en acta. I després d’unes jornades d’avorriment infinit, el dilluns a fardar pel poble.
Im-pa-ga-ble! La imatge publicada a l’Avui reflecteix la mentalitat pluralista, integradora i cosmopolita que aquests dies ens venen unànimement des de la Ser fins a la Cope fent parada i fonda a El Mundo i El País. És la seua manera singular d’exaltar el nacionalisme friqui no-nacionalista que diuen representar.
Som tan esclaus del que ens envolta que quan es produeix una mínima davallada naufraguem irreversiblement en l’angoixa. Ahir a la tarda durant poc més d’una hora una avaria deixà a Llíria i varis municipis del Camp de Túria sense llum. La fallida elèctrica va provocar-nos una desorientació total davant la vida tan programada que duem inconscientment però que determina constantment el nostre dia a dia. Conduir era temerari doncs els semàfors no funcionaven. Posar benzina al cotxe impossible. Ja a casa, pujar cinc pisos per l’escala i no pas per l’ascensor. Confiar en un ràpid retorn perquè el congelador el tens ple. Admirar com llueix l’ordinador apagat. El mòbil sense bateria i no poder-lo recarregar. Aguaitar des del balcó ja que esperaves visita i el timbre no t'alertaria...A la merda tot!!! Autodesconnexió total: vaig seleccionar un llibre, creuí el carrer i durant un parell d’hores assegut al parc de la Bombilla vaig ser el més feliç del món tot gràcies a la caòtica civilització que patim.
Fa unes tres hores estava realitzant gestions pel centre de Burjassot. En un lapsus he decidit prendre’m un tallaet. Al bar tan sols hi érem el cambrer i jo. La tele, per a variar, a tota pastilla. Encara no havia posat el sucre quan la locutora assenyala, amb veu solemne, que van a connectar en directe amb el congrés dels diputats espanyols. Estan retransmetent un soterrar. L’enterrament és constitucional ja que, pel que diuen, el senyor que està dins de la caixa era demòcrata de tota la vida, tenia el corresponent certificat de bona conducta, suposem que expedit per la deïtat de Baltasar Garzon, i a més havia sigut president dels espanyols quan el que subscriu aquestes lletres encara tenia cabells i no era donant de pèl com ho és actualment. De sobte, el del bar m’interroga: aquest paio no era el que ens clava en l’Otan i el de l’oli de colza? Però centrem-nos, com dirien els polítics. A les imatges trobem pel mig un capella catòlicapostòlicromà, a un raconet els que manen mitjançant les urnes, algun familiar i omplint la pantalla, i per tots els indrets, un fum de militars amb totes les seues variants de disfresses incloses així com la seua omnipresent música. Crec que també estava l’únic rei que no surt a les baralles de cartes. Infanteria, mariners, aviadors, guàrdia civil, religiosos castrenses, himnes militars... tot un funeral d’Estat no-nacionalista.
Aquest és un post ple d’enveja. A la nit, quan el Josep i la Carlota des de l’hotel a terres magrebines donen una ullada al bloc, un somriure s’apoderarà d’ells. Aquesta alegria dels nostres amics serà directament proporcional a la meua frustració de no haver-los acompanyat, quedar-me sense pont i continuar al Camp de Túria. Fes conserva la universitat més antiga del món, fundada al 859, acull la Medina més vella del Marroc i una de les més grans de tot el Magreb, declarada Patrimoni de la Humanitat des de 1981. El meu únic consol serà que quan lligen aquestes paraules s’assabentaran que he passat pel forn de Susi i soparé a Ca Pep. En eixos moments, transitòriament m’envejaran. Mentrestant, em conformaré escoltant l’Orquestra Àrab de Barcelona. No és el mateix, no, però el que no es consola es perquè no vol.
Hi ha trucades que, instintivament, et fan tremolar el cos. Agafes el telèfon i t’adones que la vida, de vegades, estúpidament penja d’uns segons incerts i decisius. Bategues buscant l’espenta necessària per a reconfortar al teu interlocutor adonant-te que no ho aconseguiràs. Deixe el sopar a la cuina sense tastar-lo, embrute el paper amb paraules imprecises i, aleshores, tan sols eres conscient que et fa falta plorar. Són llàgrimes salades d’impotència. Tal vegada cal barrejar els desitjos amb els somnis esperant altra trucada màgica que et retorne la il·lusió. Estimar als estimats, patir amb els esdeveniments i col·laborar amb la lluita per la supervivència ja que mentre hi ha esperança trobarem possibilitats de vida...
Sobredosi d’absenta. Així tenim el cos després de llegir correus on diuen que hem dit qüestions que tan sols volen dir aquells que han escrit paraules pròpies que posen en la nostra boca buscant publicitat gratuïta. Si a més usen llegues estranyes, aleshores es preferible fumar-se un bon canut i així al·lucinar pausadament. Textualment: ‘Me dirijo ahora a tí, personalmente a través de tu correo, en relación con una pequeña conversación que mantuvimos relativa a la anécdota de la "chincheta" y a tu labor como narrador imparcial de los sucesos de nuestra ciudad. Y precisamente por eso, por la neutralidad que insististe en remarcarme, te pido que, al igual que has hecho con los amigos de Iniciativa...’ Collons, quanta imaginació al comentar històries que mai han sortit dels meus llavis: imparcialitat i neutralitat jo? Ni que fos una ONG! Aquest bloc és un espai d’opinió personal que tan sols busca la intimitat intransferible d’expressar uns sentiments propis. Si, ja sé, amb aquest post guanyaré enemistats: no és la meua vocació acontentar als demés, tan sols enorgullir-me i plorar de mi mateix per arrodonir així el meu egocentrisme i jugar amb la neurona que perviu al meu cervell.
Glop
d’alegria. Feia eternitats, anys, que no desxifrava la seua presència.
Compartint la solitud amb mi mateix, el soroll del vent m’ha endinsat amb el
ressò d’unes paraules reconegudes.De
cop una salutació i el record de records. Feia una eternitat que no veia a
Lluna. Des dels temps on, estúpidament, deixàrem que ERC, anomenada subtilment
Esquerra avui en dia, avortés el seu projecte de futur al País Valencià. Ella,
el Xavi, Toni i altra gent, tenia l’espenta necessària per a tirar endavant una il·lusió oberta i amb
futur. Els impresentables tingueren escó a Espanya i, marginalment, miraren la
butxaca fins enderrocar l’esperança. No tinguérem ganes, ni voluntat ni esperit
de reconduir una situació en la qual no creien els que avui en dia pugnen pel
liderat d’aquest partit. Sense soroll se’n anàrem a casa... No reconforta que
el temps, inexorable, pose a cadascú al seu lloc. Tan sols importa saber que
gent estimada viu, sobreviu, al marge dels hipòcrites que destrossen el País des de la teua pròpia vorera.
Lluna, malgrat el pas dels mesos, no ha canviat. És la mateixa de sempre: un
glop d’alegria enmig d’una nit descoratjadora.
Ni la
terra és plana, ni jo soc el melic del món. Moltes vegades les paraules ens
serveixen per a eludir la realitat i pintar amb metàfores actualitats
diferents. Fins i tot esbrinem arguments que farien riure al nostre
subconscient. Així, ens agafem dies de festa per que la neurona que transita
pel nostre cervell puga delectar-seexercint la imaginació. Podria dir que estic vençut i derrotat però, el
dia a dia em confirma que tan sols estic cansat. Per tant deixe que córrega el
vent gaudint pausadament dels meus dubtes interiors intentant no interferir amb
els somnis desperts que m’envolten. Aleshores és el moment d’iniciar els escrits de Baizair que ens duran a
l’autodestrucció completa.
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
