On és? Qui ho dictamina? On són els límits? Qui els fixa? És flexible o intocable? És garantia d'èxit electoral? És garantia d'exit davant dels agents econòmics i socials?
M'ho pregunto sovint. A voltes sembla que els partits polítics, els grans sobretot, no vulguin apartar-se de la centralitat política sense saber, això no obstant, què és ni qui la defineix. Qui es mogui, no sortirà a la foto, es diuen els uns als altres. I si resulta que la centralitat política es troba potser una mica més enllà d'aquella foto?
Al Quebec, el partit independentista/separatista està electoralment a tocar del partit unionista. Goso pensar doncs que, l'independentisme, està també a tocar de la centralitat política d'allà. Quina enveja! Per què aquí, qualsevol posicionament que es desmarqui una miqueta dels cànons establerts com a límits de la centralitat política, ja és titllat automàticament de radical?
Ho sento. Em manifesto clarament inconformista davant d'aquesta premisa. Jo vull la independència del meu país. Molts convergents la volem. I exigeixo no ser titllat de radical. No sóc un nacionalista radical. M'agrada més considerar-me radicalment nacionalista...
Recordo encara a l'estiu, llegint el diari tot sucant els peus al mar, com d' apassionant se'ns presentava la tardor política... Que si el PSC trencaria amb el PSOE... Que si ERC trencaria amb el PSC... Que si el Galeuscat ensenyaria les banyes als espanyols centralistes... Que si les movilitzacions de la societat civil davant de l'incompliment d'una llei com l'Estatut faria reaccionar la classe política... Que si s'aniria cap a un govern d'unitat nacional... Que si hi havia ja l'embrió d'un futur govern nacionalista...
Res.
Tot era política ficció -apassionant, això sí!,- per omplir els diaris de l'estiu...
La gran reacció dels partits polítics catalans s'ha limitat a quatre folis "unitaris" per instar el nostre govern a fer complir l'Estatut. ( I sobretot, a no fer-li dir coses que no diu!, -no ens passéssim de la ratlla encara que siguem independentistes!-)
Sí. La tempesta del finançament ja ha passat. I ara, de què parlem doncs?
"Nosaltres serem a l'acord si també hi és CiU". Aquesta ha estat l'estratègia. "CiU no pot fer dir a l'Estatut coses que no diu". Gràcies, aquesta ha estat la generosa contribució en la recerca de l'acord. "L'aprovació de la resolució del Parlament, ha estat possible gràcies a ERC". Aquesta ha estat la particular interpretació de l'acord assolit
I jo em pregunto: És això tot el que aporta ERC a la política catalana? És aquesta tota la força política que pot exercir ERC? És aquesta la manera més activament intel.ligent de provocar un bon acord a Catalunya?
No era ERC qui va votar en contra de l'Estatut -de la Moncloa- per trobar-lo insuficient? On ha estat ERC alhora de defensar plantejaments ambiciosos per treure el màxim profit del text estatutàri en benefici, si més no ,del país?
On ha estat?
Ja us ho dic jo.
Amagats sota la taula. A veure-les venir. Confortablement posicionats en el mateix trist paper que ja van fer en la negociació de l'Estatut a Madrid. Ni la més lleugera pressió política als seus amics socis de govern -són un partit seriós!-. Ni la més mínima exigència política més enllà de la gesticulació i les grans manifestacions
Però ara si. Amb l'acord a la mà, tot és treure pit per penjar-se la medalla de la seva intel.ligent estratègia!
No sabem encara què defensem amb aquesta unitat, però cal parlar d'unitat...
Ai d'aquell que trenqui la unitat!
Doncs per a mi la unitat se'n pot anar a fer punyetes si el preu de la unitat és rebaixar les pretensions catalanes -o d'alguns catalans, vaja!-, i no aconseguir el màxim que l'Estatut preveu. I quan dic el màxim no em refereixo als famosos percentatges de la cistella d'impostos ja fixats en el text. Em refereixo sobretot a les interpretacions a la baixa que ja es fan des de Catalunya. A que treu cap que un independentista com Ridao acusi CiU de fer dir a l'Estatut coses que no diu? És aquesta la manera més intel.ligent de contribuir a exprimir al màxim les possibilitats de l'Estatut?
És una sensació, clar. És una impressió, per suposat.
Però tinc el convenciment que aquesta farsa de la unitat catalana pel tema del finançament es desemmascarerà definitivament en qüestió de dies. I dic que es desemmascarerà perquè de fet, sempre ha estat una fal.làcia. Uniat al voltant de què? Unitat per garantir què? Unitat per defensar què?
El PSC ja sap hores d'ara les xifres. El PSC ja sap hores d'ara que aprovarà els pressupostos de Zapatero pel 2009 sense protestar. El PSC ja ha arribat hores d'ara a un acord amb el PSOE. Ara només els cal arrossegar cap a aquest acord als fidels companys del tripartit i a aquesta CiU tan radicalitzada ultimament...
Ep! És una sensació. És una impressió! Però voleu dir que m'equivoco?
Perquè interessa, és clar, que els dolents siguin els del PP. Quan parlem dels recursos d'inconstitucionalitat presentats davant del Tribunal Constitucional sempre només parlem o pensem amb els del PP. Cal recordar que un dels recursos, i de molt pes específic, és el que va presentar Enrique Múgica com a "defensor del pueblo" , de quin "pueblo"? em pregunto jo i que Enrique Múgica va ser reelegit al juny de 2005 amb el suport del PSOE i el PP al Congrés i, diguem-ho tot, amb el suport de l'Entesa Catalana de Progrés (PSC-ERC i Iniciativa) al Senat.
Des de quan un "defensor del puebo" té la capacitat de portar a judici quelcom que el mateix "pueblo", part del qual malauradament ell també representa, ja ha referendat?
Però clar, Múgica era una arma més d'aquest PSOE tan plural que calia votar perquè si no, "ellos vuelven!"
A vegades hi ha articles que de tan òbvis semblen exagerats o tocats per això tan dolent i pervers que és la radicalitat. Quan hom parla clar, se li diu radical i llestos! Però, a aquestes alçades de la pel.lícula, sentir algú parlar clar i dient les coses pel seu nom és un privilegi i un motiu per començar el dia feliç. Gràcies doncs a Víctor Alexandre per la seva "radicalitat", i , esperant no molestar-lo, em permeto reproduir íntegre el seu article d'avui a "Elsingulardigital",un diari digital que felicito efusivament per la seva trajectòria i complicitat per a la causa sobiranista.
I el poble reunit respongué: Si! I la Ministra sentencià: Són dos i cap d'ells és Pedro Solbes! Són CiU i el PP!!! I el poble extasiat esclafí en un munt de crits d'alegria, càntics i aplaudiements per a la Ministra... I quedaren tots contents i satisfets i tornaren tots cap a casa amb l'alegria de saber que els culpables de tots els mals de Catalunya eren dos: El PP i CiU i tranquils i plens de joia se n'anaren a dormir tot sabent que el nou finançament per a Catalunya serà miseriós però la culpa no serà seva!!! I encara ara entonen cants i crits d'alegria per a la Ministra...!
Albert |
divendres, 19 de setembre de 2008 | 23:42h
I curiosament aquesta notícia no ha estat portada de cap diari d'avui! -je,je, és broma!- El que de fet ha estat notícia, i ho entenc, és la reunió de Zapatero amb Montilla ... -Es van reunir o no es van reunir? - (je,je, també és broma!)
Comprendreu, això no obstant, que per a mi la notícia important és que els militants de la sectorial de cultura reunits ahir en la Convenció Nacional Sectorial de CDC em van elegir nou Conseller Nacional, i per això els estic molt i molt agraït. I, ep, això no que és broma!
Un dels llibres que durant aquest estiu he llegit amb molt d'interés és el d'en Quico Homs, Catalunya a judici. En el llibre, Quico Homs mostra de forma diàfana com Espanya utilitza de manera perversa tots els mecanismes que li permet la democràcia per teixir la teranyina que manté empresonada la llibertat de Catalunya com a poble.
Sense ser juristes,ni constitucionalistes, ni experts en dret, molts catalans hem percebut des de fa molts anys aquesta trampa legal que contínuament exerceix l'Estat en nom de la democràcia i que consisteix en interpretar sempre segons els seus propis interessos, les lleis i les normes de convivència que d'ençà de la democràcia, entre tots hem anat construint. Potser fora hora de preguntar-nos també com a catalans si estem gaire còmodes en aquesta democràcia espanyola que també des d'aquí hem ajudat a consolidar. Potser cal que ens preguntem tots, un per un, si és des d'aquesta democràcia que pretenem canviar l'encaix de Catalunya a Espanya i , en cas que la nostra resposta sigui negativa, potser cal que comencem a teixir compliciats per alliberar-nos d'aquesta fal.làcia que ens manté enganyats.
Si bé és cert que mai hem pogut fer un referèndum per preguntar-nos si volem separar-nos d'Espanya, no és menys cert que mai ningú ens ha preguntat si ja estem bé formant -ne part. I si fos hora doncs de posar entre tots Espanya a judici...?
Albert |
dissabte, 13 de setembre de 2008 | 12:59h
Sento redundar en el tema. Ho reflexionava de fet en un post de no fa gaires dies. Però és que continuo observant perplex com des de tots els sectors s'exalta amb passió la fermesa del President Montilla. Fins i tot periodistes afins a CDC lloen la valentia del President. Columnistes, articulistes, tertulians, editorials de premsa escrita , de premsa digital... fins i tot els socis independentistes del President... Tots enaltim amb vehemència la fermesa de Montilla... Potser és precisament perquè de Montilla ningú no n'esperava res... En tot cas, i sense voler xafar la festa a ningú, m'atreveixo a recordar que aquest Montilla tan "catalanista" no fa sinó intentar defensar allò que estableix el nostre Estatut, allò que precisament va anar a pactar a Madrid el cap de l'oposició, un tal Artur Mas, que la "història oficial" -columnistes, articulistes, tertulians,etc...-ha deixat ja com a traïdor a la pàtria per haver trencat no sé quina"unitat oficial" dels partits catalans... Entretant, ningú parla d'un tal senyor Zapatero. Per a mi, l'autèntic dolent de la pel.lícula , però de qui sembla que no es pot parlar malament... La història oficial -columnistes, articulistes, tertulians-, sempre ens recorden que els dolents són uns que es diuen del PP...
Albert |
divendres, 5 de setembre de 2008 | 18:57h
Ara que estem a punt de celebrar els vint-i-cinc anys de TV3 -la nostra (?), em permeto opinar que un dels programes més estúpids que hi he arribat a veure, juntament amb aquell de La Boqueria 369, és el concurs Sis a traïció. No sé si la Mònica Terribas tindrà l'ocurrència de tornar a emetre'l o tindrà la genial idea de no voler-ne a sentir a parlar mai més.
En tot cas, no em negareu que entre aquell estúpid programa al qual tants famosos es van brindar a participar, i la negociació entre els partits polítics pel nou sistema de finançament, hi ha unes extraodinàries similituds que potser ens hauríen de començar a alarmar una mica a tots...
Mai m'ha agradat la utilització del terme esquizofrènia utilitzat periodísticament com a eufemisme. Sense ser cap expert en malalties mentals, he constatat en massa ocasions que periodísticament , s'utilitza el mot ezquizofrènia per anomenar fets o situacions que no per cahòtiques, inversemblants o increíbles, mereixen ésser jutjades com a esquizofrèniques.
M'atreveixo no obstant a parlar d'esquizofrènia basca en el sentit que el PNB ,amb el lehendakari al capdavant, ens surten ara amb això de demandar Espanya davant la UE si el Tribunal Constitucional anul·la la llei de consulta aprovada pel Parlament basc.
No em negareu que fer això i alhora iniciar converses amb Solbes per aprovar els pressupostos 2009, demostra una personalitat, una bipolaritat, una pèrdua de la realitat, un viure en un món idealitzat i irreal, que és molt propi d'aquests malalts mentals que em mereixen molt de respecte i que anomenem esquizofrènics!
El bloc d'un bon periodista, el meu germà. Veureu que és regidor per Iniciativa.És la pluralitat política de la meva família que ens enriqueix i ens anima les sobretaules. És per culpa seva que jo tinc el meu bloc!
