Acabo de llegir un sondeig publicat a El Periódico que contradiu totalment les meves estimacions fetes en aquest bloc. Per si algú no ha llegit el meu article publicat al meu bloc personal, vaig dir que si Esquerra treu 12 diputats o menys a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, si tot seguia igual com ara, demanaré la dimissió dels actuals responsables del partit; si, en canvi, es treu més de 12, aleshores jo dimitiré de la  militància d’ERC perquè això voldrà dir que no en tinc ni idea de política quan he escrit les crítiques a l’actuació dels actuals dirigents d’Esquerra, com tampoc no puc seguir donant suport a una estratègia que considero del tot errònia amb vista a la independència del meu país i que en canvi ha estat avalada pels electors.

Semblava que amb l’extrapolació que feia a partir de la darrera enquesta del CIS per desgràcia guanyava l’aposta ja que em confirmava que Esquerra segueix el camí inexorable cap al desastre electoral. Gràcies a això semblava que podria continuar sent militant d’ERC perquè es compleixen les condicions que vaig apostar amb els actuals dirigents d’Esquerra.

Però en canvi, ara, amb aquesta enquesta sembla per sort per a Esquerra que repetiria els resultats del 2006 i per desgràcia per a mi sembla que hauré de trencar el carnet de militant.

Per desgràcia sembla que els meus mals auguris es compleixen segons es desprèn de l’estimació de vot que el CIS ha publicat aquests mes d’octubre. Em sap molt de greu que tingui raó, però encara em fot més el dolor i la tristesa que sento en veure com la majoria dels militants del meu partit no reaccionen. Tot segueix igual, o pitjor, perquè ja veurem què pot passar quan el Tribunal Constitucional acabi de rematar l’Estatut, o què passarà si el finançament pactat entre en Montilla i en Zapatero és coherent amb la seriositat d’aquest darrer, és a dir, una misèria, i a més a més al final serà paper mullat.

Si tot això ens aboca a unes eleccions al Parlament avançades mentre a Esquerra encara no s’ha aclarit qui serà el seu candidat, l’escenari encara pot ser més desastrós. Aquesta manca de definició de qui és el líder pot provocar unes primàries a corre-cuita per decidir el candidat, amb el desgast corresponent a poques setmanes d’unes eleccions, com també pot provocar un pacte forçat entre les dues faccions i que Esquerra continuï quedant davant de l’opinió pública igual de dividida i que segueixi apostant per la seva satel·lització al PSC-PSOE.

Jo no sóc expert en enquestes electorals ni menys encara sóc del ram, però encuriosit per veure si aquesta enquesta del CIS confirmava les meves prediccions, amb l’Excel m’he fet un gràfic per veure les tendències d’estimació de vot i també per veure si es pot preveure quins resultats s’obtindrien segons aquestes projeccions.

Per fer-ho, vaig fer una extrapolació de possibles vots que podrien treure CiU i ERC a partir de la relació entre l’estimació de vot del CIS uns mesos abans i els resultats reals de la votació corresponent. He agafat només CiU perquè del PSC i d’Iniciativa en l’enquesta del CIS no en puc obtenir l’estimació de vot per separat dels respectius partits estatals.

Amb totes les reserves, podreu constatar que els resultats extrapolats per a ERC són dolents, molt dolents. De fet totes les estimacions de vot extrapolades possibles per a Esquerra em donen per sota dels 200.000 vots! En canvi per a CiU les estimacions són més bones, però no acaben de recollir els vots perduts per Esquerra.

(continua)

Estic astorat pel que ha escrit l'amic i company de partit Joan Puig en un comentari al meu bloc. En Joan em diu: "amic Manel, veient els teus articles, no cal que em busqui enemics, desprenen odi cap a esquerra, jo sincerament no vull això, els meus enemics són a fora d'aquest partit"

Jo tampoc vull això, no sap que feliç que seria si no hagués d'escriure aquests articles. Però en Joan té una mica de raó. Reconec que a part d'estar trist, estic molest amb Esquerra. Però no tinc odi perquè la veritat és que no tinc odi per ningú ni per res. No n'he tingut mai, no és el meu caràcter. En tot cas jo només tinc un enemic polític: el nacionalisme espanyol. Però tinc rivals, en tinc en altres partits que són sobiranistes com per exemple a CDC, i una part, molt petita, a IC i Unió. Els del PSC-PSOE per mi són enemics polítics igual que el PP, i punt. No hi ha matisos. El PSC-PSOE i el PP tenen un sol referent: Espanya. Són nacionalistes espanyols.

Ara bé, reconec que estic irritat amb Esquerra (no, però, amb ERC), perquè em sembla que els actuals líders, tant del sector carodista com del de Puigcercós, se semblen cada dia més als rivals. Cada dia practiquen una política que és molt similar a la que feia CDC quan era al govern, renunciar a la sobirania a canvi de quotes de poder, de poder polític per al partit i no tant per a Catalunya. De fet, CDC en els seus millors temps encara va aconseguir quelcom per al país, i en canvi: què hem aconseguit nosaltres per a la nostra pàtria? Però el que per mi és del tot incomprensible és que Esquerra hagi pactat amb l'enemic. Es pot pactar amb el teu rival si és avantatjós pel partit, però amb l'enemic que et vol mort, quin sentit té?

(continua)

En el darrer article que he escrit, La resistència de la ‘nomenklatura’ i la perplexitat del militant d’Esquerra, a part d’una agra polèmica amb un company de partit, he rebut un comentari d’en Pere Castanyer, que se’n fot de les derrotes que la gent de Reagrupament Independentista tenim en les candidatures regionals d’ERC. Abans de conèixer la notícia que no ha estat possible guanyar a Lleida, i pensant en el congrés regional de Barcelona, ja havia pensat el títol del proper article i... sorpresa meva, en Pere també ha pensat el mateix, encara que ho fa en un sentit diferent.

Però el meu títol és un pèl diferent del seu, el meu és De victòria en victòria de la nomenklatura fins a la derrota final! Sens dubte que així serà. Les enquestes ja comencen a confirmar el que els que tenim dos dits de front ja anunciem des de fa temps. El temps no perdona i posa cadascú al seu lloc.

Perquè no es tracta de guanyar els companys de teu partit, sinó que es tracta de guanyar la confiança dels electors; i això, companys, està molt lluny d’aconseguir-ho l’actual executiva d’Esquerra.

(continua)

A l’antiga Unió Soviètica la força de la dissidència era sempre amagada dels medis oficials. Tots els mitjans de comunicació que estaven a les mans de l’estat censuraven qualsevol escrit que parlés de l'existència de la dissidència. La gran mentida del comunisme fou quasi tan perfecta que semblava que no existia cap mena de crítica a l’interior del país. Des de l’exterior hom es podia pensar que no hi havia res a fer.

Si es llegeix la premsa amiga de l’URSS sembla que tot anava sobre rodes, que els líders del partit feien les coses perfectes, i que si hi havia alguna crítica sempre arribava de l’exterior, dels enemics del partit. Si eres militant del partit comunista, a part dels beneficis que això comportava, sempre rebies consignes dels teus camarades per fer front amb arguments, més o menys enginyosos, als atacs dels enemics de l’exterior.

Al final l’URSS va desaparèixer, entre altres coses perquè no va voler fer front a una realitat que havia negat. Tot estava basat en una gran mentida.

A Esquerra, si ets un militant de base que no tens accés a Internet, que llegeixes només el diari que trobes al bar, que mires la TV3 o escoltes Cat Ràdio, potser segur que et creus que l’actual executiva d’ERC està fent les coses prou bé. En cas de dubte, igual que el militant del partit comunista de l’antiga URSS, els teus camarades que tenen un càrrec superior et donaran la resposta adient per desmentir o per treure ferro a la crítica. Normalment serà una resposta basada en el típic estratagema de l’enemic exterior o fins i tot, millor, si aquest ja és fins i tot a l’interior.

(continua)

Avui ha sortit un comunicat conjunt entre Joan Carretero i Uriel Bertran al diari Avui  amb el títol Junts podem, com a tret de sortida de la unió dels grups crítics a l'actual direcció d'Esquerra amb el nom de Reagrupament Independentista. Es podria pensar que si s'hagués fet la unió entre Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista abans del congrés d'ERC el juny passat, potser ara estaríem liderant el descontentament d'aquesta pantomima de negociació del finançament en comptes de fer el paper de comparsa i de defensor del PSC.

Però com tot en aquest món, perquè la fruita sigui bona es necessita temps per madurar. Potser per culpa de la joventut d’alguns que varen pensar que obtindrien més bons resultats o potser per culpa de la desconfiança de com i per què va néixer Esquerra Independentista que tenien els altres (i en què jo m’incloc), fins ara no s’ha pogut materialitzar aquesta unió. Però després d’assimilar els resultats en el congrés, i de veure que l’executiva presidida per Joan Puigcercós segueix naufragant sense donar resposta al que la societat catalana està demanant a crits: Lideratge creïble cap a la plena sobirania de Catalunya, en aquests moments es donen les condicions perquè aquesta unió sigui encara més forta i es transformi en una fusió.

(continua)

Fa uns dies en Joan Carretero va moure fitxa i va publicar un article al diari Avui. Ara, en aquest mateix diari ha sortit la notícia que hi ha contactes ferms entre Reagrupament.cat i Esquerra Independentista.

És la segona part i també la segona oportunitat que realment hi hagi possibilitats de poder renovar i rellançar Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquest setembre serà molt important per perfilar realment la implementació territorial de l’oposició a l’actual executiva que ens ha portat en aquests moments a un atzucac: continuar dilapidant el suport dels independentistes mantenint el govern espanyolista del PSC-PSOE mentre aquest va traient la crosta nacionalista catalana per substituir-la per l'espanyola, o trencar amb el Tripartit per així intentar recuperar la poca credibilitat que encara podem tenir en el nostre electorat.

(continua)

Quan vaig decidir fa mesos de deixar d’escriure al bloc, vaig voler que el meu darrer article sobre política fos sobre com m’agradaria que el meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, es renovés per poder afrontar els reptes del segle XXI. L’article en qüestió, ERC 2.0: La darrera oportunitat, és una declaració de principis del model de partit que jo vull.

En un punt de l’article deia, amb referència al lideratge, que en els temps actuals no era vàlid un model basat en “d’una sola persona, que normalment correspon a un perfil d’home, segur de si mateix, que coneix totes les respostes i que mai no s’equivoca, està també fora de temps”. En un dels comentaris al bloc, el company blocarie Joan Patllari em replicava que no hi estava d’acord ja que, segons ell, “des de temps remots la humanitat sempre ha tingut un líder per seguir els seus passos”.

En aquest darrer article sobre el Congrés d’Esquerra, matisaré aquest aspecte sobre el lideratge...

(continua)