Un brillant article de la periodista Mar Jiménez al diari AVUI d'aquest dimarts on respon a unes declaracions absurdes del Conseller Huguet que em recorden més a com fer el brou en èpoques de les "vaques boges" i no pas a unes indicacions serioses de qui hauria de vetllar pels interessos de totes i tots els catalans/es.
Com que la política s’ha convertit més en l’art d’imposar una interpretació de la realitat que en la capacitat de transformar-la, sovint és la mateixa política la que queda atrapada en la teranyina d’especulacions que ella ha alimentat. Crec que aquesta fet explica bé la situació en què es troba ERC en aquests moments. Que la “teoria” de la seva imprevisibilitat s’hagi acabat imposant com una evidència indiscutible fa que ara, passi el que passi, tot serveixi per confirmar la imatge prèvia que se’n té. Certament, ERC no és víctima de res que no hagi contribuït a fer créixer amb una tossuderia absurda. O no van ser els dirigents d’ERC els que, per plantar cara als qui els feien responsables del desori del primer tripartit, van dir d’ells mateixos allò del “som com som”? Un missatge que va deixar entendre a l’electorat que, efectivament, no tenien remei. Però potser ja és hora de començar a revisar els tòpics, no tant per afirmar que ERC és el contrari, sinó per deixar-la respirar prou per demostrar si ja no són com eren, i per veure si el seu mal té o no té remei.
Joan Puigcercós ha recollit en el congrés del passat dia 14 el resultat d’una precipitació política que sempre és mala companya de viatge per a qualsevol polític que vulgui tenir un llarg recorregut al servei del seu país.
Com que segurament no en deuen estar al corrent, els informo que avui és el superdissabte de les primàries d’ERC. Jo no hi votaré, perquè no sóc militant d’Esquerra, però sí que ocupo un càrrec al govern a proposta d’aquest partit –al departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, per més senyes– i, com ha pogut saber tothom que ha volgut, he donat suport públic a una de les candidatures en lliça: concretament a la que encapçala Ernest Benach, amb Rafael Niubò com a candidat a secretari general, i que compta amb l’aval de Josep-Lluís Carod-Rovira. He donat suport a aquesta candidatura perquè em sembla que la conformen persones idònies per dirigir ERC en els propers anys: persones que han posat de manifest més que a bastament el seu compromís nacional, i que l’han dut a la pràctica sempre que n’han tingut ocasió, tant des de l’oposició com quan han ocupat càrrecs governamentals. Pel que fa a Josep-Lluís Carod-Rovira, el fet que es trobi al darrere o al costat d’aquesta opció per a mi no fa més que confirmar-ne les garanties de credibilitat. Ara bé: ¿significa això que, més enllà d’aquesta candidatura, totes les altres opcions em semblen negatives? La resposta, afortunadament, és que no, de cap manera.
El Grup Municipal d’ERC ha preguntat per escrit quina mena d’expedient sancionador pensa obrir l’Ajuntament a l’empesa concessionària del Bicing per garantir el servei. En aquest sentit, el president del grup, Jordi Portabella, creu que l’Ajuntament ha de donar explicacions i “estudiar la possibilitat de rescatar la concessió o canviar-la per garantir la qualitat d’un servei que ha demostrat tenir molt bona resposta per part de la ciutadania però que presenta dèficits de qualitat importants”.
"El vicepresident del govern català, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha advertit aquest dijous que si el Tribunal Constitucional "tomba" l'Estatut català, "el poble de Catalunya haurà de tornar a decidir, o al Parlament o a les urnes", en aquest últim cas mitjançant un referèndum".
En un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.
Aquests resultats adquireixen transcendència en el context europeu, doncs segons els criteris que la Unió Europea va definir per a acceptar els resultats d'un referèndum, amb motiu de la consulta a Montenegro, hauria de votar un 50% i més del 55% ho hauria de fer afirmativament, el que, segons l'enquesta, es complirien ambdues premisses, encara que canviarien les xifres segons la conducta dels indecisos: si cap no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%.
L'enquesta també descobreix que hi ha una majoria favorable que Catalunya organitzi els seus propis transports (57,6%), que el català sigui llengua oficial i de treball a la UE (54,8%), que l'administració catalana recapti i decideixi la distribució dels impostos (49%) i que les seleccions esportives catalanes puguin jugar partits oficials internacionals (39,3%).
Pel que fa a la identitat nacional, poc més d'un 31% declara que se sent tan catalana com espanyola; una mica més del 22%, que se sent només catalana; i el 19% diu que se sent més catalana que espanyola. El 36,5% dels enquestats ha declarat que votaria a favor en un referèndum per decidir la independència de Catalunya; un 22,1% hi votaria en contra; un 27,1% s'abstindria i un 11,7% ha dit que encara no sap què faria. Davant d'aquestes dades, potser aquells/es que se'n riuen del procés de referéndum proposat com a objectiu pel 2014 hauria de valorar la seva ignorància o el seu tactisme personal.
El passat divendres 11 d'abril, en el marc de les jornades internes d'Opinió Catalana, un dels seus membres, Isidor Marí, va fer una intervenció oral que reprodueixo integrament pel seu interès.
El dijous 31 de gener fa dos anys que van arribar a Catalunya part de la primera tramesa de la documentació catalana requisada pels franquistes a la fi de la guerra civil, retinguda a l’arxiu de Salamanca, digne successor d’aquell organisme repressiu (D.E.R.D.) que els va requisar.
Per primer cop, la Generalitat, l'Ajuntament, i entitats com Amical Mauthausen, Bet Shalom o la Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya s'uneixen per organitzar un programa commemoratiu i de record de les víctimes de l'Holocaust. L’acte central se celebrarà el dijous 24 de gener, amb una conferència al Palau de la Generalitat i una cerimònia de record a les víctimes a la Plaça del Rei de Barcelona.
Entre els actes programats destaquen les conferències de Marek Halter i Jaime Vándor, supervivents de l’Holocaust.
Així de clar va ser Ibarretxe aquest dijous a Barcelona on va reiterar que la consulta és una oferta de mà estesa.
"Si no s'accepta, continuarem endavant", diu Juan José Ibarretxe que de la mà de Martí i Pol, Gandhi i Mandela, va plantejar les seves reflexions sobre el conflicte basc en la conferència que el president va oferir a l'auditori Winterthur de la Diagonal, centrant la seva intervenció en diverses idees bàsiques: la clau per la solució la té la societat basca i no pas ETA o Madrid; cal arribar a un acord dialogat; la consulta és legal i es durà a terme.
Aquest divendres, per raons esportives, em vaig desplaçar a Torrevieja (Alacant). Normalment, aquesta zona d'espanya sempre hi fa sol, però aquest cap de setmana va ser notícia pels seus aiguats i innundacions.
Tot i així, vaig tenir l'oportunitat de llegir les notícies dels esdeveniments a Catalunya durant el 12 d'octubre en diferents medis estatals. Tant la Razón (sinrazón) com el Libertad Digital com el Mundo, donaven la seva opinió dirigida i esbiaixada sobre els diferents fets. Els diaris catalans, bé, cada un d'ells donava el seu punt de vista en funció del color de la seva direcció i la línia editorial, però el més curiós va ser el comentari del diari ABC, que em va sorprendre positivament per la seva neutralitat i naturalitat a l'hora d'exposar els fets.
En la sessió extraordinària de les comissions de Seguretat i Mobilitat i de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient que s’ha realitzat aquest proppassat divendres, Jordi Portabella a afirmat que l’apagada que ha patit la ciutat ha demostrat que “tenim unes infrastructures quantitativament insuficients, qualitativament antiquades i sense garanties per al servei de qualitat que una ciutat ha de donar als seus veïns i veïnes”.
Portabella ha valorat positivament el funcionament dels serveis d’emergència, però ha dit que això no és suficient i que “des de l’Ajuntament no s’han fet actuacions que generessin confiança en la ciutadania”.Portabella creu que “el govern de l’Ajuntament no ha demostrat l’autoritat municipal davant de les gran empreses. En els darrers anys l’Ajuntament ha exercit la seva autoritat cap a baix amb les festes majors i activitats populars per a que regularitzessin les seves instal•lacions elèctriques, sovint amb costos molt elevats, però no ho ha fet també cap a dalt collant a ENDESA per a que fes les inversions necessàries i complís els convenis subscrits amb l’Ajuntament”.
Portabella a reclamat que “l’Ajuntament insti a quantes accions legals la llei li reconegui, civils i penals, i si s’escau incoï expedients sancionadors en els àmbits de les competències pròpies de l’ajuntament”. Així mateix “l'Ajuntament ha de comparèixer en tots els expedient incoats pel govern, CNNE, Ministerio… com a part afectada”.
Portabella ha reiterat la proposta que va fer ERC el dimecres que ENDESA estableixi una compensació de 30€ per cada 6 hores d’apagada, tal com va fer IBERDROLA el juliol del 2006 en una apagada a Madrid, i ha qualificat “d’immoral l’exhibició de beneficis d’ENDESA mentre hi havia l’apagada”.
Finalment,Portabella ha proposat que l’Ajuntament redacti un “ Pla per a que els centres de decisió de les empreses es quedin Barcelona” ja que la proximitat dels centres de decisió es tradueix en un millor servei als abonats. Així mateix ha reclamat “el compliment de la disposició addicional 3ª de l’Estatut sobre la inversió de l’Estat a Catalunya en el capítol d’infrastructures”.
Avuí llegia la notícia que al Ple del Congrés dels Diputats espanyol s'ha rebutjat amb el vot en contra del PSOE i l'abstenció del PP, una moció de CiU que reclamava a l'executiu que publiqués en un termini màxim de sis mesos les balances fiscals de l'Estat segons els criteris d'imputació proposats pel grup de treball de l'Institut d'Estudis Fiscals.
Ens extranya una nova manca de compromís per part de l'Executiu de ZetaPe? L'any 2004 ja es van comprometre a publicar-les i ara es despengen que per dificultats tècniques en l'assignació de la Seguretat Social a grans empreses i infrastructres, es crea una gran dificultat a l'hora de publicar les balances fiscals.
Com diu la dita, "qui dia passa, any empeny" fins el dia de les eleccions. I un cop perdudes, apa doncs, ja les reclamareu al PP. (Adjunto la nota de premsa)
No vaig conèixer el cas d'en Salvador fins ben entrada la meva joventut, i des de sempre he sentit ràbia quan me n'han parlat. És el meu punt feble: la injustícia. Pot amb mi i m'encoleritzo davant de situacions tan flagrants dels drets de les persones.
No he congeniat mai amb els ideals d'en Salvador, ja que no crec amb l'anarquisme, però sento que ell va ser el punt final d'un tot que va passar durant 40 anys, on les llibertats col·lectives i personals van ser prohibides per a una part del poble. Pel nostre poble.
Per les germanes d'en Salvador Puig Antich i per a tothom que tingui un mínim de sentit de la justícia hauria de sentir tristesa davant d'uns fets tant injustos com nocius per la bona praxis judicial.
Sento una immensa vergonya davant de tanta misèria i cretinitat d'aquests jutges que s'autoanomenen demòcrates, però que sota les seves togues amaguen la caspa d'un antic règim del que es neguen desprendre i malden per fer resorgir. Sento basques per tanta farum a podrit.
Ahir la Sala Militar del Tribunal Suprem va decidir no permetre que els familiars de Puig Antich presentin un recurs perquè aquest tribunal revisi la sentència franquista per la qual l'anarquista català va ser condemnat a mort i executat el 2 de març de 1974, a l'edat de 25 anys, a la presó Model de Barcelona.
El passat 23 de maig el Suprem ja va desestimar el recurs de súplica que les germanes de Puig Antich havien presentat contra la resolució que considera "inútil" i "innecessari" el testimoni de qui va ser advocat defensor de Puig Antich i la pràctica d'una pericial sobre el document de l'autòpsia de l'inspector mort, suposadament, per Puig Antich.
Us adjunto el comunicat fet per les germanes d'en Salvador.
Ara fa uns dies i en un post anterior (L'oportunisme d'alguns i la Vida de Brian) em plantejava com podia ser que dos membres actius de la direcció del partit creessin un corrent crític contra la mateixa i seguissin mantenint la cadira.
Avuí s'ha conegut que el secretari d'Imatge i Comunicació i membre de l'actual direcció d'Esquerra, pare i impulsor del corrent crític Esquerra Independentista, Uriel Bertran, li ha estat acceptada la seva renúncia al seu càrrec per haver "plantejat un debat fora de l'Executiva" presentant el manifest d'aquest corrent la setmana passada en comptes "d'haver fet servir els canals que preveu el partit".
Pere Aragonès, l'altre membre de la direcció i promotor del corrent, no dimitirà ja que la seva condició de membre de les JERC el fa tenir un status i condicionants diferents pel fet de ser d'un partit diferent a Esquerra. Tot i així, si fós coherent amb sí mateix, hauria de seguir el camí que ha pres el Secretari d'Imatge i Comunicació.
Avuí, llegint un recull de premsa que m'ha fet arribar un bon amic al correu electrònic, he observat com l'empresariat "català" actua amb un immens menyspreu per la cultura i identitat del nostre país.
Catalunya mai s'ha construït gràcies als empresaris. Excepte algunes minses excepcions de gran dignitat nacional, sort de la classe mitja, que ha mantingut viva la flama de la catalanitat fins l'actualitat. Molts burgesos panxacontents i agraïts amb la metròpoli -amb cognoms catalaníssims pronunciats amb noble acento mesetario-, han fet els possibles i els impossibles per esborrar qualsevol vestigi del país que els ha vist néixer i els ha permès créixer. Ara n'hem tingut un altre gran exemple. Una amplia representació d'organitzacions empresarials, des de la Cambra de Comerç de Barcelona a Pimec o Fepime-Catalunya, han reclamat al conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, un ús "voluntari" del català als comerços.
La portaveu de reagrupament.cat ha exressat el seu disgust sobre les declaracions fetes aquests darrers dies per Joan Puigcercós, secretari general d'ERC i conseller de Governació, titllant de deslleials totes les persones que, sota el lideratge del conseller Joan Carretero, impulsem un corrent d'opinió que pretén restaurar els valors ideològics d'ERC i que, entre altres coses, demana que la militància pugui expressar-se en un congrés extraordinari sobre les posicions estratègiques del partit i sobre la renovació de la direcció.
Considerar algú deslleial és una acusació greu que cal analitzar amb cura, ja que ha estat feta per una persona amb altes responsabilitats institucionals en un sistema democràtic i hem de pressuposar que té alguna motivació. La lleialtat no és un concepte abstracte, sinó que s'ha de posar en relació amb algun compromís que s'adopta entre persones o bé amb unes idees. Analitzem, doncs, el cas de Reagrupament.cat.
El dijous 31 de gener fa dos anys que van arribar a Catalunya part de la primera tramesa de la documentació catalana requisada pels franquistes a la fi de la guerra civil, retinguda a l’arxiu de Salamanca, digne successor d’aquell organisme repressiu (D.E.R.D.) que els va requisar.
