Aquest cop voldria parlar poc altrament de la violència econòmica.
La violència econòmica que farà que la veïna del davant deixi el pis on la seva filla encara no s’ha fet prou gran, doncs no vol obviar que fa dies que dorm ambun estrany.
La violència econòmica que endeuta l’herència dels meus nebots.
La violència econòmica que buida pisos, cases i llars i fa de carrers rius de gent que omplen fabriques, obres i tallers i fan orfes els nostres fills mes de vuit hores al dia.
La violència econòmica que fa que el xicot de la ETT, treballi de dol, malalt de sol a sol, per reconquerir un sou.
La violència econòmica que augmenta les nostres nòmines un tres per cent i un mil per cent la nostra vida al carrer, de pagar el rebut de la llum a fer un trist cafè.
La violència econòmica que fa dels avis sense sostres, que troben flaçada en bancs i caixers, i en papereres i contenidors rebost.
La violència econòmica que sacseja famílies a l’inici del curs escolar amb despeses desmesurades fetes a la mida pels guanys de editorial i professorat.
La violència econòmica que ara fa tremolar caixes i bancs, per que hem endeutat els nostres bens i ara al damunt no els podem pagar.
La violència econòmica que ens diu que puja l’economia del país a canvi de l’empobriment accelerat de les classes obreres populars.
La violència econòmica que farà dels pagesos masovers dels grans elaboradors, per no posar les claus en una taula de negociació venuda.
La violència econòmica que fa malviure gent per no poder assumir la despesa de tenir llar. Només això, tenir un lloc on viure prou bé.
Setze hores desprès del retorn, rere vuit de son, revivim de nou el desacord entre el cor i les mans, la feina i la son , la mandra descompon.
Un, bon dia! Que fem? Com anem? Volen dir: no ens entretinguem/eu nosaltres , que en el verb català de currar , vol dir que els cansats fem la feina i no seiem on volen tenint el cul llogat.
Quan acabareu? Entenc la pregunta però no la raó, encara no se que haig de fer , que ja em volen al carrer.
Un matí d’escala i ganivet. Màquines, tubs, màquines soroll i la suor que em degota damunt els vidres de les ulleres i aquest diantre de soroll que en farà parar boig.
Una bona estona. Esmorzem.
Un menjador ínfim, curiós, i més curiós qui hi seuen, en direm converses, Jose Luís, i com no l’Alonso , per cert sabeu que no és negre? I jo que no planyo cap dels dos.
Torno al soroll, es a dir, a dins de la fàbrica, val a dir que hi observo diferències, però encara hi ha masses similituds en les que descrivia el poeta dels tres noms.
De principi a fi. Un , dos , tres , cultura de fàbrica, un , dos , tres , en descripció el moviment d’una figura estàtica.
Que cada un de nosaltres mesuri la seva pròpia llibertat, delimiti l’ombra de les seves quatre parets, abans d’assumir com a pròpia una fictícia llibertat.
Que mesuri la seva solidaritat a mida de les seves necessitats, que dos, son dos, aquí i enlloc.
Que ningú senti com a pròpia una llibertat imposada, un límit disfressat, i cap suor regalada a aquell que segueix limitant-la.
He tornat, he tornat a aquell racó ínfim que m’ofereix la meva precària llibertat, he marxat que era fosc, i he tornat de nit. Assumiré sens més, sobreviure, que en cap dels casos serà viure.
Tenim a les nostres mans el deute moral i la responsabilitat històrica d’assolir, situar al llindar que els hi pertoca, a les classes obreres populars.
I perquè em presenten l´odi, com si fos un escut ?
Si ben sabut es per arreu, que no hi ha millor cuirassa que l´omissió a la mentida.
Il´enveja? Ara enveja l´enveja de llurs companys!
Si tot plegat no el durà mes enllà, que odiar l´odi, que ha rebut de manera desproporcionada sobre les seves espatlles, ja prou castigades per aquell, que encara li recorda, que per odiar s´ha d´estimar.
I vet aquí, que ara odia la seva autoestima, que tantes alegries li ha donat, pintant de color cru, desgracies d´un color carnós, vermell com els ulls del diable.
Al que un dia li oferí la seva ànima, no pas per poder viure mil anys, només per no sentir, ni por, ni odi, ni tenir por a la foscor, la que ara l´envolta dins d´aquest sot.
Una poma podrida en un cistell:Expressió que hom utilitza per a denominar certa peça de fruita que comparteix el seu estat de putrefacció amb la resta de companyes de cistell.
. f També es podria utilitzar, per aquell tipus de persona que en un acte col·lectiu fa oferiment de la seva putrefacció, i en qüestió de segons la resta de la taula acaben parlant en espanyol.Això si, caldria saber si l´acte de la putrefacció en sí, recau estrictament en l´individu/peça que en fa ofrena, o bé de la peça/individu que l´adquireix.
