Olivera morta d’ocell pertorbat

pila de pedres i rocs

de cúpula torta. Cabana sense porta.

Pastor sense verd... pastor sense llar

pagès de solc de ferro, de solc de rovellat

entorn àrid, ràpid , de soroll d’asfalt

cap pàmpol de cep retallat

la vergonya feta rodona

de Penedès malalt.

de Penedesencs, que li volen mal !!

No sé pas que ho fa,

però tot sovint em trobo, pensant

dins la nit freda

finestra avall.

Potser serà l´estiu

que ens ha deixat menys verdor,

i ara al novembre

li manca tardor.

Potser serà l´obrer,

que en mans del poder

ni alça el puny enlaire

i no surt al carrer.

Potser serà el poder fàctic,

que no només

 hem remou l´estomac,

que hem fa venir fàstics.

Potser serà l´infant,

que res no demana, però

 serà l´hereu d´una vergonya

covarda i desbordant.

Tot just ara que aniríem

mig farts, cada tres queixalades

ens mosseguem la llengua,

molts per menjar massa i

massa de pressa i tants d’altres

per por de mossegar,

ens assetgen amb dietes,

de fam de règim

retalls alimentaris que no afarten

ni tant sols el mes prim i segueixen

parlant del bon menjar i la fruita dolça.

No tibis tant els fils!

Que sóc una titella

que ballo al teu desig.

i ves cap a la porta

que vull sortir,

que el sol em demana

la meva sobrietat,

el neguit de l’oblit,

el fosc amarg d’un retrat,

en un passadís,

sense portes, ni sortida,

ni final.

El foc ideal com crema!

La mort ideal aquella que mata,

el plorar ideal ...aquell que plora,

el crit ideal com crida!

I l’oblit ideal que ens oblida

aquell deixar ideal... aquell que ens deixa,

el buit idealitzat no omple!

El nom ideal que ens anomena,

el fugir ideal ...que fuig,

el final ideal com s’acaba!

i la llei ideal que ja no es llei,

el plor que crida...de gent muda en vida,

el crit de gent crida!

La sang ideal com sagna,

per vintena vegada...ideal per primer cop.

He fet un mon, en un pam i mig,

Amb tot un tombant de tanques

que convidem la claror

On per entrar-hi et demanen la fermesa

d’un somriure quan s’escau,

hi fet un racó per a desar-hi el plor

llàgrimes com vitralls

fibra òptica que duen arreu

i així s’hi comparteixen els mals

que dos son dos aquí i enlloc

doncs així tots dos lluitarem per guarir tot .mal

un mon que no demana cap que?

Però si molts peròs.

Avis sense sostre

Que amaguen els contenidors?

es la pregunta que m´envaeix el cap,

cada tres carrerons,

ni tant sols les papereres

tenen millor sort,

de recollir allò que molts cerquen,

i no us parlo pas d´or.

Es l´història del que amaguen els contenidors.

que carai amaguen que hi posen un infant a dins

i aquest en surt amb el sopar,

el dret a menjar en una gran ciutat,

la vergonya dels altres

que no viuen en caixers,

llencen allò que els hi roben,

el benestar, el pa i la por de morir pobres.

Aquesta serà la història. El conte.

D’un ninet de fusta, que el varen llençar

al mar i es volia ofegar però surava,

i allà veu com tot passa i com passa tot

el vent com xiula , mans dolces acaronen

i com molts d’altres s’enfonsen.

I ell demana pedres,

pedres o plom,

per ofegar-se d’un cop.

I una dona lliure, lliure fets i actes en una botiga compra, amaga preus i tiquets, un fet que la fa lliure d’allò que li controla l’horari i el sou, viu sense control sota d’una ombra que li ofereix aquell que li nega el sol, el somni, el dubte constant de viure en una mentida, com les ones del mar esquitxen i entre salt i salt s’enfilen fins que l’ensorren, el somni de viure d’allò que voldria ser de gran, sense mesurar la seva solidaritat a mida de les seves necessitats.

La set somia, que només

desperta tastarà el refresc.

Escurçons, competint amb rates,

sota l’americana...

les cinc peles i el duro.

En una ment buida, ressona la ment buida,

sap llegir i lee.

En les ulleres un tel,

i no, no vull cap mocador.

De la vinya, a la terra verda,

qui la sua, i qui se la beu.

El tensor de l’espardenya,

 esquinça el mitjó.

Ulls que no veuen,

gavardina que m’emporto .

Senyora!

Quina carpeta més groga porta!

Vull un bressol,

i quelcom que em bressoli.

Bon dia!

Per aquell qui el vulgui.

I un cop de sort ,

per qui en malgasti.

Vergonya?

Vergonya em faria tenir unes cames com les teves,

i no ensenyar-les.

Deixa anar una mica més de corda,

que encara no em tomba el coll.

(...)

M’agrada allò que sento,

però en  cap cas,

la suma, del conjunt d’allò que veig.

Instalar-hi unes escales mecàniques com a tot centre comercial.

Arrel de naixement de la meva filla Ona, he fet dues setmanes de vacances a la feina, així doncs en aquest temps he fet totes les feines de la llar, he vestit, portat i recollit el nen a l'escola, he fet dinar, sopar i esmorzars, a banda d'omplir el rebost i la nevera havent anat a comprar.

Per sort la meva, aquest dilluns torno a la meva feina que es compren de reparar, mantenir i instal.lar aparells d'aire condicionat industrial, unes vuit o deu hores diàries i així podré baixar el ritme i reposar.

Set línies dedicades a l'ésser més fort que conec: La dona.

Passes, avui sobrevisc en un mon de passes, cames que caminen ( òbviament! ), cossos que es creuen sense creuar-se la mirada, ( menys obvi al meu parer).

S’organitzen les voreres en tres carrils de baixada i prop de sis de pujada, m’assec en una mena de bar i l’efemèride la fa un noiet, l’heroïcitat d’assolir una cigarreta d’una dona dues taules mes enllà, acompanyada d’una taula d’amanida i pit de pollastre, tabac del ros i mitja ració de pastís de xocolata sense treure la mirada d’un mòbil que no sona, l’anomenat noiet en el retorn a la taula on enardeixen els somriures per haver tret bona nota en Llengua Catalana , en un castellà perfecte ( he dit ja tret? ).

I obrers, que en el verb català d’obrar, vol dir fer la feina que manen els grans.

No em voldria violentar comentant allò que hi veig a la televisió, que m’assenta en un lloc, fent-me sentir estranger en aquest joc.

Tot plegat massa per haver dormit just poc mes de quatre hores.

L’Ona be i la Gemma millor.

Els botons de la meva camisa son uns herois, com els que afronten el dia,

dia a dia i la foscor nit rere nit,cordats reiteradament de dalt a baix , encaixats suaument en cada ullal amb una lleugera i curta flexibilitat, al seu lloc cada cop,

els botons de la meva camisa, essent els protagonistes del fet mes eròtic que reconec , el descordar d’una camisa.

Els botons de la meva camisa , prou sovint els de baix reneguen dels de dalt,

descordats més sovint, recosits menys sovint i llençats i trencats massa sovint.