Les eleccions espanyoles d'ahir són, en general, una mala notícia. Tampoc posaré el crit al cel ja que jo mateix vaig apostar per no votar a cap dels partits que es presentaven i sumant-me a la crida de la CUP per votar en blanc, nul o abstenir-se. Tornaria a fer el mateix ara que sé els resultats. Com diu en company Juli Cuéllar [enllaç] el primer objectiu dels independentistes d'esquerres era castigar fortament als partits catalans que s'han mostrat submisos al PP i al PSOE. CiU, ERC i ICV han perdut 453.529 vots (a destacar que 346.883 els ha perdut només ERC). Anem per partits i després a les primeres conclusions:
ERC és la notícia de la jornada sense cap mena de dubte. Ni el
bipartidisme que hi ha hagut en aquestes eleccions, ni el vot útil
anti-PP ni la excepcionalitat del 2004 justifiquen la santa òstia que
s'han pegat. ERC ha pagat el preu d'una política de claudicació front
el PSOE, i és que fer president de la Generalitat a un membre de
l'executiva federal del PSOE no podia sortir gratis. Ja ho van pagar a
les eleccions municipals on la irrupció en el panorama polític de
l'Esquerra Independentista, vehiculada per les CUP, va suposar un fort
revés pels republicans. És possible que encara estiguin a temps de
refer-se parcialment si saben fer autocrítica però tot apunta a que han
perdut la referencialitat com a partit independentista d'esquerres.
Caiguda la màscara i pagat el preu s'obre un espai en la política
catalana per l'opció rupturista i de base que representa
l'independentisme combatiu i d'esquerres, però d'això en parlarem més
endavant. Puigercós ja ha plegat com a conseller per mirar d'endreçar
el partit, ja veurem si se'n surt, ho té difícil. És clar que si només busca carregar-se en Carod, la feina hauria de ser fàcil. (segueix)
Després d'haver repassat algunes de les candidatures que es presenten a la demarcació de Barcelona (i que per tant són les què puc votar) i de fer un repàs del què han estat aquests 4 anys d'estira-i-arronsa a Madrid, ha arribat el moment de parlar què votar, si és que cal fer-ho. El proper 9 de març només hi ha tres opcions: votar en blanc, votar nul o no votar. Cal castigar a una classe política servil i submisa als interessos dels nostres enemics, així com mostrar un rebuig al marc jurídico-polític que ens imposen els estats espanyol i francès. (segueix)
Descartats els dos partits que es disputen el primer lloc a les eleccions estatals a Catalunya, CiU [article] i el PSC [article] continuo el repàs de partits. Soc independentista i d'esquerres i per això no votaré ERC. Em podria adreçar a l'article del company Titot [enllaç] però miraré de fer un breu resum de les raons per les que crec que votar ERC és allunyar-nos dels nostres objectius com a independentistes d'esquerres, malgrat ser la opció de vot de milers de catalans de bona fe sobretot a les eleccions estatals. (segueix)
Ja vaig fer un breu repàs dels principals elements pels quals no votaré CiU [article] i, com em vaig comprometre, segueixo amb els repàs als partits als quals puc votar, però no votaré. Avui li toca al PSC-PSOE. El motiu? Doncs perquè he llegit una entrevista [llegir] al diari AVUI a David Vergara, que a banda de ser Secretari d'Estat d'Economia és un dels candidats del PSC a les eleccions del 9 de març i sona com a possible futur Ministre d'Indústria (en Clos es queda sense feina...).
En primer lloc cal destacar que el Partit dels Socialistes de Catalunya
està sotmès al PSOE de Madrid, i ho està per voluntat pròpia, per
voluntat política i per compartir projecte amb la resta. El PSC ha
tingut diverses ocasions per garantir la seva independència respecte el
PSOE, ha tingut grup propi a Madrid, ha estat al marge de la federació,
però finalment ha perdut tota identitat pròpia. Els sectors
espanyolistes que provenien de la regional catalana del PSOE (Montilla,
Corbacho, etc.) han imposat la seva línia sense que els catalanistes
moderats i federalistes hagin batallat per evitar-ho. No s'han atrevit
a forçar la màquina i només perquè després de molts anys han aterrat
als despatxos de Sant Jaume i la Moncloa. Amb les garrofes no s'hi
juga, i sembla que amb les poltrones encara menys. Maragall (el tete),
Tura, Obiols, Castells i companyia han callat davant la tutela
espanyola. Per voluntat d'uns i covardia i servilisme dels altres el
PSC és el PSOE a Catalunya, res més. (segueix)
Ser independentista i d'esquerres és resposta suficient a la pregunta, però val la pena fer un repàs de la situació en què es presenten les partits catalans a les eleccions espanyoles del març [portal]. No votaré a CiU, tampoc ho faré per ERC, ni per ICV, de fet, no ho faré per ningú. Però CiU ha posat les coses fàcils darrerament i per això començo el repàs per la federació conservadora.
Si fa anys tothom feia broma del viatge al centre del PP, enguany l'objectiu dels acudits és que els convergents viatgen amb AVE cap a la dreta de la mà de Duran i Lleida. Molt votants de convergència de tota la vida tindran cremor d'estomac el dia nou, després de posar la butlleta del partit tapant-se el nas, si és que no opten per posar-ne una altra. (segueix)
La discussió està sobre la taula, o més ben dit sobre la xarxa, i en el boca a boca. A menys d'un mes de les eleccions no hi ha postura clara de l'independentisme sobre el què cal fer davant la cita electoral. Haig de començar dient que no em treu la son votar en blanc, abstenir-me o anar a jugar a caniques el dia nou de març, el què em treu la son és que l'Esquerra Independentista es vegi encallada en un estira i arronsa delirant i que no poguem avançar cap a la socialització del nostre projecte i cap a la conseqüció dels nostres objectius. (segueix)
L'Esquerra independentista davant les eleccions del 9 de març
El proper 9 de març hi haurà eleccions arreu dels Països Catalans. A l'estat espanyol es celebren eleccions a corts generals i a l'estat francès la convocatòria és per renovar els ajuntaments. La coincidència és una oportunitat per tal de reafirmar els límits de la nació que no acaben ni a l'Ebre ni a la Jonquera. Parlaré sobretot de la cita electoral a l'estat espanyol; disculpeu que no m'extengui amb l'estat francès però desconec massa la realitat institucional i política més enllà del què llegeixo a la premsa i el què parlo amb amics, coneguts i saludats del nord.
El 9 de març i la campaya es preveu tensa i polèmica. Hi ha molts ingredients perquè la cita electoral sigui moguda i tothom posa llenya al foc, com no podia ser d'altra manera. Els independentistes d'arreu també posaran llenya, només cal veure quina. Sembla que després de la més que probable il·legalització de l'independentisme, al País Basc optin per fer una crida pel vot nul ja que segons he llegit a la premsa no s'ha registrat cap agrupació d'el·lectors. L'esquerra abertzaleva anunciar que seria a les eleccions per fer arribar el crit de llibertat i independència a l'Estat espanyol i sembla que ho farà per aquesta via. Però que farem els catalans? (segueix)
