El dijous vaig assistir a la presentació del llibre Ni Nadal, ni Setmana Santa, del company blocaire Jordi Martí. Si aquest bloc fos redactat en castellà, que no és el cas, hagués titulat l'apunt "En corral ajeno", donada la discrepància ideològica entre la majoria del públic i un servidor. Però no sé si hi ha cap frase equivalent en català i, en tot cas l'acte, ben interessant i il·lustratiu, no va ser cap corral perquè els organitzadors podran ser moltes coses, però gallines no. 

La presentació es va fer al saló d'actes de l'Ajuntament de Tarragona que, si no tinc mal entès, havia estat una capella. Van concelebrar la missa laica representants de diversos col·lectius (antimilitarisme, anticiment al Camp, revista Catalunya del sindicat CGT, etc.) i l'homília final va anar a càrrec de l'amic Jordi (li puc dir així?). Una peculiar bandera anarco-independentista "cremable com totes les banderes" (sic) va presidir la taula.

No entraré en el contingut de les intervencions, que representen opcions respectables però allunyades de la meva manera de pensar i, en tot cas, caracteritzades no tant per anar "a favor de" com "en contra de". En paraules de l'autor del llibre, són moviments que "van creant espai". Espai per omplir-lo amb quins mobles? Són actituds benintencionades sense un horitzó clar. Protestar contra els vaixells de l'OTAN és fàcil; dir com s'ha de defensar una ciutat, una nació o un estat d'una agressió exterior, no tant. Queixar-se de la planificació del territori costa poc; elaborar un pla alternatiu que satisfaci totes les demandes d'aquest territori i defensar-los pels canals adequats, ja costa més. I així podríem seguir.

M'interessa més el llibre de Jordi Martí, recull d'articles periodístics sobre la realitat política i sòcio-econòmica del Camp de Tarragona. Cal llegir-lo, i ho penso fer, per tres motius: primer, perquè m'ajudarà a entendre la realitat del Camp, des d'una altra òptica; segon, perquè és una veu contra un interessat silenci; i tercer, perquè l'autor així m'ho va demanar a la dedicatòria.

Aquest dijous, a les 20 hores, presentació del llibre De Nadal a Setmana Santa. El Camp: deu anys d'opinió crítica, a la sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona. N'és l'autor Jordi Martí Fort, company blocaire d'aquesta casa ("Prendre la paraula"), amb qui comparteixo ciutat de residència i nom de pila però amb qui discrepo ideològicament. Una bona raó per no perdre'm l'acte.

Comença al carrer Rovira i Virgili i acaba al d'Estanislau Figueras. Deu el seu nom a Antolín López Peláez (1866-1918), arquebisbe de Tarragona i figura que hauria de ser més coneguda: nascut a un poble de Lleó, arribà a la seu tarragonina el 1913, procedent de la diòcesi de Jaca, i s'integrà tot seguit al país, parlant català des del primer moment i instituint una càtedra de llengua, història i dret catalans al Seminari de Tarragona. Tot un exemple.

El carrer en sí no té massa interès. En una vorera, un espai comercial on conviuen, en bona harmonia, una empresa de mudances i una botiga de flors. A l'altra vorera, la Clínica Monegal domina simbòlicament el principi del carrer i la caserna de la Guàrdia Civil domina efectivament el final del carrer. Un agent, amb el característic tricorni, vigila la façana sota una immensa estanquera. La Guàrdia Civil, el revers d'aquell arquebisbe que ben aviat va ser dels nostres. Per cert, el prelat era fill d'un membre de la Benemérita...

Fa una estona, a les 7 de la tarda, ha començat oficialment la Festa Major de Tarragona, amb el pregó a càrrec d'un ex-futbolista del Nàstic, el toc de trompetes des del balcó de l'Ajuntament i el repic de campanes. Dic oficialment, perquè, a la pràctica, ja fa dies que han començat les celebracions de tot tipus que acabaran el dimecres que ve. 

Any rera any, el programa es va engruixint amb l'acumulació de més i més actes de tot tipus. Aviat semblarà una guia telefònica. El tarragoní de peu es troba amb tanta oferta, pagant o de franc, de dia i de nit, seriosa o festiva, que pot abrumar-lo i acabar provocant l'efecte contrari al desitjat.

No està malament per a una ciutat que té fama de tenir poca activitat cultural i ciutadana, però no seria millor que tanta energia es distribuís més uniformament al llarg de l'any? Potser se'ns ha oblidat, però el que celebrem, en definitiva, és la festivitat de Santa Tecla, que dura exactament un dia (vint-i-quatre hores).

Festes de Santa Tecla de Tarragona.
Avui actuen La Troba Kung-Fu i Obrint Pas.
A les 22,30 h, a la Plaça de la Font.

Denominada Rambla de Sant Carles durant la dictadura, va ser fins fa pocs anys la carretera "nacional" 340. És la gran artèria que separa la part Alta de la resta de la ciutat.

La vorera sud concentra diversos edificis oficials o públics: l'Arxiu Històric (a l'antic Institut), l'Hospital de Santa Tecla (a la foto, sempre ple de vehicles aparcats en doble fila destorbant el pas) i el Ministeri de Defensa (sí, encara hi és). Completen el panorama les esglésies de Sant Francesc i Sant Agustí, l'antic cinema Capitol, avui aparcament (que conserva encara la guixeta per comprar les entrades), la delegació de l'ONCE (a on recordo haver presenciat els sortejos, quan eren provincials i les tires eren de tres xifres) i el casino, a un lateral de l'Hotel Imperial Tarraco.

Davant del casino, a l'altra banda, hi trobem les Voltes del Circ, on hi havia hagut el cinema Cèsar. La continuació de la vorera nord és més comercial i d'oci. S'hi succeeixen el bar JB (amb les parets plenes de postals), el pub Highlands, a l'antic cinema Òscar (fixeu-vos que ja portem tres sales de cinemes tancades en un mateix carrer), una barberia de tota la vida, l'òptica Escofet (on em fan les ulleres) i la geladeria Sirvent (fundada el 1860, poca broma).

Una curiositat: al darrer número de la Ramba Vella, el 67, hi tenen la seva consulta el dentista Orejudo i l'oftalmòleg Pie.

Després d'una setmana absent de la blogosfera i de viatge per terres pirinenques, del qual faré l'oportuna crònica personal, llegeixo la notícia de la concessió del premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. 

Malgrat que jo havia fet una proposta per a una entitat diferent, me n'alegro. Aquest premi, que concedeix cada any Òmnium Cultural del Tarragonès (per cert, a la notícia digital de l'Avui i de 3cat24 aquest extem s'omet) ha anat a parar, molt merescudament, a l'emblemàtica i cèntrica llibreria tarragonina que des de fa quaranta anys contribueix a la dinamització de la ciutat i a la difusió de la llengua i la cultura catalanes.

Recordo els primers temps de l'establiment. La rebotiga, ara ocupada per prestatges plens de llibres, era llavors un espai buit on ja es feien tot tipus d'activitats: cursos, xerrades, exposicions... Natualment, aquestes activitats transcendien la dimensió merament cultural: encara vivia el gallego. Un sofà clàssic, que encara existeix, presidia l'estança. En aquella sala vaig rebre jo les primeres classes de català (en realitat repassos, ja que dominava les beceroles). Des de llavors en Ramon Marrugat primer i el seu fill del mateix nom després no han parat de fer coses. Enhorabona i que duri.

Després d'un exhaustiu treball de camp, uns investigadors alemanys i txecs han descobert que les vaques pasturen amb el cul en direcció al sud. La notícia la proporciona l'Avui, i hem de creure que no es tracta de cap broma, com sí que ho era aquella altra informació de fa alguns anys que afirmava que l'escalfament de la terra i, en definitiva el canvi climàtic, era produït per les ventositats d'aquests bòvids. En tot cas, curiositats estiuenques.

La notícia m'ha fet recordar una anècdota que s'explica en relació a la tradicional rivalitat entre Reus i Tarragona. Quan les autoritats reusenques van decidir erigir un monument eqüestre al general Prim a la plaça que du el seu nom, van donar completa llibertat a l'escultor per executar l'obra, però li van posar una única condició: que el cul del cavall mirés a Tarragona.

I així va ser.

Es tracta d'un llarg carrer poc conegut i amagat entre els seus paral·lels Mar (assolellat i amb vistes a la via del tren) i Reial (via ràpida de la part baixa). Tallers de reparació de cotxes, solars i edificis en construcció són el seu senyal d'identitat: que ningú esperi trobar-hi un monument. Pel que fa al nom, n'ignoro la procedència. Per si un cas, il·lustro l'apunt amb el lleó del bestiari de Tarragona i aíxí faig pàtria petita...

Partint de la plaça dels Carros, el primer tram havia estat, fa anys, territori de cancaneo i llums vermelles. La proximitat amb el port hi feia molt. Avui l'única oferta hostelera la constitueixen el bar La Almeja (res a veure amb l'antiga activitat del lloc, malgrat el seu nom) i el Centro Castellano Leonés, amb decoració, oferta gastronòmica i idioma a joc.

El número 26 l'ocupa un singular establiment, barreja d'agència de viatges, locutori, lloguer de DVD i venda dels articles més inesperats. Presideixen el local, a l'interior, tres petites banderes catalana, índia i espanyola. Ja sabem la nacionalitat del seu propietari, però la sabríem igualment fent un cop d'ull a l'aparador, farcit de caràtules de films de Bollywood, amb títols tant suggeridors com Chalte Chalte, Pil Chahta Hai, Hungama o Mere Jeevan Saath.

El carrer del Lleó s'acaba quan es topa amb el de Jaume I. Abans, al número 46 un Centre de Buceig (sic) es troba tancat i amb un rètol que anuncia que el local es lloga. Potser es va enfonsar el negoci, malgrat la seva activitat. Si en lloc de buceig s'hagués dedicat al busseig...

Ha mort Josep Anton Baixeras, polític, escriptor i figura cívica de referència a Tarragona. Per qui no el conegués i perquè es faci una idea, representava el mateix que Josep Benet a un nivell territorialment més limitat. Els paral·lelismes són notables: advocats, homes de lletres, van ser els senadors més votats el 1977. Baixeras, a més, seria un temps regidor de la ciutat com a independent a la llista del PSUC.

Baixeras també va ser un dels xarbotadors de les somortes aigües político-culturals tarragonines al tardofranquisme amb la creació de la delegació territorial de l'Òmnium Cultural, que va presidir de 1971 a 1975. La seva biografia està ben proveïda de premis literaris i cívics, ben merescuts.

S'ens en va un altre "homenot", aquesta vegada de Tarragona, ciutat que no en va sobrada. Descansi en pau.

Per a l'anècdota personal queda la situació viscuda aquest matí, quan encara no era coneixedor de la trista notícia i m'he creuat al carrer amb la seva ja vídua (persona que conec només de vista). El fet de trobar-me-la m'ha produït una sensació estranya, inexplicable. Un minut després, només un minut, entrava a la granja on acostumo a esmorzar i el Més Tarragona m'oferia el titular de la jornada. Premonició?

Es tracta d'un carreró situat a la part alta que serveix d'accés a la capella de Sant Magí, patró de la ciutat, situada al cap d'amunt. És quasi bé una via sense sortida, si no fos per una obertura lateral que la comunica amb el carrer de l'antic Escorxador, actual Rectorat de la Universitat, la qual cosa provoca que els turistes passin de llarg.

Tot ell és silenciós, recollit, intemporal, si no fos per uns horrorosos cables elèctrics que pengen entre balcons. Pujant a mà dreta hi trobem una façana decorada amb escenes de la vida i martiri del sant. Les pintures, de vius colors, són molt recents (hi ha una inscripció llatina: "Carles Arola fecit, MMVIII"), i recorden les de la plaça dels Cedassos, les més fotografiades de Tarragona.

Més amunt hi trobem una estàtua metàl·lica d'un capellà, amb ulleres i l'estola posada. Es tracta de mossèn Tomàs, un home molt estimat com a persona i per la seva tasca social. La figura, de mida natural, situada a peu pla i d'estètica "Yiyo", convida a tocar-la i a brunyir les parts més sobresortints. Potser respon a una tradició (com la de la columna de Santiago de Compostel·la) per obtenir favors del mossèn.

Peticions de favors que també rep sant Magí des de fa molts anys. La capella està plena d'ex-vots en aquest sentit, però avui no podré contemplar-los. El recinte religiós està tancat i només obre quan s'hi diuen misses (9 del matí), quan s'hi casa alguna parella o quan hi ha un esdeveniment especial. I el proper esdeveniment especial serà la portada de l'aigua del sant des del seu Santuari, a la Conca de Barberà. Serà el proper 18 d'agost, vigília de la festa major.

Aigua miraculosa, com no podia ser d'altra manera. Potser l'haurem de fer arribar a les reunions entre els governs català i espanyol per tal d'aconseguir un bon finançament. De moment hem aconseguit que les quatre formacions catalanistes es posin d'acord en aquesta qüestió. No sé quina aigua han begut, però sembla un miracle.

Òmnium Cultural del Tarragonès convoca novament el Premi El Balcó - Tarragoní de l'Any. Segons les bases, es tracta d'homenatjar una persona física o jurídica que s'hagi destacat per la seva activitat social, cultural, esportiva, política, etc. a Tarragona o a la seva comarca. Hereu del Premi Tarragoní Fidel, instituït el 1978, l'han rebut personatges tant coneguts com Olga Xirinacs, l'alpinista Òscar Cadiach o Eudald Carbonell i associacions com el Nàstic, la Coral L'Àncora o el grup musical Els Pets.

Un jurat escull la persona o associació, a partir de les propostes que se li facin. Enguany he proposat l'associació Anima't - Tarragona Cultura Contemporània. Es tracta d'un grup molt dinàmic que des del 1994 desenvolupa una activitat certament encomiable (vist el panorama) de difusió cultural. Els seus objectius són (transcric de la seva web) dotar al Camp de Tarragona d'una programació estable de cultura contemporània i ajudar a canviar els hàbits de consum cultural, fomentant una cultura menys estandarditzada. En efecte, grups musicals o pel·lícules que no tindrien un lloc a les nostres comarques per la lògica implacable del mercat, el tenen gràcies a aquesta associació.

Qui vulgui, com jo, que Anima't obtingui aquest merescut homenatge, primer ha de fer la proposta a Òmnium Cultural del Tarragonès, Rambla Nova, 12, Tarragona. Teniu temps fins el 31 d'agost.


[Aquest apunt el dedico a la memòria d'Àngel, que ahir ens va deixar]

Avui he provat per primera vegada la Rosita. Es tracta, com diu l'etiqueta, d'una "cervesa artesanal de Tarragona" de "gust i perfum molt subtil" i amb una "fina amargor, elegant i molt refrescant", de 5,5º de graduació. No em considero un cerveser i aquesta beguda m'agrada prendre-me-la, simplement, per fer-me passar la set a l'estiu. Volia, però, encetar aquesta marca que s'ha fet famosa a Tarragona i que ens singularitza davant estrelles i sanmiquels.

La recomano vivament als lectors d'aquest bloc.

[Apunt dedicat al meu germà Cristià, col·leccionista d'ampolles de cervesa]

Demà dilluns 23, arribada de la Flama del Canigó a Tarragona:

18.30 h  Arribada a les terres tarragonines del Foc de Sant Joan en relleus: Colla Diables Voramar del Serrallo i Víbria.

20.00 h  Serrallo. Rebuda del Foc, proclama, tronada de la pirotècnia catalana Foguerada i ninot.

Tot seguit, berenar.

Organitzen: Colla Diables Voramar del Serrallo i Víbria.

Bona revetlla a tots!

Acabo de visitar l'exposició del fotògraf Valentí Canadell. Es tracta d'una selecció de fotografies en blanc i negre procedents del voluminós fons d'aquest professional que tenia l'estudi al carrer Unió de Tarragona. Hi veiem una mica de tot: fotos d'estudi, batejos, comunions, casaments, vida social, actes públics, esdeveniments al carrer... La peculiaritat és que totes les instantànies són dels anys 50 i 60, és a dir, a l'interès històric i documental que tenen s'hi afegeix que moltes de les persones retratades s'hi poden reconèixer quaranta anys després o bé les poden identificar molts dels visitants. A aquest fi, s'ha instal·lat a l'entrada de l'exposició una mena de llibre de signatures on s'hi poden deixar dades concretes per identificar les persones retratades. Una ullada al llibre permet comprovar fins a quin punt Tarragona era (és?) un poble: tothom és coneix. Mentre tafanejo el llibre se m'acosta una companya de feina i no tarda a comentar-me que la senyora de la foto que il·lustra aquest apunt (la conductora de la moto) "no sap qui és però la té molt vista".

A mi personalment m'ha produït una estranya sensació: es tracta d'un gran reportatge sobre Tarragona just abans de que vingués a viure-hi. No descobreixo cap rostre familiar, però hi puc reconèixer alguns escenaris ja desapareguts però que jo vaig aconseguir: l'Hotel Europa a la Rambla, les xaboles del riu Francolí o un xalet modernista a la llavors avinguda Vallellano.

Per aquelles casualitats de la vida, a l'arribar a casa em trobo a la bústia el darrer número de Claxon. És realment el darrer, perquè no s'editarà més. Claxon era el predecessor de totes aquestes publicacions gratuïtes que amb desigual qualitat inunden les nostres vides. Va veure la llum modestament el 8 de desembre de 1969, és a dir just després de les fotos de Canadell, i setmana rera setmana (1.976 en total!) ha estat l'altaveu, com el seu nom indica, d'esdeveniments culturals, cartelleres de cinema, farmàcies de guàrdia i molta publicitat (quin remei).

La Tarragona del segle XXI, tant diferent de la dels anys 60, perd una publicació entranyable però guanya tot un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: l'escriptora Montserrat Abelló. Felicitats!

[L'exposició "Valentí Canadell, fotògraf. Retrospectiva en blanc i negre" romandrà oberta fins el 24 d'agost a la Sala d'Exposicions de Caixa Tarragona]