Reprodueixo (tallar i enganxar) l'article de Quim Torra a El Singular Digital del 14 de novembre passat. Una injecció d'optimisme, que bona falta fa. Atenció a la frase final:

Gabancho, Sostres i Joel Joan, l'orgull de ser català

Quim Torra


Sospito que tots tres voten partits polítics diferents –o no voten-; m’entusiasma que tots tres hagin excel·lit en les seves professions; constato que tots tres es guanyen la vida amb el seu talent; accepto que tots tres puguin tenir una idea diferent de Catalunya; m’il·lusiona pensar que tots tres votarien sí a la independència; i estic convençut que tots tres s’horroritzarien de veure el seu nom escrit un al costat de l’altre. Tant se me’n dóna. A mi m’agrada veure’ls junts perquè són alguns dels noms que m’han retornat l’orgull de ser català.

L’havia perdut, jo, l’orgull de ser català. El pujolisme, que tan beneficiós deu haver estat en altres coses, a mi em va deixar narcotitzat. Catalunya convertit en el país de les belles dorments, esperant eternament el bes del príncep espanyol del moment. I, és clar, no arriba mai el príncep blau muntat en el cavall blanc, sinó que en el món real té forma de gripau socialista o del PP, també tant se me’n dóna, vigilant que continuem restant adormits, ben quietets i tapadets amb la manta, perquè puguin passejar-se pel país tranquil·lament a passar-hi el ribot. Al menys, sempre podrem agrair-li al tripartit que ens hagi despertat.

Sí, hi ha gent que ha deixat de somniar truites –espanyoles– i fan de la seva vida un exercici diari de compromís. Davant de tant nacionalista de regional preferent, catalanistes al bany maria, tebis i assenyadíssims, masoquistes d’Espanya a la que es donen un cop i un altre, aquí hi ha gent que ha dit prou i, cada un a la seva manera, combat per unes idees i un país. Gent que ja s’ha oblidat de mirar al Sud i torna a mirar al Nord, on la gent és neta, noble, lliure i culta. I feliç.

I jo vinc i els ho agreixo. Perquè és clar, ara resulta que els Sostres, Joans i Gabanchos, i els centenars com ells, que s’hi juguen el coll cada dia i que han compromès el seu futur professional per defensar uns ideals, encara hi ha qui, des de les mateixes files que es diuen nacionalistes, rastrerament, rosegadors de sofà, s’escandalitzen. I així sentim a dir que en Sostres “es passa”, en Joel Joan “crida molt” o que la Gabancho, ja se sap, “diu el que diu perquè no hi té res a perdre”.

On hem arribat? I què si algun cop no l’encerten? M’importa un rave que s’equivoquin (que, per descomptat, passa poques vegades). Ells i gent com ells han obert el camí. Que no hi ha full de ruta? Perdonin! És imparable el moviment independentista que ho arrasarà tot, especialment als polítics que s’hi oposin. Han entrat mai al Facebook? Jo l’acabo de descobrir. El Facebook és nostre, dels catalans. Hi bullen milers d’iniciatives. Catalans desacomplexats, orgullosos de ser-ho, que parlen normal, que escriuen normal, que s’interessen per coses normals. Sobretot, doncs, per la llibertat del seu país. Que lluny està el món del Facebook dels partits polítics catalans! Que no s’adonen que aquí, a Catalunya, alguna cosa es mou, que molta gent s’està bellugant, que aviat ja no seran necessaris?

Un amic meu, que té una tendència irreprimible al pugilisme dialèctic, em va dir un cop que érem uns capats –políticament parlant-. Error. Érem uns estruços capats. Així segueixen la majoria dels polítics catalans, amb el cap enterrat. La resta, encara que no sé si ja podrem mai recuperar la integritat física, ens anem aixecant, traient-nos la sorra de la cara i mirant-nos als ulls i avancem, com podem, però endavant, sempre endavant. Ells, en canvi, es van quedant enrere.

Sostres, Joan, Gabancho. Tan diferents però que jo veig tan iguals: l’orgull de ser i de sentir-se català. Es tracta d’això precisament, de donar-li la volta, de fer escampar la boira de tants anys, de recuperar un orgull que és civisme, pàtria i compromís, de deixar de fer-nos perdonar ser catalans. Sí, ho som, som catalans. I ens agrada ser-ho. Cada u a la seva manera i com pugui. Tots, amb el mateix objectiu: Catalunya, només, sempre.

Ahir va fer 70 anys que va morir Kemal Atatürk, el pare de la Turquia moderna. Ahir, com cada 10 de novembre, la població va observar un minut de silenci a les 9:05 del matí, hora exacta del decés com oportunament recorden els rellotges aturats del palau de Dolmabahçe.

Sempre m'ha fascinat aquest personatge. Una fascinació que va augmentar quan vaig visitar el seu país, on continua rebent un tracte proper a la veneració. El seu retrat, amb aquell posat seriós que sempre gastava, presideix tots els àmbits de la vida oficial i quotidiana, des del control de passaports dels aeroports fins a les botigues, passant pels segells i els bitllets de banc. No és que subscrigui el seu ideari, més aviat al contrari: va aconseguir la modernització i la laïcització del país, sí, però al preu d'un règim personalista de partit únic i d'una persecució de les minories kurda i armènia que encara dura. Més aviat és la manera de ser el què m'atreu del personatge: la barreja de magnetisme i de carisme, la facilitat per transmetre resolució i idees clares, la proximitat amb la seva gent i la identificació amb la seva nació. Per entendre'ns, el contrari que Montilla.

En moments de desconcert per al nostre país, ara que s'ha posat de moda buscar desesperadament models de lideratge polític en altres latituds, fins i tot transoceàniques, no és mala cosa emmirallar-se també en líders del passat, com per exemple Atatürk. Insisteixo, fixant-se només en el "com" i no en el "què".

Ha transcendit que la candidata a vice-presidenta dels Estats Units, Sarah Palin, va demostrar el seu nivell de geografia en una entrevista, al no saber citar els països que formen el NAFTA (que són el seu, Canadà i Mèxic) i ignorant si Àfrica és un país o un continent. Crec recordar que un altre polític ianqui va assegurar una vegada que a Mèxic es parla llatí...

Circula també aquests dies per Youtube un video de la mateixa categoria: una regidora de Santa Cruz de Tenerife no sap què volen dir les sigles ONG, cosa que provoca la indignació d'un regidor de l'oposició i el desconcert de l'alcalde.

El nivell cultural dels cridats a regir les societats és sorprenentment baix. No m'escandalitza, perquè a mi ja no m'escandalitza res, però sí em sorprèn. El president Rodrìguez Zapatero, que finalment ha aconseguit la seva cadira per seure a Washington per decidir-hi la "refundació del capitalisme" (toma castanya!), té uns coneixements limitadíssims d'economia i els pocs que té els hi va donar el ministre Sevilla una tarda en dos patadas. Compareu les dificultats lingüístiques del president Montilla amb la fluïdesa del president Pujol quan anava per aquests mons de Déu. Podríem seguir amb altres ignoràncies supines, currículums justets i limitacions palmàries.

Figura que quan algú ocupa un càrrec públic, o aspira a ocupar-lo, ho fa a partir d'una tria o selecció rigurosa i perquè té el darrera tota una estructura de partit o bé un sòlid equip d'assessors de tota mena, però sembla que tot això falla, ateses les notícies que ens arriben.

Per cert, aquests polítics són els que fan anar importants pressupostos o, en el cas de Palin la caçadora, podrien arribar a tenir accés a l'armament nuclear... per disparar-lo a quin país?

Estem en bones mans? 

La imatge de Jesse Jackson, històric líder negre, fent esforços per contenir l'emoció, és una de les imatges el dia de l'elecció del nou president dels Estats Units. Potser no s'ha acomplert del tot el somni de Martin Luther King, però va en la bona direcció. Un representant d'una minoria ètnica guanya unes eleccions, ho fa de manera clara, rodejat d'entusiasme i d'il·lusió, i amb tot a favor, inclosa l'esportivitat del seu derrotat contrincant.

Per "col·laborar" amb aquest dia rodó per als Estats Units i per al món, ja han començat a aparèixer, com ocells de mal averany, tertulians i comentaristes relativitzant la victòria, pronosticant tot tipus de desgràcies i dificultats, i venint a dir que, en el fons, res no canvia. Els polítics electes tenen cent dies de gràcia: ja hi ha qui no en dóna ni dotze hores. Com són.

M'apunto a l'onada optimista, il·lusionant i renovadora que representa Barack Obama, i m'apunto per la part que m'afecta: la transposició del seu esperit, de la seva actitud, a la política catalana. Llegiu l'article d'avui de Vicent Partal. Sí, nosaltres podem.

Coincideixen en el temps dues notícies sobre monarquia i llibertat d'expressió. Una, el judici i absolució dels joves catalans que van cremar retrats dels reis d'Espanya. L'altra, la posada en llibertat del noi marroquí que va escriure en una paret "Déu, pàtria i Barça".

En ambdós casos, després de tot el patracol de detencions, interrogatoris, paperassa judicial, mobilització d'advocats, neguits dels acusats i dels seus familiars i amics i protestes populars (justificadíssimes), després de tot això, s'acaba amb la llibertat dels imputats. No podien haver començat pel final? No hi ha res més greu per investigar, perseguir i jutjar? Després que no ens vinguin amb queixes pel col·lapse de la justícia.

No cal ni dir que entre el respecte a un cap d'estat i l'exercici de la llibertat d'expressió ha de prevaler el segon, i els dos casos que ens ocupen són meridianament clars en aquest sentit. Cremar retrats, ninots, símbols o banderes amb intencionalitat política és més vell que l'anar a peu i així seguirà essent pels segles dels segles (una altra cosa és que tingui alguna eficàcia) i l'expansió culé del noi magribí no hauria d'haver deixat de ser el que és: una criaturada.

El resum de tot plegat, d'una lògica aplastant, el fa, qui ho havia de dir, la reina d'Espanya en un llibre acabat de publicar: "només són papers que cremen; ja s'apagaran".

Sucumbeixo a parlar de les eleccions presidencials nord-americanes, incapaç de suportar el grau de pressió a què ens estan sotmetent els mitjans de comunicació, talment com si fóssim nosaltres els votants.

Per decret-llei s'ha decidit que Barack Obama guanyarà. Jo també el votaria, si pogués, però no deixa d'empipar una mica aquest entusiasme periodístic, bastant generalitzat, cap a la figura del senador mulat. Tot quadra, tot és perfecte: és jove, representa la primera oportunitat seriosa d'una minoria ètnica d'accedir a la Casa Blanca (quina ironia!), comunica bé i és una barreja de dos presidents ben considerats a casa nostra: Roosevelt (també Obama haurà de gestionar una crisi) i Kennedy (com ell, també podrà establir una "Nova Frontera"). Al seu davant, un candidat republicà que em recorda l'Abuelo Cebolleta, encarcarat i amb un discurs poc convincent, i una aspirant a vice-presidenta que sembla una comercial de perfums l'Oréal.

Les enquestes també detecten un vot ocult que, en el darrer moment, podria decantar-se cap a McCain i fer-lo guanyar. No ho desitjo, però seria una bona lliçó per a analistes i media que, de tant saberuts, a vegades ho tenen tot coll avall abans d'hora.

No podem votar Obama a les eleccions del 4 de novembre, però algú ha considerat oportú implicar-s'hi a fons. La collonada consisteix a fer un retrat gegantesc del candidat demòcrata, fet amb sorres de colors al Fòrum de Barcelona. Ja ens han fet saber que no costarà res al contribuent. Només faltaria.

 

El nou vehicle oficial del president del Parlament, Ernest Benach, ha costat una considerable quantitat de diners (el nombre d'euros varia segons la font, com els assistents a una manifestació). En tot cas, el diari Abc ha considerat aquest fet notícia de portada, amb grans titulars. Que baix que ha caigut el diari madrileny, si ha de recórrer a aquests mètodes per vendre exemplars! Ja sembla El Mundo.

Trobo del tot demagògic donar voltes sobre aquesta qüestió, francament anecdòtica. No sé quan ha costat el cotxe, però és la xocolata del lloro al costat de tantes i tantes despeses oficials innecessàries o supèrflues. Sense anar més lluny, la campanya Som-hi! que ens atabala dia sí, dia també, a tots els mitjans de comunicació, però podríem seguir: subvencions milionàries per fer vés a saber què, equipaments que acaben costant el triple del seu pressupost inicial, sous de personal de (des)confiança , etc.

Posats a criticar el fet, trobo més escandalós que el president del Parlament i la resta d'alts càrrecs institucionals no usin amb més freqüència el transport públic, per deficient que sigui. A no ser que al reusenc Benach li faci basarda prendre el tren a l'estació del Camp de Tarragona...

 

Xavier Roig, empresari que escriu setmanalment un article a l'Avui, acaba de publicar La dictadura de la incompetència, a Edicions La Campana. Tesi del llibre: la societat occidental, i especialment la mediterrània, viu dominada per l'estatisme i per una mena de correcció política on tot el què és privat és dolent i el públic bo, on tothom confia que algú altre solucionarà els problemes, on hi regna un difús progressisme ple de clixés, on la globalització és l'espantall perfecte per justificar les pròpies incompetències. Les incompetències del títol del llibre: de les administracions públiques, dels funcionaris, de les universitats, dels empresaris, dels treballadors, dels ensenyants, dels gestors culturals, dels diputats. Incompetències de les drets i les esquerres que, també en això, s'avenen de seguida.

Es podrà estar d'acord o no amb les idees de Xavier Roig. Un sector prou influent de la societat segur que no (aparells dels partits polítics, grans sindicats, determinats mitjans de comunicació, grups de pressió...) i faran els possibles per silenciar-lo, però s'ha de llegir. El món està canviant molt depressa, ens hem adormit i, com es diu vulgarment, ens agafaran amb els pixats al ventre.

 

Efectivament, una desfilada militar és un coñazo, sobretot per als que desfilen (creieu-me, sé de què parlo). En aquest sentit, podem estar d'acord amb el comentari de Rajoy. Però no és aquest el tema de fons. El que veritablement ens ha de fer meditar és constatar, una vegada més, que els polítics diuen en públic una cosa, en privat en diuen una altra, i en pensen una de tercera. I després encara s'estranyen de la desafecció, de la falta de sintonia amb la societat, de l'abstenció...

L'actual classe política... això sí que és un bon coñazo! Prefereixo veure la cabra de la Legió donant saltets: aquesta, almenys, no enganya ningú.

Tarragona serà notícia el proper diumenge dia 12 per la manifestació feixista (el neo sobra) convocada per Alianza Nacional. Dues notes.

Primera. Resulta paradoxal que grups o ideologies contraris als principis democràtics puguin beneficiar-se i fer ús d'aquests principis per fer sentir la seva veu, però aquesta és la nostra grandesa. Des d'aquest punt de vista, em sembla correcte que es permeti l'esmentada manifestació, encara que costi d'acceptar. Com a reacció a la desfilada nostàlgica s'ha convocat una concentració de rebuig, amb el conseqüent risc d'enfrontaments o de desordres públics. Això és el que voldrien ells: que se'ls prohibís la marxa (que farien igualment) i que hi haguessin disturbis, que capitalitzarien a favor seu. No els fem aquest favor, doncs.

Segona. Han aparegut uns cartells anònims enganxats pels carrers tarragonins blasmant la manifestació del 12 d'octubre i afegint que Ballesteros (l'alcalde) n'és responsable per permetre-la. Francament, s'ha de ser miserable per fer córrer aquesta desqualificació de qui ha declarat expressament estar en contra de la marxa (cosa ben lògica, d'altra banda), sense tenir competències per a impedir-la. La guerra bruta de la política arriba a aquests extrems.

La plaça Universitat de Barcelona és l'escenari d'una exposició sobre els 25 anys dels Mossos d'Esquadra com a policia autonòmica. S'hi pot veure un video explicatiu, prendes històriques, un mapa amb les comissaries (amb un error: fan dependre Montblanc de la regió de Ponent), estris d'investigació, vehicles...

Coincidint amb l'aniversari, el que fou director general de Seguretat Ciutadana i alma mater del restabliment dels Mossos com a policia autonòmica, Miquel Sellarès, ha publicat el llibre Un pas endavant, sobre algunes de les interioritats de la creació i desenvolupament de la nostra policia. Sellarès és un dels polítics més clarividents que té el catalanisme i en el seu moment va costar-li Déu i ajuda posar en marxa la maquinària policial. Ningú, ni tant sols el president Pujol, tenia clar que fos imprescindible fer-ho, atesa la tradicional malfiança dels catalans cap el que són determinades estructures d'estat. Però si volem ser-ho, les haurem de tenir, no?

Com a contrapunt a l'altura de mires de Sellarès, l'actual conseller d'Interior, Joan Saura, es despenja amb unes declaracions a La Vanguardia dient, textualment, que no hi ha política més d'esquerres que la dels Mossos. No, senyor Saura: la gestió de la seguretat ciutadana no és ni ha de ser de dretes o d'esquerres. És el que té confondre política i administració. Amb aquesta mentalitat, no ens han d'estranyar els desgavells dels dos tripartits.

[L'exposició Mossos d'Esquadra, professionals al teu costat romandrà oberta fins el 12 d'octubre, de 10 h a 20 h]

La inclusió de dos comentaris, encara, sobre el tema "Tibet llibertat", aprofitant un apunt sobre les festes de Santa Tecla, que no hi té res a veure, m'obliguen a fer algunes consideracions:

1) Jo no he de donar explicacions a ningú en el meu bloc, i menys quan se'm demanen amb exigències i falta de respecte, com és el cas del darrer dels dos comentaris. No donar explicacions no és "amagar-se com una rata" (sic). El meu bloc porta nom i dos cognoms, identificació que no dóna cap ni un dels crítics de la campanya "Tibet llibertat" de les darreres setmanes. Qui s'amaga com una rata?

2) Entrant al fons de l'assumpte, és realment sorprenent que jo, que l'únic que he fet és criticar el sistema polític de la Xina, hagi de justificar ("donar explicacions") del perquè dos restaurants tibetans de Barcelona no empren el català.

3) Si als nostres comentaristes els preocupa tant l'ús del català als restaurants tibetans de Barcelona (a mi sí, per suposat), que es preocupin també de l'ús del català als centenars, potser milers, de restaurants xinesos del nostre país.

4) Per acabar, ho repetiré per tercera vegada. No tinc cap més interès en la causa tibetana que la que pugui tenir per la bretona, la quebequesa o la saharaui. La meva acció simbòlica anava destinada, únicament i exclusiva, a denunciar la manca de llibertats a la Xina, de la mateixa manera que ho fan moltes altres persones i institucions.

Després de massa anys de no fer-ho, participo a la manifestació de l'Onze de Setembre a Barcelona. Faig temps i dono una volta per la fira d'entitats instal·lada als peus de l'Arc de Triomf, on hi voleia una impactant bandera estelada. S'hi succeeixen multitud d'associacions, grups i empreses amb els més variats objectius i causes a defensar, símptoma de que la societat civil està més viva que mai en contra del què un cert "gran germà" comunicatiu ens vol fer creure. Mentre bado a la parada del CIEMEN, se sent un petard: l'incident em recorda l'època en què es feia córrer que aquesta entitat tenia lligams amb el libi Gaddafi, abans filo-terrorista i ara amic dels nord-americans.

Lentament, es van concentrant multituds a la plaça d'Urquinaona, lloc d'inici de la marxa. Gent de totes les edats i condicions, multitud de joves, profusió de simbologia (banderes, xapes, enganxines, samarretes, de tot), rètols, globus... Una pancarta ens recorda que cada dia l'estat ens roba 52 milions d'euros. Cada dia! Amb prop d'una hora de retard, s'inicia la manifestació. Sona Obrint Pas, i ens obrim pas Ronda avall, fent saber el què volem i reclamant el què ens partoca. Passem per davant una residència geriàtrica, on un ancià al balcó, saludant amb el puny enlaire, és molt aplaudit. Dos balcons més amunt, uns xinesos ho observen: la suma d'una gentada, banderes i un senyor aixecant el puny potser els fa pensar el què no és. Estan perplexos, igual que els catalans.

Baixem ja pel passeig Lluís Companys i a l'observar el fort desplegament de mossos d'esquadra davant l'edifici de Jutjats, una parella fa:

- què esperen que passi, aquests?
- doncs els aldarulls de l'Onze de Setembre...

"Els aldarulls de l'Onze de Setembre" diu, com si fos una frase feta, una marca de la casa. Com qui parla dels encierros de Sant Fermí o la tomatina de Bunyol. Però no, per alegria de molts i decepció de no pocs, no hi haurà aldarulls. El que hi ha hagut al matí és el "tradicional" intercanvi de retrets, paraules i empentes entre grups independentistes al Fossar de les Moreres. Quan passa això jo també em quedo perplex.

S'acaba l'acte amb un parlament de Feliu Formosa i la pujada a l'escenari dels organitzadors, els nous líders d'una societat que diu prou. Joel Joan, López Tena, l'Èric Bertran, Víctor Alexandre... gent significativament no vinculada o sense càrrecs a cap partit polític. Em passejo pel parc de la Ciutadella i reprenc el contacte amb la fira d'entitats. Mentre a l'escenari actua Cesk Freixes (crec que és ell), em rasco la butxaca i adquireixo un lot de dues ampolles de vi i una d'Alter-Cola. S'ha de fer país i la nostra és una nació de peatge. Encara.

Comença una nova Diada Nacional. Com a preludi, el missatge institucional del president, recomenant una apretada de cinturó. Després, pa i circ: TV3, per commemorar els seus 25 anys, ha iniciat un dels seus exercicis onanistes a què ens té acostumats, en aquest cas justificat. Sobre els 100 anys de l'estelada, ni mu als telenotícies.

Veurem què dóna de si el dia. Aquesta nit, crònica.

La notícia tarragonina del dia és la publicació, per part de l'Ajuntament, d'un informe sobre la inviabilitat del projecte inicial de l'aparcament Jaume I, a la Part Alta. No, no és la contribució de la ciutat a l'aniversari del naixement del rei, sinó d'un greu afer. El que havia de ser un equipament dotat amb la tecnologia més avançada ha resultat ser un fiasco que costarà als contribuents tarragonins 30 milions d'euros. Som prop de 150.000 habitants, feu números.

L'historial de l'obra és un compendi de potineries i avui ens la recorden els diaris. Es va decidir construir-lo a la Part Alta, quan ja es preveia que s'hi restringiria la circulació de vehicles, i en una zona rocosa, que va obligar a usar explosius, amb la lògica "alegria" dels veïns. Les obres no van tenir en compte els requeriments de la Comissió de Patrimoni Cultural sobre unes troballes arqueològiques i, a més, l'acabament exterior oculta la vista de la preciosa façana de la Universitat.

L'historial econòmico-financer ha estat un sainet que ha produït la multiplicació per sis del pressupost inicial. El sistema robotitzat de distribució dels vehicles era "intel·ligent" i ho era tant que en moments puntuals s'hagués tardat cinc hores (!) per disposar del cotxe. Ara els treballs segueixen sense estar conclosos, una part de l'estructura s'ha rovellat per falta d'ús i es tardarà encara dos anys per posar-lo en funcionament, amb menys places i amb el sistema de tota la vida, és a dir, rampes.

El bunyol haurà costat a cada tarragoní 200 euros, del primer a l'últim, inclòs l'anterior alcalde, Joan Miquel Nadal, principal responsable polític que, prudentment i significativament, guarda sepulcral silenci sobre l'afer.