Dilluns, 15 de setembre. Agafo el cotxe i em planto a la Terra Alta. Faré una ruta per cinc poblacions de la comarca.

Corbera d'Ebre: el poble vell es conserva pràcticament com va quedar després de ser bombardejat durant la Guerra de 1936. Passejar-se pels carrers abandonats entorn de l'església, sense ningú i amb el soroll del vent produeix una sensació estranya.

Gandesa: la meva intenció era visitar el museu i el Centre de la Batalla de l'Ebre, però els dilluns tanquen tots els museus (cosa que se m'oblida sempre), així que opto per recórrer els seus carrers, contemplar la portalada romànica de l'església i entrar en un forn atret per l'olor de coca. Però no en tenen, de coca, aquell dia. Ja és la segona frustració que em dóna Gandesa. Hi tornaré expressament per la Batalla i per la coca, ho prometo.

Batea: un gran descobriment. Impressionant centre històric, carrers medievals (a la foto), porxos i una església que és coneguda, amb certa exageració, com la catedral de la Terra Alta. Les portes de les cases tenen uns ganxos: són per penjar les bosses de la brossa. Ara que m'hi fixo, altres pobles també els tenen.

Bot: dino al petit hotel de la població. El menjador té una paret transparent que permet una impressionant vista del paisatge. Per cert, menjo molt bé per quatre rals. Després m'acosto a la fantasmagòrica estació de tren, en desús, que ja coneixia per haver fet a peu la Via Verda. Es conserva el rètol, l'esfera del rellotge, els serveis públics... tot ple de pintades i runa.

Vilalba dels Arcs: també té el seu interès. La sola plaça de l'Ajuntament dóna per tot un apunt del bloc. Palau senyorial amb un Sagrat Cor a la façana, Monument als Caídos, enorme placa a la paret dient que el projecte (quin?) està finançat pel Fons Social Europeu...

Cinc pobles on el temps transcorre a un ritme més pausat, carrers d'una altra època que es mantenen igual, i que duri. El contrast de tot plegat no tarda en arribar quan contemplo la inquietant imatge de la central nuclear quan passo per Ascó, camí de Tarragona. Quin yuyu que dóna aquella torre!

Prop d'Espot hi ha el petit poble de Son, amb la seva destacada església. Pagant un euro tens dret a contemplar-ne el retaule gòtic i pujar al campanar, no apte per acròfobs. De fet no caldria pagar res: en aquest poble hi ha pela llarga, ja que una coneguda caixa d'estalvis hi ha muntat un conegut tinglado (Les Planes de Son).

Enfilo una altra vall d'extraordinari interès, que és la de Cardós: Ribera de Cardós, Tírvia (a la foto), Lladorre... Dino a Unarre, un poble que costa de trobar. Està pèssimament indicat i així ho faig saber al restaurant on em faig servir una esplèndida esqueixada de bacallà. El campanar de l'església del poble és, com la gran majoria de la zona, de "barret de bruixa", per la forma. Podríem dir-ne també de "Harry Potter"...

És l'últim dia de viatge, abandono Espot i em dirigeixo a la Seu d'Urgell, que no queda tan lluny. Davant de la catedral em trobo, atenció, el bisbe i co-príncep d'Andorra Joan Enric Vives, que travessa la plaça sense cap mena de protocol, saludant uns coneguts. Poques vegades un té l'ocasió de veure pel carrer tot un cap d'estat, a tres metres. La visita turística de la ciutat inclou el Museu Diocesà (amb un Codi de Liébana), la catedral, el Parc Olímpic del Segre i una cosa que em tenia encuriosit de fa molt: el claustre "laic" del Parc de la Valira, amb uns capitells que representen icones del segle XX, inclosos pensadors, artistes i dictadors, cosa que va aixecar una gran polèmica en el seu moment.

Aprofito que estic a prop d'Andorra per fer una incursió als dominis del co-príncep i omplir el dipòsit de benzina. Cal començar a mirar la butxaca. Acabo així la meva setmana pirinenca, amb la qual jo també he omplert el meu dipòsit físic i anímic de cara a la temporada que comença.

Mentre em preparen l'habitació a l'hotel d'Espot, m'entretinc a conèixer el poble: l'església, el pont romànic... molt hotels i algunes botigues. En una d'elles han col·locat un rètol per fer saber que "aquí no tenim premsa", farts de que tothom entrés a demanar-ne. El què sí tenen a l'aparador és una horrorosa col·lecció de pongos a la venda.

La tarda la dedico a visitar l'Ecomuseu d'Esterri d'Àneu. Es tracta d'una casa moblada i disposada tal i com eren antigament. Una visita guiada ens explica els detalls de la vida diària a aquelles contrades. Ens assabentem de què és una punyera o un tirapeu. Ens expliquen l'estratègia de les cases per aparentar més riquesa de la que tenien. Ens mostren com la millor cambra no era la del cap de casa, sinó del matrimoni jove: obligats a tenir molts fills, tot eren comoditats perquè "complissin". En relació a això, passen al final un video amb una afirmació que fa pensar: "abans hi havia gent que neixia i moria a la mateixa habitació".

L'endemà matino per pujar fins l'estany de Sant Maurici. Entro primer en un petit supermercat per proveir-me de vitualles. Una parella de turistes estrangers demanen a la caixera dues bosses de plàstic per al pa que acaben de comprar i aquesta es nega a donar-los-en més d'una. Quan la parella ha marxat fa:

- dues bosses per una barra de pa! Sí, home, i què més...

Així tractem al visitant. Una miserable bossa de plàstic potser farà que la parella no torni. El negoci del Robert de les cabres.

La pujada a l'estany (que també es pot fer amb jeep) hauria estat plàcida i agradable de no fer acte de presència una, dues, mil mosques. No sé si és l'època de l'any, les condicions atmosfèriques del dia o què. Al matí m'he dutxat, que consti. A l'arribar al destí un es troba amb aquella imatge repetida tantes vegades: l'estany, els Encantats, alguna clapa de neu... Pòster a afegir als de Montserrat des de Sant Joan, Cadaqués des del mar o la Sagrada Família des de la Pedrera.

La tornada la faig novament amb les mosques i, a més, plou. Però no importa. He caminat quatre hores i he respirat aire pur. D'això es tractava.


[Apunt dedicat a la memòria de la senyora Maria Rosa, que aquesta matinada ens ha deixat a Palma de Mallorca; la vaig esmentar en aquest apunt]

La ruta entre Molinos, a la Vall Fosca, i Espot, on vull romandre tres dies més, inclou dues ciutats que mereixen una parada: la Pobla de Segur i Sort.

La Pobla de Segur és un important nucli de comunicacions: hi arriba el ferrocarril (tres trens diaris fins a Lleida), recentment traspassat a Ferrocarrils de la Generalitat. Les unitats, ai las, encara duen el logotip de RENFE. D'interès és la Torre Mauri, conjunt modernista habilitat com a Ajuntament, oficina de turisme i sales polivalents. La reforma va ser inaugurada pel ministre Josep Borrell, fill de la població i jacobí notori. Potser per compensar, al mateix recinte s'ha erigit un monument al general Moragues.

General que tornaré a trobar a Sort, la següent parada, i per partida doble ja que l'heroi de 1714 hi va estar molt vinculat (una acotació: el recordarem, demà?): monument (a la foto) i placa a la casa natal (?), col·locada en ple franquisme per la Diputació ("dedicada a Joseph de Moragas, héroe de la montaña leridana"). Moragues va néixer a Sant Hilari Sacalm, però el 1966 no estava tant clar. Abans d'agafar el cotxe, m'encurioseix passar per davant l'afortunada administració de loteries, amb una discreta cua de compradors, àvids de que la suerte les acompañe (nova acotació: hem de seguir gastant-nos els diners en una rifa espanyola?).

Arribo a l'Hotel Saurat, d'Espot. Establiment de tota la vida: cinc generacions de propietaris. El lloc l'ha fet famós Joan de Sagarra, el fill del gran escriptor, que hi passa els estius i en parla molt bé a La Vanguardia. En justa correspondència, l'establiment li ha dedicat un saló i hi ha penjat un retrat de l'autor de Vida Privada. La recepció és deserta, amb l'única presència de dos gossos dormint. Per avisar que vingui algú no hi ha el típic timbre de la sèrie de Tricicle, sinó un telèfon antic que precisa el marcatge d'un número.

L'hotel té un aire familiar i tot convida al descans: una biblioteca, innombrables butaques, rellotges de peu de l'any de maricastanya, silenci... i els dos animalons que segueixen dormint. Duen una vida de gos, com se sol dir. Em penso que els imitaré els propers dies.

El turista ho vol tot verge
per poder-ho embrutar
i un cop brut va a altres contrades
i a aquell lloc no hi vol tornar.

Això diu el Romanço de la Vall Fosca, escrit per Jaume Arnella. El turista ho vol tot verge, immaculat, primitiu, típic, "autèntic", però alhora exigeix tots els avenços que li proporciona el progrés: allotjaments còmodes, oferta variada d'oci, carreteres amples i asfaltades, cobertura de mòbil... i el progrés li ho ofereix, passant per sobre, a vegades, del paisatge i de les formes de vida de la societat que hi viu. Que és, precisament, el que fa que la gent visiti un lloc concret.

Tot aquest rollo ve a tomb perquè mentre visito diversos pobles de la Vall Fosca no paro de donar voltes a l'eterna pregunta: fins on cal denaturalitzar els diferents recursos en nom d'allò que diem progrés? Em passejo per Sarroca de Bellera, la Pobleta de Bellvei, Cabdella... pobles on cases a punt d'enrunar-se conviuen, paret amb paret, amb residències equipades a l'última (que no desentonen amb el paisatge, i això és d'agrair) i on l'olor a vaques o els bels dels xais estan en procés d'extinció.

La polèmica esclata en tota la seva magnitud contemplant el poble d'Espui. És on el senyor Fernando Martín, conegut merengue i constructor, ha deixat a mig fer una discutible urbanització que incloïa habitatges, camps de golf i una estació d'esquí. Què preval? El paisatge? El turisme com a motor econòmic de la zona? Les necessitats acuciants de l'Ajuntament? De moment, ni per tu ni per mi: les grues estan parades.

En el capítol d'anècdotes i incidències, tres apunts:

Primer, a la porta de la preciosa església romànica de Sant Vicenç de Cabdella (a la foto), una làpida esborrada on es pot llegir perfectament, però, "III Año Triunfal, camarada José Antonio". Com ells diuen, donde hubo siempre queda.

Segon, al mateix poble, una capelleta dedicada a Sant Joan Baptista, on la gent tira monedes com si fos la Fontana de Trevi. Fa anys que no es buida, perquè hi ha més pessetes que euros. Hi tiro cinc cèntims (d'euro), més per curiositat que per devoció.

Tercer, a la Pobleta de Bellvei hi descobreixo un balcó guarnit amb banderes de coloraines, típiques del Tibet. Un altre que té un xip imperialista, si hem de fer cas als sinòfils que últimament pululen per la blogosfera.

I acabo amb una nova estrofa del Romanço:

Confiem en la Vall Fosca
i en els homes que la fan
les seves ganes de viure
i de tirar endavant.

El gran revulsiu econòmic d'un indret tan endarrerit com la Vall Fosca va ser, sens dubte, l'aprofitament dels generosos recursos hídrics per produir energia elèctrica, des de començaments del segle XX. La primera empenta la va donar Emili Riu, polític i empresari. Dedico el dia a conèixer millor aquesta faceta.

Pujo fins a l'estany Gento, un dels que proveeixen d'aigua el sistema de producció elèctrica, i ho faig mitjançant el telefèric instal·lat a la zona per facilitar les obres de construcció de la central reversible Sallente-Estany Gento. Es tracta d'un fascinant mitjà de transport capaç, en el seu moment, de suportar la càrrega d'una formigonera. Ara es conforma a portar 58 passatgers a cada viatge, sempre que no pesin, en conjunt, més de 25.000 quilos... Avui hi puja una trentena de persones, entre excursionistes, ciclistes, pescadors i turistes, a més de quatre bicicletes, que no perdem detall de l'espectacular vista durant l'ascensió, a un metre per segon. Sembla una gran velocitat, però no: són 3,6 km/hora.

A dalt faig una travessia seguint el recorregut d'un antic carrilet. Còmoda travessia: és, lògicament, a peu pla i d'impossible desorientació. I és una travessia que dura més de tres hores, silenciosa, sota un sol brillant i amb unes vistes increïbles. A la tornada, descobreixo un ramat de vaques. Ens van enganyar l'altre dia: no dirigeixen el cul cap el sud, sinó en totes direccions. Algunes em miren amb un posat entre la sorpresa i la indiferència.

La següent etapa hauria de ser el Museu de la Central Hidroelèctrica. Dic hauria perquè només és visitable en uns dies i hores concrets, però ja faig salat: serà en una altra ocasió. Em passejo per la zona de la central, que està activa i fa aquell soroll monòton i fantasmal que fan certes màquines quan funcionen. No hi falten els rètols de "Fecsa" i "alta tensió, perill". El que no hi ha són aquells dibuixos amb un senyor fulminat per un llamp, que de petit m'impressionaven molt.

Per documentar-me sobre el tema, visito uns dies més tard l'exposició que ha muntat el Consell Comarcal a Sort dedicada a Emili Riu, que ja hem citat. Era un home amb gran visió de futur sobre les oportunitats de negoci que representaven les reserves hídriques de la zona. També va ser diputat de Sort-Viella un munt d'anys seguits, mentre vivia a Madrid: un cacic, vaja. El que més crida l'atenció de l'exposició és que, mentre les centrals hidroelèctriques de la Torre de Cabdella produïen kilovats per fer anar la ciutat de Barcelona, els pobles de la Vall Fosca van continuar sense corrent elèctric durant anys... Potser per ser fidels a la denominació de la zona.

Crònica d'una setmana de vacances per diverses valls del Pirineu occidental (de Lleida, en terminologia provinciana), tot fugint de la calor i de la humitat.

El primer destí és la Vall Fosca, aquella mena de caixal que forma el Pallars Jussà per la part de dalt, partida pel curs del riu Flamicell i que correspon al municipi de la Torre de Cabdella (o de Capdella, hi ha conflicte sobre quina grafia cal fer servir).

M'allotjo a un hotelet d'un dels pobles de la vall, Molinos. Aquí també hi ha controvèrsia i algú, més papista que el papa, s'ha entretingut a pintar de blanc la o de la senyalització viària pensant que catalanitza el nom, quan l'origen de la paraula és Molí nos (el nostre molí). L'hotel és confortable, rodejat de vegetació, amb piscina i fins i tot llibres a les habitacions. L'àmplia sala d'estar ofereix des de premsa barcelonina fins a revistes xafarderes. Em rep la mestressa, que m'ensenya la cambra i s'acomiada dient:

- em dic Glòria i estic a tot arreu!

No, no és l'Esperit Sant. És la seva manera de dir que està disponible pel què calgui. L'establiment no arriba al 50% d'ocupació. Es noten la crisi i l'acabament de l'agost. Entre els estadants, cinc alemanys que han arribat al lloc amb dos vehicles i cinc potents motos. Són bavaresos i saxons: ho sé per les matrícules. Els vespres, després d'haver recorregut les sinuoses carreteres amb les seves màquines, s'esplaien a la sala d'estar i comencen a exercir d'alemanys: es fan servir enormes vasos de cervesa i parlen entre grans riallades.

A la Vall Fosca, a pesar del seu nom, també hi toca el sol i, com queda dit, l'hotel té piscina, de manera que aprofito la primera tarda per estirar-me a la gandula i remullar-me. L'aigua és freda. No fresqueta, no: freda. Però si he fugit de la calor ara no em puc queixar. Torno a estirar-me i em disposo a iniciar la lectura d'un llibre que no té res a veure amb l'ambient que em rodeja. Es tracta de la biografia del general Batet, tarragoní il·lustre, escrita per Hilari Raguer, historiador no menys il·lustre.

La nit cau amb el seu silenci, trencat només pel rum-rum del riu Flamicell (unes aigües no gaire turbulentes, per sort!) i em disposo a descansar al llit. Demà toca caminar.

[A la imatge, vista de Beranui]

Afectat per l'accident d'aviació d'ahir a Madrid, reprenc els apunts del bloc. I afectat per partida doble: per l'estreta relació que tinc amb gent de Gran Canària i perquè no feia ni vint-i-quatre hores que abandonava l'aeroport de l'illa, a la qual havia arribat dissabte amb Spanair, sense novetat ni especials motius de preocupació. 

Són moments de dolor per moltes persones i, en conseqüència, estan fora de lloc determinats tractaments informatius de la notícia. Sempre hi ha notes malsonants en aquests casos. Tampoc és el moment encara de cercar causes i responsabilitats. Tot arribarà.

Silenci, doncs.

No coneixia gens el sud del país (fa molts anys no vaig passar de Gandia) i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i l'Euromed per Tarragona, em vaig dir "tito, cap a Alacant".

El viatge en ferrocarril no és digne de comentari, ni a l'anar ni al tornar. Puntual (oh!), fins i tot ens donen caramels. L'única peculiaritat és que quan passa per l'estació de València, que és terminal, el tren fa el recorregut fins Alacant a l'inrevés, de manera que viatgem de cul com si diguéssim.

Alacant se'm presenta com una ciutat tòpicament mediterrània: és lluminosa, blava, plena de palmeres... El primer punt d'interès és la famosa platja del Postiguet ("La manta al coll i el cavasset..."), plena de gent tot i ser relativament aviat. Davant per davant es troba el que més m'interessava de veure: l'última parada del tramvia d'Alacant. Estava intrigat amb aquest mitjà de transport i comprovo que té trampa. Han allargat la línia de tren que arriba a Dénia i han fet un mix que denominen Tren-Tram amb una freqüència de 30 minuts! Una altra branca és un petit túnel que arriba fins el mercat de la ciutat. Denominen a tot plegat, amb evidents ínfules, metropolità d'Alacant. Ho trobo molt valencià.

Inevitable recorregut turístic: l'Ajuntament (a la foto), amb preciosa façana barroca i famós per marcar oficialment el nivell del mar de l'estat espanyol, la Catedral, xapada com tots els edificis que intento visitar últimament, el Passeig d'Espanya, plena de xiringuitos d'artesans, el parc Canalejas, amb un curiós mapa de la península ibèrica en relleu (Tarragona n'havia tingut un també)...

La tarda la dedico al castell de Santa Bàrbara, el Montjuïc alacantí, al qual s'ascendeix per un ascensor excavat a la roca. A dalt, impressionants vistes de la ciutat, el mar i la comarca, especialment des d'un lloc denominat "Recinto del Macho del Castillo". Em guardo el comentari. La fortalesa la formen diferents nivells i espais, plens de bancs, quioscs de begudes i multitud de plantes i cactus, amb divertits rètols com per exemple "Prohibido tocarme. A mi sólo me toca el jardinero".
 
Acabo la crònica del viatge i ho faig lamentant l'estat de la llengua a Alacant. La seva precarietat, que ja sabíem, es constata per exemple en la retolació de les vies urbanes: "Carrer San Francisco", i es queden tan amples. No cal dir quin és l'ús oral. Arribaran aquí els laments dels signants del Manifiesto o faran els ulls grossos? Em dóna la sensació que, en termes de país i de llengua, hem deixar la ciutat una mica abandonada. Alacant és important, com deia l'encertat lema d'una manifestació, i encara la hi trobo més des que he tingut la satisfacció de passejar-m'hi.

Vic no és per mi una ciutat qualsevol: és el lloc de naixement de la meva mare i la capital de la comarca d'on procedeix tota la meva família materna. Malgrat això, feia molts anys que no hi posava els peus i, encara asclat per les caminates montserratines, vaig decidir anar-hi l'endemà.

Agafo a Barcelona un tren de rodalies, un d'aquests trens que van fins a Ripoll, s'aturen a tot arreu i, de tant en tant, són notícia als diaris pel fet de dilatar el temps, demostrant didàcticament les teories d'Einstein. Aquest dia, però, el tren tardarà un temps diguem que correcte.

El vagó és, durant tot el viatge, un anar i venir de persones de les més diverses procedències. Al meu costat, dos nois consultant un plànol de la Garriga, on baixaran, i un d'ells llegint en llibre en ciríl·lic. A l'altra banda, una oriental i un negre. Molts magribins i sud-americans. A Balenyà pugen quatre noies amb mocador al cap, tapades fins els peus. Significatiu si tenim en compte que anem a la capital de la deep Catalonia.

Ja sóc a Vic. En contra del que explicava la novel·la Laura a la ciutat dels sants, el paisatge no és diferent quan el tren s'acosta a la ciutat. Tampoc hi ha boira, ni veig capellans. És, això sí, aquella ciutat dinàmica i nostrada, tradicional i entenimentada que jo sempre he envejat. El passeig Jacint Verdaguer mena a la gran plaça de l'Ajuntament, aquella que, segons Pla, seria la plaça major de Catalunya si tingués un monument al bell mig; però no h'hi ha. El que hi ha és un bulliciós mercat, que sorprèn agradablement perquè recorda molt els d'abans: pagesos de la rodalia oferint fruites de tots colors, verdures, enciams, tomàquets, ous, cargols... fins i tot bolets, a banda de tota l'oferta habitual de roba, parament de la llar i estris de cuina.

La ruta turística inclou el Temple Romà (a la foto), la Catedral i el Museu Episcopal, que recomano vivament. A la Catedral, el senyor que em ven l'entrada em pregunta en quin idioma vull el fullet informatiu que donen. El renyo amablement:

- vostè l'ha de donar sempre en català, home; si algú el vol en un altre idioma, ja ho demanarà!

No sé si ha entès el meu raonament. Ja té nassos que en una ciutat com Vic algú català pregunti a un catalanoparlant (jo) en quin idioma vol el fullet. Oblido de seguida la qüestió contemplant el claustre gòtic, el monument a Jaume Balmes i les tenebroses pintures de Sert que, segons explica la meva mare, li causaven terror quan era petita. Bé, no eren les actuals pintures sinó les que van quedar destruïdes durant la guerra.

S'acosta l'hora de marxar. Acabo ja la passejada vigatana amb l'obligada compra de fuets en una de les acreditades cansaladeries del centre. No duraran gaire quan arribin a casa.

[apunt dedicat, lògicament, a la meva mare]

Inicio avui la crònica de tres escapades durant les curtes vacances que ja he acabat: Montserrat, Vic i Alacant.

Decideixo anar a Montserrat, a fer la cabreta i a esnifar aire pur i espiritualitat catalana. La combinació de tres mitjans de comunicació (Ferrocarrils de la Generalitat, Aeri de Montserrat i funicular de Sant Joan) em transporta en dues hores a més de 1.000 metres d'altura. Inicio la marxa a peu fins a Sant Jeroni quan les campanes comencen a repicar. La muntanya de capricioses formes, el monestir allà baix, el dia clar i les campanes que sonen: molt típic, molt tòpic, però també molt bonic. La ruta fins al cim més alt de Montserrat és un agradable passeig que només es torna costerut amb les escales del darrer tram. S'ha de ser molt manta per no fer-la. Tot és silenciós i amb poc moviment: només em trobo uns operaris arrenjant el camí i una noia que torna de fer footing. Després, al cim hi trobo més moviment.

S'acosta l'hora de dinar. Baixo pel funicular i torno a la plaça del Monestir: el que de bon matí era un espai buit i silenciós, ara és un bulliciós formiguer de gent gran i, sobretot, de guiris. N'hi ha per tot arreu, són com la pudor. Veig vestimentes que fan mal a la vista (pameles, mitjons blaus amb sabatilles grogues, sabates de taló...). El personal origina les lògiques cues a tot arreu, inclòs el restaurant self-service. Passo d'esperar-me i em compro un entrepà de truita de patates i una cervesa, que em menjo de qualsevol manera.

Aprofito l'hora de la migdiada, en què tothom està inactiu, per anar a fer la visita al cambril de la Verge. La cua és més curta que abans de dinar, però un quart d'hora d'espera no me la treu ningú. Formulo a la Moreneta dues peticions. Una de caràcter estríctament personal i l'altra publicable: la independència de Catalunya. Així, com sona. Si va fer cas a un conseller esquerranós i descregut concedint-li pluges abundoses, perquè no m'ha d'escoltar a mi, que sóc molt bon noi? (ehem...). A la sortida, encenc un ciri que afegeixo als milers que cremen, previ pagament d'un euro i mig. Fins i tot el culte hiperdúlic està sotmès a les servituds comercials.

Abandono el monestir i a la sortida veig una cara que no m'és desconeguda. És Josep Maria Àlvarez, secretari general d'UGT, "conspirant" amb altres dues persones. Què fa aquest home a Montserrat un dilluns a la tarda? Misteri.

Aprofito el que resta de la jornada per fer una passejada fins a l'anomenada Creu de Sant Miquel, des de la que es contempla una esplèndida vista de tot el conjunt monumental i del curs del Llobregat. A una hora prudencial inicio la retirada amb els mateixos mitjans de transport, tot meditant la meva sol·licitud mariana: ara que hi caic, no vaig concretar-li en quin moment volia que es complís la meva petició...

Tres notes posteriors als apunts sobre la sortida a l'Urgell i la Segarra, publicats els dies 12 i 13 de juliol:

1) Els ocells negres de cua llarga són garses, segons m'informa algú que diu ser "de poble", per oposició a un servidor, que vaig justificar la meva incultura ornitològica dient que era "de ciutat". Agraït.

2) La moguda policial, carrers tallats inclosos, que vaig presenciar a Tàrrega, té explicació. He fet de Sherlock Holmes a internet i he descobert que l'11 de juliol, el dia dels fets, va visitar la població el nostre benvolgut conseller Joan Feng-shui Saura. La raó, commemorar els 25 anys de presència dels mossos d'esquadra a la capital urgellenca.

3) L'apunt dedicat quasi íntegrament al Museu de Joguets i Autòmates de Verdú ha merescut els agraïments de Jordi Mayoral, actual responsable del museu, en forma de missatges i de reproducció de l'apunt al seu bloc. Li ho agraeixo també.

No s'han acabat els apunts sobre petites escapades d'un dia. N'he fetes tres en el curt període de vacances que he tingut (Montserrat, Vic i Alacant) i en parlarem els propers dies.

Ja són les 5 de la tarda i desfaig el camí d'anada. Enfilo la llarga i recta carretera de Tàrrega cap el sud, però a mig camí m'aturo a Verdú, interessant població per la seva ceràmica i pel seu Museu de Joguets i Autòmates.

El museu (no de joguines, sinó de joguets, mot que m'imagino que deu ser propi del català occidental) correspon a la col·lecció que va reunir Manel Mayoral. Aquest senyor, pel que es veu, adquiria i guardava de tot: joguines antigues, petits vehicles, autòmates i objectes de tota mena (ampolles, cromos, cartells... ja us ho dic: tot), i va decidir que en pogués gaudir tota la societat exposant-ho permanentment. El museu és un exemple de bona restauració d'un edifici antic, d'excel·lent visualització d'una col·lecció de gran valor històric, cultural i econòmic, i d'encertada acció estratègica per situar Verdú al mapa.

No m'estendré en tot el que hi ha exposat (aneu-hi...), però em van cridar l'atenció quatre tramvies de joguina fets de fullola i datats dels anys 20, un capgròs que representa Jordi Pujol, un banderí del Nàstic del 1951 i un gegantí cartell de la festa major de Vilafranca del Penedès. I els autòmates, aquests ninots mecànics que, a l'era de la informàtica més avançada ens semblen artefactes obsolets, però també entranyables, almenys per als que de petits havíem pujat al Tibidabo. Entranyables i a vegades inquietants: alguna de les figures, amb la seva mirada freda i perduda, té un no-se-què de pel·lícula de terror.

S'acaba el recorregut pel museu i em topo amb un "llibre de visites" a on em faig una mica d'autobombo dient que parlaré d'aquest magnífic museu al meu bloc Les aigües turbulentes de Vilaweb... La inevitable botiga, a la sortida, serveix perquè hi adquireixi un trenet de corda i una ampolla de vi negre de Verdú.

Una ràpida passejada pel centre del poble, que en una tarda de juliol està quiet i caldós, clou la meva escapada a dues comarques que necessiten molt més que un dia per ser conegudes a fons. Em queden Agramunt, Guissona, Bellpuig, Guimerà... tot arribarà.

Una autovia de fins a tres carrils, successora de l'antiga N-II, connecta en pocs minuts Tàrrega i Cervera. Arribo, doncs, a la capital de la Segarra, aparco, i camino cap el centre, una mica intuïtivament.

M'interessa contemplar la famosa Universitat de Cervera, erigida per aquell rei que tenim penjat a l'inrevés. La trobo de seguida: és un imponent edifici d'estil Escorial (no exactament, però ja m'enteneu), amb una enorme corona metàl·lica a sobre la porta principal, no apta per republicans radicals. L'edifici decep: no és cap monument visitable, sinó la seu de diverses institucions que, a més, es troba en obres. Pregunto si puc introduir-me al casalot a una senyora que escombra una de les escales i em contesta que no ho sap; doncs sense més preàmbuls em passejo pels desèrtics patis i passadissos del que una vegada va ser el centre d'estudis més important de Catalunya i a on va estudiar Jaume Balmes, segons diu una placa de la porta.

Per a l'anècdota queda la imatge d'un enorme cogombre al mig del carrer, just davant la Universitat (devia haver mercat aquest dia a Cervera). No atino a trobar una lectura subliminar a la relació entre una entitat felipista-borbònica i un cogombre mig xafat pel trànsit, però segur que hi és.

Camino després cap el casc antic de Cervera i ho faig pel carrer Major, llarga via molt ben conservada estèticament i que respira història pels seus nombrosos edificis: aquí s'hi celebaren unes Corts que donarien pas a la Generalitat, aquí nasqué Duran i Sanpere i aquí es produí l'asentamiento (sic: la placa és en castellà) del matrimoni dels Reis Catòlics.

Arribo a una preciosa plaça porxada, amb la Paeria (atenció a unes curioses mènsules) i darrere l'església gòtica i una mena de balcó natural amb vistes a la Segarra, que contemplo sota un sol de justícia. De tornada, em fico al denominat carreró de les Bruixes, que és com un túnel construït sota unes cases que servien de defensa per la població. És un indret fosc, abandonat i ple de pintades de totes les radicalitats possibles. Fa una mica de por i tot.

Abans de marxar m'aturo a una pastisseria i compro "sabines", una mena de carquinyolis típics d'aquí. Trec el cotxe d'on el tenia aparcat i a punt estic de topar amb un altre (seria el segon incident automobilístic en deu dies). M'allunyo d'aquesta ciutat contradictòria, que va veure néixer la Generalitat però també l'asentamiento del matrimoni més infaust per la nostra nació.

M'espera un museu ben peculiar a Verdú.

Avui he fet un ràpid tour per les comarques de l'Urgell i la Segarra, properes però poc conegudes. La crònica, en dos capítols.

Enfilo la carretera i, passades Montblanc i Solivella, m'endinso a la comarca de l'Urgell. Primer objectiu, el monestir de Vallbona de les Monges, assignatura pendent de fa temps. Es tracta d'un edifici que, a diferència dels seus companys de la Ruta del Cister (Poblet i Santes Creus) és més petit i queda mig enclotat al poble on està situat. En destaca només l'esbelt cimbori octogonal (a la foto). Després d'esperar-me una bona estona, jo i quatre persones més iniciem la visita amb l'ajut d'un guia que, en castellà dialecte indi i amb gestos (dos del grup són italians) ens explica detalls històrics, arquitectònics i ornamentals del monestir. Per exemple, les trifulgues familiars de Violant d'Hongria, enterrada aquí i que ha originat una curiosa relació bilateral amb aquell país centreeuropeu. La sala capitular i l'església, netes de decoració, severes i bellíssimes, fan una forta olor d'encens, aquella olor agradable com de porro que ja trobava a faltar. Tot el conjunt monumental és absolutament recomenable. Per cert, el proper diumenge 27, a les 18 hores, hi ha un concert d'orgue a càrrec d'Andreas Schröder.

Marxo de Vallbona. El paisatge és sec, grogós, pla, quiet, només alterat per papallones blanques o per uns ocells negres amb la cua llarga (no sé com es diuen: sóc de ciutat). Algun tractor a la carretera em recorda que encara es treballa la terra. Arribo a Tàrrega, la capital comarcal. M'assec a un banc de la plaça del Carme, presidida per una escultura d'Alfaro, molt coneguda. Començo a veure persones inequívocament immigrants. En veuré moltes més.

Em passejo pel centre comercial i peatonal de la ciutat. El carrer Santa Anna té un curiós edifici d'estil àrab, ple de rajoles de colors, com de plaça de toros. La nota divertida va a càrrec d'una dona parlant a crits amb un fort accent andalús, com feia temps que no sentia. Es tracta, també, d'una immigrada, però de les "altres". Li encarrega a una coneguda que li compri chopped i botifarra blanca: d'això en dic jo multiculturalisme!

Segueixo passejant: plaça Major, carrer d'Agoders... algunes vies estan tallades i hi ha una inusual presència policial. Veig un cotxe amb xofer que passa per on tenien prohibit els altres vehicles. M'he d'assabentar de qui és, on va i perquè. El termòmetre exterior, mentre, marca 30 graus a l'ombra. Encara és suportable.

Dino i torno a seure a la mateixa plaça mentre espanto mosques i fullejo l'Avui. Dimiteixen vuit directius del Barça (doncs bon vent); plega Bolaño de cap de comunicació de la Generalitat (una bona "arracada", pel que diuen); Montserrat Candini: "no sóc la Cospedal de CDC" (no maca: només ets és la inevitable quota femenina); etc.

Ja són les 3 de la tarda i m'espera Cervera.