jordicc |
Cultura |
dilluns, 25 d'agost de 2008 | 18:00h
Deixant-me anar per l'estiuenc i humà vici de la peresa (tenia mandra d'aixecar-me del sofà i tancar la tele amb el comandament a distància), he contemplat un tros del programa de TV3 Vacances pagades. No l'havia vist mai... i no ho tornaré a fer.
Tenia curiositat, però, per comprovar amb els meus ulls si eren certes les variades queixes que està rebent: lleugeresa, banalitat, maltracte de la llengua... Efectivament és un programa lleuger i banal (i doncs, què ens pensàvem, a l'estiu?). El que no m'ha agradat gaire és el plantejament del concurs "Vigilants de la llengua". Sota la capa del bon rotllo i, també aquí, de la banalitat i la lleugeresa, el microespai sembla traspuar una velada ironia contra l'academicisme i la correcció de la llengua. Vigilants = policies. De la llengua = de la llengua ben parlada i ultracorrecta. Potser m'equivoco i veig coses que no són. Per cert, parlant d'ultracorrecció, que comencin a prendre'n nota els propis presentadors del programa. Quina diferència amb Caçadors de paraules!
No he arribat a veure els ciclistes despullats (diversió de iaies, però no innovador ni atrevit) ni la imitació de Ferran Monegal (el de veritat, un dels millors periodistes televisius) i he tancat la caixa tonta. Com la programació de la nova temporada de "la nostra" sigui igual de grisa, anem bé per anar a Sants. Esperem molt de la Mònica Terribas (jo li dic la Moniqueta Ribes). Fitxar Monegal seria una bona decisió en la línia correcta.
jordicc |
Cultura |
dissabte, 23 d'agost de 2008 | 20:12h
Exhibida en castellà amb l'estúpid títol "Zohan: licencia para peinar". Un agent del Mossad israelià vol deixar la seva agitada existència, fingeix que el liquiden i fuig a Nova York a complir el seu somni: fer de perruquer. Però no podrà escapar-se tan fàcilment de l'ombra del conflicte polític del Pròxim Orient.
La pel·lícula aborda, en clau de comèdia, el tema de les relacions entre àrabs i israelians, i ho fa desacomplexadament, amb notables dosis d'incorrecció política realment sorprenents per als temps que corren. Ja està bé que es tractin amb humor fins els temes més delicats. El problema d'aquesta pel·lícula (i potser de totes) és la simplificació del guió fins a aconseguir l'esperat happy end: en efecte, en pocs minuts els enfrontaments político-religiosos d'uns i altres es transformen primer en un hilarant partit de futbol-sala i després en una col·laboració mútua contra l'enemic de veritat: el pèrfid empresari especulador. A més, el nostre protagonista es lia amb una (cal dir-ho?) palestina. O sigui, flors i violes i romaní.
Plantejaments ideològics a banda, la película m'ha decebut una mica. El que creia que seria una comèdia lleugera, acaba essent un conjunt de xarlotades, amb abundància d'efectes especials (Matrix va crear escola). A destacar l'ampli mostrari de camises i samarretes del protagonista, la presència de Mariah Carey en carn i ossos (sobretot carn) i la demostració de que l'humus serveix per a tot.
Adaptació cinematogràfica del còmic de la dibuixant iraní Marjane Satrapi. És la història, en gran part autobiogràfica, d'una noia a l'Iran de les darreres dècades. Fortament conscienciada per la família (la nena és una espècie de Mafalda), assisteix entre indignada i impotent a uns anys molt convulsos: primer a la repressió del règim del xa, després a la inestabilitat del procés revolucionari i de la guerra amb l'Irak i finalment a l'asfixiant atmosfera del règim dels aiatol·làs, que decidirà el seu exili a París, farta de mocadors negres i d'absurdes imposicions culturals i religioses. Entre mig, una altra estada a Europa (Àustria) on comprovarà que també el món dit "desenvolupat" té les seves contradiccions.
Els dibuixos, de factura molt senzilla i en blanc i negre, són encisadors. La pel·lícula toca molts temes familiars i socials, a un ritme que mai no es fa pesat. Poesia, humor, denúncia... Absolutament recomanable.
Casualment, m'arriba el mateix dia de veure la pel·lícula un correu d'Amnistia Internacional denunciant la propera execució de dos nois iranís, per un delicte comès quan eren menors d'edat. L'entitat convida a signar per tal d'evitar-ho. Com es pot comprovar, l'Iran no acaba d'entrar al segle XXI malgrat el seu desenvolupament nuclear.
Demà dimecres es projectarà la pel·lícula Persèpolis, de Vincent Paronnaud i Marjane Satrapi. Dibuixos animats senzills i plens de sensibilitat per parlar de l'Iran dels aiatol·làs. A les 22,30 h, al pantalà del Moll de Costa del Port de Tarragona.
jordicc |
Cultura |
dijous, 31 de juliol de 2008 | 20:03h
Divendres, 1 d'agost, a les 22,30 h: Teresa Valls i Xerima escenifiquen El Llibre Vermell de Montserrat. Fusió de música medieval i contemporània. A la plaça dels Natzarens, de Tarragona.
Dissabte, 2 d'agost, a les 22,30 h: Pep Sala canta a la Torre d'en Guiu, del Catllar.
Dissabte, 2 d'agost, a les 24 h: Gina Burdel + Exóticopop + Martina Dry Dj perpetren un Cabaret Queer. A la plaça de l'Antic Escorxador, de Tarragona.
jordicc |
Cultura |
dilluns, 21 de juliol de 2008 | 21:54h
Jo vaig ser un dels 70.000 afortunats que ahir van poder contemplar en viu i en directe Bruce Springsteen. Hi vaig anar acompanyant la meva cunyada, fan del cantant nord-americà, i perquè tenia curiositat d'assistir a un gran espectacle musical. No és el tipus de música que més m'entusiasma (també m'agrada, que consti) i per tant em vaig prendre l'acte com una mena d'aproximació al personatge. Aproximació simbòlica, perquè físicament m'en separaven molts metres fins a convertir-lo en una petita figureta, donada la situació de la meva localitat al Camp Nou.
L'arribada a l'estadi del Barça, on per cert tampoc havia estat mai, ja és tota una experiència, amb gentades amunt i avall i cues per proveir-se de beure i jalar. Als exteriors hi descobreixo Ramoncín, el Rey del Pollo Frito, d'incògnit. Abunda la mitjana edat, amb cabells canosos i fills en edat de poder fer el que els doni la gana.
Una vegada instal·lats als nostres seients (quarta fila començant per dalt de tot: es veia tota la ciutat), decideixo anar al lavabo. El de dones es reconeix fàcilment per la llarga cua de ties que hi ha a la porta (però no fan el mateix que nosaltres?). Entro al d'homes i també hi ha dones ocupant els excusats: això és Can Pixa, i mai millor dit. Fet el tràmit minguitori vaig a un punt de venda de begudes i, després de la preceptiva cua, em cobren vuit euros per dues ampolles petites d'aigua. Vuit euros! No sé si és la causa o l'efecte de la crisi econòmica.
M'acomodo definitivament al seient mentre menjo un bocata de pernil i formatge preparat per les expertes mans de la meva cunyada. El públic comença a fer l'ona. L'ambient és expectant, bulliciós, espectacular, vertiginós... A sota, un matrimoni valencià amb fill adolescent. El pare no pararà de seguir entusiàsticament les cançons del Boss, mentre que el fill no acabarà de trobar mai el ritme. Al darrere nostre, tres pesats que no pararan de xerrar en veu alta de coses alienes al concert, acabant cada frase amb el preceptiu tío.
Comença l'actuació amb 40 minuts de retard, però al Bruce se li perdona tot. El públic, com diu el suat tòpic periodístic, està completament entregat i, efectivament, no pararà de seguir les cançons, ballar i aplaudir durant les tres hores d'actuació. Jo, dissortadament, espero escoltar alguna de les cançons que la meva limitada cultura roquera coneix (River, Philadelphia i alguna altre que sé tararejar però no com es titula). Tot debades: les dues que em sonen són les últimes i no són d'ell (el Twist i la Bamba).
Bruce Sprignsteen cau molt bé a tothom. Es guanya el públic des del primer moment i contagia energia i optimisme per tots els porus de la seva pell, que deixaran anar molta suor durant tot el concert. És el que els nord-americans anomenen "el veí del costat", aquell noi (que ja té 58 anyets...) que tots voldríem d'amic o amant o gendre... Amb el públic de casa nostra hi té un feeling especial: no hi és aliè el fet d'adreçar-s'hi en un voluntariós català (cosa que no va ser capaç de fer, per cert, Zapatero ahir mateix). Un últim detall simbòlic: una senyera a dalt de l'escenari.
En resum, tres hores de canya que van passar molt bé. Ara ja conec una mica més el Boss. Ara ja entenc perquè agrada tant i perquè omple dos Camps Nous, que aviat és dit. Ara ja m'és una mica més familiar.
jordicc |
Cultura |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 21:12h
Dos llibres comprats ahir mateix.
Un, Més enllà dels anells, de Jordi Camps, documentada història "no autoritzada" dels Jocs Olímpics. Totes les interferències polítiques i comercials, és a dir no esportives, del gran esdeveniment mundial que està a punt de començar. Els Jocs d'enguany, com se sap, no seran una excepció en el procés de desnaturalització de les idees de Coubertin.
L'altre, un llibret d'Ara Edicions, de títol molt encertat: Per què tot és una merda? El signa Antoni Ferrando i m'encanta. Dispara contra tot i tothom: la correcció política, la cultura, el consumisme, les dèries de la societat actual... fins i tot (oh, anatema!) la blogosfera, o sigui, nosaltres. De lectura imprescindible.
jordicc |
Cultura |
dijous, 10 de juliol de 2008 | 20:48h
Michel Camilo Trio (a la foto), grup dominicà de jazz, enceta diumenge que ve Kesse'08, el Festival de Músiques del Món, Noves Tendències i Fusió de Tarragona. Hi participaran grups d'arreu, especialment d'Europa i Amèrica. Actuaran a l'Auditori, al Pla de la Seu, a la Plaça dels Sedassos, a la Plaça del Rei i a la Rambla Nova. Es clourà el diumenge 20.
jordicc |
Cultura |
dilluns, 23 de juny de 2008 | 19:59h
La pel·lícula va d'un executiu italià (l'esquerranós Nanni Moretti) que salva la vida d'una noia desconeguda mentre se li mor la dona. A partir d'aquí, decideix sublimar el seu dolor passant-se les hores al jardí de davant l'escola de la seva filla. En una aparent tranquil·litat (la processó va per dintre, com diu el títol del film), el protagonista serà conscient, des d'una altra perspectiva, de la realitat que l'envolta: amics, companys de feina, gent que passa pel carrer...
La pel·lícula, basada en una novel·la de Sandro Veronisi, està bé, però en un moment donat vaig perdre una mica el fil. Potser tenia son (ja em passa això, al cinema) o potser esperava un altre desenllaç de la trama, no ho sé. Per cert, l'Església Catòlica ha donat la nota criticant una curta escena de sexe que és difícil que escandalitzi algú, però que segurament ha contribuït a augmentar el taquillatge. A destacar les aparicions del fill de Vittorio Gassman i de Roman Polanski en un petit paper. Papers molt ben treballats, fins i tot el de "Niebla" (qui és?).
Consell del crític: dues hores de cinema europeu ben interpretat. Què més volem?
jordicc |
Cultura |
diumenge, 8 de juny de 2008 | 18:24h
Dimarts, 10 de juny, 19 h.: "La gran aportació a la ideologia catalanista" (Prat de la Riba. Nacionalisme i formació d'un estat català, de Manuel Pérez Nespereira), a càrrec de l'autor i de Pere Anguera.
Dimecres, 11 de juny, 19 h.: "Propostes per recuperar l'esperança" (Catalunya: estat de la nació, coordinat per Carles Lladó), a càrrec del coordinador del llibre i algun dels col·laboradors.
Els dos actes a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona
jordicc |
Cultura |
divendres, 16 de maig de 2008 | 18:22h
Malgrat haver acabat diumenge, la Setmana del Còmic encara belluga: ahir vaig poder visitar, finalment, l'exposició de caricatures del Napi al Bar El Refugi, que diumenge vaig trobar tancat. Els dibuixos, que ocupen les parets de l'establiment, reflecteixen la maestria del Napi a l'hora d'exagerar amablement i amb gràcia els trets físics de gent ben diversa, des de polítics nacionals fins a personatges coneguts localment, amo del bar inclòs. Admiro fins a l'enveja els que dominen el difícil art de la caricatura. Confesso que una de les meves frustracions a la vida ha estat no saber-ne fer. Ho vaig probar amb els professors de l'escola, amb un cert èxit entre companys de classe, però no vaig passar d'aquí.
En temps recents hi ha hagut grans caricaturistes, per exemple Gin, d'El Jueves i El Papus o Ortuño. Dels actuals, em quedo amb Ferreres (els seus dibuixos de La Vanguardia abans i d'El Periódico ara diuen molt més que un bon article d'opinió) i El Gat Invisible (la seva tècnica és molt més simple, però el seu dibuix de la pàgina 3 d'El Temps dóna a la diana de l'actualitat setmanal, amb més mala llet del que sembla).
[A la imatge, acudit de Ferreres sobre uns dibuixants d'El Jueves que van tenir un petit "problema" fa algun temps]
jordicc |
Cultura |
dilluns, 12 de maig de 2008 | 19:31h
Dedico el darrer dia de la Setmana del Còmic, ahir diumenge, a fer un recorregut per les tres exposicions que figuren al programa.
M'esperen decepcions a les tres. La primera, organitzada per la gent de Delirópolis, la revista local de còmic "surrealista i d'art seqüencial", està situada al Magatzem de la Cooperativa Obrera i és una sala una mica desangelada on els dibuixants de la publicació hi han penjat uns quants originals del seu treball. Una encarregada em regala (teòricament el venen) el catàleg de la revista que, tot i ser feta a Tarragona, està pràcticament tot en castellà. El catàleg, per cert, llueix a la portada un vistós logotip de l'Ajuntament: caldrà fer-ho saber a la flamant Oficina de la Llengua creada pel consistori?
Segona estació. El bar El Refugi, que acull una exposició de caricatures del Napi, està tancat, suposo que pel fet de ser diumenge. A través de les reixes, i enganxats a la porta, puc distingir els dibuixos que l'humorista tarragoní va fer en el seu moment a Benach, Bargalló i altres polítics de les nostres contrades.
Tercer i darrer fracàs. La mostra de dibuixos "Còmics del Pont", resultat d'un taller de disminuïts psíquics, tampoc és visible. Està instal·lada a l'Hotel d'Entitats i aquell lloc, els diumenges a última hora del matí, sembla un mas robat. Dedicaré un apunt, algun dia, a l'Hotel d'Entitats de Tarragona, a l'aparcament de la Pedrera i al Palau de Congressos (està tot junt), un verdader despropòsit en tots els sentits.
Balanç de la Setmana? No tinc prou elements per jutjar-la. No he tret el nas en cap de les conferències ni dels actes programats. Tinc entès que als organitzadors no els mou un esperit comercial tipus Fira del Còmic de Barcelona, i això és lloable si el què es vol és promocionar aquesta disciplina com el que és: una de les facetes de la creativitat humana, que compta amb seguidors apassionats a tot el món.
jordicc |
Cultura |
diumenge, 11 de maig de 2008 | 13:16h
Avui parlarem del còmic gai, disciplina que compta amb molta tradició i que serveix a moltes motivacions i intencionalitats, des del pur divertiment fins l'onanisme, des de l'art fins el combat político-ideològic.
Disposo d'un llibret escrit per Santi Valdés, titulat Los cómics gay, que en fa un repàs històric, començant per la cripticitat dels herois de l'univers hetero (Superman, Flash Gordon, Batman, Robert Alcázar i Pedrín...) i pel famós Tom de Finlàndia, destinat a un públic adult però ple d'ingenuïtat i innocència.
Si hem de trobar, però, un dibuixant i un personatge passats de rosca, aquest ha de ser Nazario i el /la seu/seva Anarcoma, amb els seus ambients marginals i canalles de la Barcelona dels setanta, quan tot estava per fer i tot era possible. Són històries per llegir quan es tenen vint anys i jo els tenia.
Si m'he de quedar amb un dibuixant aquest és l'alemany Ralf König, de qui tinc uns quants àlbums. Des d'una òptica gai (és a dir, homosexual i militant), presenta un humor absolutament quotidià i desdramatitzat, allunyat de la irrealitat glamurosa que moltes vegades envolta el fet gai: en els dibuixos de König, els homes són nassuts i es rasquen quan qualcom els pica. Tracta temes actuals alemanys però també allunyats en el temps i en l'espai. Són molt divertits.
Els llapis també entenen, doncs. Demà final de la sèrie.
jordicc |
Cultura |
divendres, 9 de maig de 2008 | 16:37h
Avui l'apunt és curtet perquè no tinc gaire temps: va de dues tires d'historietes emblemàtiques, totes dues argentines: Mafalda i Mujeres Alteradas.
De jove vaig devorar fins a deixar-hi la vista els característics llibres apaïsats del dibuixant Quino i els seus famosos personatges: Mafalda, Manolo, Guille, etc. Uns diàlegs molt divertits darrera dels quals hi ha una defensa incondicional dels drets humans i de la llibertat. Jo m'identificava amb el Felipe (tímid) però m'hagués encantat ser com la Susanita (per la mala llet que té). Per cert, no sé si serà nacionalment correcte defensar-ho, però crec que els llibres de Mafalda s'han de llegir en castellà, com més lunfardo millor. La versió original de qualsevol creació sempre és la millor.
Mujeres alteradas, de la Maitena, és una col·lecció de quatre llibres que no dubto a qualificar de "genial" (adjectiu que no acostumo a usar) pel dibuix ("línia clara" de nou), pels impagables diàlegs, per la seva visió oberta però no farragosament "progre" del món i perquè és molt representativa de la societat de finals del segle XX: obsessió pel cos i la imatge, famílies obertes, neures urbanes, noves tecnologies i coses per l'estil.
Demà continuarà...
[Setmana del Còmic de Tarragona:
Dissabte, 10 de maig, 12 h, conferència "Nuff Said! Una mirada personal a l'Univers Marvel", per David Badia, al Teatre El Magatzem de la Cooperativa Obrera
Diumenge, 11 de maig, 20 h, conferència "Historieta del Còmic a Tarragona", per Ramon Sarlé, a la Cooperativa Obrera]
Avui parlaré dels dos millors caricaturistes tarragonins: Faro i Napi. Vaig tenir la sort de conèixer-los tots dos quan vam coincidir als jurats del premi d'historieta gràfica "Ricard Opisso", que formava part (ja no es convoca, lamentablement) dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, organitzats per l'Ajuntament i Òmnium Cultural.
Andreu Faro és un vila-secà nascut a Castella. Examino el seu currículum i veig que les seves primeres iniciatives van ser el col·lectiu Cul Actiu, amb altres dibuixants, i la revista Sopes d'All, que va durar de Nadal a Sant Esteve. Ha col·laborat en diferents diaris, La Vanguardia inclosa, i des de fa onze anys té acudit a la contraportada de Diari de Tarragona. M'agrada la seva tècnica a l'hora de dibuixar i el fet que se les apanya per fer dos acudits d'un: el gros i, en un racó, un joc de paraules protagonitzat per una simpàtica bombeta (exemple: "no és el mateix vuit euros al butxacó que el butxacó buit d'euros"). Temes que toca: tots els de l'actualitat tarragonina (polítics, petroquímica, turisme, nuclears, l'Ebre...) i general. A vegades es posa seriós o poètic si ha de tractar algun tema sensible (terrorisme, pobresa, immigració...). Les meves lleixes suporten tres títols seus, en col·laboració amb un altre vila-secà il·lustre (en Xavier Grasset): Tanta tinta tonta, Tanta tinta t'unta i Aznarografia, dedicat aquest al de les Açores.
José Manuel Álvarez és el nom real de Napi i també ha col·laborat en molts mitjans i en campanyes de tot tipus. Actualment té un acudit diari a Més Tarragona, el gratuït de la ciutat. El seu estil no és tant treballat com el Faro, però és més personal i encisador, quasi surrealista. Domina també el difícil art de la caricatura i les seves "víctimes" principals són els polítics locals. Em quedo amb un acudit seu que retratava molt bé la personalitat de l'ex-alcalde Nadal: hi figurava Nadal entrant a la catedral agafat al braç de Santa Tecla, com si fossin una parella, mentre dues dones, en un apart, comentaven "és xulo fins i tot per entrar el braç de Santa Tecla a la catedral". [Nota pels no-tarragonins: el braç de Santa Tecla -només el braç i la mà- és una relíquia de la santa que es venera a la ciutat; la seva entrada a la catedral amb tot el seguici popular -gegants, nans, castellers, bestiari, balls parlats, etc.- és un dels moments culminants de la Festa Major]. De Napi tinc un recull titulat S'ha acabat el bròquil. Durant la Setmana del Còmic, podeu contemplar el treball de Napi al Bar El Refugi, al carrer Ponç d'Icart.
No puc acabar l'apunt sense recordar el pare de la vinyeta gràfica tarragonina, que va donar nom al premi a què feia referència abans: Ricard Opisso, el dels famosos acudits amb escenes urbanes de pre-guerra plenes de gent i minuciosament dibuixats. A la il·lustració teniu un exemple del seu treball.
Continuarà...
[Setmana del Còmic a Tarragona:
Divendres, 9 de maig, 20,30 hores: conferència "Deliròpolis, surrealisme al còmic", per Miquel Villalba, a la Cooperativa Obrera]
Deixant-me anar per l'estiuenc i humà vici de la peresa (tenia mandra d'aixecar-me del sofà i tancar la tele amb el comandament a distància), he contemplat un tros del programa de TV3 Vacances pagades. No l'havia vist mai... i no ho tornaré a fer. 
Exhibida en castellà amb l'estúpid títol "Zohan: licencia para peinar". Un agent del Mossad israelià vol deixar la seva agitada existència, fingeix que el liquiden i fuig a Nova York a complir el seu somni: fer de perruquer. Però no podrà escapar-se tan fàcilment de l'ombra del conflicte polític del Pròxim Orient. 
Adaptació cinematogràfica del còmic de la dibuixant iraní Marjane Satrapi. És la història, en gran part autobiogràfica, d'una noia a l'Iran de les darreres dècades. Fortament conscienciada per la família (la nena és una espècie de Mafalda), assisteix entre indignada i impotent a uns anys molt convulsos: primer a la repressió del règim del xa, després a la inestabilitat del procés revolucionari i de la guerra amb l'Irak i finalment a l'asfixiant atmosfera del règim dels aiatol·làs, que decidirà el seu exili a París, farta de mocadors negres i d'absurdes imposicions culturals i religioses. Entre mig, una altra estada a Europa (Àustria) on comprovarà que també el món dit "desenvolupat" té les seves contradiccions.
Demà dimecres es projectarà la pel·lícula Persèpolis, de Vincent Paronnaud i Marjane Satrapi. Dibuixos animats senzills i plens de sensibilitat per parlar de l'Iran dels aiatol·làs. A les 22,30 h, al pantalà del Moll de Costa del Port de Tarragona.
Divendres, 1 d'agost, a les 22,30 h: Teresa Valls i Xerima escenifiquen El Llibre Vermell de Montserrat. Fusió de música medieval i contemporània. A la plaça dels Natzarens, de Tarragona.
Dos llibres comprats ahir mateix. 
Michel Camilo Trio (a la foto), grup dominicà de jazz, enceta diumenge que ve Kesse'08, el Festival de Músiques del Món, Noves Tendències i Fusió de Tarragona. Hi participaran grups d'arreu, especialment d'Europa i Amèrica. Actuaran a l'Auditori, al Pla de la Seu, a la Plaça dels Sedassos, a la Plaça del Rei i a la Rambla Nova. Es clourà el diumenge 20.
La pel·lícula va d'un executiu italià (l'esquerranós Nanni Moretti) que salva la vida d'una noia desconeguda mentre se li mor la dona. A partir d'aquí, decideix sublimar el seu dolor passant-se les hores al jardí de davant l'escola de la seva filla. En una aparent tranquil·litat (la processó va per dintre, com diu el títol del film), el protagonista serà conscient, des d'una altra perspectiva, de la realitat que l'envolta: amics, companys de feina, gent que passa pel carrer...
Dimarts, 10 de juny, 19 h.:
Dedico el darrer dia de la Setmana del Còmic, ahir diumenge, a fer un recorregut per les tres exposicions que figuren al programa. 
Avui parlarem del còmic gai, disciplina que compta amb molta tradició i que serveix a moltes motivacions i intencionalitats, des del pur divertiment fins l'onanisme, des de l'art fins el combat político-ideològic. 
Avui l'apunt és curtet perquè no tinc gaire temps: va de dues tires d'historietes emblemàtiques, totes dues argentines: Mafalda i Mujeres Alteradas. 
Avui parlaré dels dos millors caricaturistes tarragonins: Faro i Napi. Vaig tenir la sort de conèixer-los tots dos quan vam coincidir als jurats del premi d'historieta gràfica "Ricard Opisso", que formava part (ja no es convoca, lamentablement) dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, organitzats per l'Ajuntament i Òmnium Cultural.
