|
Monòlegs interiors Et despertes a mig matí, fas una ullada al sofà on vas acabar ahir a la nit, i ets sents menys que persona. Mataries el putu follet que se t'ha instal·lat al cap a tocar la bateria. Només fa quatre hores que t'has ficat al llit, però et molesta la llum del sol, el gos del veí, el fill del veí i la rentadora del veí. Així que decideixes llevar-te i anar a buscar un ibuprofèn, a qui t'empares per sobreviure. El primer cop que em vaig tenyir els cabells devia tenir uns disset anys. Bé, no era tenyit, era un bany de color, que ma mare deia que no perjudicava tant el cabell. M'agradava tenir els cabells rogencs. Amb el pas dels anys, però, te n'acabes cansant, d'haver d'estar pendent que el color no perdi tonalitat i que no es vegin les arrels fosques. Però ja fa anys que em va sortir el primer cabell blanc, de manera que ara em tenyeixo més aviat per necessitat. Quines contradiccions que té, la vida.
Del primer cabell blanc fa tants anys, que ja ni recordo quants en tenia. Només recordo que em vaig trobar més interessant. Però si avui escric sobre el tema és per una altra cosa. D'acord, he tingut sort de l'examinador. Era una bona persona. Però la profe m'ha dit "Ho has fet molt bé, Isabel", i això també compta. En fi, que avui he rebut la L. L de novell? Algú sap per què, una L? Fa més d'un any que vaig escriure aquest post. Entremig, diners i classes de teòrica, diners i examen de teòrica, més de mig any esperant per fer pràctiques, diners i classes de conduir, diners i, avui, finalment i per fi, l'examen. Aprovat. Aviso, doncs, que des d'avui, us podeu trobar un nou perill a la carretera: moi. Així que: Aparteu les criatures Perquè sí, perquè em ve de gust. Perquè els primers cinc minuts voldria allargar-los tot el matí. Perquè si no, què? Perquè una no és la mateixa sense les circumstàncies, incloent-hi els renecs, els mals d'ovaris, els retards de tren, les vores de pantalons xopes i les tapes de vàter aixecades. Perquè si no, tindria els peus freds. Perquè ara toca guanyar. Perquè un dia vaig topar-me amb un parell d'ulls verds i encara m'agrada com em miren. Perquè, de vella, tindré arrugues de tant d'haver rigut. Perquè va com volem. Perquè el millor de dilluns va ser fer-la feliç amb unes flors. Perquè són els millors cinquanta metres quadrats que podria haver trobat. Perquè, de motius, en sobren. Perquè encara en sóc la musa. Perquè el campanar es veu preciós a mitjanit. Perquè, enmig del desordre, cada cosa és al seu lloc. Perquè la vida, sense rotondes, seria massa avorrida. Perquè és més fàcil caminar amb auriculars. Perquè la felicitat és efímera i quan l'atrapes la guardes a la butxaca. M'encanta el disseny de l'estació de trens de Vilafranca. Minimalista. Amb el gris clar com a color predominant. Un disseny que combina el cobriment d'una part de les vies amb l'aire lliure, perquè hi entri la llum natural (i el fred, la calor i la pluja), que el sol és vida, ja se sap. Un disseny basat en els principis del Feng Shui, com veieu, que recomana els colors clars per a l'harmonia i que també aconsella de tenir en algun racó una cascada d'aigua, ja que el seu so relaxa. A la nostra estació en tenim una, que fa més o menys soroll segons la quantitat de pluja que cau, acompanyada de degotalls que s'escolen per les parets i les columnes de tota l'andana. I quina musiqueta que fan quan plou, oh! Tot pensat per a la tranquil·litat dels usuaris i usuàries, que en necessiten, i molta, per aguantar la colla d'impresentables que són els de la Renfe (jo ja no recordo quin va ser l'últim dia que el tren de tornada a casa va passar a l'hora). 
Seu. Acosta el seient, que els peus no t'arriben als pedals. Posa't el cinturó. Engega. Trepitja l'embragatge (no ens enganyem, ningú l'anomena així, tothom diu “embrague”, amb accent espanyol). Posa primera. Treu el fre de mà. Intermitent a l'esquerra. Aixeca una mica l'embrague. Fot-li gas. Vigila, que arribem a un Stop. Frena. Però posa embrague, també. Hi veus? No? Doncs torna't a aturar més endavant. Gira. Vigila, que passen vianants. Toooorna't a aturar. Treu embrague i fot-li gas. Apa, tampoc tant!
 En honor a la tardor, canvio la foto de la capçalera d'aquest bloc (de fet, acostumo a canviar-la coincidint amb l'arribada d'una nova estació). La vaig fer ara fa un any, a La Pobla de Lillet. És quan el paisatge és més bonic, perquè les muntanyes es vesteixen de mil colors diferents, amb varietats de verd, de marró i de vermell. Ho veureu si traieu el cap per la finestra quan agafeu la carretera de Guardiola de Berguedà cap a La Pobla. A mi, la tardor, m'agrada. Avui ha estat notícia que els trens de rodalies deixaran de tenir fil musical. Em sembla bé, tot i que tampoc entenc que se n'hagi fet tan de ressò. Personalment no em molestava gaire, la música, ara bé, sembla que els costava trobar el volum addient. Recordo un dia que, fins i tot, l'home que hi havia al meu costat es va aixecar, va picar a la porta de la cabina del conductor i li va demanar si podia afluixar la música. No, va dir, o així o la trec (es veu que no hi havia terme mig). Doncs tregui-la, perquè això és insuportable. Als trens, però, hi continuarà sonant música, i la majoria continuarà molestant. Quan de petita somiava en arribar a tocar el piano amb un grup de música era, en part, per moments com aquest: [cançó: Ovidi, d'El camí cap a nosaltres] 11 de setembre de 2008 Els reis de demanar disculpes són els de la Renfe. "Sóc al tren. Acabo d'adonar-me que m'he descuidat l'mp3 a la feina.
Just avui que no duc res per a llegir! He estat jugant una estona al
Brain-noséquèmés del mòbil, però ja me n'he cansat. Diu que faig servir
el 66% de la meva capacitat cerebral (ui, sí, té una fiabilitat
científica...). Fa dies que clavo la prova de memòria, però no hi ha
manera que millori en mates. Però si encara compto amb els dits! Ja ho
va deixar escrit un profe d'EGB en un informe: 'És lenta en càlcul
mental'. Avui ha estat una jornada força intensa. Quan estudiava Dret i la carrera encara no m'havia desencisat, vaig anar a una xerrada en què hi intervenia en Sebastià Salellas. Era un col·loqui sobre el llibre de David Bassa 'Operació Garzón' i, a banda del periodista, hi havia en Salellas, com a advocat dels independentistes detinguts i torturats durant el 92. Salellas va aconseguir portar el cas fins a Estrasburg i el Tribunal Europeu de Drets Humans va acabar condemnant l'estat espanyol. Aquell dia, en aquella xerrada, escoltant Sebastià Salellas, vaig pensar "jo de gran vull ser com ell". La gent parla d'un tal rellotge biològic que es veu que tots tenim... Jo crec que tinc, més aviat, un despertador biològic. Si no, no entenc com és que amb les adormides que em foto al tren, no m'he despertat mai a Manresa o al Vendrell. [Continua] Quan surto de casa per agafar el tren, Vilafranca tot just comença a despertar-se. A la plaça, els pagesos més matiners ja tenen a punt la parada de fruita i verdura: un somriure de complicitat sense minorar el pas, que al matí el temps va cronometrat. [Continua] No som de platja. Això d'estirar-se a prendre el sol i notar com la
suor et regalima per la pell mentre et menges la sorra que escampa el
vent no està fet per nosaltres. Així que avui - que feia massa bon dia
per quedar-se a casa -, hem agafat el tren cap a Sant Vicenç de
Calders i, després d'un arròs negre a la vora del mar, hem passejat per
la platja de Coma-ruga fins que ens hem topat amb la Vil·la Casals. [Continua] |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosÍNTIM
EM PASSEJO PER...
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
