Ens va costar una mica trobar el Casal de Cultura de Maspujols. Queien gotes del cel i nosaltres vam quedar sorpresos a l'entrar a la sala, veure l'ambient que es respirava en la preparació del concert, i notar que, aquell, seria un dels últims concerts fins abans de l'estiu.
Després de fer les proves de so, vam dirigir-nos al bar del Casal, on els més fanàtics van poder celebrar la victòria del Barça enmig d'un tiberi d'allò més espectacular. Vam sopar amb els i les organitzadores de l'acte, amb en Josep Romeu i companys i amics de Tarragona. Va ser molt sà poder posar en comú diverses maneres d'entendre i percebre la nova música d'autor, sobretot la de la vessant més reivindicativa i de protesta.
Passades les onze de la nit, la sala del Casal començava a omplir-se. Mentre actuava en Josep Romeu, totes les cadires van quedar plenes i, pel cap baix, van aplegar-s'hi unes 200 persones. Molta, moltíssima gent, tenint en compte que Maspujols és un municipi amb poc més de 600 habitants. El cert és que van venir moltes persones de la comarca i del Camp en general, cosa que sempre reconforta, omple i engrandeix tot tipus de sentiment.
Quan en Josep va acabar, vam pujar, amb en Víctor Nin a l'escenari. I la veritat és que la situació va poder descontrolar els nervis. Veure tanta gent, i amb la tensió acumulada pel concert del dia 18 de gener, va fer que tingués algunes petites llacunes i lapsus durant el concert. Però el cas és que va ser una actuació en la que ens vam sentir molt acompanyats, i això s'agraeix moltíssim. Després de repassar gran part de les cançons d'El camí cap a nosaltres, vam acabar l'actuació venent discos i samarretes a preus populars, o preus anticrisi, com dirien alguns.
Moltes gràcies a tothom que va acostar-s'hi; esperem poder tornar ben aviat a Maspujols! :)
PS: Avui fa exactament cinc anys que vaig realitzar el primer concert com a cantautor. Va ser el 4 de gener de 2004, al bar Jimmy Jazz d'Igualada, a la comarca de l'Anoia.
És diumenge, i fa fred i temps que no tornava a aquesta casa. Cantàbria tampoc queda tan lluny i, des de dalt, l'aeroport de Santander (Sanander, en cántabru) sembla una capsa de sabates. Tot el món sembla petit, i els avions continuen desafiant les lleis més elementals de la física amb una errrrrrra encarcarada i tremolosa que encara fa patir a més d'un. El cas és que el progrés, de tant en tant, s'estabella. I això que sembla mentida, a aquestes altures :)
La primera passa càntabra va ser un os-tres, on-es-tic? El paisatge em sorprenia (crec que no era l'únic), i s'endevinava la neu de les muntanyes a tocar del mar. Només arribar, m'esperaven dos companys de Regüelta, que em van portar a dinar un cocidu montañés. I mare meva, quina delícia. Per cert, parlant de bullits, a Madrid, la policia desarticula cocidos montañeses. Sí, sí; mireu això.
Amb la panxa encara plena, vam caminar pels carrers de la capital càntabra una bona estona. Mai hi havia estat, i les pujades i baixades em recordaven a Lisboa. Descobrir que el cántabru no és una llengua morta, que hi ha qui el segueix parlant. Trobar genial que els veïns portéssin els estenedors de roba als carrers. I tenir un local social al centre de Santander; estratègicament, perfecte. El Llar Mozu (en català, llar jove) és l'espai on es reuneixen i es troben totes les persones afins amb el moviment independentista de Cantàbria. I entre la olor d'humitat i de galetes de xocolata va començar la primera de les dues actuacions. Abans, però, David Pérez va oferir un concert de música tradicional càntabra, amb la gaita i el rabel, instrument de corda, de la mateixa família d'allò que nosaltres coneixem com a bandúrria. Mai havia vist tocar la gaita i cantar al mateix temps; espectacular.
L'ambient al Llar Mozu va ser d'allò més solidari. I al Centre Social Ítaca, de Torrelavega (Torlavega, en cántabru), el mateix. Una cinquantena de persones van omplir les dues actuacions. I jo sentia que poder viatjar amb la música és el millor regal de festes que podia rebre.
Arribar a Cantàbria i veure que hi ha algú que se sap les cançons és increïble. Com increïble és veure com un poble que ha estat maltractat durant centenars d'anys, encara té força i passió per construïr un moviment d'alliberament. Qüestió de dignitat. I jo, si tingués barret, me l'hagués tret cada cop que parlava amb algú.
És un plaer poder portar aquestes cançons en llocs on no ens haguéssim imaginat mai poder-les portar. No per res en especial, peò sí que és cert que el fet de no plantejar-se determinades coses fa que les visquis més intensament quan arriben.
Ahir, avui i demà hem estat, estem i estarem a Cantàbria, presentant el segon disc El camí cap a nosaltres. Serà a Santander i Torrelavega, gràcies a la gent de Regüelta, organització independentista càntabra, que han fet possibles les actuacions en aquestes dues ciutats del nord de la península. Ara, que ja hem conegut Santander, la veritat és que tenim moltes ganes d'arribar a Torrelavega, per seguir coneixent la gent i la realitat d'aquest país que, tanmateix, tenim tan oblidat. Quan tornem, de ben segur que us n'explicarem l'experiència :)
19/12/08 / 21.00 h Santander(Cantabria) Llar Mozu (c/. del General Dávila, 49 - 1) + David Pérez / Gratuït
20/12/08/ 21.00 h Torrelavega(Cantabria) Centro Social Ítaca (c/. Juán XXIII con Bonifacio del Castillo) Gratuït
Ahir vam fer l'última actuació de la temporada amb el format de duet. No serà fins el maig del 2009 que tornarem amb un espectacle renovat, just abans que presentem el tercer disc. Al març i a l'abril hi ha algun concert que ja teníem confirmat de fa mesos. Però el cert és que de gener a abril no realitzarem actuacions.
Ahir vam estar a Berga, al pavelló esportiu vell (a la imatge). Enmig d'un fred que glaçava, vam desenvolupar l'actuació amb alguns problemes causats per les baixes temperatures. Malgrat tot, els centenars de persones que es van acostar per fer-nos companyia van aconseguir crear un ambient molt més càlid, i van fer que sortíssim contents d'aquesta bonica ciutat sota el Santuari de Queralt.
Vam compartir escenari amb els companys d'Eskac i Mat, grup berguedà que practica un estil proper a l'ska i al rock, amb cançons pròpies i versions. Mitja hora després que haguéssin començat, em van convidar damunt l'escenari per fer una col·laboració. Els Eskac i Mat versionen una cançó nostra, del primer disc Set voltes rebel (Bullanga Records, 2005). El tema que adapten és La princesa de la revolta. I que bé, elegant i festiva que els hi queda :) Vam cantar plegats la cançó, que, en aquest cas, hi havia parts amb instruments de vent, cosa que em va encantar. Que hi hagi algú que agafi aquestes cançons i se les faci seves, és quelcom que omple i reconforta moltíssim. Moltes gràcies, Eskac i Mat!
Mai havia imaginat que seria possible fer un concert dins d'una cooperativa agrícola. I el divendres passat, a Arbeca (a la imatge), n'hi vam fer un. L'espai, que de fons tenia un so tan peculiar com el de les màquines que tractaven l'oli i les olives, era una sala de conferències, situada dins d'una de les diverses cooperatives que hi ha en aquesta població de Les Garrigues.
Hi vam actuar amb en David Caño, poeta i amic, presentant un espectacle entre la poesia i la cançó. O entre la cançó i la poesia, que deu ser més o menys el mateix. Tot va desenvolupar-se en un clima tan intens i respectuós, que en vam sortir emocionats pel tracte i per la complicitat que es va generar. Amb en David anàvem intercal·lant poesies (seves i d'altres poetes catalans) i cançons dels nostres treballs discogràfics. Tornant cap a casa, i abans d'un control inexplicable d'els Mossos d'Esquadra, parlàvem que ben aviat ho haurem de repetir, doncs l'experiència va ser totalment reconfortant.
Dissabte volàvem, amb en Víctor Nin, cap a Menorca. Ens esperaven, a l'aeroport, militants d'Amnistia Internacional, que aquella nit organitzaven un concert a la Sala Multifuncional d'Es Mercadal. Va ser un plaer poder conèixer la resta de grups que van participar a l'actuació. I un orgull, per a nosaltres, poder viatjar a l'extrem est del nostre país.
Vam estar fent una mica de turisme per l'illa, que és preciosa i, anteriorment, ja hi havíem estat dos cops, també en dues actuacions a Ferreries, molt a prop d'Es Mercadal. Ens va agradar molt l'atenció que vam rebre mentre presentàvem les cançons. I ja esperem poder-hi tornar ben aviat; que bonic tenir una terra tan petita i tan gran a la vegada! :)
Ara, que d'aquí ben poc torno cap als Països Catalans, m'invaeix aquella nostàlgia que apareix quan voldries que l'estada en un lloc on has estat a gust s'allargués uns quants dies més.
El que m'emporto d'Euskal Herria són un bon grapat d'experiències, i la coneixença de persones que m'han ensenyat prou coses durant aquesta setmana. Durant l'última actuació, a Orereta-Renteria, vaig estar parlant amb diversa gent, sobre el concepte de cançó d'autor i música combativa. Malgrat no hi hagi una escena de joves cantautors i cantautores de protesta, el País Basc és un lloc molt receptiu per aquest tipus de propostes. Va sortir la possibilitat de tornar, de cara al 2009, per presentar l'espectacle sencer d'El camí cap a nosaltres. Nosaltres, n'estaríem encantats.
De moment, també espero amb ganes l'arribada a Barcelona, per seguir fent concerts pels Països Catalans abans no acabi l'any. A més a més, si tot va bé, aquesta mateixa setmana us anunciarem un esdeveniment que per a nosaltres serà molt i molt especial. Serà el diumenge 18 de gener, a les 18.00 hores de la tarda. Però millor que us ho expliqui més endavant, que no podem menysprear l'emoció :)
Fi de la gira a Euskal Herria. Ara mateix acabem d'arribar a Bilbo. El concert d'avui, a Orereta-Renteria, ha sigut emocionant. Molt. El que he arribat a sentir aquests dies és magnífic, sobretot el cúmul de sentiments d'aquestes dues o tres últimes actuacions, en el que l'espectacle ja estava una mica més rodat, i la confiança amb en Jonu ha anat creixent.
Arribar a Euskal Herria i trobar persones que canten les cançons, és una sensació que no sé com descriure. Segurament no té gaire importància, però a mi m'ha tocat. Un altre país, una altra llengua i, no en va, un munt de persones amb els braços oberts, les orelles receptives, i les ganes de compartir els temes que hem anat gravant en aquests gairebé cinc anys d'existència. És un regal immens, que no m'esperava, ni m'havia imaginat.
Hi ha hagut moments molt bonics, com quan una noia, al concert de Bermeo, comentava que estava aprenent català gràcies a les nostres cançons. Ufff, creieu-me, pot semblar una tonteria, però em va fer emocionar. O al concert d'avui a Orereta; poder parlar amb tanta gent i descobrir que molts cantaven les tornades de les cançons. Potser és que he sortit poc dels Països Catalans, però arribar a Euskal Herria i sentir tot això, m'ha omplert el cor sencer, de dreta a esquerra, i de dalt a baix.
El cansament de la gira d'El camí cap a nosaltres ens ha fet veure que, ben aviat, realitzarem una parada de quatre mesos. Però aquest viatge, sense la pretenció de canviar el rumb de les coses, ha carregat les piles d'un projecte que, sense vosaltres, i per mi és una evidència, mai hauria pogut ni podrà funcionar.
Gràcies, un altre cop, per entendre que la cançó de protesta és un diàleg infinit entre els oprimits que lluiten per canviar la història. La del nostre poble, i la del món sencer.
Els dies en aquest país del nord comencen a acabar-se. Ahir vam tenir actuació a Bermio (a la imatge), una preciosa població de Biscaia amb sortida al mar. Era la penúltima, i la vam realitzar en un lloc gairebé perfecte, totalment remodelat i situat al centre de la ciutat. Els Kafe Antzokia són bars i sales de concerts, que s'adapten completament als formats de les actuacions. Tant hi pot tocar un grup de heavy, com un de cançó d'autor. El Kafe Antzokia de Bermio té més de 800 metres quadrats, unes instal·lacions envejables i una infraestructura que ja ens agradaria trobar a totes les sales de concerts on anem.
La d'ahir va ser una actuació tranquil·la. L'ambient estava molt relaxat i les persones que hi havia a la sala enormement receptives. Ahir ens van acompanyar Joxi (al piano) i Janire (a la trikititxa i a la veu, recitant poesies en català i en euskera). I em va fer moltíssima il·lusió trobar en el públic persones que venien expressament des de Bilbo per veure'ns. Fins i tot vam conèixer a algú que estava aprenent català! :)
Avui és l'últim concert. Serà a Orereta-Renteria, a Landare Taberna, cap a les 23.00 hores de la nit. Ho celebrarem cantant amb més forces que mai aquests Dos pobles lliures / Bi herri aske, presentant els camins cap a nosaltres i esperant poder tornar aviat a Euskal Herria, on ens hi hem trobat un públic molt atent, amb ganes d'intercanviar històries i compartir maneres d'entendre i de veure el món.
15/11/08 / 20.00 Orereta-Renteria (Euskal Herria) Landare taberna Espectacle "Dos pobles lliures / Bi herri aske" + Jonu
Des que vaig arribar a Euskal Herria, he vist com detenien a dues persones i hem hagut de passar per un munt de controls policials. Ben bé, això sembla un Estat d'excepció. Em sorprèn, i admiro la capacitat d'anàlisi de moltes de les persones amb qui he tingut la oportunitat de parlar.
Ahir vam estar a l'Herriko Taberna d'Ugao, població de poc més de 4.000 habitants que queda molt a prop de Bilbo. L'Herriko, gairebé feta de fusta, desprenia un ambient idoni per fer el que hi havíem d'anar a fer; una actuació íntima de cançons en euskera i en català. Poc a poc, la sala es va omençar a omplir, sent ahir el dia que va venir més gent de tots els que portem a Euskal Herria. Joxi i Itziar van encapçalar l'actuació, recitant una poesia en català de Gabriel Ferrater. Al mig del concert, recitarien uns versos de Sarri; Joxi al piano, i Itziar, reconeguda actriu basca i militant de la cultura popular del país, a la veu.
L'actuació va desenvolupar-se sense problemes, exceptuant alguna connexió que fallava entre la guitarra i la taula de so. Més de dues hores de concert, cantant, ballant (visca la rumba catalana) i compartint camins cap a nosaltres, que porten a dos pobles a unir-se en una mateixa lluita. Va ser, sense cap mena de dubte, el millor dels concerts que hem fet aquests dies per aquestes terres. A veure com va avui a Bermio! :)
14/11/08 / 20.00 Bermio (Euskal Herria) Kafe Antzokia Espectacle "Dos pobles lliures / Bi herri aske" + Jonu
Segona actuació, la d'ahir, a Euskal Herria. Kalderapeko Tabernan (a la imatge, en un concert de fa temps) va acollir les nostres cançons, en un espai magnífic per a les expressions artístiques. El bar, situat just al centre de la capital, forma part d'unes instal·lacions culturals, on també s'hi imparteixen classes d'euskera.
El concert va començar una mica més tard del previst; la pluja va dificultar les puntualitats, i alguns accidents a diverses autopistes taponaven les entrades a la ciutat. Nosaltres, que veníem d'una Irun exhaltada per la victòria del seu equip de futbol contra el Real Madrid, havíem fet escala a Galdakao, lloc on, a partir d'ara, ens hi estarem fins diumenge. Vam tardar gairebé una hora per arribar a l'espai on se celebraria l'actuació. I això que Galdakao queda just a tocar de Bilbao.
Ahir hi havia una miqueta més de gent que el dimarts a Oiartzun. Cal remarcar la presència de catalans i catalanes (estem per tot arreu!) i de gent que ja havia estat, fa dos anys, en una de les actuacions que vam realitzar a Lizarra. Malgrat els problemes tècnics, que van ser molts, vam optar per fer el final del concert sense microfonia, a pèl, que s'acostuma a dir :) Va ser precisament en aquest punt que tot va convertir-se en quelcom més íntim i proper.
Després de menjar alguns pintxos i de fer-nos una entrevista en euskera i en català, vam tornar cap a Galdakao, des d'on ara us estic escrivint. I avui, a les 21.00 hores de la nit, estarem a Ugao, a l'Herriko Taberna.
Oiartzun és un municipi de Gipuzkoa, situat molt a prop d'Irun, on estem allotjats aquests dies. Abans d'anar a realitzar les proves de so, vam anar al centre d'Irun, la segona ciutat més gran de la zona, després de Donosti.
M'havien parlat del Mosku, un barri abertzale que es troba just davant d'aquesta plaça que podeu observar a la fotografia. De fet, si us hi fixeu bé, a la part on no hi ha arbres, hi podreu observar una lleugera taca vermella. Doncs no es tracta de cap taca, sinó d'una immensa estrella roja pintada als anys 80 i remodelada cada cert temps en l'actualitat. Si tirem una mica enrera, podrem recordar que a Irun hi viuen els germans Muguruza, i que a les últimes dècades del segle XX és quan apareix la moguda políticomusical del rock radical basc, amb grups com Kortatu, SA o Negu Gorriak, entre molts d'altres.
Doncs just davant d'aquesta estrella roja pintada a la plaça del centre, hi ha el barri Mosku, carregat de tavernes, locals i bars de l'esquerra independentista basca. Vam anar a fer un beure a l'Herriko Taberna, lloc on vam preparar el repertori i vam estar parlant de política, de música i d'aquelles coses de la vida que arriben i se'n van :)
Cap a les 19.00 hores, puntuals, arribàvem a Oiartzun, on ens esperaven a la Laia Taberna, un bar molt acollidor situat molt a prop del Gaztetxea (Casal de joves). Després de realitzar les proves de so, vam començar l'actuació, que va durar poc més d'una hora i que ens va servir per trencar el gel i tornar a reemprendre aquest espectacle. La vintena de persones que van presenciar el concert (una salutació molt forta als dos catalans i la catalana que van venir expressament; gràcies!) van respondre d'una manera extraordinària, i es va crear un clima entre l'humor general, la protesta social i la reivindicació nacional.
Avui, estarem a Bilbao. Si sou per aquestes terres, serà un plaer compartir tot això amb vosaltres! :)
Us escric des d'Irun, punt fronterer entre els Estats espanyol i francès, connexió evident entre l'Euskal Herria que queda al nord i la que queda al sud. Avui, precisament, fa un dia d'aquests com el de la fotografia; plou, fa fred i no volta gaire gent pels carrers.
La veritat és que estic una mica nerviós; tinc moltes ganes de presentar les cançons d'El camí cap a nosaltres per aquestes terres, i l'últim cop que vaig estar-hi va ser fa dos anys, quan presentava el primer disc, Set voltes rebel.
Amb en Jonu, cantautor amb qui realitzarem les cinc actuacions presentant l'espectacle Dos pobles lliures / Bi herri aske, ens hem allotjat en un alberg de la ciutat. Hi estem gairebé sols, i aquesta tranquil·litat ens permet preparar i assajar amb calma el repertori; cançons del primer disc del cantautor de Galdakao, temes dels dos nostres treballs discogràfics, versions en euskera i en català i la cançó que vam crear, ja fa més de dos anys, que porta el mateix títol que l'espectacle (podeu escoltar-la més avall, a partir de la gravació en vídeo realitzada a Vilafranca del Penedès, el setembre de 2006).
Avui actuem a Oiartzun, molt a prop d'aquí. Serà a la Laia taberna i començarem, força puntuals, a les vuit del vespre. Demà us explico com ha anat aquesta primera presa de contacte, d'acord?
Una forta abraçada! :)
PS: És admirable la cobertura WiFi de la que disposa tota la
població d'Irun, inclosos els nouvinguts temporals, com jo, per
exemple. L'ajuntament de la ciutat posa a disposició de tothom una
xarxa inalàmbrica de connexió a Internet, totalment gratuïta i amb un
ample de banda que fa goig. No sé si als Països Catalans hi ha alguna
altra població amb algun cas semblant; ho desconec. totalment És un
plaer poder-se connectar d'aquesta manera :)
Actuació d'avui:
11/11/08 / 20.00 Oiartzun (Euskal Herria) Laia taberna Espectacle "Dos pobles lliures / Bi herri aske" + Jonu
Properes actuacions:
12/11/08 / 19.30 Bilbo (Euskal Herria) Kalderapeko Tabernan Espectacle "Dos pobles lliures / Bi herri aske" + Jonu
13/11/08 / 20.00 Bermio (Euskal Herria) Kafe Antzokia Espectacle "Dos pobles lliures / Bi herri aske" + Jonu
14/11/08 / 19.30 Ugao (Euskal Herria) Herriko Taberna Espectacle "Dos pobles lliures / Bi herri aske" + Jonu
15/11/08 / 20.00 Orereta-Renteria (Euskal Herria) Landare taberna Espectacle "Dos pobles lliures / Bi herri aske" + Jonu
Fa dos dies us parlava de les 16 persones que ahir van declarar davant l'Audiència nacional espanyola, acusades de delictes d'ultratge a la corona. Doncs, un cop més, la coherència s'ha imposat i totes setze han quedat absoltes; endavant!
Ho vam celebrar a El Cercle. I de quina manera! :)
Mai havia vist el bar tan ple, amb desenes i desenes de persones. Hi va haver molta gent que es va haver de quedar a fora, i va ser una llàstima. Però malgrat tot, es va crear un clima que feia emocionar. Us ho dic de debò. L'experiència d'actuar cada quinze dies en un mateix lloc és una experiència nova per a mi. Però s'ha convertit en una experiència dolçíssima, imprescindible i essencial per fer entendre el concepte de cançó d'autor i poder-vos-el donar sense peatges. Ahir, quan al mig del concert deia que m'emocionava, ho deia de tot cor. Hi ha moments que la situació sobrepassa els límits d'allò màgic. I, a El Cercle, això passa sovint.
Moltes gràcies per ser-hi. I per fer possible que tot això sigui un somni de tots. Gràcies :)
Entre Casserres, Olvan, Sagàs i Puig-reig, hi trobem Gironella, a la comarca del Berguedà. Era el primer cop que ens hi passàvem, convidats per la comissió del Correllengua. L'espai on es va realitzar el concert és un d'aquests llocs gairebé únics arreu del país. Ara us ho explicaré :)
Ja ens sabem gairebé de memòria la carretera que va d'Igualada a Manresa; en els últims mesos l'hem fet uns quants cops per anar a actuar per diverses poblacions del Bages (com Santpedor i Avinyó, per exemple). El cas és que portem molts mesos voltant pel país, amb milers de quilòmetres a l'esquena, i el cansament comença a acumular-se. Coincidint amb la preparació del nostre tercer disc, de gener a abril pararem d'actuar, per agafar forces i poder dedicar més temps a la pre-producció i gravació del nou treball discogràfic. Però jo us volia parlar d'ahir, que va ser magnífic!
La Font del Balç (a la imatge) és un bar - restaurant situat a les afores de Gironella (en termes legals, pertany al municipi de Casserres), i és gestionat per una parella de Cardona que fa un temps s'ha instal·lat al poble del Berguedà. La Font del Balç em va recordar El Forat del Pany, un bar - restaurant situat a Vilafranca del Penedès en el que també hi podem trobar una programació musical constant. Són dos models de bar molt semblants, amb un ambient molt màgic i cuidats amb desenes de detalls, que els fan espais especials. El cert és que La Font del Balç té molt d'encant. I poder-hi actuar va ser tot un plaer.
Desenes de persones van omplir el local, que va quedar ple fins dalt. Fins i tot hi va haver gent que va haver-se de quedar a fora; una llàstima, de veritat. El concert va transcórrer sense més incidències que les dues cordes de guitarra que se li van trencar a en Víctor. De fet, fa temps que, en un o altre concert, sempre se'ns trenquen les cordes... comencem a pensar que tenim un mal d'ull :) Les persones que van omplir La Font del Balç van crear un ambient encisador, fent-nos sentir molt còmodes damunt l'escenari, i participant activament de l'actuació.
En vam sortir molt contents. De tornada, amb el cansament damunt dels ulls, recordava que bonic és saber que hi ha tanta gent que entén tot aquest projecte musical, més enllà de l'avarícia, dels interessos i de les pretencions. Des de la honestedat, la tendresa i la humilitat; gràcies, Gironella (la vila més bella).
Tot just acabem d'arribar d'El Masnou. Hi hem actuat, amb en Víctor Nin, per celebrar la primera de les dues jornades del Correllengua que es realitzen en aquesta població del Maresme aquest cap de setmana.
Ca n'Humet (a la imatge, la façana) és un equipament cultural situat al sector d'Ocata. I és precisament aquí on hi hem fet el concert, presentant les cançons del nostre darrer disc El camí cap a nosaltres, Ens han tractat meravellosament bé; és un plaer poder-nos trobar i retrobar amb totes les persones que viuen d'una manera tan intensa l'amor cap a aquesta terra.
Entre el públic hi havia gent que venia de força lluny; Olesa de Montserrat, Sant Quirze del Vallès, del nostre estimat Penedès, i d'altres pobles de la comarca del Maresme. M'agradaria enviar una forta abraçada a dos cantautors que també hem localitzat entre els espectadors, amb qui després hem tingut la oportunitat de poder-hi parlar; en Narcís Perich i en Víctor Blanca. Ca n'Humet s'ha omplert amb desenes de persones per participar de l'esdeveniment més important, a nivell cultural, que es fa i es desfà a casa nostra. I és que el Correllengua s'ha fet gran. Tant, que hi ha ben pocs llocs d'arreu dels Països Catalans per on no hi hagi passat.
A les deu de la nit han obert l'actuació els companys i els amics de Caliu, una formació musical que va néixer fa poc al mateix poble d'El Masnou. Una salutació enorme i mil petons per a tots ells; comencen a aventurar-se per aquest deliciós món de la cançó d'autor i, d'aquí uns mesos, si tot va bé, esperem poder gaudir de la seva primera gravació d'estudi. Salut i endavant, companys! :)
Han sonat desenes de veus cridant "Jona absolució!"; la repressió mai ens tallarà les ales. Moltes gràcies a totes i a tots per ser-hi, per fer-nos emocionar.
