Més que un divendres, avui semblava un dimarts. No sé per què, però Girona deia "mireu-me, quasi comença la setmana", però no; just l'acabem. I, dins d'un tren cada vegada més destrossat, feia camí cap a Barcelona, per baixar a ves a saber quina parada, ves a saber a quin minut. El progrés deu ser destrossar-nos a nosaltres, també.

He arribat a Via Laietana una mica tard. Al carrer Argenteria, en un restaurant car -segurament-, m'hi he trobat a en Pere Camps, organitzador del Barnasants, el festival de cançó que es realitza al nostre país i que comença d'aquí a pocs dies. A dalt, en un racó de l'edifici, hi havia periodistes de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, que m'han brindat una entrevista com a artista que forma part de la programació d'enguany; el per què del concert del dia 18, l'orígen i els motius de tot plegat.

Després, abans de tornar cap amunt, he anat a buscar el tren a l'estació de França. Mai hi havia estat, i he pensat que era bonica. I que, possiblement, és una de les millors portes de Barcelona. No sé per què, però la ciutat semblava que digués "mireu-me, aquí comença la setmana".

Per cert, i després de tot, molt bon any :)

Fa uns dies em va trucar en David Caño. I, de manera gairebé espontània, ahir ens presentàvem a dues facultats ocupades pels estudiants, per compartir la cultura en un moment històric on sembla que tornen a prendre força les mobilitzacions populars.

I allà estàvem. A la Facultat de Comunicació de la UAB i a la Facultat de Biologia de la UB. La primera, a la tarda; la segona, a la nit. Hi vam anar amb la guitarra i les veus. I ens vam trobar desenes, centenars d'estudiants fent evident aquella màxima de "tot el poder pel poble". Les reivindicacions estudiantils d'aquests dies s'han convertit en notícia mediàtica, en protestes legítimes per reclamar participació en un procés (retrocés?) tan important com el de Bolonya.

Cantar i recitar poesia sovint queda lluny de tot això. I amb en David estem disposats a convertir qualsevol espai, també les universitats, en auditoris on hi bullin consciències, on la implicació de la cultura deixi entreveure que, precisament, aquesta té sentit quan són els qui protesten i reivindiquen qui la utilitzen com a eina de canvi i de transformació social. Perquè no es pot entendre una cosa sense l'altra. I perquè ens continuen calent cançons i poesies d'ara; que parlin dels nostres dies, de les nostres lluites. I que estiguin, més que mai, al servei de les causes justes, dels dubtes i de les revolucions del segle XXI.

Mentre durin les ocupacions de facultats contra el procés de Bolonya, seguirem volguent fent costat a tot això. Gràcies per deixar-nos-hi participar. Ahir va ser un dia molt especial. Emocionant.

Ahir m'enviaven al correu electrònic un article de La Vanguardia en relació a la cançó d'autor feta a casa nostra. A part de l'anàlisi simplista i regionalista que en fa el periodista (exceptuant l'aparició, totalment merescuda, d'en Feliu Ventura), crec que hi ha un greu error de fons.

Podríem estar d'acord o no amb la definició de cantautor que sembla que dóna el diari espanyolista: cantautor és tot aquell artista que es presenta en solitari i canta les seves pròpies cançons. Si llegiu l'article veureu que no estic citant cap frase literal. Si més no, llegint entre línies, se n'extreu alguna cosa semblant. Jo no hi estic gens d'acord. Crec que últimament ha interessat fer difusa la línia que separa el cantautor de l'artista en solitari. Ara, ja no és tan clar. Abans teníem, per un costat, al Raimon, i per l'altre, en Camilo Sesto. Tothom tenia molt clar quin paper jugava cadascun d'ells. Però si ara us dic Mazoni i el Chico con la espina en el costado, ni jo sé qui és el cantautor i qui el cantant en solitari. No sé si m'explico, però el que volia arribar a dir és el que exposo en el següent paràgraf.

Ho parlem sovint amb en Pau Alabajos. I compartim la definició que hi ha a la Wikipèdia en català: el cantautor és un artista que sol escriure i interpretar la lletra i la música de les seves pròpies cançons. A les seves cançons hi sol incorporar temàtica social, política i filosòfica. Durant un temps, aquest tipus de cançó és va conèixer com cançó protesta. La compartim, i sabem del cert que potser cal actualitzar-la. Però, partint des d'aquí, la línia entre el cantautor i el cantant solista queda més definida. Ara, caldria posar a caldo la indústria discogràfica, els polítics catalans covards dels anys 70 (i els actuals), i la poca voluntat que hi va haver, per part de l'administració, de continuar amb el moviment de cantautors. Però tot això seria motiu d'un altre debat, i tampoc volia allargar-me tant.

Deia que en fa un anàlisi simplista perquè crec que hi ha dues errades monumentals, pel que fa a elaboració i plantejament inicial. La primera és que parteix del concepte d'artista en solitari. Per tant, d'artistes compromesos, que s'identifiquin amb el concepte de cançó de denúncia, només hi tenim en Feliu Ventura (per sort, perquè si no hi aparegués, ja seria un escàndol). D'altra banda, obre un debat mig enterrat; és cançó d'autor en català aquella que es canta en castellà? A mi em sembla una provocació enorme plantejar-ho i, de fet, crec que el titular de l'entrevista amb Espaldamaceta és extraordinàriament surrealista: "Sólo pido que no se te encasille según en qué cantes". No, si encara haurem de donar la raó a Ciudadanos, i haurem de reconèixer que als Països Catalans es margina el castellà... Increïble.

I encara una altra cosa: Esteban Linés (periodista il·luminat que signa l'article) sembla mofar-se de les cantautores. "¿Las mujeres? Ni idea", diu. Si darrere de tot això hi hagués un cert interès en buscar cantautores i fer un anàlisi real de com està la situació a casa nostra, l'Esteban hagués trobat, com a mínim, a la Meritxell Gené, a la Clara Andrés, a la Ivette Nadal i a la Bikimel. "Por lo visto, después de Bonet, Rossell o Motta, hay poco más que elementos decorativos", explica l'Esteban. Em sembla nefast, irrespectuós i violent. Masclista, podríem dir.


Si voleu llegir-ho, aquí teniu els enllaços: pàgina 1 i pàgina 2

I au, que si l'Esteban em llegeix, de ben segur que mai acabaré sortint a La Vanguardia :)

Des que tenim consciència, fem les coses perquè volem. I sempre hem volgut anar una mica més enllà: fem les coses perquè sabem que sense fer no hi ha ser, ni existir, ni qualsevol altre dret que sigui el dret de ser, d'existir, i tots els altres que acabin amb er i amb ir.

Lluitem perquè no ens queda res més. Ignorants són aquells que ens volen fer creure que ja ho tenim tot. Mentiders que tot just arriben d'ingressar la seva nòmina. I amb això ja en tenen prou. No volem creure el que està escrit. I, en tot cas, escollirem nosaltres mateixos el que volem llegir. No és una qüestió d'imatge, ni de puresa ni de crueltat. És una qüestió de dignitat. I de llibertat. Perdoneu-me, no hem sigut nosaltres qui ha buidat de tota raó aquesta paraula. Són els que vénen d'ingressar la nòmina qui la llepen i la perverteixen fins a robar-li les vocals, deixant-la inintel·ligible, pobra i sola llbrtt.

Jo dic, amb tota seguretat, que, als companys que lluiten, el temps els absoldrà. Per això, i fins que calgui, torno a cridar que la solidaritat no s'empresona: Jona absolució.

[ www.joveseixample.cat/absoluciojona ] [ adhereix-te a la campanya ]

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l'odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rentable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar.
Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua.
Que, quan demanis notícies, t'enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.

Que ningú no digui "l'altre" a un altre.
Que ningú no digui "jo" al seu nom.
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer.
Que ningú no digui "seu" al seu amo.
Que ningú no digui "seu" al seu amor.
Que ningú no digui "teu" al seu amor.
Que ningú no digui "pare" a ningú.
Que tothom digui "mare" a la seva mare,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Cap moble no té permís per a dur pols.
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa.
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.
Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó.
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre.
Ningú no té permís per a semblar un altre.
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d'identitat diu d'una persona.
Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat.
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol.
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

Blai Bonet

Ahir va ser un dia ben estrany. Entre aquest fred que no ho acaba de ser, i les hores que passen ràpid, el matí va ser un anar i venir de carrers, avingudes i parades de bus.

Girona està de potes enlaire. Resulta que uns senyors, ja fa anys, van decidir que el Tren d'Alta Velocitat havia de passar per aquí. I au, apanyeu-vos, que quan s'hagi de fer, així serà, i haureu de buscar-vos la vida per creuar la ciutat. Ja em sembla bé tot això del progrés, que jo també ho sóc molt, de progressista. Però em sembla que no ens acabem d'entendre; no ho devem percebre pas igual, tot això... Ja sabem que el comerç i el capital necessiten grans transports per poder créixer. Ho sabem perquè aquesta és la seva llògica i ens ho vénen a explicar cada dia. Per la ràdio, pels diaris, i per la tele. Però el que no entenc és aquesta ambició de destruïr per acabar creant el que a ells els hi agrada anomenar progrés. Perquè el seu progrés també té una segona lectura; fes servir els trens regionals, que de Girona a Barcelona un sol viatge et costarà 6,70€. I perquè el seu progrés és el que precaritza, el que elititza i, en definitiva, el que exclou i no deixa als altres decidir.

Però l'enrabiada també és sana. Lluitem contra un monstre global, que ha aconseguit filtrar-se i pervertir moltes de les coses que són imprescindibles per viure; la comunicació, les relacions entre totes i tots nosaltres. Hi podem estar més o menys d'acord, és evident, però és realment trist veure d'una manera tan cruel com s'ha anat instal·lant l'egoisme, l'individualisme i la competitivitat. I deia que, no en va, crec que és una lluita sana; cal que canviem el món, i cal que comencem, doncs, per casa nostra. El capitalisme ens fa precàries.

A la tarda, un cop havia aconseguit esbrinar com s'arribava a l'estació de busos, tot vorejant les magnífiques i boniques obres del TGV, vaig acostar-me a Sant Celoni, a fer una visita a l'amic i company Cesc, membre del grup SKAFM i propietari d'una botiga de música. Hi vaig anar per comprar un Buzuki (a la imatge), un instrument de corda grec que pertany a la família dels llaüts de coll llarg. El model que vaig comprar també se situa a la subfamília dels tetracords. Així mateix, el nom complert de l'instrument, un cop finalitzada aquesta flamant explicació (hehe), seria el següent: Buzuki Tetracord. Ja ho sé, era molt previsible :)

Aquesta setmana (encara sense el Buzuki, que se'l van quedar per fer-li alguns retocs d'afinació) estarem a Santpedor (divendres) i a Olesa de Montserrat (dissabte). Si voleu veure'n més informació, podeu consultar la nostra agenda clicant aquí.

Una forta abraçada!