|
entre l'abraçada i la paret  Ja farà molts anys que vaig llegir les primeres lletres d'en Xavi Sarrià. Moltes de les persones que compartim la mateixa generació, aquella que neix a principis i a mitjans dels anys 80, hem crescut amb la seva música. I podríem dir que, d'alguna manera, ell i tots els que porten tants anys obrint pas, han esdevingut gairebé referents artístics, pares polítics. Fa algunes setmanes vaig rebre el llibre a casa. Me l'enviava l'Editorial Bromera, primer en format din A-4, després en l'edició definitiva. En Xavi me n'havia parlat en diverses ocasions, comentant-me que aquest era un projecte molt important per a ell, i que ja feia temps que el volia tirar endavant. I només començar-lo a llegir vaig quedar-me sense paraules. De fet, fa dies que volia escriure quelcom semblant, però no sabia com. El cas és que Històries del paradís és una fotografia immensament fidel de la realitat social i política del nostre maleït, però, malgrat tot, també estimat, món. Una de les coses que més sorprèn és la capacitat que té l'autor per transportar-nos d'una punta a l'altra del planeta, entrellaçant històries amb finals inesperats, i col·locant al lector en un punt de vista participatiu. Possiblement sigui aquest factor el que determina positivament el treball literari de Xavi Sarrià; que la persona que llegeix les històries pugui treure'n conclusions, intentar analitzar-les des d'una vessant crítica, i qüestionar les relacions humanes que ens envolten, és, de llarg, la finalitat més ben entesa de l'art, la cultura i la literatura. La primera referència literària del de València es pot convertir, s'hauria de convertir, en una obra imprescindible per transportar-la als instituts i, fins i tot, a les universitats. Intueixo, i ho dic de tot cor, que compleix tots els requisits per ser lectura obligatòria en molts centres educatius. Perquè els contes són miralls de molts dels problemes actuals, perquè cal fomentar l'actitud qüestionable de les coses, i perquè la fluïdesa del text permet aprofundir d'una manera escandalosa en cadascuna de les històries. Quan l'autor ens parla d'amor, les paraules aconsegueixen encongir-nos. Quan parla de terra, guerra i llibertat, moltes i molts segurament ens haurem imaginat a la pell dels protagonistes. Quan reflexiona i fa evidents les contradiccions que ens atrapen, fa un exercici imprescindible de presa de consciència. Però no estem parlant, ni molt menys, d'un llibre-pamflet, ni d'un llibre-manifest. Xavi Sarrià ha sabut escriure vint-i-dos històries que guarden una relació estreta amb la nostra realitat. Una realitat que se'ns amaga, se'ns distorsiona i se'ns discuteix des de tot arreu. Al cap i a la fi, escriure és comunicar. I Històries del paradís, inevitablement, es converteix en un nou, gran i útil mitjà de comunicació. Felicitats, Xavi.  Molt sovint ens preguntem en veu baixa què passaria si el món es quedés sense petroli. A Mad Max, pel·lícula de ficció australiana dels anys 80, aquesta pregunta es fa en veu alta, i les respostes que en surten són ben divertides. Aquests dies he vist les tres entregues (Mad Max, Mad Max 2 i Mad Max Beyond Thunderdome) i he rigut d'allò més. Que s'acabi el petroli no sé si fa riure. Però el cas és que imaginar-se un possible escenari a uns quants anys vista és un exercici, en gran part, d'imaginació, però també de previsió. Mad Max és un film realitzat amb un baix pressupost. No és cinema social, ni tan sols cinema crític. No crec ni que tingui la voluntat d'acostar-se a posicionaments mínimament polítics. Però hi fa pensar. La ficció és això; ficció. Però us animo a recuperar aquest clàssic del cinema modern per analitzar i observar comportaments socials en contextos de crisi globalitzada. Les tres parts de la pel·lícula se situen en una societat on el petroli gairebé s'ha esgotat. Les ciutats passen a desaparèixer i deixen lloc a noves civilitzacions puntuals, que s'adapten segons les necessitats i la geografia. En algun moment del film havia arribat a la conclusió que es tractava d'una reformulació de la societat sense classes, però ja vaig constatar que això no era ben bé així. No he acabat d'entendre algunes coses, que crec que queden extraordinàriament penjades i desconnectades de l'argument central. Suposo que per aquest fet, no passarà a la història com a llargmetratge perfecte. Però com que tampoc crec en les perfeccions i, de fet, totes i tots sabem que no existeixen, us la recomano. Mad Max és una mescla d'acció, supòsits de futur, humor i anàlisi social. A mi, no m'ha decebut :)  Ahir ens vam trobar amb en Pau Alabajos. Ho vam fer en un escenari ben insòlit; el bar de l'Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC). He de reconèixer que no em pensava que els futurs educadors físics del nostre país tinguéssin la sort d'estudiar en un context com aquell; instal·lacions esportives d'última generació i un ambient, enmig de la gran ciutat, d'allò més acollidor. Ens vam trobar a Barcelona, a Montjuïc, per parlar de diverses coses que tenim en ment i que havíem d'acabar de concretar. Fa molts anys que ens coneixem (com passa el temps!) i sempre que ens hem anat trobant, dins i fora dels circuits musicals, hem acabat parlant d'aquells temes que ens preocupen i que compartim, com a persones i com a cantautors. El cas és que va ser una trobada molt enriquidora. Amb en Pau volem recuperar l'essència crítica de la cançó; volem recuperar el terme cançó de protesta. Si bé és cert que hi ha referents propers, en l'espai i en el temps, també és cert que costa moltíssim trobar experiències similars en l'actualitat. Els Països Catalans viuen un moment històric diferent al que va viure la Nova Cançó, de la mateixa manera que tampoc podem comparar el moment de la cançó de protesta d'avui amb la cançó, gairebé sindicalista, dels Estats Units de principis del segle XX. Tot això us ho comento perquè és possible que, en els propers mesos, us informem de diversos cicles de xerrades i taules rodones que tenim intenció de fer arreu del país. Recollir les opinions i observar les percepcions que tenim del concepte de cantautor és imprescindible per poder dur a terme la nostra tasca. Ens interessa molt començar per aquí, comptant amb totes i tots vosaltres, per vertebrar un moviment de cantautors que tot just comença a caminar. A la imatge, Woody Guthrie (Oklahoma, 1912 - Nova York, 1967) i la seva guitarra. Es tracta d'un prolífic i influent músic de folk estadounidenc, conegut per la seva lluita a favor dels oprimits, així com també pel seu odi cap al feixisme i l'explotació. Una de les seves cançons més conegudes és This Land Is Your Land. També és coneguda la frase que ell mateix havia escrit a la seva guitarra: Aquesta màquina mata feixistes.  No us voldria enganyar; el final de l'estiu és curt i, ara que el sol s'en va ràpid i les llums comencen a tardorejar, em passo la major part del temps damunt dels carrers. Girona s'havia buidat de turistes -quin descans, no trobeu?-, i el rellotge seguia marcant les 07:27. Immortalment, crec.
Ahir tenia actuació a Sabadell. Així que hi vaig anar. Pel migdia vaig descobrir que és important dormir unes quantes hores. Però el que no ho arregla el cafè no ho arregla res més. Vaig dinar a casa de l'Aina Lluna (aquí), i vam aprendre a separar vint talls de carn congelada. No va ser fàcil, és ben cert :) Entre fotografies i mirades joves de coneixença, el tabac de liar s'acabava i la tarda s'omplia de confiança. Que bonic és sentir a parlar amb tanta passió de les coses que una més s'estima. Que bonic i que important tenir somnis i objectius en aquesta vida. Un endavant!, que sempre encaixa i, a més, te'l mereixes més que ningú. Entre converses pendents i temps que s'esgota (les 19:27, altre cop...), una Plaça del Gas al centre de la ciutat; vaig trobar-m'hi la mitall (aquí) -quina grata sorpresa!- i un senyor de l'ajuntament que tenia pressa i no parlava gaire clar. Va ser un concert diferent. Aquest cop no m'acompanyava en Víctor a la guitarra, i crec que començo a entendre per què m'agrada fer els concerts amb ell. Ei, només els concerts, eh? :) I per què hi surt Barcelona al títol d'aquest article? Doncs molt fàcil: en Pere Vilanova, un jove cantautor de Barcelona, va venir a presenciar l'actuació a Sabadell. En Pere, aquest proper diumenge, a les 22.30 hores de la nit, realitzarà un concert de presentació del seu primer disc Titans a la ciutat de Girona, al Bar El Cercle (carrer Ciutadans, número 7). Jo no hi podré ser, ja que aquell mateix dia estarem actuant a Vic, però us animo enormement a veure'l en directe. El seu disc és especial, tendre i romàntic. No us el podeu perdre! M'acomiado amb una cançó preciosa. Volem? Concurs obert. Demà marxem cap a Formentera, que hi tenim una actuació (per primer cop, i ens fa molta il·lusió!). Serà a Sant Francesc i ens hi trobarem amb els companys de Mesclat. Mentrestant, entre tanta calor i festes majors, hi ha qui mataria monstres per vos.
 Després de passar Màlaga, un cop la línia de viatge és ascendent, ve Granada. Com una ciutat al mig, o alguna cosa semblant. Potser després de veure Tarifa, aquest és el lloc més bonic dels últims dies. Sense menysprear l'espectacular espai d'en Pemi al centre d'Estepona.  Decibel.cat celebrava el desè aniversari en una festa de petit format a Matadepera. Quins records retornar a L'Hotel, un petit bar musical del centre de la vila. I que agradable haver pogut parlar amb els Pullover i la Bikimel. Vaig tornar cap a casa amb una cançó al cap. N'hi ha moltes de cançons, últimament. Sobretot les de La Brigada, que són delicioses i brillants (per dir-ne només dues coses :). I també les de la Pauline Croze, que, a costa de loops, deseternitza els llargs viatges amb tren. Tot un descans, la veritat :) Però gràcies a en Jordi Salvia i la Bel Zaballa (avui veig que estic posant molts enllaços a tot arreu), vaig descobrir, fa poquíssims dies, un cantautor anglès que s'ha autoanomenat d'una manera ben original: Get Cape. Wear Cape. Fly. Es tracta del projecte personal de Sam Duckworth, que, amb només 22 anys, ja ha editat dos treballs discogràfics; el primer, l'any 2006 (The chronicles of a bohemian teenager), i l'últim fa pocs mesos, aquest 2008 (Searching for the hows and whys). La proposta és propera a la cançó protesta; temàtica social, ambients alternatius i lletres compromeses. Bona prova de tot això en tenim una cançó que és tot un detall per aquells que ens agrada que casa nostra també sigui cantada.  Ja farà gairebé deu dies que en Bernat, propietari de Cal Macarró, està duent a terme una vaga de fam per reivindicar l'espai cultural que, des de fa més de dos anys, es troba ubicat a Calaf, l'Alta Segarra. Però en Bernat no és propietari. En Bernat és un programador cultural sense ànim de lucre. Una persona en majúscules, una persona compromesa, lluitadora, i essencial perquè, aquest nostre trist, desmemoriat i malaurat país, tiri endavant des de l'ombra i el no-reconeixement. En Bernat molesta. I molesta perquè ha sabut crear un espai de comunicació al marge dels circuits oficials. En Bernat els fa nosa. I el volen esborrar. El mobbing també és una eina política. I quan els ens administratius i legals callen, atorguen la raó als que el promouen. Des d'aquí, i enfilant aquests camins cap a nosaltres (Cal Macarró camina cap al nosaltres...), una immensa abraçada per en Bernat. Una abraçada de persistència. De complicitat. I de vida. Cal Macarró es queda. I nosaltres hi som tots a dins. Endavant amb la nostra cultura. Endavant amb els nostres espais. No passaran. Adereix-t'hi!  Després d'un cap de setmana mogudet i ple de concerts, aquests dies els hem omplert amb noves idees i viatges cap a l'Empordà. El dilluns, com anirà sent habitual a partir d'ara, ens vam trobar amb en Magí Batalla a Sant Sadurní d'Anoia, per començar a preparar i produïr el tercer treball discogràfic. Serà una feina llarga, i molt del pes d'aquesta etapa se l'endurà en Magí, que en la preparació d'El camí cap a nosaltres ja va realitzar les feines de producció i direcció musical, les mateixes que durà a terme en aquest tercer disc, així com també la gravació. El cas és que ja hi estem treballant, i us n'anirem informant tan bon punt tinguem noves notícies. Ahir va ser un dia empordanès. En Sergi, un amic de La Bisbal d'Empordà, em va dur de ruta per la comarca. Vam passar per un munt de pobles encisadors, que desconeixia totalment; Sant Sadurní de l'Heura, Corçà, Palau-Sator (a la imatge)... El dinar el vam fer a Sant Feliu de Boada, un poblet molt petit amb un encant espectacular. Per la tarda vam anar a parar a Pals i, més tard, a Torroella de Montgrí, on vam aturar-nos a fer un beure al Bar Nafent :) Tenim un país que és una capsa de sorpreses. I el Baix Empordà és preciós. Per cert, ja teniu el nou Firefox? :)  Ahir a la nit, quan vaig arribar a casa, vaig posar-me a veure El vent que agita l'ordi (The wind that shakes the barley), una pel·lícula de Ken Loach que va estrenar-se el 2006. El film, com gairebé tots els del mateix director, és colpidor. S'ambienta en la Guerra d'Independència Irlandesa (1919-1921) i la següent Guerra Civil Irlandesa (1922-1923), i és un testimoni punyent de la realitat repressiva i la contundència armada de l'ocupació britànica damunt d'Irlanda.
D'entre les moltes idees i preguntes a l'aire que es plantegen a la pel·lícula, en destacaria el paper transcendental del Tractat anglo-irlandès. Un jove capità adquireix un paper protagonista en la reorganització. Es tracta de Michael Collins, que acabarà presidint l'Estat Lliure d'Irlanda el 1922. En aquesta nova fase de reorganització, les institucions polítiques són transformades. Els representants irlandesos rebutgen ocupar els seus llocs a la Cambra dels Comuns Britànics, i es crea un parlament extraoficial a Irlanda; el Dáil Éireann. Mentrestant, en la política extra-parlamentària, es passa definitivament de l'agitació a la lluita armada (no insurreccional), i es crea l'IRA (Irish Republican Army) que adquireix una vital importància i implantació tant en zones urbanes, com sobretot, en zones rurals. Després d'anys de lluita militar, atemptats, represàlies britàniques... s'arriba a un dels períodes clau en tot el procés històric del conflicte; el Tractat anglo-irlandès. Michael Collins fou enviat a negociar amb els representants de l'Imperi Britànic, malgrat els seus recels a fer-ho. El resultat fou un tractat que reconeixia l'existència de l'Estat Lliure d'Irlanda, però no el reconeixia com a república, i obligava als seus representants a jurar fidelitat a la corona britànica. A més, i no gens menys important, dividia l'illa en dues parts; l'estat irlandès i la zona d'Irlanda del Nord, sota administració britànica. El tractat causà una gran divisió social entre partidaris i detractors que desembocà en la Guerra Civil Irlandesa, com bé es mostra a la pel·lícula. Total, que he anat a dormir a les 4 de la matinada. I em commou, encara, la duresa i la crueltat de moltes de les imatges que s'hi veuen. Us la recomano, per suposat. Feia temps que no veia una pel·lícula tan ben feta. Però... una última pregunta: passaria això al nostre país? Bon inici de setmana :) El Magí em va deixar fa molts mesos un triple cd amb tres treballs discogràfics de Jorge Drexler; Vaivén, Llueve i Frontera. Ahir, venint cap a Girona, vaig estar-los escoltant una bona estona. El segon i el tercer m'agraden especialment. De fet, tot el que fa aquest home em sembla extraordinari. Bon diumenge. I endavant.
 Sembla estrany que hi hagi un cap de setmana sense actuacions. Enyoro els dies que passo lluny de casa. I, amb la contradicció de totes les coses, també noto que tinc ganes de passar divendres i dissabtes prop dels meus. Ja és això, suposo.
La vida és un va i ve de dies, tardes, vespres, nits. I molt més, n'estic segur. Però, sobretot, de coses. Totes les coses prenen forma d'altres coses. Sovint hi penso; quantes coses en altres tantes coses! Ara tot va, ara tot ve. Dubtes, preguntes, respostes, i guerres diàries en ciutats que cremen il·lusions i són el llit per omplir-lo de mil cançons. La hermana duda, que diu ell. El món n'està ple, de dubtes. És bonic dubtar. Però jo també vull una treva. Potser hi ha una brigada que treballa per això. No ho sé; no n'estic segur. Sí que hi ha una altra brigada; La Brigada. Són de Vilanova i la Geltrú, i créixen perquè parlen d'aquestes coses. M'encanten, senzillament. Ah, i sonen així.  Hi ha guerres tristes, amb derrotes i guanyadors insalvables. Però hi ha guerres dolces, com les d'Ivette Nadal.
L'he descobert fa poc, i les seves són guerres dolcíssimes. Guerres que donen nom al seu primer treball discogràfic, i que s'arraconen en algun indret de ciutats perdudes. Sempre hi haurà un incendi que mai s'apaga. I la cançó, renovíssima, avança i xiula amb els ulls tancats. Que se sàpiga i que ho sàpiga tothom; anem a la guerra i hi anem amb tendresa.  Ahir vaig començar el dia al Penedès. Havíem quedat amb en Paton Soler, cantautor de Vilafranca del Penedès, per gravar una cançó del seu nou disc; un grapat de poesies musicades que veurà la llum la propera tardor. De Papasseit a Ferrater; que bonic poder escoltar els nostres poetes! La col·laboració va ser amb el tema Si anessis lluny, de Joan Salvat-Papasseit (a la fotografia). En Paton porta molts anys donant guerra des de la reraguarda. En fa molts (masses!) que no actua en directe, però sempre té preparada alguna història, com aquesta, que és dolcíssima i important, pel que a recuperació entenc que es refereix. Em va encantar. I li comentava que a mi sempre m'ha costat musicar poesies. Vilment, com aquell qui no vol la cosa, li vaig robar la lletra i els acords per poder-la cantar, per exemple, demà, a El Cercle de Girona (22.30 hores, carrer Ciutadans, 7). El Col·lectiu de Músics Valencians Ovidi Montllor, ha seleccionat El camí cap a nosaltres com a un dels 15 finalistes del Premi Muixeranga al millor disc de 2007 de tot el domini lingüístic per votació popular. Les votacions es poden realitzar a través de la web de www.lavanc.com. Ens doneu un cop de mà? Gràcies! :) |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosAPRENC DE TOTS ELLS
CANTAUTORS
COMPANYS D'OFICI
COMUNICACIó
EL CAMí CAP A NOSALTRES
HI ESTIC BEN ENGANXAT
PERSONAL
PROMOCIONAL
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
![[homenatge.jpg]](http://1.bp.blogspot.com/_gMdVS7xJv5I/SS7uXeiTPYI/AAAAAAAAAvc/hpUBKA7phM8/s1600/homenatge.jpg)