|
Pensar en veu alta Un nou diari, amb vocació d'independent, ha nascut al Penedès. I jo, sortosament, hi col·laboro en la mesura de les meves possibilitats. Es tracta del Penedès Digital (encara en fase inicial) i us convido a que hi feu una ullada crítica i (si us plau) constructiva. En primer lloc, lamento constatar aquesta obsessió malaltissa de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país per demostrar definitivament que Esquerra és un partit immadur i que no ofereix garanties d'estabilitat al govern de la Generalitat. No cal dir que el resultat, previsible, del congrés nacional d'Esquerra els aporta una quantitat considerable de munició. Avui mateix, podem llegir infinitat d'articles d'opinió que ens il·lustren sobre la lluita interna que pateix aquest partit. Lògicament, ningú no qüestiona les lluites internes de la totalitat de partits catalans (TOTS, ningú no se'n escapa!). I és que, naturalment, Esquerra molesta... Aprofitant les vacances de Setmana Santa, que vam passar a Santa Magdalena de Polpis (Castelló), vam visitar el poble de Sant Mateu del Maestrat (Baix Maestrat). Dissabte, 7 de juny, falten cinc minuts per la una del migdia. La meva companya i jo ens dirigim, a peu, cap al local d'ERC a Vilafranca del Penedès, a votar. Passem davant les finestres de la seu del partit, apuntalades degut a l'estat ruïnós de l'edifici, i no podem evitar sentir una gran tristesa. Quantes hores hi hem passat, aquí, quantes idees hem intentat dur a la pràctica, i quanta mala llet hem hagut de suportar. Ara, ni tan sols no hi ha cap rètol que ens indiqui que es tracta de la seu d'un partit polític. Es veu que algú el va arrencar i, des d'aleshores, el deteriorament segueix, inexorable... Esquerra ja té nou president, en Joan Puigcercós. És el que la militància ha escollit. Felicitats i bona feina! Vistes les declaracions continuades i els intents maldestres de manipulació que segueixen perpetrant alguns membres "honorables" de la cúpula del meu partit, he decidit exposar, ara, ja, els motius que m'han dut a la decisió irrevocable de donar-me de baixa. En primer lloc, he de dir que porto gairebé un any madurant la idea i reflexionant sobre el meu paper dins el partit, sobre què puc fer si em quedo i què puc fer si marxo. Aquest temps, val la pena dir-ho, m'ha servit, a més, per oblidar gran part dels greuges i dels atacs personals que he patit per part dels actuals representants del meu partit a Vilafranca del Penedès i a la comarca de l'Alt Penedès. Confesso (sé que no està ben vist, però la sinceritat va per damunt de tot) que he estat càrrec de confiança d'ERC al Consell Comarcal de l'Alt Penedès durant gairebé tres anys i mig, però crec, de tot cor, que he donat el cent per cent en tot aquest temps (de 2003 a 2007), malgrat les picabaralles i els constants intents de fer-me desistir de les meves obligacions. He aprés moltes coses i, el que és millor, conec a tots i cadascún dels personatges que ara es postulen per dirigir el meu partit (de passada, he tingut el dubtós privilegi de conèixer la llarga corrua d'acòlits alienats que s'hi han anat aplegant darrerament). He de dir, en aquest sentit, que mai he percebut tant menyspreu envers la meva persona i envers la del meu mentor i amic (més amic que mentor, per cert), en Ramon Xena, per part dels representants dels partits que se suposa que són adversaris del que he percebut dels suposats companys de partit...  Per petició expressa de l'ACB, s'ha prohibit respondre en català a la roda de premsa que s'ha fet a les instal·lacions del F.C. Barcelona, prèvia al partit Barça-TAU (vegeu la notícia). A la foto, podem veure en Roger Grimau, en el moment que li diuen que respongui en castellà i no en català. Els entrenadors i els jugadors han vist, així, com se'ls impedia expressar-se en el seu idioma... Si per alguna cosa està servint el "debat" generat a ERC, és per recuperar paraules i expressions que haurien d'estar ben oblidades i arraconades.  De vegades, tractar el tema de la llengua pot semblar pesat, redundant, victimista, fins i tot. Però és que no hi ha manera! Resulta que només quinze sales disposen de còpies doblades al nostre idioma i que si hom viu, posem per cas, a Vilafranca del Penedès, no té més remei que anar a veure la darrera pel·lícula d'aquest estrany "arqueòleg" a Tarragona o a Barcelona... Ho tinc decidit, després de molts mesos, pràcticament un any, el proper set de juny, tot just després de votar, deixo ERC. Els motius, innombrables, constants, dolorosos, tristos... L'escàndol d'Ascó ens hauria de mobilitzar, hauria d'actuar com a potenciador de la nostra dignitat, hauria de provocar la reacció contundent del nostre govern, el de la Generalitat... Ahir, vam tenir, alguns, l'oportunitat d'assistir al concert d'en Joe Satriani al Palau de la Música, i val a dir que, afortunadament, encara hi ha qui no decep!... Aquest Sant Jordi ens ha servit, un cop més, per constatar l'estat de salut del catalanisme i per retrobar-nos amb l'autoodi (vegeu article)... Aquest quinze d'abril he fet trenta sis anys (els 36 són uns anys amb reminiscències bèliques i de lluita, però què hi farem!) i val a dir que l'optimisme m'ha abandonat, bo i més veient l'espectacle lamentable que ofereixen la totalitat dels i de les representants polítics que hem escollit (aquells i aquelles que hem anat a votar, és clar!)... Avui, 10 d'abril, aquest bloc ha arribat a les 10.000 visites, fet que em satisfà i m'anima a seguir opinant, encara que, de vegades, no tothom valori les bondats del diàleg i de l'expressió lliure dels nostres pensaments. Gràcies, un cop més, a totes aquelles persones que han passat una estoneta (espero que agradable) llegint el que se'm passa pel cap. A continuació, els apunts més visitats des de l'inici... Temps enrere, no fa pas gaire, m'enorgullia dir que era militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, m'agradava observar les venes inflades dels nacionalistes espanyols cada cop que parlava en Carod, em sentia capaç de lluitar per una Catalunya lliure des d'un partit que, semblava, havia transformat la utopia en realitat... Avui, la Roser fa vuit mesos. Val a dir que ha estat una primera etapa intensa, emocionant i, per què no dir-ho, reivindicativa...  Deixant de banda que disposem d'una quantitat ridícula d'obres d'aquest escriptor tradüïdes al català (fet que ve essent habitual), no puc deixar de referir-m'hi amb motiu del seu recent traspàs... Qualitats que, sens dubte, defineixen, almenys en part, a la violinista Hilary Hahn. Jutgeu... |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosBLOCS INTERESSANTS
ENLLAçOS INTERESSANTS
IDIOMES
IGUALTAT
LLIBRES
MUSEUS
ORGANITZACIONS INDíGENES
PENSAMENT
REIVINDIQUEM!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
El bloc d'Eudald Carbonell
El boc de Ramon Alcoberro
NASA: Imatge del dia.
Vilafranca Republicana
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
