Jo sóc d'aquells que, ja de ben jovenet, adolescent, ballava sardanes. I no només en ballava sinó que, a més, les comptava i repartia. N'érem tota una bona colla que anàvem a tota ballada que es feia al poble i, si podíem, a altres pobles del voltant. Després, uns quants, tots nosaltres molt progres i revolucionaris aleshores, vam arribar a la conclusió que la sardana venia a ser com una mostra folclòrica retrògrada (recordo algú que sostenia que la sardana era un senyal de cultura petitburgesa), allunyada del que pensàvem que havia de ser el nostre país, que volíem ben modern i gens ancorat al passat. I vam deixar de ballar sardanes.
Després, d'això també ja en fa uns quants anys, quan es feien aquelles macro-concentracions per tal de batre rècords de ballar sevillanes, vaig fer la reflexió de per què ells sí i nosaltres (jo) no. L'oportunitat de rectificar va arribar pels Jocs Olímpics de Barcelona en plantejar-se un acte reivindicatiu que venia a ser alguna cosa com ara fer moltes rotllanes i molt grans a l'hora. I vam anar a Cornellà, el lloc més proper on es feia l'acte, a ballar una sardana. D'aleshores ençà, sempre que n'he tingut oportunitat, n'he ballat.
La sardana es mor, diuen. I jo entono el meu particular mea culpa per haver-la abandonat durant uns anys. El fotut és que, d'aquella altra gent que va tenir la mateixa posició crítica, ben pocs hi han tornat. Nosaltres devem tenir, a ben segur, una bona part de culpa en aquesta agonia. Però gent com nosaltres no en deu ser pas responsable al 100%, em penso. Altres causes, grans i petites, s'hi deuen ajuntar: causes petites, com la incapacitat de moltes agrupacions sardanistes per publicitar i fer atractius aplecs i audicions; causes grans també, com ara la incapacitat del món sardanista de renovar i modernitzar la dansa, malgrat alguns lloables intents de l'estil de la coblafusió o d'altres similars.
La mitjana d'edat del món de la sardana és realment elevat: només cal anar a alguna audició a comprovar-ho. No hi ha rejoveniment de balladors, tot i que semblaria que sí que n'hi ha més de músics de cobla. A més, tinc la sensació que, així com abans es percebia la sardana com un món obert a tothom, ara es percep com un món tancat. No en sóc tan entès com per oferir alguna recepta per a reanimar el malalt terminal, només en copso la malaltia i trobo que l'he d'explicar, encara que em sembla que prou gent n'es conscient. Què cal fer? Ho ignoro, de debò. Només sé que la sardana es mor.
Durant aquest cap de setmana passat, aquest bloc ha rebut la visita núm. 25.000 des que estic a VilaWeb. Ja sabeu que, anteriorment, havia estat a d'altres servidors dels que vaig marxar perquè, en aquells moments, no m'oferien les prestacions mínimes que a mi em semblaven imprescindibles.
Per tant, 25.000 visites des que vaig començar aquí! Si voleu que us ho digui ben sincerament, no sé si són poques o moltes. Suposo que tot deu dependre d'amb quins altres blocs compari el meu. En tot cas, ja us ho podeu imaginar, em fa gràcia haver assolit aquesta xifra tan rodona tenint en compte les poques pretensions del meu bloc: de fet l'única pretensió que mai he tingut al respecte i que, em penso que ho he dit ja d'altres cops, és la de de tenir un espai personal per tal de fer-hi algunes reflexions en veu alta.
Durant aquests mesos, ho de de reconèixer, he estat bastant irregular en les actualitzacions però és que, després de les eleccions municipals de l'any passat, vaig prendre la determinació de no prendre-m'ho com una obligació sinó, més aviat, com un plaer o, en algun moment, fins i tot com una vàlvula d'escapament. I és que, en el meu cas i per a sort meva, la meva vida inclou diferents àrees d'interès (i d'obligació, com ara la feina, la família...) i a cadascuna li vull dedicar el temps que em vingui de gust a cada moment. I, a poc que pugui, així vull continuar...
25.000 visites! Buf!, mai ho haguera dit quan vaig començar! Gràcies a tot i totes els qui, de tant en tant, passeu per aquí ni que sigui per veure quina una n'haurà dit ara aquest ximplet...
La notícia em sorprengué estant de viatge de feina i aquests dies, cansat de tanta activitat durant el dia, no he tingut ganes ni esma de posar-m'hi. Ara, ja a casa, tampoc en tinc gaire d'esma però, tot i això, m'hi poso. Per descomptat, la notícia a què em refereixo és la de la darrera claudicació: ara han estat els d'ICV qui, seguint les petjades d'en Mas amb l'estatutet, s'ha reunit d'amagat i han venut el país. Ras i curt, han pactat l'acord per a incomplir una llei!
No sé, ni he sabut mai, què els passa a aquesta gent, incapaços de desenganxar-se de l'òrbita dels socialistes, com si la seva vocació vital fos la de ser-ne un apèndix tot i que, en no ser-ne un de gaire important, és certament un apèndix extirpable. Ja té pebrots la cosa, ja! Ara que semblava que el Mas anava per bon camí... s'esgarrien aquests altres. No ho sé, però jo diria que qui consenteix a incomplir una llei és tan culpable com el qui la incompleix de fet, no?
Li estant posant ben fàcil a CiU a qui havíem blasmat, blasmem i, a ben segur, continuarem blasmant per la venda de l'estatut aprovat pel legistatiu català a canvi d'una encaixada de mans i de la foto consegüent, per quedar ara com els bons de la pel·lícula. I és que, si més no, ells van anar a reunir-se amb l'amo del govern espanyol a la Moncloa. No com els d'ICV, que han anat a raure a un hotel de platja i s'hi han reunit amb l'encarregada de l'amo. Ah, però l'escolanet del predicador Saura, en Bosch, ja ha advertit que no toleraran que s'allargui el termini més enllà dels tres mesos que han acordat... i ho ha dit amb veu i posat seriosos. Ja m'imagino la tremolina que li haurà agafat al Peret Solbes en sentir-lo: des d'aquí encara en sento les rialles.
I, mentrestant, els del PSC, pensant allò de que "a bodes em convides", aprofiten l'avinentesa de que el tirador dispara cap a una altra banda, per amollar per boca d'en Corbacho allò que ja tots sabíem o ens imaginàvem: que ni se'ls ha passat pel cap de deixar penjats els seus col·legues espanyols. I, mentrestant, a can Convergència, deuen haver hagut d'encarregar un partida extraordinària de tasses de vàter i d'urinaris de tant que es pixen de riure. I, mentrestant, ERC mostra perplexitat (!) i el vicepresident del Govern... doncs, bé gràcies i, com deia La Trinca, narinant, narinant, narinant que, al cap i a la fi, això no ha estat res i qui dia passa, any empeny.
I mentrestant, el país en plena agonia econòmica, en fallida tècnica, veient-se reflectit al mirall com un país d'idiotes, els més grans dels quals aquells que anem a votar a cada elecció, tot esperant a veure si, algun dia, quan hi hagi eleccions, podem agafar la papereta sense esporuguir-nos ni sentir aquella esgarrifança per la sensació que ens ve del "ai, ai, ai, a veure quina una ens en faran aquest cop".
P.D.: referent a això mateix, us recomano l'article que signa avui, amb graciosa mala baba, el Francesc Orteu a la contraportada del diari Avui [aquí].
Aprofitant el llarg cap de setmana proppassat, hem aprofitat per fer un petit tomb pel sud del Principat, bàsicament per la Terra Alta, comarca que, si us he de ser sincer, a casa hem descobert no fa gaires anys.
Comprar una mica de bon vi al Celler Cooperatiu de Gandesa, vila on també hi vàrem fer un bon àpat, després d'haver fet una curta aturada a La Fatarella i, per descomptat, visita obligada a Corbera d'Ebre: el Poble Vell primerament, amb l'esgarrifós espectacle de les cases enrunades durant la Batalla de l'Ebre[wiki] i amb el cant d'esperança que, d'altra banda representa l'Abecedari de la Llibertat. Després, el recentment inaugurat Centre d'Interpretació 115 diesque pren el nom de la durada que tingué la batalla: les emocions que hi vam sentir no es poden expressar amb paraules, sobretot el vídeo que es pot veure en finalitzar el recorregut, en què un seguit de gent de Corbera que eren infants en aquella època expliquen les seves vivències. El que us deia: absolutament colpidor!
Ja de tornada, a l'Hospitalet de l'Infant, una bona estona descansant i aprofitant per torrar-nos una mica a la Platja del Torn, una de les més maques i cuidades de la zona: un parell de banys i... cap a casa!
Txetxènia, Ingúixia, ara Geòrgia, i van... La Federació Russa, com abans la Rússia dels tsars o la Unió Soviètica després, mostra clarament l'ànima russa: agressió, expansionisme, violència ètnica. No és nou, i tant que no, que preguntin als tàrtars pels seus patiments a la mare Rússia del pare Stalin!
I, mentrestant, allò que en diuen Occident deixa anar quatre proclames exigint la pau però, a la fi, acceptant el statu quo de fet que resta en acabar cadascuna de les agressions, no fos cas que li toquéssim massa el voraviu a l'amic Putin. Quina basarda, redéu! Volia escriure tantes coses i són tan poques les paraules que em surten...
O per cansament, que tant li fa. Aquesta és l'estratègia d'Espanya des de fa un temps: liquidem-los de mica en mica, donem-los una mort lenta, que es vagin esllanguint, sense ni adonar-se'n... a base d'enganys, de mentides, de mitges veritats... a base d'utilitzar els nostres mitjans de desinformació (públics o no) que apliquen a la perfecció la màxima establerta pel Ministre de Propaganda Goebbels de que la mateixa mentida, si la repeteixes mil cops, esdevé una veritat... a base de dividir el seu front (com va fer en ZP amb l'estatutet amb l'ajuda d'en Mas), confiant en què són tan rucs que ells mateixos col·laboraran a la mort lenta fent-se seppuku, idiotes i creguts com són, deuen pensar, aniran tots solets, d'un en un, cap al cadafal on els espera el botxí.
Amb això del finançament i tot això d'ara, en tenim exemples a balquena: se'ns estan rifant amb les balances fiscals (un cop publicades diuen que no serveixen com a referent de res), amb les infrastructures (el traspàs de rodalies encara roda enllà i el paper "determinant", segons Maleni, que havia de tenir la Generalitat en la gestió de l'aeroport de Barcelona ja ha volat), amb la sentència del Tribunal Constitucional (el de la seva constitució, esclar), a punt de caure, per acabar la feina de ribot que van encetar en Guerra i companyia a Las Cortes Españolas (i és que no està clar que el Peret Solbes està esperant que el TC li faci la feina bruta sense haver-se d'embrutar les mans en persona?).
I, mestrestant, els nostres líders polítics (és un dir...) van fent com sempre. Fem front comú però, per si un cas, que no sigui massa front ni massa comú, no fos que algú (el ZP posem per exemple) em faci una oferta que no pugui refusar, com diria Don Vito. Cridem i alcem la veu, arribem a amenaçar i tot, oblidant allò de que mai no s'ha de fer una amenaça que un no estigui disposat dur a terme. Com a primera resposta a l'incompliment del termini del 9 d'agost d'enguany per al finançament, ens trobarem tots a can Castells, al departament d'Economia, i botzinarem tot plegats una mica per tal de fer visible la nostra unitat: ui, sí, guaita com tremolen, les seves esgarrifances de por han provocat un terratrèmol que han registrat tots els sismògrafs del país!
No sé pas qui m'avorreix i qui em cansa més: si ells o els meus. Trobo a faltar, i tan que sí, una bona sacsejada a tot plegat, una sacsejada de veritat, d'aquelles que remouen tot el budellam, que ho recol·loquen tot de dalt a baix. Qui l'ha de fer? Ai, si ho sabés... ai, si ho sabéssim! Es palpa a l'ambient que la gent està a l'espera d'un estendart al qual poder seguir però... qui l'alçarà?
P.D.: enmig de tanta fosca, de tant en tant, un feble raig de llum, com ara aquesta notícia ([aquí] i també [aquí]) que ens arriba del grup Bon Preu, que distribuïrà entre els seus treballdors unes xapes que diuen si us plau, parla'm en català.
Interesantíssim l'article de l'escriptor Ramon Solsona de dissabte passat a l'Avui, on parla d'un tema recurrent, el de l'anonimat a internet. Si el voleu llegir sencer, ho podeu fer [aquí], però no em puc resistir de reproduir-ne alguns fragments:
"És un avenç la interactivitat? O és un foment del primitivisme i el broc gros?"
"La bilis i la intemperància semblen formar part de la cultura interactiva, mentre que el diàleg i l'argumentació -quina mandra fa argumentar!- són esbandits pel hooliganisme."
"Em pregunto si només hi participen adolescents barallats amb el món o és que tots plegats hem tornat a l'edat de la rebequeria i els grans a la cara."
Suposo que, a aquestes hores, ja us heu assabentat de la notícia: diu que sí, que sí, que a Mart hi ha aigua i que ja l'han tocada, bé, l'han tocada de lluny mitjançant el braç mecànic del giny que hi van enviar, que té l'innovador nom de Phoenix Mars Lander. En tot cas, per si no us n'havíeu assabentat encara, podeu llegir la notícia a VilaWeb [aquí] o si no, si no aneu malament d'anglès, directament a la pàgina web de la NASA, on diuen que aquesta circumstància els farà allargar la missió del trasto aquest [aquí].
Encara no saben, em sembla, si d'aigua n'hi ha molta o poca, o si és potable o no, o si és apte per al rec o no. Però, no ho sé, deu ser l'estiu, la calor aquesta tan xafogosa o ves a saber què, que pensava jo ara fa no res que, guaita tu, a veure quan trigaran a que algú se li acudeixi d'enviar-hi naus espacials tipus cisterna, com ara els vaixells aquells que venien al port de Barcelona no fa gaire setmanes, per tal d'abastir-nos d'aigua quan reprengui la sequera d'aquí a no res.
O, per què no?, a veure quan trigaran a plantejar-se, sempre en el benentès que hi hagi aigua suficient, eh?, suposo que això queda clar, a fer un mini transvassament de no res. Al cap i a la fi, a Mart encara no s'hi ha trobat cap ésser viu que es pugui queixar... ep!, que jo sàpiga, eh?
I arribats a aquest punt m'ha vingut una esgarrifança: com que sembla prou clar que els catalans fem més nosa que no pas altra cosa, ¿a veure si el que fan no és fer arribar l'aigua a les nostres boques assedegades? ¿A veure si aquests del "Manifiesto" i els seus amics, coneguts i saludats el que fan és fotre tota la catalanada dins d'un coet i ens hi avien? "Si més no, com a mínim ja no es queixaran de manca d'aigua", deuen pensar...
Aquest cap de setmana, en una platja naturista no gaire lluny de casa. Com cada cop que hi anem, però cada vegada més, hi ha tèxtils. La platja està perfectament senyalitzada i, per tant, si no és que cap d'ells no sàpiga llegir, que ja m'estranyaria, no hi ha cap possibilitat d'equivocar-se. Sempre hi hem trobat algú vestit, les coses com siguin, però aquesta tendència okupa sembla que va a l'alça. Suposo que, si s'hi deixen caure, deu ser perquè normalment s'hi està força més tranquil que a la platja tèxtil que hi ha uns quants centenars de metres més enllà.
Sí, cada cop hi ha més invasors, però mai, que jo hagi vist si més no, ningú els n'ha dit res ni els ho ha retret. I això em feia pensar, l'altre dia, en què és el que passaria si, de cop, aparegués una colla despullada en una platja tèxtil... no vull ni imaginar l'escàndol que s'hi muntaria! Vaja, n'estic ben segur. La situació ve a ser, doncs, que es deuen pensar que ells tenen dret d'anar vestits en una platja naturista però que els altres no poden anar despullats en una platja tèxtil.
Una mica, si em permeteu de recargolar la cosa, com aquests del "Manifiesto" que vénen a dir: tu no em pots obligar a saber el català però jo sí que et puc obligar a tu a saber el castellà...
Aquest any no faig vacances a l'estiu, més que res perquè no em convenia, però el fet és que, fins d'aquí a un parell de mesos... res de res. Tanmateix, com que jo amb la calor ho passo fatal i des de fa uns dies en fa molta de calor, doncs això, vaja, que no em ve de gust haver d'estar massa pendent del bloc. De manera que he decidit que faré uns mitges vacances del bloc. No l'abandonaré fins després l'estiu, això no, però m'ho prendré de manera molt més relaxada. Sí que aniré fent microblogging al Plurk [aquí] que, com que et limita l'extensió, és més fàcil de trobar el moment de posar-s'hi. Que passeu bon estiu...
Nota: la foto és de la Platja des Codolar, a Eivissa, i l'he extret d'EivissaWeb
Després de l'èxit inicial del portal de microbloggingTwitter, la gran novetat de les darreres setmanes ha estat un altre lloc per a microblocaires: el Plurk. Les diferències entre l'un i l'altre són ja, a hores d'ara, abismals. I no parlo només de la presentació visual molt més agradable del Plurk, també d'altres prestacions com ara la rapidesa per a connectar-s'hi o bé la menor quantitat de "caigudes" respecte el Twitter.
Igualment i prou important: al cap d'aquestes poques setmanes, el Plurk ja és disponible en català. Certament, si aneu a comprovar-ho, veureu que encara no està traduït al 100%, però sí que ja ho està en gran part. La traducció s'ha fet (s'està fent) amb la col·laboració desinteressada d'uns quants plurkaires (s'hauria de dir així?) i cada dia avança una mica més. Com sempre, la nostra llengua és pionera a la xarxa: Plurk està disponible, ara mateix, en només 20 idiomes, entre els quals el català.
La gran incògnita, a hores d'ara, és si el Plurk serà capaç, a casa nostra, d'arrabassar al Twitter la seva hegemonia en el món dels microblocaires. Caldrà veure'n l'evolució però alguns, entre els quals m'hi compto, passem cada cop més pel Plurk i cada cop menys pel Twitter... Per cert, a la columna de la dreta hi trobareu també els meus enllaços a ambdós portals.
Si en voleu saber més, aquí us deixo alguns articles publicats a la xarxa al respecte de tot això: són en anglès però ho expliquen prou bé.
Amb aquestes paraules és com defineix els Països Catalans n'Alfred Bosch al seu article d'opinió de la contraportada d'ahir del diari Avui. Com diria aquell, l'escrit no té desperdici i jo, simplement, em trec el barret davant de tot allò que hi expressa. Si voleu llegir-lo, us el transcric a continuació...
Sí, el proper dijous, a 2/4 de 8 del vespre, la Plataforma per la Llengua, presenta el manifest (i el video) "El català, llengua comuna" (vegeu-ne detalls). L'interessant d'aquesta inciativa és que compta emb el suport de 23 entitats i associacions de persones immigrades, entre d'altres l'Associació de Dones Amazigues Tamettut, Els Altres Andalusos, Llactacarú (Asociación de Inmigrantes Ecuatorianos en Catalunya para la Solidaridad y la Cooperación), la Asociación de Profesionales Bolivianos en Barcelona (APBB), l'Associació de Treballadors Pakistanesos, l'Associació de Treballadors Immigrants i Marroquins de Catalunya (ATIMCA) o el Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau.
A poc que la feina m'ho permeti i m'ho pugui arranjar, jo m'hi acostaré... i vosaltres?
El terme ha fet fortuna i s'ha posat de moda arran del darrer congrés d'ERC a partir del qual en Puigcercós li va explicar les seves línies vermelles a Montilla i aquest li va respondre dient-li que n'hi ha una que mai no creuarà, com és fer caure el govern amic de l'estat veí. Ara, doncs, tothom en parla, de línies vermelles, però el que ningú acostuma a explicar és com són. Perquè de línies n'hi ha de moltes menes: n'hi ha de primes, com a la pel·lícula, i n'hi ha de gruixudes, n'hi ha de punts, n'hi ha de contínues i n'hi ha de discontínues, n'hi ha de paral·leles, n'hi ha de corbes i n'hi ha de rectes...
Ara, a Sant Boi, hi ha una línia vermella. Una de les gruixudes, em sembla a mi: la Riera de Can Soler (vegeu-me informes de Grup Benviure [aquí]), que està en perill com a corredor ecològic i biològic a causa del ciment que podria venir arran de l'aprovació d'una ARE (Àrea Residencial Estratègica) per part de la Generalitat. Segons podeu veure a VilaWeb Sant Boi [notícia], el tema ha estat portada al darrer full informatiu d'ERC [aquí] i ha estat també denunciat en un comunicat conjunt de l'AV de Molí Nou-Cooperativa amb diversos grups ecologistes que anuncien que s'hi oposaran amb fermesa.
El cert és que, si això anés endavant, sumat a la construcción de centenars d'habitatges a Sta. Coloma de Cervelló, just per sobre de la Colònia Güell i ja tocant a la Riera de Can Soler, a banda d'afectar-ne la seva viabilitat i continuïtat com a corredor bioecològic, afectaria també greument altres aspectes: trencant la discontinuïtat de la trama urbana de la nostra banda del riu i provocant un augment de mobilitat altament insostenible (ara que diu que ens donat un premi justament per la sostenibilitat...), per citar només un parell d'exemples.
Molta gent n'ha fet bandera de la Riera de Can Soler i, quan tot fent camí ja n'has anat perdent algunes de banderes, les últimes que et van quedant esdevenen sovint estendards de resistència. Línia vermella, doncs, i ben gruixuda, que volen traspassar en contra de la que sembla ser la voluntat i el desig del veïnat. Si finalment es creua aquesta línia vermella.... qui sap què pot arribar a passar.
