Aquest apunt d'avui no és d'aquells escrits que tinguis preparat, com la majoria de vegades et ve alguna cosa al cap i l'escrius ràpidament. Avui, si més no, el precedeix uns quants fets que fan que l'estat anímic canvï dràsticament i provoquin certs actes reaccionaris, degut a l'esfondrament de les pretensions futures o somnis que vulguis aconseguir. Estar emmarcats dintre d'un sistema capitalista té les seves greus connotacions, treballant de sol a sol, tenint una hipoteca que gairebé no pots pagar-la, estar contínuament immers en un món d'stress on no pots gaudir de la bellesa immensa de l'exterior i de la vida en general, però això si, no ens podem queixar, com què no? Ja n'hi ha prou d'hipocresia, s'ha de lluitar i aconseguir els objectius, personals i de poble, del que vulgui la societat, i ...de veritat es vol això? No ens enganyem i obrim els ulls. Per això avui més que mai, recordo els madrilenys Habeas Corpus, que són una de les veus musicals més reaccionaries de la península, els seus sons vibrants i estridents, rabiosos i amb contundència, acaben de treure un treball 'Justicia', i ja en porten nou a l'esquena. Per la lluita del demà, Habeas Corpus.
Si t'agrada la música, aquest film no et deixarà indiferent, ja que és de vital importància per a que la pel·lícula prengui un sentit. Once és una pel·lícula que feia molt temps estava buscant, una pel·lícula on he pogut dir que una pel·lícula m'encanta. No és la història, ni el muntatge, ni l'actuació, ni la gran producció, ni el guió, sinó que és el que no s'explica, el que no hi ha al guió, el que s'insinua i la manera en que ho fa. Els protagonistes de la pel·lícula són Glen Hansard (cantant de The Frames) i Marketa Irglova, actors del film i de la vida real. Aquests, no resulten increïbles, ni tanmateix que hagin estat seleccionats en un càsting, sinó que podria ser qualsevol de nosaltres, (això si, amb una bona veu i magnífics músics) ja que el que els hi succeeix és merament, la vida real. El direcror John Carney ha ambientat aquesta meravella en l'entorn Irlandés de Dublín, les seves cases adossades amb aquell melancòlic paisatge, el clima ferèstec i bucòlic. Tota una encandilació de la senzillesa per a les nostres pupil·les i amb una sensibilitat extrema.
Ahhh!!! Ja fa massa que no he escrit al bloc...però avui toca. M'acaba de caure un vídeo de mans de la "Sipia" que m'ha encantat. És un dels capítols dels dibuixos animats d'en Pingu, sempre els he trobat genials. Per això avui poso aquest vídeo musical que és prou divertit, i així ens prendrem el que queda del dia amb més optimisme i amb ganes d'agafar-nos el dia del Treballador amb moltes més ganes.
La petite mort El que es pot fer amb una tipografia en moviment i amb una veu sensual, dolça i sexy. A vegades la música és la pròpia veu, i si hi afegim el ritme gràfic d'unes tipografies en sincronia, s'uneix en un paral·lelisme sinusoïdal perfecte, increïble i suggerent. Disfruteu del vídeo artístic de motion graphics realitzat per la companyia Xnographics Studio, un dels estudis més atrevits.
