Avui he conegut Marcel Cranc. Aquest és el nom d'artista que rep Miquel Vicensastre, compositor i intèrpret balear. Un professor de música que sembla que no vagi mai enrera, només quan llegim entre línies (més ben dit, entre notes) referents de clàssics musicals com ara Dominique A, Leo Ferré, Jeff Buckley o fins i tot els The Doors. Un personatge que re-alimenta l'explorat món de "la cançó", aportant tot un món ple de malenconia en les seves lletres i apassionat, expressiu en cada una de les seves notes. Rutes turístiques de sentiments entre la cançó tradicional i les investigacions més actuals, amb sintetitzadors, guitarres explosives, peces de bateries sincopades i sons electrònics d'última volada.
Recordo el dia en que teníem l'oportunitat d'anar a veure el Mikel Laboa i Raimon a Barcelona, conjuntament van oferir un espectacle despietadament sensible, un impresionant evocador de somnis fets realitat. L'apunt d'avui és per un dels grans precursors de la música popular d'Euskal Herria, Mikel Laboa que ha mort avui. Una veu potent, fresca i profunda que ha fet perdurar durant tota la seva vida la música tradicional d'Euskal Herria. Ens ha deixat amb el gran llegat de tot el seu recorregut musical (15 discs a més de la b.s.o. de "la pilota basca") on moltes de les seves cançons han esdevingut himnes per al seu país basc, i que molts han versionat.
"Si l'hi hagués tallat les ales hauria set meu, no s'hauria escapat. Però així, hauria deixat d'ésser ocell. I jo... Jo el que estimava era l'ocell"
Encara no he obert la caixa de sorpreses que ens té guardat el cantant del grup Barceloní The Unfinished Sympathy, però en tinc moltes ganes, sembla mentida però és com un caramel per a un nen petit... L'Eric Fuentes ha escrit, interpretat i produït el seu propi disc "Bahía Paraiso", on interpreta 10 cançons en català, francés i anglés. Aquest cantautor ha pujat en un vaixell de somnis i ha observat el món des del capdamunt d'una gran muntanya, i després de 10 anys del seu disc en català "Descarrilant"(1997), ens allarga un treball que segurament ens encandilarà, ens enlluernarà. En el seu espai musical personal ja podem escoltar un hit que barreja acústica, electrònica i una interpretació espectacular i tan personal com ens té acostumats en les interpretacions amb els The Unfinished Sympathy. La discogràfica que edita el treball és "Hang the dj", que curiosament porta el nom d'una tornada o estribillo de la cançó "Panic" dels Smiths. L'Eric curosament també els ha versionat en un tribut als Smiths (concretament la cançó "Still ill"), podeu descarregar el treball complet en aquesta web. El treball "Bahía Paraíso" només es pot comprar a través de la web de la discogràfica i per paypal, també es trobarà al Setembre en vinil.
Des d'Escòcia i amb molts anys de trajectòria, David Byrneomple de vida un dilluns d'estiu, amb un ritme més aviat de "tumbaos llatins" i barreja pop amb la cançó "Girls on my mind". Un dinosaure de la cançó folk-pop que composa cançons des de finals dels 80, debutant al CBGB's com a taloner dels The Ramones, passant pels seus principis versionant a Frank Sinatra i fins a l'actualitat, ha passat per grups com Talking Heads. Tot un cavaller, un galant de l'eclecticisme sonor, un transformista de les ones sonores, un músic camaleonic de per vida.
Aquest bloc no tindria sentit si en aquest món no hi haguèssin persones com en Jérôme Mardaga, Jeronimo. Un personatge que conflueix perfectament amb la idea eclèctica d'aquest bloc, un noi nascut a Bèlgica que de ben jove va anar a parar a França a estudiar música moderna. El seu disc "Un Monde Sans Moi" (un món sense mi) publicat l'any 2003, és on reflecteix la sensació de que no trobava el seu lloc, i per això, va congeniar diferents estils de la cançó francesa del s.XIX més clàssica i la distorsió. Lletres que arrebossen ironía, humor i tragèdia en parts iguals. Fràgil i delicat, però també a vegades brutal. Un disc per emmarcar. Una mostra exemplar de la seva diversió estilística són aquestes dues cançons amb tan contrast.
