Després de pegar alguns bacs per diversos
premis literaris, la novel·la L’útima paraula va guanyar ex aequo el Premi Ciutat de Badalona
Països Catalans-Solstici d’Estiu de 1998. L’altre guanyador amb qui em vaig
haver de repartir el premi (100.000 ptes) va ser ni més ni menys que Manuel
Baixauli, que hi havia presentat el recull de relats Espiral. També va obtenir el Premi de la Crítica dels Escriptors
Valencians d’aquell any, novament ex aequo, en aquesta ocasió amb Isabel-Clara
Simó (El professor de música).
La va publicar Columna Edicions a finals
d’aquell mateix. L’estiu de 1999 va ser reeditada en una col·lecció de quiosc (Els millors llibres de l’any) de Columna
i Planeta d’Agostini.
Va
aconseguir unes poques ressenyes. Afortunadament, no n’hi va haver cap que la
trinxara.
La
contracoberta del llibre explicava açò:
Ell 20 de novembre de
1975, hores després que Arias Navarro fera pública la mort del General Franco,
Pasqual Sentís, petit terratinent i devot franquista, creu trobar-se també a
les portes de la mort. Convençut d’haver menat una vida fracassada, vol
acomplir un últim desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Per tal
d’aconseguir el certificat de defunció, farà xantatge al seu amic metge Maties
Sorell, a qui amenaçarà de fer públic que tots dos, a l’acabament de la guerra,
denunciaren un home que va ser tot seguit assassinat.
Aquesta història té, però, un narrador d’excepció: la Mort. La seua mirada
determina el discurs del relat amb un marcat to d’humor negre. A més a més, L’última paraula pretén ser, alhora, una
metàfora sobbre el franquisme i la seua pervivència més enllà de la desaparició
del dictador.
L’última paraula ret homenatge literari al
poeta Vicent Andrés Estellés i a l’escriptor sicilià Luigi Pirandello, en
particular a la seua novel·la El difunt Mattia Pascal. També hi podreu trobar, emboscats entre les
paraules de la Mort,
un parell de versos de Cesare Pavese.
Si
teniu interès per llegir-la, descarregueu-vos l’arxiu pdf.
